Escolteu aquest arxiu mp3 amb un tros del diàleg que Toni Clapés i el seu equip de Versió RAC1 mantenen amb un responsable de RENFE, arran dels últims incidents a rodalies. Fa dues o tres setmanes ja van tenir un diàleg similar, però no l'he trobat en mp3.

L'arxiu no és tant interessant per la informació sobre RENFE i els seus problemes (perquè no en dóna gens) sinó per la imatge de Catalunya que projecta. Aquesta és la imatge que tenim per Espanya.

I quant negociem a Madrid, davant tenim gent així. Bé, ara tot serà més senzill: per fi ja tenim els regionalistes (de fets, no de paraules) presidint la Generalitat.

Per cert, que a la pàgina de RENFE en català s'han deixat la informació de rodalies. S'ha de consultar en castellà. Simptomàtic.

He trobat impactant el post de dijous de l'Iñaki Anasagasti, que ja està circulant per la catosfera.

L'interpreto com un toc d'atenció als abertzales bascos que per odi al PNB poden regalar el país al PSOE i ferir greument l'independentisme (de fets, no de paraules), com fa ERC a Catalunya.

El podeu llegir a http://ianasagasti.blogs.com/mi_blog/2006/11/la_izquierda_ab.html

Hem anat a veure la pel·lícula "An inconvenient truth". Trobo que és tota una fita. Al Gore, exvicepresident dels EUA i candidat a president derrotat per George W. Bush (vegeu l'article La prepotència), ha creat un documental impactant que combina imatges reals amb interessants dades estadístiques per presentar un problema molt preocupant: l'escalfament global del planeta.

Del film, que us recomano veure ara mateix, en remarco una dada: tots els articles científics que parlen de l'escalfament global diuen que és preocupant i que és causat per la contaminació humana. No discrepa cap científic. Dels articles de premsa i ràdio pel gran públic, la meitat diuen que l'escalfament global és exagerat. Hi ha una preocupant esquerda entre el coneixement científic i el popular. Necessitem més gent com Al Gore, Richard Dawkins, Curioso Pero Inútil o Centpeus.

Trobo també interessant que Gore digui diverses vegades que el problema és polític. La imatge de la frontera entre República Dominicana i Haití val més que mil paraules: estimar-se la terra o devastar-la. La mateixa terra i dues polítiques. Em recorda la imatge de satèl·lit que es veu amb Google Earth de la frontera entre Israel i els seus veïns àrabs: una mateixa terra, verda en una banda i deserta en l'altra.

Finalment, la imatge colpidora dels óssos polars ofegats per haver de nedar dotzenes de quilòmetres al no trobar plaques de gel on poder descansar. Devastador.

Vegeu el meu article a Paper mullat si voleu expressar el vostre suport a la visió de la pel·lícula.

I no us la perdeu.

Saddam Hussein Abd al-Majidida al-Tikriti ha estat condemnat a la forca per un tribunal de l'Irac. Saddam Hussein va governar l'Irac de 1979 a 2003. Amb les armes subministrades per l'URSS, la Xina, França i Egipte va establir un duríssim règim militar controlat pel Partit Únic, el Ba'as (socialisme panarabista). Ell i el seu "grup dels dotze" van ser els ordenants o fins i tot braços executors de la majoria de violacions dels drets humans al seu país.

Saddam Hussein és jutjat per uns quants dels crims que suposadament va cometre, com ara l'atac químic a Halabja, la supressió de la revolta xiïta, les fosses comunes escampades pel país, la guerra contra l'Iran i la invasió de Kuwait.

Saddam Hussein no ha d'anar a la forca. És possible que ho mereixi, si tot el que hem dit és veritat, però no hi ha d'anar pas. Per la defensa de l'Estat de Dret.

I no hi ha d'anar precisament perquè no "sabem" si tot això és veritat. No ho podem saber mai, perquè la "veritat" és un concepte subjectiu, que no té validesa absoluta ni tan sols en les matemàtiques. Ja fa més de cent anys de les descobertes de Gödel i a la divulgació científica encara li costa atravessar la pàtina mental de milers d'anys de recerca humana de "la veritat".

L'Estat de Dret es basa en la capacitat d'esmenar els seus propis errors. L'Estat de Dret accepta que no és infalible i regula uns procediments administratius molt clars que s'han de seguir exactament per cada tipus de procés. Cada pas del procediment ha de quedar registrat i ha de poder ser apel·lat i rectificat, perquè qualsevol persona pot introduir errors en qualsevol lloc. Això fa que l'administració sigui lenta, però segura.

Tal i com diu ma mare, "tot té solució excepte la mort". Així, qualsevol pena imposada pot ser revocada si en qualsevol moment apareixen noves proves o si la societat canvia el punt de vista sobre el delicte comès. Quantes activitats delictives (sobretot relatives a l'orientació sexual) han deixat de ser-ho? La pena de mort és l'única pena que no pot ser revocada. Això ho saben els centenars de soldats anglesos que van ser afusellats a l'atzar durant la Primera Guerra Mundial per donar exemple als batallons. Avui, el govern anglès està rehabilitant els seus noms, però les seves vides ja van ser segades injustament (per cert, que els afusellats francesos, molts dels quals eren catalans, encara han d'esperar la rehabilitació). Convé recordar també als paladins de causes situades a milers de quilòmetres que Espanya ha abolit la pena de mort de facto però no de iure (ha ratificat el sisè protocol però no el tretzè de la Convenció Europea de Drets Humans).

Buscar i buscar la veritat i no trobar-la pot arribar a ser frustrant. He llegit força blocs (no els faré propaganda) de supporters de les opcions polítiques que situaríem més a l'esquerra i no m'estranya però m'entristeix llegir-hi tot tipus de sentències denigratòries envers els qui no pensen igual, com ara el fàstic envers els altres (en la línia de Sartre) i l'exaltació de la violència sota la cobertura de la "revolució". El propi Sartre explicava que trobava escandalós que algú s'escandalitzés davant dels atemptats àrabs contra Israel. Almenys algú que té algun objectiu a la vida, deia l'home... En la majoria d'aquests blocaires detecto una certa incomoditat en els referents nacionals (segurament per causes familiars) sumada a una certa incomoditat personal (per conflictes laborals, religiosos i sexuals, sobretot). Aquest conflicte intern els fa cercar i aferrar-se a La Veritat. El perfil de l'extrema dreta acostuma a tenir característiques psicològiques similars, però amb alguns matisos.

Aquesta gent il·luminada no s'adona que cadascú és l'origen de coordenades del seu propi món i que tota la seva experiència sensorial i mental és relativa a la seva pròpia posició, que fluctua amb el temps. Així, les "veritats" de cadascú són relatives a la posició de cadascú respecte als altres i a l'instant de temps analitzat.

Mantenir les posicions ideològiques mentre l'entorn canvia és un signe d'autisme polític i de rigidesa mental. Permet, això sí, amagar el cap sota l'ala i gaudir onànicament de La Veritat. I si algú resulta mort per error... ja el rehabilitarem...

Ja he expressat el meu punt de vista sobre la qualitat dels polítics a Del Generalíssim a l'Excel·lència i La prepotència, sobre els drets i deures a Drets i deures i sobre nacionalisme/sobiranisme a Els sobiranistes vacus. Ara toca parlar de les polítiques socials.

I hi ha poca cosa a dir. La Generalitat de Catalunya no té despesa militar. No controla les investigacions del CSIC. No pot regular els fluxos migratoris ni vigilar les fronteres. No controla el capítol de pensions, ni les prestacions d'atur. Els convenis grans no els fixen la patronal catalana amb els sindicats catalans. La Generalitat no controla l'ús dels ports i aeroports ni les inversions ferroviàries més importants. No té veu ni vot en les reunions europees que decideixen les línies d'activitat econòmica a prioritzar. No pot establir criteris de ciutadania com fan tots els estats del món i a sobre molts catalans se'n riuen.

Què pot fer la Generalitat? Doncs fixar els horaris d'obertura dels establiments i gestionar escoles i hospitals. Això és la política social que s'ha fet els últims vint anys i la que es continuarà fent mentre no tinguem altres responsabilitats polítiques. Discutir una política social seriosa és parlar de recursos en investigació, en forces armades, en inversions multinacionals, en convenis col·lectius nacionals... decidir cap a on van la nostra economia i la nostra societat, fer insubmissió fiscal antimilitar, declarar reserves biològiques, decidir sobre les fusions empresarials i tenir veu en els grups de comunicació...

D'aquí ve el mal de cap que m'agafa sempre que sento algun il·luminat parlant de les polítiques socials del Tripartit o de la dreta convergent quan només es fan canvis ridículs als pressupostos d'uns i d'altres. L'autonomia catalana funciona així: Espanya recapta els impostos i transfereix a cada Comunitat Autònoma els diners necessaris per fer funcionar les competències que li toqui gestionar. Els diners a transferir els decideix el partit que mani a Espanya: PP o PSOE, amb els pactes corresponents; a Catalunya ningú té marge de maniobra per canviar res.

El problema és que els governs Pujol van crear una imatge de sobirania política tant forta que molta gent de bona fe creu que la Generalitat té capacitat d'orientar les seves polítiques socials. Tant de bo, però no és així. I trobo molt irresponsable dir que aquí es poden fer polítiques d'esquerra o de dreta i que aquesta tria determina el nostre benestar, quan aquí només podem fer polítiques de supervivència.

I ho trobo irresponsable perquè quan el desencís per la manca de resultats promesos atrapa tots els partits més o menys seriosos, els votants comencen a otorgar confiança als partits antisistema.

A Catalunya, l'expressió política social és com l'expressió feixisme. La utilitza tanta gent per expressar coses que no són, que quan fa realment referència a allò que és, perd el seu valor.

Això sí, ens estalvia entendre la complexitat del món.

Fa sis anys, les eleccions a la Presidència dels EUA tenien dos candidats principals: Al Gore, pel Partit Demòcrata i George W. Bush, pel Partit Republicà.

La trajectòria política i personal de Gore era impecable: família, educació, mèrits, capacitats. Potser la feina més espectacular de Gore va ser en la iniciativa política que va acabar creant Internet i el browser Mosaic, una tasca reconeguda fins i tot per Vint Cerf i Robert E. Kahn.

George W. Bush, d'altra banda, tenia un currículum amb força punts foscos. Procedent d'una família milionària texana, amb contactes econòmics amb gent de dubtosa moralitat i legalitat, governador amb el rècord de penes de mort aplicades a Texas, exalcohòlic i cristià renascut, amb vincles estrets amb alguns dels evangelitzadors més preocupants de l'esfera cristiana extremista dels EUA.

La comparació política entre els dos candidats es decantava clarament a favor de Gore i per això els estrategues de Bush van centrar la seva campanya en un sol aspecte: la seva prepotència.

Gore se sabia millor i tenia tot l'avantatge. Ho va explicitar i això va ser aprofitat per Bush (que no podia comparar la seva capacitat per manar) per demanar un vot de confiància als nordamericans. Va acusar Gore de prepotent i es va presentar ell mateix com un ciutadà normal, un americà mig, humà, com tu.

La distorsió creada per Bush va arribar a fer creure a molta gent que Gore es vantava d'haver creat internet ell sol. Els votants americans van espantar-se amb la prepotència d'Al Gore i van donar un lleuger suport a Bush. Aquest ho va aprofitar per fer un govern desastrós que demostrava que realment era un ciutadà normal, com tu: no estava preparat per ser President.

Ara Gore s'ha allunyat de la lluita política i dedica el seu temps i diners a fer documentals advertint del perill del canvi climàtic. També és conseller d'Apple i de Google, dos coneguts eixos del mal. Suposo que això demostra fefaentment la seva perillosa prepotència.

Sort que la nostra cultura europea i mediterrània milenària ens permet detectar els demagogs a temps i fa impossible que tinguem un govern de prepotents com en Gore i companyia...

Ahir, mentre fèiem tres hores d'autopista (de peatge) per tornar d'Olot a Terrassa, vam posar Catalunya Informació per sentir les notícies i distreure'ns. Va ser una mala decisió. Els quatre titulars que van llegir feien referència al conflicte PSOE-PP pel País Basc, a un parell de successos a Salamanca i a les Canàries i, en l'àmbit internacional, a les eleccions al Brasil. A continuació, ràpidament, els esports, no fos cas que ens fessin pensar.

Els informatius de Catalunya Informació avui ja no tenen cap diferència respecte els que es puguin fer a Castella-La Manxa, excepte en l'idioma. Em recorden un diari de paper força llegit a Catalunya, també pensat en espanyol i traduït al català.

Això no és expressar la visió catalana del món. Això és expressar en català la visió espanyola del món. És ben diferent. No és el motiu pel qual Catalunya Ràdio i Catalunya Informació van ser creades.

Un altre dels diaris més venuts a casa nostra està pensat en català i escrit en espanyol. Altres diaris estan pensats i escrits en espanyol o pensats i escrits en català. Cadascú és lliure de comprar o no aquests diaris, propietat d'empreses privades, i els empresaris fan bé d'oferir-nos tot aquest ventall informatiu. El problema són els mitjans públics.

En un país vençut i fragmentat com el nostre, el perill de divisió social per raons d'identitat era, i és, molt alt. Des del meu punt de vista, un dels grans encerts de la feina de Convergència va ser defugir el debat polític espanyol, la batalla entre les dues espanyes i centrar-se en construir un discurs nacionalista: la reconstrucció d'una nació que ha de ser estimada i sentida per tots els seus habitants, vinguin d'on vinguin.

En aquesta ideologia nacionalista catalana, els mitjans de comunicació havien de construir referents nacionals com a nexe comú entre la ciutadania, ultra les diferències ideològiques naturals. Això va poder funcionar a mig gas durant uns quants anys, torpedinat constantment pel control progrepijo de les facultats de periodisme i dels treballadors dels mitjans públics (sobretot de TV3). Una CiU reticent a controlar realment els mitjans va donar ales als qui defensaven que els referents catalans són provincianisme i que allò important és prendre part en la confrontació mediàtica espanyola.

L'estocada ha vingut amb el tripartit, quan aquests periodistes han incrementat el seu poder gràcies a la decisió d'ERC d'encimbellar el PSC i de renunciar al nacionalisme per passar a invocar un independentisme o sobiranisme no nacional. Els mitjans de comunicació necessiten tenir referents i, com que els referents catalans han estat deixatats, els mitjans públics catalans han passat a ser fotocòpies dels mitjans públics espanyols i a crear una imatgeria visual comuna amb l'espanyola: han passat a fer nacionalisme espanyol.

M'és molt difícil entendre que un partit pugui declarar-se independentista o sobiranista i alhora no nacionalista. Una política d'aquest tipus ens pot dur a la independència no nacional que tenen Puerto Rico o les illes Guam. Volem ser això? Un moviment nacionalista exitós ens pot dur a una independència de facto, que només necessiti un plebiscit per fer l'últim pas, com al Quebec o a Flandes.

A veure, en una Catalunya desnacionalitzada, qui voldrà votar per la independència?

Crec que deslegitimar el nacionalisme català i atorgar el poder absolut de Catalunya al PSC durant tres anys (ajuntaments, consells comarcals, Diputació, Generalitat, Estat, etc.) són dos gravíssims errors d'estratègia d'ERC que ens poden costar força anys d'esmenar.

Si en aquest partit hi ha algun dirigent amb capacitat d'anàlisi i estudis superiors d'un cert nivell (Filologia Catalana no s'hi val), llegir Sunzi li pot servir per començar a capir-ho: en un conflicte, donar el poder a l'enemic no és vèncer.

És rendir-se.

Richard Dawkins és un divulgador de la ciència que s'ha fet molt popular aquest any per haver gravat el documental The root of all evil?. Tot i que Dawkins no creu en una única arrel del mal, els productors van triar aquest provocador títol per a presentar un encertat documental sobre la situació de la religió avui.

Dawkins, que va encetar la carrera divulgativa el 1976 amb The selfish gene, es mostra molt preocupat amb l'increment del fonamentalisme cristià als EUA (un tema del qual he parlat als apunts Stephen Colbert, De nens, Xina, els Deu Manaments i Marx, L'estat del benestar religiós i Jesus Camp) i amb la violència que expressen cada dia molts fanàtics a través de les religions musulmana i jueva.

Dawkins, l'inventor del terme meme, per referir-se a "unitats d'informació cultural que poden ser transmeses de ment en ment", ha fundat fa poc la Fundació Richard Dawkins per a la raó i la ciència per combatre els grups religiosos organitzats amb les seves mateixes armes. Al web de la fundació expressa les seves preocupacions. Us en tradueixo una part:

He visitat la branca local de la cadena britànica més gran de llibreries i he trobat això: sis llibres d'astronomia i dinou llibres d'astrologia. La ciència real es veu superada tres a un per la pseudociència. Hi havia vint llibres sobre àngels, que fan que àngels i astrologia junts (39) superin tots els llibres de ciència (33). Si hi sumem les fades, els cristalls, els endevins, la imposició de mans, Nostradaums, els psíquics i els somnis, ja no hi ha rivals. La pseudociència supera la ciència per més de tres a un i encara no he comptat cap llibre sobre religió. Això no és una llibreria acadèmica. A Oxford tenim molts llibres de ciència i el resultat seria molt diferent. He comptat els llibres en una llibreria popular, suposo que típica de la cadena (de fet la llibreria es controla des de Londres i suposo que reflecteix el gust popular). Com a estadística general, el públic prefereix llibres irracionals que saber què coneixem sobre el món real.

Una enquesta Gallup concoïa que quasi el 50% dels nord-americans creuen que l'univers té menys de 10.000 anys. Quasi la meitat de la població, en altres paraules, creuen que tot l'univers, el sol, el sistema solar, la Via Làctea, la galàxia Andròmeda i els bilions d'altres galàxies, tot va començar després de la domesticació del gos. Ho creuen perquè donen més valor a un mite de l'edat del bronze a totes les proves científiques del món. Aquest és només un dels literalment milers de mites que hi ha al món, però, per una sèrie d'accidents històrics, va ser escrit en un llibre, el Gènesi, que ha estat traduït i escampat per tot al món (i totes les habitacions dels hotels). Fins i tot abans que la ciència expliqués la formació del món i l'evolució de la vida no hi havia cap raó per donar més pes al mite jueu que al mite yoruba, kikuyu, yanomamo o maori, dogon o xeroqui. Avui, al segle XXI, a prop del bicentenari de Darwin, el fet que la meitat dels nord-americans es prenguin el Gènesi de manera literal és un escàndol educatiu.

La il·luminació corre perill. I la raó. I la veritat. I la ciència, a les escoles dels EUA. Jo sóc un d'aquests científics que creuen que no n'hi ha prou amb fer ciència. Hem de passar temps i esforç en defensar-la dels atacs deliberats de la ignorància organitzada. Hem de passar a l'atac, per la raó i pel seny. Però ha de ser un atac positiu, perquè la ciència i la raó tenen tant a donar-nos. No només són útils, sinó que ens enriqueixen la vida igual com ho fan les arts. Promoure la ciència com una forma de poesia va ser una de les coses que Carl Sagan va saber fer tant bé, i aspiro a continuar la seva tradició.

Déu n'hi do! Us poso a continuació alguns clips relacionats. Si algun enllaç es perd, ho podeu buscar al YouTube.


L'Stephen Colbert entrevistant a en Richard Dawkins.


Even Stevphens: un humorístic cara a cara entre la fe cristiana i la musulmana.


El documental The root of all evil (part 1)


El documental The root of all evil (part 2)

Avui fa cinquanta anys que els hongaresos es van revoltar contra l'ocupació soviètica del seu país. Fa uns mesos us parlava d'Imre Nagy, el Primer Ministre que va recolzar la revolta tot i saber que firmava la seva sentència de mort. Avui us parlo de la revolta més gran que hi va haver contra el totalitarisme comunista.

El record encara és ben vívid. Després de la Segona Guerra Mundial, el 1949, Hongria mantenia l'economia funcionant al 90% dels nivells d'abans de la guerra. Però amb quatre anys de domini comunista, el 1953, els sous reals ja havien baixat al 60% i la producció industrial al 30%. L'URSS va prohibir a Hongria participar del Pla Marshall.

El país es va arruinar, el deute extern es va començar a acumular per culpa de la mala gestió i va arribar el racionament. El 1955 Hongria va voler sumar-se al Pacte de Neutralitat que va aconseguir Àustria, però altre cop l'URSS ho va impedir. L'ambient es va escalfar i el 1956 es va aprofitar la desestalinització per reivindicar els noms d'alguns polítics executats pel règim.

El 23 d'octubre els estudiants van prendre el carrer i l'ÁVH (les forces paramilitars comunistes) van disparar contra uns quants joves. L'exèrcit va donar suport als manifestants i va atacar l'ÁVH i les tropes russes que estaven aquarterades. Imre Nagy va esdevenir Primer Ministre i va pactar un alto el foc amb les tropes russes, que el 30 d'octubre es van retirar de Budapest.

Amb l'obertura dels arxius secrets, avui sabem que a la trobada del Presidium del Comitè Central Soviètic del 31 d'octubre es va decidir aixafar la revolta. Mentre Zhukov (l'heroi de la Segona Guerra Mundial) era partidari de pactar, Molotov (l'artífex del pacte nazi-comunista) va pressionar Khruixtxov fins que va declarar que una Hongria fora del Pacte de Varsòvia donaria ales als imperialistes (EUA, RU i França), que en aquells moments feien una forta pressió sobre l'Egipte de Nàsser pel conflicte del Canal de Suez.

Així, el 3 de novembre, l'ambaixador soviètic a Hongria, Iuri Andropov (que el 1982 arribaria a ser Secretari General del PCUS), va invitar una delegació hongaresa encapçalada pel Ministre de Defensa (Pál Maléter) a pactar la retirada soviètica. Els hongaresos van ser enganyats i Ivan Serov, el cap de la NKVD, va empresonar tota la delegació, acusats de traïció. La invasió va començar.

Per evitar problemes, l'URSS va atacar Budapest amb disset divisions dutes des de Sibèria, formades per centreasiàtics que desconeixien els idiomes europeus i que creien que estaven atacant un Berlín encara controlat per les tropes nazis.

A les cinc del matí del dia 4 de novembre, Imre Nagy va emetre un comunicat on demanava a Occident que hi intervingués. L'exèrcit hongarès es va mantenir fidel al seu govern però va ser massacrat per un atac conjunt de l'aviació i l'artilleria soviètiques. Els tancs van avançar pels carrers de Budapest fent foc amb les ametralladores contra els vianants. Els barris obrers van ser bombardejats repetidament fins que el 10 de novembre es van rendir els últims resistents.

Uns 2.600 hongaresos i uns 800 soldats russos van morir en els combats. Dos-cents mil hongaresos van fugir del país, tretze mil van ser empresonats i tres-cents cinquanta executats. El Partit va passar de tenir 800.000 a 100.000 militants. Els membres destacats del Govern d'Hongria van ser executats. El Cardinal Mindszenty, acusat de traïció, es va refugiar a l'ambaixada dels EUA, on va viure els següents quinze anys, perquè es va negar a exiliar-se.

Mentrestant, a Melbourne s'estaven celebrant els Jocs Olímpics. La delegació hongaresa va ser totalment incomunicada per tal que no sabessin res del que passava al seu país. Quan se'n van assabentar, tot ja havia acabat. La selecció de waterpolo, però, s'havia d'enfrontar a semifinals amb la selecció de l'URSS. Els atletes van discutir si podien separar l'esport de la política, però va ser impossible. Els russos els estaven esperant, i aquell va ser el partit més violent de tota la història dels Jocs Olímpics. Va acabar abans d'hora, amb els espectadors agredint-se i amb la piscina plena de sang.

La revolta hongaresa comença a tenir un lloc en l'imaginari audiovisual. Us poso el tràiler de la pel·lícula Children of Glory (2006), que també podeu veure en aquest enllaç del YouTube.


Quentin Tarantino ha produït també el documental Freedom's Fury (2006) sobre els fets de Melbourne (YouTube).

Som al país del seny i la rauxa. I de la hipocresia, també. Els mateixos partits que ens van escalfar el cap amb l'importantíssim capítol de drets i deures en la redacció del nou Estatut, ara es posen les mans al cap quan es volen estendre aquests drets i deures a les persones immigrades.

Com a societat tenim el dret a definir els drets i deures que s'apliquen a cada estament de la societat. Tenim drets i deures diferents per als menors d'edat, per als presoners, per als càrrecs polítics, per als aturats, per als malalts terminals, per a les famílies monoparentals, per a les famílies nombroses i per als esportistes d'elit. També tenen drets i deures diferents de mi els funcionaris. Per què no podem parlar dels drets i deures dels immigrants?

Els immigrants no es poden tractar tots iguals perquè no són tots iguals. No arriben tots igual i no busquen el mateix. N'hi ha que només volen guanyar-se la vida voltant ací i allà. N'hi ha que volen estalviar per tornar a la seva terra amb la bosseta plena. N'hi ha que són treballadors de multinacionals que viuen aquí el temps que dura el projecte en què treballen. N'hi ha que no tenen cap plantejament vital. N'hi ha que volen quedar-se aquí tota la vida, però en una comunitat tancada. N'hi ha que volen viure la seva jubilació entre nosaltres, oberts o tancats. N'hi ha que volen quedar-se, educar les filles com a catalanes i tenir néts capaços d'escriure apunts com aquest.

De la mateixa manera que en una societat liberal hem de respectar el grau d'integració que l'immigrant, amb els seus condicionants particulars, tria, també hem d'equiparar els drets d'aquesta persona amb els deures que accepta complir.

Hi ha deures que no tenen exempció, com el compliment de la Constitució i l'Estatut, els Drets Humans o el Codi Penal Espanyol i el Civil Català. També hi ha drets universals, com la sanitat i l'educació dels infants. A partir d'aquí, tot es pot negociar.

No conec la proposta de punts que s'ha posat sobre la taula aquests dies, però celebro que es posi sobre la taula una proposta d'integració dels immigrants sense floritures verbals ni lemes simplistes que no duen enlloc.

Amb veu moderada, amb idees clares i sense desqualificacions es pot parlar de qualsevol tema, es pot fer política. Amb lemes i logos es fa màrqueting.