L'etapa per les comarques centrals va acabar cap als huit anys, quan ens vam traslladar, primer a un barri dels afores de la ciutat d'Alacant, i després a un poble proper. En arribar a la capital, a aquella urbanització de nova construcció, el xoc va ser brutal.

De sobte, ja no era només que a l'escola tot era en castellà, com ja ho era abans, sinó que a les botigues també era la llengua única.  I al parc del costat de casa (el de la foto), amb els altres xiquets, igual. De fet, si se t'escapava alguna paraula, et miraven com si fores marciana. L'única xiqueta que entenia que a casa es parlava una altra cosa es deia Tatiana, i es sentia igual perquè sa mare era russa i, per tant, ella també era bilingüe.

A l'escola, el profe de llengua, jovenet i sense massa ganes de treballar, només es dedicava a ensenyar llistes de paraules traduint directament des del castellà, i sense cap consciència de les variants dialectals. A la classe només érem dos valencianoparlants, un xiquet de l'Altet i jo, que generalment érem els únics que participàvem mínimament.

Recorde amb un trauma especial el dia en què el mestre va preguntar: 'com es diu en valencià subir a caballo de otra persona?' Jo vaig alçar la mà per donar la meua resposta: 'pujar al be' (que deu ser un localisme, perquè ara tampoc ho he trobat a cap diccionari). La reacció va ser immediata, i taxativa: 'no, això és incorrecte'. L'altre xiquet sí que es sabia la resposta 'correcta': pujar a cos-colletes (que també deu ser un localisme, i de fet tampoc ho he trobat ni ho he tornar a sentir des d'aquell dia enlloc).

Ara sí que ja no entenia res. Resulta que parlar una altra llengua era una raresa, i a més el que deia cada dia no estava bé. Se me'n van anar les ganes de tornar a participar en aquella classe. Afortunadament, només hi vaig estar un any en aquella escola.

Continuarà...

Sóc incapaç de recordar en quina llengua em parlaven a la guarderia (que, per cert, estava a tocar del parc que veieu a la foto). Supose que, o bé em parlaven en valencià, o bé barrejaven les dues llengües sense rebombori.

Això ho puc deduir de la meua reacció en començar el primer curs de pàrvuls a l'escola. Quan vaig tornar a casa vaig comunicar que tot bé, però que la mestra "només parlava com els de la tele, però un poc més raro". Això era l'any 1980, els de la tele només parlaven castellà i la meua mestra era d'un poble de Granada.

A partir d'aleshores vaig rebre l'educació en castellà, tret d'unes poques hores de classe de valencià, amb un profe molt jovenet i amb pinta de progre barbut el nom del qual no puc recordar. A aquell primer curs de pàrvuls jo creia que allò era l'hora de música, perquè tot el que fèiem era aprendre cançonetes de la zona (jo ja desafinava com ara), inclós l'himne de festes, i alguna altra que no havia sentit mai abans, com el Joan Petit.

Jo creia que Joan Petit era el nom i cognom d'una persona, perquè això de "petit" no sabia què volia dir. Em vaig assabentar de seguida quan un grupet de mares es va queixar perquè, deien, s'havia de dir xicotet. Supose que va ser el meu primer contacte amb un pseudo-blaverisme local.

He de dir que les que es van queixar només eren tres o quatre mares que sempre es queixaven de tot, des del color del babi (rosa per a les xiquetes, blau per als xiquets; la seua queixa va ser quan algú va suggerir que tots portàrem el mateix i elles van defensar la divisió de colors) al fet que es donara l'opció d'ètica o religió i que alguns pares no triaren la doctrina obligatòria (de fet, el dia que portàvem el paperet amb l'elecció, a mi em van veure l'opció d'ètica, em van preguntar si és que a casa érem testimonis de Jehovà, i com que els vaig dir que no, van canviar la creueta abans que li'l donara a la mestra; però després ho vaig explicar a casa i vaig tornar a ser de les d'ètica, que en tota la classe érem tres persones: un que sí que era testimoni de Jehovà, un fill de mare fadrina i hippy, i jo. Com que no hi havia mestre d'ètica, durant l'hora de religió ens quedàvem al fons de la classe i jugàvem al parxís.)

Afortunadament, la queixa no va progressar i ningú va canviar la lletra de la cançó del Joan Petit.

Continuarà...

Els bisbes i els governants no es posen d'acord sobre la classe de religió. Ni s'hi posaran mai. Però sembla que potser es farà un pas endavant perquè l'educació sigui, en les escoles públiques, més laica.

Diuen que la classe de religió pot deixar de ser impartida dins l'horari escolar. Ja seria hora. Però crec que han d'anar més enllà i que tampoc es puga impartir als centres escolars. O sí, si també es cedeixen aules i instal·lacions a altres confessions i fins i tot a qualsevol altre tipus de col·lectiu.

Si hi ha moltes hores al dia en què les classes estan buides, i al mateix temps en falten i hi ha molts escolars en barracons esperant que els facen una escola decent, potser llogar els espais pot ser una font d'ingressos per millorar tot el sistema.

I si no, que siguen les esglésies les que posen els seus espais, i els professors (i que els paguin ells, no tots els ciutadans), per fer les classes de doctrina, com ja fan a molts altres estats.

Supose que un dia o altre havia de passar, però no hi havia pensat massa. Ahir em va arribar el primer comentari insultant a un dels apunts del bloc.
Concretament, algú que vol signar com a "Toni" em diu que sóc imbècil, literalment, "per no reconèixer la gran tasca social que fa l'Església".

Més enllà dels motius que ell trobe per estar en desacord amb les meues opinions, el que em sembla lamentable és que es recórrega al mateix sistema d'un pati d'escola amb xiquets de tres anys. El pitjor, encara, és que em va pillar desprevinguda i vaig contestar. I no una, sinó dues vegades, perquè realment allò em va arribar dins.

Sé que hi ha blocaires que, directament, no admeten comentaris. D'altres esborren els que no els agraden. A mi m'agradaria no haver de fer cap de les dues coses. Però també m'agradaria que es respectessin les normes bàsiques d'educació per no tornar-me a veure escrivint versions diverses d'aquella frase del "i tu més"que feia anys que no gastava.

Ho he de reconéixer. Tot i que en algunes coses no m'agrada, Zapatero i cia no em deixen de sorprendre, i de manera grata. Potser no són uns genis en assumptes de política general, però si més no estan fent passes necessàries en alguns aspectes.
Primer em donen la llibertat de poder dir que no em case perquè no em dóna la gana. I ara, que dels meus impostos no en donaran ni un cèntim a l'església catòlica. Ja era hora (fa temps que era hora) de deixar de finançar els sous de milers de capellans, monjos, monges, bisbes i professors de doctrina catòlica. Espere que també s'acabé això de 'concertar' les escoles sectàries que tenen per tot arreu.
Ara només falta que a la declaració de la renda, quan triem marcar l'altra creueta, també ens donen la possibilitat de triar a quines ongs donem els diners, perquè moltes de les que en reben són també de l'entramat catòlic (Cáritas, per exemple, va rebre més de 9 milions d'euros el 2004, i entre totes les ongs catòliques sumaven 21 milions).
I posada a demanar, seria d'agair una nova creueta per indicar si volem o no continuar finançant la monarquia (per favor, que deixen de parir, que cada criatura que tenen ens costa un ull de la cara!).

T'ho expliquen una vegada i una altra, però fins que no ho vius a tocar no te n'adones de com és. Quan una persona propera i estimada ja no se'n recorda de què ha dinat hui, ni de si s'ha pres la pastilla o no, ni de com es deia el seu avi, t'envaeix una por estranya, inexplicable, i molta, molta tristor. No saps què fer, de què parlar, què donar-li perquè estiga millor. I no t'ho pots treure del cap.
És injust, i ni tan sols tens on reclamar.

Ho he decidit, des d'ara deixe de gastar les formes verbals del nord i recupere les meues. Encara no sé ben bé com vaig passar d'unes a les altres, com un dia jo deia 'parle' i al següent 'parlo'. Conseqüències de l'emmigració cap a Barcelona, de cert desig de camuflatge o fins i tot del temor absurd a què no m'entengueren, supose.
Però em sembla que no cal, oi? Torne a la terminació -e, i a dir siga, i puga, espill, granera i els possessius 'ma' i 'mon' (tret de si he d'exclamar 'mare meua!').
A veure què passa.

Ja sé que sembla un tòpic, però no, aquest apunt no és com les notícies que fan TV3 o Canal 9 cada any en aquesta época per omplir temps. Aquest any és de veritat. No trobe els ànims per alçar-me del llit cada matí, les hores a la feina són més llargues que mai, arriba el cap de setmana i en lloc de pensar en les hores lliures que tinc, un gran cronòmetre descomptant els segons que resten fins al dilluns m'ocupa tot el cervell.
I no em trec del cap la idea de què es deu poder viure d'una altra manera, sense horaris ni estrés, però deu ser que no sóc prou llesta ni prou valenta per saber com fer-ho... Un desastre.

I sostenible. I sense exèrcit. Amb polítics intel·ligents. Sense corrupció ni nepotisme.

Per somniar...

(Podeu completar la llista amb els vostres desitjos als comentaris, si voleu).

No he vist acabar el partit i per tant no he esperat a veure qui signava la realització televisiva del Gamper a TV3. Però siga qui siga, s'ha lluït. Càmera general gairebé tota l'estona, panoràmica cap ací i cap allà, sense oferir cap detall. Ni tan sols per les repeticions, que deu ser un concepte en vies d'extinció si fem cas a l'escàs ús que n'han fet. Per exemple, en el quart gol, no tenien un altre angle des del qual mostrar com es recuperava la pilota quasi sobre la línia abans de passar-li-la a Saviola? I com això, tot. Serà que Mediapro ha fitxat els bons realitzadors de futbol per als partits que emetran altres cadenes? Que encara són de vacances? O és això el que hem de partir tota la temporada? Això sí, encara gràcies que han abandonat la idea de la càmera aèria aquella que tants diners va costar i que sembla que ningú sabia fer servir.