xaviermir |
diumenge, 19 de novembre de 2006 | 19:42h
L'article d'ahir, ERC i els mitjans, ha rebut un comentari d'Oriol de Mollerussa en què reproduïa un altre article d'un bloc, en aquest cas el d'un insigne polític basc, Iñaki Anasagasti. Poca broma. L'Oriol, aplaudit per en Martí Cabré, me'n demanava la rèplica tot dient que sóc un adversari d'alçada en el debat, un compliment que li agraeixo. Comprendrà, però, que el combat que em demana no és gaire equitatiu. Jo no tinc ni les responsabilitats ni la projecció ni el pes polític del Sr. Anasagasti. Però altres vegades he estat jo qui ha proposat debats, de manera que ho provarem.
Les divergències amb els plantejaments del Sr. Anasagasti poden ser diverses, però el primer que cal assenyalar, i això ja resol moltes coses, és el plantejament de l'article. Al nucli de la seva opinió hi ha la legitimitat de l'estratègia de CiU i la pretesa marginació de CiU, que en realitat és automarginació. Això es veu clarament quan escriu: "Se va a reformular el catalanismo, sin contar con el principal partido de Catalunya. ¿Quién da más?" Talment com si calgués demanar permís als qui tenen la patent del nacionalisme. No: el catalanisme es reformula perquè el nacionalisme que representa CiU no està disposat a sobiranitzar-se i això porta ERC a fer una aposta per integrar altres col·lectius en un projecte nacional que no passa per cognoms o per llengües sinó per benestar social. I qui fa aquesta aposta és ERC perquè s'ha fet gran i ja va sola pel món, i pren les seves decisions. I qui es queda a l'oposició és qui durant els darrers anys ha fet una interpretació i un ús determinats de la tradició catalanista, i que ha comès l'error de pensar-se que és l'única concepció possible.
xaviermir |
dissabte, 18 de novembre de 2006 | 23:09h
Jaume Reixach, director d'Eldebat.com, publica un article en què parla d'ERC. Considera que ha consolidat el vot malgrat totes les previsions de daltabaix i totes les barrabassades que els han fet. Opina que el partit està preparat per continuar l'ascens els propers anys, que és un fenomen i que el país acabarà sent seu. Hem assistit a un període de linxament mediàtic d'Esquerra que venia de lluny, que va esclatar amb la trobada de Carod amb ETA i que ha durat tota la legislatura. Fins i tot, aquests darrers dies trobo que El Periódico és més benèvol amb ERC. Serà qüestió de vigilar-ho.
xaviermir |
divendres, 17 de novembre de 2006 | 13:45h
L'any 2003 el país necessitava una sacsejada. Portàvem vint-i-tres anys amb un únic partit al Govern i semblava que la successió havia de ser vitalícia. Un partit que es fa dir nacionalista havia arrossegat Catalunya al peix al cove, a l'aixeta de Madrid, a la governabilitat d'Espanya, a la falta d'ambició nacional i, finalment, a un parell de legislatures d'entesa amb el PP. Ara ja no ens en recordem, però si no hagués estat possible un canvi de majories el 2003, l'estroncament del relleu hauria provocat moltes decepcions. Convenia una sacsejada. Convenia demostrar que CiU no formava part del paisatge natural de la Generalitat i que si governaven uns altres el país no s'enfonsaria. Feina feta. Bé o malament, s'ha governat, i del resultat de les darreres eleccions no se'n pot concloure que hagi estat un fracàs estrepitós. La diferència d'escons no és pas tan escandalosa. Ara ve la segona sacsejada.
xaviermir |
dijous, 16 de novembre de 2006 | 00:15h
En els darrers anys hem assistit a l'ascens i consolidació d'ERC, el partit independentista amb més suport social i l'únic amb presència al Parlament. Durant anys, aquest ha estat el front sobiranista número u. Per a moltes persones, donar suport a la independència era fer créixer ERC en escons. Hi ha un segon partit que també té un sector sobiranista, malgrat que el partit en si no té com a objectiu polític l'obtenció d'un estat propi: CiU. En l'escenari polític que s'ha obert amb el nou acord de govern, el repte d'aquest país és que cadascun d'aquests partits avanci al Parlament amb el suport dels que tenen el perfil de centredreta o de centreesquerra. Si cadascú avança des del seu espai, en un futur no gaire llunyà, potser la legislatura que previsiblement començarà el 2010, serà possible un referèndum d'autodeterminació. Però això no passarà aquesta legislatura perquè un dels partits, el que ocupa el centredreta, no té encara cap intenció d'anar més enllà del marc estatutari. I aquesta opció ha fet que l'altre, el que ocupa el centreesquerra, hagi decidit esperar fent polítiques d'esquerres, com és propi, malgrat les dificultats que hi pugui haver. Així les coses, la Plataforma pel Dret de Decidir emet un comunicat en què assegura que el nou govern no permetrà avançar en el dret a l'autodeterminació.
xaviermir |
dimecres, 15 de novembre de 2006 | 10:02h
Amb aquest article, el qui en altre temps fou promotor esdevé adherit. Ahir era per un estat propi, i avui és per a la llibertat d'expressió i contra els qui pretenen silenciar o fer oblidar assassinats com el d'Anna Politkòvskaia. Aquesta és una iniciativa sorgida del bloc de David Figueres, on trobareu més detalls dels actes previstos.
I de les llibertats personals, a les col·lectives. Permeteu-me que faci un repàs del bullici que es va coent a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Des del bloc Free Catalonia = Europa LLiure es publiquen unes Condicions per al referèndum sobiranista potser mantenint com a referent un altre article d'un altre bloc, el de Josep Sort, on demanava que l'Esquerra Revolucionària, la formada per Maulets, CUP, Endavant, Unitat, MDT, PSAN, etc., canviï d'estratègia i deixi de considerar ERC com l'enemic, una idea que compateixo; també hi proposava fusionar la Campanya Unitària per l'Autodeterminació amb la Plataforma pel Dret de Decidir; segurament les fusions no haurien d'acabar aquí si volem construir el sobiranisme transversal de la societat civil.
Aquell article de Josep Sort (bloc al dia) va rebre un comentari d'en Fantassin, que és ara qui proposa aquestes condicions per al referèndum. Quant a la primera condició, diu que "només podrem encarar amb possibilitats un referèndum en el moment que tots els sectors sobiranistes siguin hegemònics." I per arribar a aquest punt proposa un seguit d'actuacions. Opino que posar el referèndum sobre la taula és necessari. Si la immigració recent de què parla ni tan sols sent a parlar d'un referèndum, serà més difícil que tinguin contacte amb la realitat nacional. Però no és l'única persona que pensa que el referèndum només es pot fer quan el tret sigui segur. Caldrà debatre-ho més.
xaviermir |
dimarts, 14 de novembre de 2006 | 10:43h
Ahir Saül Gordillo penjava al seu bloc una carta anònima que venia a exercir un arbitratge entre Carles Puigdemont i Ricard Vaqué. En llegir-la vaig tenir la certesa que les coses es comencen a asserenar, que després d'una mica de guerra tornarà la pau. La gent tard o d'hora es cansa dels insults, de les cassolades i dels dictats a pinyó fix. I de tota l'escaramussa en queda un debat tranquil, respectuós i seriós. Això sí, des de la discrepància, que és allò que ens enriqueix a tots plegats. Fa dies que el meu bloc bull de debat. Tinc força comentaris. Un dels darrers era de l'Amadeu Casucreu, autor del bloc L'última llum d'estiu que tardoreja, que em deia que si pretenc crear opinió i defensar l'independentisme des de la societat civil no puc defensar l'estratègia d'ERC perquè aleshores em veuran com un submarí d'ERC. També es parlava de submarins l'altre dia quan es feia referència a la Plataforma Sobirania i Progrés. Amb tants submarins això ja sembla una pel·li americana. Calma, si us plau. No sóc cap submarí de res ni de ningú. Si algú té aquesta percepció i això el molesta, sempre pot deixar de llegir el bloc. No siguem masoquistes. Si estic d'acord amb l'estratègia d'ERC ho dic i no passa res. I això no impedeix que alhora, com a no militant, em cosideri societat civil, i que senti i expressi també la conveniència que l'independentisme transversal rebi, justament ara, un impuls que necessita.
xaviermir |
dilluns, 13 de novembre de 2006 | 11:00h
Quan Vilaweb TV va fer-me l'entrevista arran de la campanya "Jo també vull un estat propi", una de les coses que vaig dir és que alguna cosa havia passat, i que era una cosa nova. Estem vivint en temps real la configuració d'un espai de comunicació anomenat blogosfera i format per opinions absolutament lliures, sense control econòmic ni mediàtic, un contrapunt necessari a les opinions expressades als mitjans tradicionals. Des que es va acabar la campanya, ha quedat una idea en l'aire, en la ment dels blocaires: la blogosfera és una eina útil per fer sentir la nostra opinió en una sola veu en aspectes de consens. El perill és sobreexplotar-ho. No podem anar demanant que cada setmana els blocaires posin als seus articles el títol que la campanya de torn exigeix, però és evident que l'entesa en certs aspectes és fàcil i que tots en sortim reforçats com a blocaires. En el cas de la campanya per un estat propi, la unitat de la blogosfera va permetre que esdevinguéssim notícia i que no únicament diaris electrònics com Vilaweb sinó també la premsa tradicional se'n fes ressò. Si avui recordo tot això és perquè hi ha una nova proposta que té tot el meu suport i que ha sorgit del bloc de David Figueres Els dies i les dones. Es tracta també d'intitular els nostres escrits d'una manera determinada: "15 de novembre. Dia de l'Escriptor Empresonat. Anna Politkóvskaia: ni oblit ni silenci". La crida feta per en David Figueres inclou la difusió dels actes en memòria de la periodista. Visiteu el seu bloc si en voleu conèixer els detalls. Gràcies, David, per la proposta.
xaviermir |
diumenge, 12 de novembre de 2006 | 13:16h
He llegit amb un gran plaer l'article de Josep Maria Pasqual a El Punt. Si us he de ser sincer, aquests dies em pesa força i em sap greu llegir comentaris i articles de persones que solien estar en una línia de pensament semblant a la meva i que ara em vénen a dir que m'equivoco, que haver fet Montilla president és un error monumental. Em considero una persona força racional, i si crec que l'estratègia d'Esquerra és bona ho escric i punt. Ara bé, el component emocional de sentir-se una mica menys acompanyat hi és. Sobretot després de trobar la complicitat de tanta gent amb la campanya "Jo també vull un estat propi" i amb la posterior arrencada de la Xarxa de Blocs Sobiranistes. El meu agraïment a tots els lectors continua intacte, i les discrepàncies són benvingudes perquè enriqueixen el bloc.
xaviermir |
dissabte, 11 de novembre de 2006 | 18:05h
Josep Pinyol fa unes consideracions, com sempre, molt encertades i interessants al seu bloc. En referir-se a l'acord entre ERC i CiU, escriu això: "Moltes persones de bona fe s’arrapen a una darrera esperança: el pacte
entre CiU i ERC per mantenir la flama de la diferència moral entre els
partits catalans i els partits espanyols. Però en pocs mesos l’eufòria
de l’anomenat “Pacte Nacional” s’hagués convertit en un desengany més
insondable." D'altra banda, Oriol Izquierdo diu que sent fàstic de la falta de sentit d'Estat que troba tant en ERC com en CiU i els entorns respectius, entre els quals em deu incloure, ja que m'he posicionat de manera favorable al govern que s'ha acordat i contrari a l'acord amb CiU. També penso que és CiU qui ha fet Montilla president, però simplement perquè no ha estat capaç de trobar aliats de govern i Montilla era el segon candidat en suport electoral. Si aquest és el candidat proposat pel PSC, poc hi podem fer els mortals d'aquest país. En tot cas, no votar-lo, que és el que ha fet molta gent. Però les alternatives eren poques. Dubto que tots els qui retreuen a ERC l'acord haguessin preferit la sociovergència. Ho dubto molt. Aleshores, un govern de CiU en minoria, amb només 48 diputats, no hauria estat un govern més fort que aquest que finalment es pot formar. L'altra opció, que ERC quedés a l'oposició, hauria significat l'arraconament d'ERC, i no tinc clar que l'oposició hagués portat tants rèdits a Esquerra.
xaviermir |
divendres, 10 de novembre de 2006 | 08:55h
Toni Fullat s'apunta a l'esforç col·lectiu per integrar Montilla. Des del seu bloc explica amb ironia que Carod i Montilla són parella lingüística. La idea és aquesta. Quina és l'actitud dels catalanoparlants davant d'un que no ho és? El cas de Montilla com a president de la Generalitat és semblant al problema que es planteja des de la sociolingüística quan hi ha una situació de contacte de llengües amb un fort component de població immigrada. És normal que un sud-americà que arriba a Catalunya amb la idea que aquí tothom entén el castellà no pensi inicialment que li faci falta aprendre el català, o que en té prou d'entendre'l sense arribar-lo a parlar mai, però si tots els catalans li parlem en català, només és qüestió de temps que la seva percepció de la realitat canviï. Començarà a pensar que la llengua és necessària; després farà algun curs, començarà dient paraules soltes, anirà guanyant confiança i al final serà un parlant més. És normal que Montilla sigui espanyolista tenint en compte la mala premsa que durant anys ha tingut el nacionalisme català a Espanya. I què? El càrrec de president de la Generalitat és un càrrec no-espanyolista en si. Diguem que no és Montilla qui ha triat el càrrec, sinó que el càrrec l'ha triat a ell per elevar-lo a símbol de la integració, per sotmetre'l a una immersió de catalanisme. Si els catalans el marginem perquè el considerem espanyolista, no s'arribarà a integrar mai. Integrem-lo. Considerem-lo català. I si diu que la unitat de la llengua no existeix, convidem-lo a unes jornades científiques de l'IEC, o parlem-li en altres varietats occidentals a veure si sap distingir quina de les varietats és el pretès idioma valencià i quina és una varietat de l'idioma català. Com que és el president de tots els catalans, també dels independentistes, demostrem-li que això de la independència va de debò i que volem un referèndum d'autodeterminació.
Joan-Ramon Colomines-Company (politòleg, investigador a la London School of Economics, exmilitant del FNC, de CDC i del PI i promotor de la plataforma MCAT)
