"Qualsevol nit pot sortir el sol", és això l'esperança, la tossuda creença en "Ítaques" i somnis, un "vaig i vinc", un esperar veure'ns a Folegandros, la força de l'amistat, la certesa d'un "país petit" i poder "aprendre". Un bell desig i un goig: Que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences.

Tot agraint als blocaires que m'heu convidat a jugar amb vosaltres i als esperits juganers que heu recordat la infantesa, com jo mateixa

La meva tria ha estat en Lluís Llach, perquè sovint hi he trobat les paraules que em mancàvem per posar llum o per continuar. Al text hi trobareu el qüestionari degudament complimentat...

M'agrada aquest silenci que permet

sentir la gravetat del viatge

de la fulla rebutjada per l'arbre,

el frec intermitent amb les companyes

i a la fi, lliure i abatuda,

la caiguda sobre la terra mare,

mesclada amb d'altres fulles,

també mortes i oblidades,

talment el lliurament d'un cos a un altre.

No importa quantes fulles han caigut

una tardor rera una altra,

importa que hi ha arbres

i mirades

i, en silenci, comprendre

que la vida perdura

més enllà de nosaltres.

       Un seguit de carones deixondides, com les del vou-veri-vou per no dormir,  d'en Guillem d'Efak, seguia, d'esquerra a dreta, els moviments dels músics, de la cantant i del deïdor de poesia i vida, al Teatre d'Artà, el diumenge dia 12 de novembre, des de les nou del vespre, havent fosca resolta en el cel i una lluna opaca que no s'acabava d'alçar dels fassers, potser perquè no es volia perdre el concert. Us parlo de l'espectacle poètic i musical que na Maria del Mar Bonet i en Biel Mesquida ofereixen per tota l'Illa de Mallorca: Manacor, Capdepera, Artà, Lloseta i Alcúdia. Canten i diuen i duen i canten i reviuen n'Ovidi Montllor i en Guillem d'Efak, onze anys després de la mort d'ambdós, essent, en certa mesura vides paral·leles.

         Una Maria del Mar esplèndida, propera i nostra, un Biel sorprenentment tímid, com un sacerdot, executant un autosacramental in crescendo, omplien l'escenari, molt ben acompanyats d'en Dani Espasa, piano i acordió, i en Feliu Gasull, guitarra , ...( n´hi ha més ) 

La fotografia correspon al concert al Teatre d'Artà, dia 12 de novembre 

Vint bales

a Layret

Vint bales foren, vint bales

ai!, quan trencava la nit!

Dia trenta de novembre,

nit d’hores decapitades!

Vint bales foren, vint bales!

 Dia trenta de novembre,

 nit sense alba al matí!

Ai, com moria la nit!

Caigué la crossa del poble!

 Segaren l’alè de l’aire!

Vint bales foren, vint bales!

Malhaja qui no ho recorda,

vint escorpins al seu pit!

Ai!, com sagnava la nit!

Maria Mercè Marçal

        M'ha semblat adient recordà n'Anna Politkóvskaia amb aquest poema elegíac de na Maria Mercè Marçal a Francesc Layret , assassinat per pistolers a sou de la patronal, el dia 30 de novembre de 1920 per les seves idees i la defensa dels treballadors . Layret va ser un lliurepensador, demòcrata, repuiblicà i catalanista, partidari de l'escola laica i mixta, que va destacar per la seva honestedat i la defensa dels drets dels presos, i potser poc recordat entre nosaltres. Així mateix vull fer menció de la tragèdia de tots els represaliats republicans i  lliurepensadors després de la guerra civil a les presons d'Espanya, quasi 300.000, entre ells, el mallorquí Pere Capellà.

Continuació : LA CAMPANA DE LA VALL

Els peixos del riu i els dels estanys també es despertaven amb el dringar de na Marta i la llúdriga saltimbanquis s’afanyava a veure quin peix li agradava per esmorzar.

En Boira, el gos d’atura que conduïa el ramat, era tan matiner com ella. Hi havia dies que, quan en Boira bordava, tots els bolets del bosc treien el nas de cop. Llavors es despertaven l’ase i els cavalls, i el renillar de tots plegats no deixava a ningú adormit. Només la tortuga Agnès mandrejava encara, perquè era sorda. I el trencalòs no el sentia perquè volava molt alt

Un cop aixecat el dia, na Marta començava una jornada plena de responsabilitats. Ella era qui pregonava tot allò important que passava al poble: Fos un foc, una tempesta, un casament, un bateig o una defunció.  Havia de saber el nom de la criatura, si era nen o nena. Comunicava l’edat i l’ofici del mort, i si era molt principal.

                        Anunciava si el vent venia de ponent o del nord. Si el foc s’escampava o si el sufocaven. 

                        Avisava si hi hauria un aiguat o si nevaria. Voltejava, quan calia que baixessin els homes valents per encalçar un llop famolenc que volia menjar-se una ovella, o si calia ajudar un traginer a adobar una roda de carro desllorigada,  o auxiliar un cavall amb la pota trencada.                     

Divendres dia 10 de novembre, estant la lluna baixa en el cel, quart minvant, com una tallada de llimona a un te negre sideral, es va fer la presentació del llibre d'en Miquel Àngel LLadó, "La volta celeste", a les 20 hores, a l'Illa de Llibres de la Misericòrdia de Palma. La sala de la llibreria plena de gom a gom, amics, gent solidària, activistes de la pau, artistes i altres idealistes. Entre el públic en Lluís Maicas, l'editor del llibre de Perifèrics Poesia, i altres poetes del lloc. Per la ocasió n'Elisenda Pipió va fer unes escultures precioses, color de sorra i fang, i la cantant Dunia Hedreville hi va posar una veu que trencava les ànimes, amb un cant primigeni que evocava l'aigua i les primeres paraules. Hi va haver calidesa i el llibre és tendre i agosarat. Us transcric la presentació

Sou a sant Pau, o a casa, bessons?

Continua el vostre conte: 

      Quan en Pau, el sagristà, es dirigia a pujar l’escala estreta del campanar per brandar la campana, tibant-li la corda, i anunciar que el dia s’estava llevant, na Marta ja s’havia pentinat, ja havia badallat,  ja havia polit el metall de la panxa rodona i deixondit el batall que hi tenia al mig com una llàgrima gegant,  i ja s’havia posat a repicar, més contenta que un gínjol.

       En Pau se’n reia i continuava pujant fins a dalt. Mirava la muntanya pels arcs de la torre, s’omplia de l’olor del dia nou i acariciava na Marta. Na Marta i en Pau eren amics feia molts d’anys.

       En Pau va pujar per primera vegada l’escala de la torre del campanar per ventar na Marta, quan tenia nou anys, el dia que va néixer la seva germana. La va fer repicar tantes vegades que la gent del poble es va pensar que havien nascut quatre nenes de cop.

     A na Marta li va fer molta gràcia aquesta feta d’en Pau i li va agafar afecte a aquell nen entremaliat que pujava l’escala cantant i a vegades es descomptava de les hores.

      Fa uns anys vaig estar a la Vall Fosca. No hi he tornat per por que no m'agradin les galindaines que diuen hi han fet. Allí vaig conèixer dos infants: en Josep i na Montserrat, que hi vivien i anaven a escola. Els hi vaig fer un conte en arribar a casa, que mai vaig enviar-lis, perquè esperava, mal fet, poder-lo publicar.  Tampoc el vaig donar al meus fills, perquè ja eren grans. I així, va romandre, primer a un calaix ,i després a una carpeta de l'ordenador, que fins fa ben poc em semblava un lloc inhòspit i sideral.

      Crec que ara podria rescabalar la història inacabada. No només el carter truca dos pics, la sort , tossuda, ens posa setge, per trobar-nos una i una altra vegada. Ara he pensat que podria ser un regal per als dos bessons del bloc que tants esglaïs i alegries ens han procurat, en Guillem i en Galdric.  

Vagi per vosaltres. No podia tenir el conte millors destinataris:

      LA CAMPANA DE LA VALL

        Hi havia una vegada una campana que es deia Marta.  Pesava més de mil quilos. Vivia i dormia a la part més alta de la torre del campanar. Un espai quadrat amb quatre finestres dobles a cada costat. A una altura de mil dos-cents vuitanta-dos metres, sobre un turó molt dolç i verd, a un poble que només tenia setanta-sis habitants, situat  al vessant esquerre de la Vall Fosca,  a la vora d’un riu mandrós i de cabal juganer, que baixava de la muntanya.

        Na Marta es despertava molt aviat perquè tenia moltes feines. La primera de totes era aixecar el dia.  Si ella no el despertava, com que el dia tenia molt de fred,  s’estava dormint al seu cau, darrere les muntanyes, fins molt tard, i llavors els estornells no piulaven, el gall no cantava, les fulles dels bedolls no es dauraven, i no es cobrien de boires blanques les puntes dels cims.     

      Tampoc no es despertaven els nens i les nenes del poble, ni el xofer que els anava a cercar amb la furgoneta per anar a l’escola, ni la mestra, ni el capellà, ni l’amo de la fonda, ni el cadiraire. Ni la fornera, ni el fuster, ni el carnisser. Ni el ferrer,  ni el pastor, ni el porquer.

No podria precisar com ha estat,

però em sé un espai

de còncaves empremtes,

com estralls d'un esclat,

imperceptible,

oxidacions i adherències

a les parets del pensament,

un buit al pit,

on creia haver-hi un igni cor.

Banyat de sol,

el matí de tardor

carrega de melangia

la buidor

d'un espai clos

de l'ànima

que ja no ens pertany

i resta pres per sempre

de l'enyor,

sense cap esperança

de conhort.