Fa ja uns dies que tinc un pèl descuidat el bloc. I no per falta de ganes, sinó de temps. Ni tampoc per falta de tema...

Ahir em van insultar pel carrer. Sí, són una d’aquestes conseqüències de la modernitat i el cosmopolitisme. Al carrer dels Tallers, de Barcelona, un grupet de nois amb armilla verda de Greenpeace estaven abordant els vianants per a buscar adhesions a la causa. Una noia, educadament, se m’atansà, però abans que em digués res jo, amablement, li vaig dir: -No, gràcies, no m’interessa. I vaig seguir caminant. De cop i volta, però, un noi del grup em cridà: -¿No te interesa la destrucción del planeta? ¿Te da igual?. Vaig preferir fer-me l’orni, però de l’experiència en vaig sortir força dolgut.

Sense entrar a valorar Greenpeace com a entitat, ni la poc agraïda tasca que deu ser aquesta d’anar abordant la gent pel carrer, el que també em preocupà fou el fet que cap dels verd-armillaires no censurà l’actitud d’aquest personatge. Deu ser que tot val, i que la prudència i el respecte que jo em mereixia durant l’abordament ja no calien després d’haver actuat de forma diferent a l’esperada.

Vaig anar donant voltes a això fins que, a la tarda, em vaig trobar un amic meu, acabat d’arribar d’una llarga estada a Noruega, on es dedicà a l’estudi de l’estat del benestar nòrdic. Certament, els que tornen a la vella, bruta, trista, covarda, dissortada pàtria havent estat nord enllà, són els que acaben aportant l’energia i les idees que fan avançar el país (els que retornen de Madrid sols saben portar el diari El País sota el braç).

Vam xerrar bona estona, i vam concloure que als Països Catalans calen noves idees i pensament jove, fresc. Segons ell, Noruega és un país on el liberalisme funciona, i em vaig sentir atret per un projecte que il•lusiona, i dóna esperances per al futur, social, econòmic i cultural. En canvi, i vam fer una radiografia nacional i social de la nostra terreta, els futur que ens espera és força incert. Una economia escanyada per un estat insaciable, i per uns discursos oficials (i la política que se’n desprèn) antics, ingenus, ignorants, provincians i temeraris.

Tenim un problema greu. Ens podem acabar convertint ben aviat en un nou tercer món. L’economia europea es liberalitza, els EUA no afluixen, la Xina es reuneix amb l’Índia per crear un gegant econòmic d’alta tecnologia i mà d’obra barata, i nosaltres seguim veient com es deslocalitzen empreses mentre es desmantella el DURSI... Es lluita contra el procés d’integració universitària amb el lema “No a la privatització de la universitat” mentre IESE i ESADE (i una mica la Pompeu) esdevenen les úniques universitats catalanes de cert prestigi internacional... La indústria cultural viu de subvencions mentre els americans creen Youtube...

Tenim dos enemics molt poderosos. D’una banda, l’adveniment d’un provincianisme que, paradoxalment, l’ERC al govern facilita. De l’altra, la dictadura pública d’un discurs d’esquerra conservadora que ara mateix (i com s’ha vist en el cas de l’energúmen de Greenpeace) està ben vist, no es critica i fins i tot s’aplaudeix.

Com deia Lluís Companys, si no lluitem per Catalunya, ningú no ho farà per nosaltres. Caldrà posar-nos les piles. Hi ha molta feina feina per fer, i no podem deixar escapar més trens.

Suposo que tots els que hem seguit una formació més o menys acadèmica ens hem trobat tard o d'hora amb professors que, per la seva vàlua personal, per la seva implicació docent o per la seva coherència professional han pogut esdevenir, finalment, allò que antigament s'anomenava "mestres". El ser mestre no implica tan sols el desenvolupament laboral de la tasca de professor, sinó que va molt més enllà. El ser mestre implica una disposició humana, i per part de l'alumne, un aprenentage molt més intens, una vivència.

De mestres n'hi ha de molts tipus. Jo he tingut la sort de trobar-me'n uns quants (molts no, tampoc no n'abunden...), i mai no n'he vist dos d'iguals. Hi ha mestres reconeguts, mestres amb prestigi, mestres públicament com a tals. Hi ha, però, mestres discrets, discutits, sovint reprovats. Radicals, provocadors, n'hi ha que no els és fàcil desenvolupar el vell ofici del magisteri.

És per això que m'ha fet il·lusió que una bona amiga, i co-deixeble, m'hagi fet saber que hi ha algú que ha penjat al web un recull de comentaris fets per Josep Verdaguer, professor i sociòleg de la UAB, durant les seves assignatures a la universitat.

De moment, us en deixo unes perles, malauradament fora de context:

"El PSUC va espatllar la revolució del 18 de juliol del 36. I que ara el Saura sigui el que talla el bacallà a l'organització per la recuperació de la memòria històrica és com donar la clau del rebost a les rates."

"Abans podia ser empipador morir-se, però tenia sentit."

Haurem d'afegir un nou concepte als diccionaris de política: el de "victòria montillesca". Que de què es tracta? Victòria montillesca defineix aquells casos en què es juga a perdre, conseqüentment es perd, però això és el que, precisament, serveix per a guanyar finalment.

El concepte de victòria montillesca pot tenir moltes aplicacions. D'entrada, i com sempre, el món dels escacs. Pot ser una bona estratègia guanyadora. Igualment, en el món dels esports, així com en el món de les dinàmiques de grup, pot ser prou interessant de tenir un concepte com aquest. Els psicòlegs socials podran treure'n força suc.

En tot cas, però, em sembla que retenir el concepte de victòria montillesca ens serà molt útil per a entendre la política catalana dels propers vint anys. Uns grans partits sensiblement malparats de les darreres eleccions, una ERC forta però que ha trobat un nou sostre electoral, una ICV que creix, però a costa d'afeblir companys de govern, un PP que no pot sortir del pou, però que veu en CiU algú que li pot donar un cop de mà, uns C's que buscaran desestabilitzar el Parlament per la via de la provocació...

Durant els pròxims vint anys (dic vint anys, podria dir-ne una pujolada, o un nou cicle de govern, però serien força sinònims, entenc) ens haurem d'acostumar a veure presidents montillescos i guanyadors defenestrats.

La política catalana, dins i fora de la "política oficial", però, podrà gaudir d'una temporadeta de reflexió, amb l'esperança que finalment pugui emergir algun nou projecte polític il·lusionador, emprenedor, amb trempera, que arraconi els partits acuals (inclosos C's) al que anomenarem "els partits del segle passat".

I cal que ens hi posem ja ara.

Aquest darrer cap de setmana es va celebrar la 22a Festa del Flabiol a Arbúcies. Va ser una trobada molt xula, amb la participació de músics d'arreu de Catalunya (Catalunya Nord i tot!), i en un ambient molt agradable.

Personalment, em va fer molta il·lusió poder parlar amb Josep Prims (a la foto), un flabiolaire de la vella tradició oral. És un dels darrers testimonis de la tradició vallesana del flabiol a dues mans, una tradició que omplí carrers i places amb la seva música durant molts anys.

Sentir tocar els vells flabiolaires és tot un plaer, però sobretot un orgull, per aquells que volem mantenir viva una música que és un preuat patrimoni cultural del nostre país.

Més enllà de cosmopolitismes, multiculturalismes, macrofestivals i espectacularitats diverses, la música del vell flabiolaire serà per a molts la millor forma de reflexionar sobre quin país volem construir avui, demà, sempre.

Passejava jo pels camins que envolten Vallgorguina, aquest darrer dissabte, i em preguntava com podia aixoplugar-me del xàfec electoral que ens cau aquests dies.

Darwin deuria tenir raó, la natura està pensada en clau d'adaptació al medi. I, fet i fet, estar tocat del bolet, entre tant anunci o bloc electoral amb cantarella pel minutatge, permet passar força desapercebut...

Aquesta darrera setmana llegia a l'Avui un article en què es parlava de l'"esquerra retòrica". No es deu allunyar gaire de la realitat. El sempre brillant Joan Saura, en l'entrevista que ahir li van fer per televisió, va fer una afirmació netament insultant, gairebé vexatòria: interrogat sobre la qüestió de Bracons, senzillament ho va definir com a "afer sobrevingut al pacte del Tinell", i es va quedar tant ample.

Tant de temps d'apropiació per a Iniciativa-Verds(?) de la lluita ciutadana contra una obra abusiva i deficitària (costarà més del que aportarà, no ho oblidem), i irreversible, i ara ho resolen així?

Esquerra retòrica, certament. Més enllà de les frases boniques i els eslògans trepidants, no hi ha res. O potser sí. Mentida, mentida, i més mentida. Sobrevinguda també, potser?

El fet d'haver perpetrat tres costellades completes en dos caps de setmana em dóna, crec jo, certa autoritat moral sobre la qüestió. Si més no, durant uns dies. Fins a Tots Sants, diada en què molts barcelonins també aniran a gaudir de les respectives costellades...

En tot cas, això ho dic perquè volia compartir el goig d'haver trobat un all i oli de pot que, a banda de ser prou bo, NO SE M'HA REPETIT CAP DIA!!!!! I això que normalment, a mi, el regustell d'all se m'allarga fins a l'esmorzar següent!

El nom d'aquest producte fascinant és Choví. Choví, choví, choví...!

Si el tasteu, veureu quin plaer representa un all i oli que no repeteix. I, en aquell moment de gaudi, desitjareu que Choví també fabriqui polítics...

Vaig llegir la notícia de la compra de You Tube per part de Google, i la reacció va ser la de mirar d'esbrinar què era això que valia tants dòlars. La generació VHS encara estem intentant assimilar aquestes coses, què voleu! En tot cas, si el pas del súper 8 a la cinta magnètica ja va provocar una revolució de confiança tecnològica (almenys en les pel·lícules químiques es veien els fotogrames), ara, és que ja ni tan sols hi veiem cap mena de suport, i què voleu, se'ns fa estrany!

Res, que tafanejant el You Tube aquest, vaig veure que una de les coses que defineixen aquesta revolució dels vídeos, de la imatge amb so i en moviment, és la incomprensibilitat. Heu vist el vídeo que adjunto? Sense anar més lluny, qui ha penjat al You Tube, o fins i tot ha perdut el temps gravant-ho, aquesta surrealitat?

Es veu que la campanya es jugarà en part a l'internet, i mitjançant eines d'aquestes (no us ha arribat encara el vídeo d'en Montilla dient: "-Visca Espanya!"?).

Estic un pèl confús. Tal i com està el pati, em sembla que aviat, per mantenir l'alt grau d'incomprensibilitat, aviat veurem al You Tube vídeos de persones, senzillament, anant a votar.