"Molt lluny, / en les butxaques d'uns pantalons / vells / que ma mare guardava / - ma mare ho guarda tot -, / he trobat /les nits que ens passàvem ..." ("Molt lluny") cantava Raimon, que ha estat un bon company de viatge en moltes vivències. El que jo visc, el cantant hi ha posat lletra. Aquesta cançó m’ha vingut al cap quan la meva mare, que està en un procés de revisió de totes les andròmines que ha acumulat al llarg d’una dilatada vida, em va fer lliurament de les llibretes de quan jo anava escola. Concretament és el material que feia servir a les etapes de Primària i els primeres cursos de batxillerat. Us estic parlant de finals dels anys 60 / principis dels 70 quan la reforma de l’EGB encara no era vigent. Això vol dir que vaig acabar a 4t de primària amb uns 10 anys per començar els sis cursos de batxillerat. Quan me les donà no vaig tenir la sensació que em retornés res. Eren uns elements completament alienis. Mentre les fullejava, evocava passatges d’aquella època. Són visons en blanc i negre però no amb difuminades per l’enyorança. Són un gris aspre, esquerp, com l’escola on vivia els anys d’estudiant. Centre públics amb pocs recursos, aules brutes amb forta olor a pixums, amb mestres poc o gens motivats, despreocupats pels avançament acadèmics dels alumnes. Sóc conscient que vaig acabar etapa educativa amb unes llacunes importantíssimes que he anat reparant al llarg dels anys com bonament a pogut. És per això que quan sento comentaris que enyoren la inexistent i idealitzada escola del passat, m’indigno i, si puc, intervinc per dir que no. Que l’actual, amb tots els problemes que encara pateix, és infinitament més educadora que l’anterior. Potser els mestres vivien més tranquils. No ho nego. Però els alumnes eren els grans perjudicats, amb totes les excepcions que es vulgui contemplar.

Miro una llibreta. Pàgines i pàgines on, servilment jo copiava d’un llibre al paper. Sense cap aportació, sense cap correcció, sense cap interès. Exercicis repetitius, inútils. Sumes i multiplicacions de tirallongues numèriques incomprensibles Hores i més hores asseguts a la cadira tot esperant les hores d’esbarjo. Aquí també Raimon m’acompanya amb AL MEU PAÍS LA PLUJA: "La vida es quedava a la porta / mentre entràvem cadàvers de pocs anys.". (Nota: si desconeixeu aquesta cançó, cliqueu per escoltar un fragment impressionant)

El desvirtuat debat d’aquests dies gira en torn de diversos temes, entre ells la violència a les aules. Tots els episodis violents que succeeixen en els centre educatius són intolerables. Qualsevol signe d’agressivitat és incompatible en un context educatiu on ha de prevaler el respecte, el diàleg, la convivència i la mútua apreciació mestre / alumne. S’ha d’actuar contundentment contra els agressors. Hi estic totalment d’acord. Però que no m’expliquin sopars de duro que abans no hi havia violència a les aules. Segurament hi havíem pocs pares que s’atrevissin a pegar un mestre, però recordo més d’un mestre pegar de forma compulsiva a un alumne. Moltes persones de la meva edat deuen recordar aquells mestres que es passejaven per la classe amb un vara de fusta d’uns 70/80 centímetres a la mà. Qualsevol petita incidència era ràpidament solucionada amb una garrotada. No era disciplina. Era intimidació. El mestre preguntava la lliçó i els alumnes, col·locats en renglera, responíem. Si l’encertaves, avançaves un lloc. Si fallaves, cop de pal al palmell de la mà. Un dia algú va fer córrer la brama que si et refregaves un all pel palmell de la mà, el picot feia menys mal. Si bé no pal·liava gens, al menys servia per venjar-te del mestre que havia de suportar les fragàncies de l’all. El mètode més afectiu era col·locar-te un mocador ben plegat sota els pantalons aquelles temporades que el mestre variava el lloc d’impacte: en comptes del palmell de la mà, dirigia els cops a les natges. Era supervivència pura.

L’escola actual és infinitament molt millor que la de la meva època. Però no podem conformar-nos. Que hàgim avançat no vol dir que puguem descansar en el cofoisme. L’educació actual té unes mancances, especialment estructurals (en la formació inicial del professorat, en la gestió dels centres, en la definició del paper dels pares a l’escola, en el disseny d’uns currículums adequats a l’actualitat, ...) que els caldria un gran debat per saber cap on anem. I ser conscients que amb simples cataplasmes no hi solucionarem. Ens caldrà canvis profunds que trepitjaran més d’un ull de poll. La primera qüestió és saber si estem disposats a fer-los.