Tenint en compte que l'edició catalana d'EL PAÍS no arriba a la resta dels PPCC, ací us deixe un article de l'Empar Moliner de dissabte. Que el gaudiu com jo ho he fet! Bon dia.

Urge mujer gorda, zurda, no nacionalista


EMPAR MOLINER

EL PAÍS - 18-11-2006

Me llama la atención el titular de la entrevista que el político Albert Rivera concedió hace unos días a La Vanguardia. Decía: "Hoy en día en Cataluña no es fácil decir que uno es catalán pero que no es nacionalista".

A mí me gustaría ser nacionalista (igual que me gustaría ser fumadora). No lo soy por culpa de mi individualismo. Dicen algunos escritores que "la patria es la infancia" y mi infancia fue un asco. Me gustaría decir, sintiéndolo, que mi tierra "es lo más grande" como oigo decir a americanos o andaluces, sin ningún problema. Pero no soy así. Si mañana Girona quiere segregarse de Cataluña, a mí me parece estupendo. Del mismo modo, deseo que cualquier "realidad nacional" de España pueda conseguir la independencia de manera legal. Y sé que el político Rivera lo verá como yo, porque sólo los nacionalistas españoles querrían impedir el desmembramiento de España. Y nosotros no somos nacionalistas.

Dicho esto, creo que su titular es falso. Me parece justo al revés. Hoy en día en Cataluña lo que no es nada fácil es decir que lo contrario: que eres catalán y nacionalista. Declararse nacionalista queda muy mal. El nacionalismo -y el catalán en particular- no está bien visto. Lo moderno y lo guay es lo nuestro: no ser nacionalista. ¿Dónde es difícil decir que eres nacionalista? ¿En un bar? ¿En TV-3? ¿En este periódico? No se me ocurre una sola persona que declare en público que es nacionalista aparte de Joel Joan. Hasta Puigcercós ha dicho que no lo es. En cambio, me vienen a la cabeza docenas de personas que dicen que no son nacionalistas y, por decirlo, pillan cacho en los medios. Los que ligan en un pub no son los que se declaran nacionalistas, sino los que se declaran "ciudadanos del mundo".

Cada cinco o seis meses, a algún editor de ideas se le ocurre hacer un libro colectivo escrito por "charnegos". Y entonces, llama a los escritores y les explica lo importante que es que participen en el proyecto, porque resulta que hay que reivindicar el charneguismo. Yo, como la mayoría de los catalanes, soy descendiente de inmigrantes. Mi segundo apellido es Ballesteros: mis abuelos eran de Madrid por parte de madre y de Castellón por parte de padre. Pero, sinceramente, creo que mi charneguismo ya prescribió cuando yo era un tierno feto de tres semanas. Así que no voy a torturar a nadie haciendo libros colectivos que reivindiquen cosas enrolladas que no necesitan ninguna reivindicación. Pero ya comprendo que hacerse la víctima es muy gustoso. Reivindicar el charneguismo por mi parte a estas alturas, con lo que mola, sería como reivindicar que soy zurda (y explicar otra vez lo que sufrimos los zurdos cuando de pequeños nos ataban la mano a la silla). Por favor ¡con lo que triunfamos los zurdos entre los sensibles...! (Y si encima de ser zurdos somos mujeres, y si encima de mujeres, charnegas, ya ni les cuento.) Me imagino la rueda de prensa del grupo de charnegos reivindicantes y me salen granos. (Bueno, es cierto que no quiero torturar a nadie con reivindicaciones, pero también lo es que los proyectos colectivos no me van. A mí no me gusta compartir la gloria).

La frase del político Rivera me la tomo como lo que es: la frase de un político. Pero me parece que tiene las mismas intenciones que el argumento de esa obra de teatro llamada Gorda. En ella te explican que un hombre se enamora de una gorda pero sus amigos no le comprenden, porque la cruel sociedad no acepta a las gordas. Es fantástico, pero es falso. ¡Anda ya! Como dice la locutora Sílvia Tarragona, que es gorda y amiga mía, a las gordas no se las menosprecia jamás en público. Al revés, son el objetivo preferido de los bienintencionados y los buenistas. En cambio, a las flacas se las menosprecia con el beneplácito de todos. A Victoria Beckham, por ejemplo, los de la prensa la llaman anoréxica, escoba, saco de huesos... Jamás insultarían del mismo modo a una gorda. En público no se menosprecia ni a las mujeres, ni a los gordos, ni a los no nacionalistas. En público se menosprecia a los hombres, a los flacos y a los nacionalistas. Otra cosa es con quién te acuestes.

M’han arribat aquests dotze manaments per als pares i mares. Us el traduesc ací. Si els posem en ús donen resultants molt positius.

1.     Digues el que penses i pensa el que diràs: expressa en forma directa i en les teues pròpies paraules el que sents: els teus fills tenen dret a saber-ho.

2.     Sempre digues la veritat: encara quan sàpies o cregues que els teus fills se sentiran llastimats a saber-la. Tu també esperes que el teu fill siga veraç.

3.     Sigues sempre el mateix: els joves necessiten d’algú fort de qui dependre especialment en moments crítics. En observar que tu ets conseqüent, ells podran recolzar-s’hi.

4.     Recolza amb els teus actes el que dius: no els digues una cosa, mentre que tens unes altres regles per a tu. Sigues l’exemple.

5.     Compleix la teua paraula: si dius “no”, que siga “no”. Si dius “sí”, que siga “sí”. Pren decisions en què els teus fills puguen confiar.

6.     Expressa’t clarament: la majoria dels problemes familiars són causats per alguna cosa que no ha estat dita amb claredat, alguna cosa que és una suposició i que no ha estat discutida satisfactòriament.

7.     Compleix sempre les teues promeses: mai no prometes alguna cosa que no tens la intenció d’acomplir. Si les circumstàncies t’impedeixen acomplir una promesa, explica clarament les raons que ho impedeixen.

8.     Demana perdó: les pares no sou perfectes. Mai no tractes de justificar les teues faltes ni les teues equivocacions. Admet els teus errors. Si tu comets un error de judici demana perdó.

9.     Consulta amb els teus fills : els fills tenen un sentit de comprensió més pregon del que se’ls concedeix. Sol.licita les seues idees i opinions, sent-te orgullós de l’amor que ells et professen i fes-los-ho saber.

10.Disciplina impulsat pel seu amor : Mai no disciplines els teus fills impulsat per la ira o l’enuig, si amenaces amb castigar-los i no ho fas, el que aconsegueixes és confondre’ls. Pensa com vas a disciplinar-los abans d’actuar.

11.Confia en els teus fills: concedeix-los alguna llibertat, si tu els demostres confiança, ells respondran en forma confiable. Si confies en ells, ells confiaran en tu.

12.Manifesteu els pares el vostre amor mutu: el millor regal que els pares podeun fer als postres fills és un exemple d’amor mutu. Els fills aprendran al voltant del que és el veritable amor veient-lo en vosaltres.

És un text d’un autor desconegut. I, a més a més, la major part dels 12 manaments són aprofitables en la tasca diària dels que ens dediquem a açò, tan desprestigiat per gran part de la societat avui dia, l’educació i l’ensenyament. Ho sent haver de dir-ho. Però és la realitat (de moment).

Bon dia.

A les poques hores ja circulava per la xarxa que us havien entrat al Parlament els "blaveros" (disfressats aquesta vegada de Ciutadans, ho dic així perquè el meu amic Toni de L'Hostal (nét) diu que blaveros sempre n'hi ha hagut). Avui, mentre repassava articles d'opinió que habitualment llig, m'he trobat amb aquestes Engrunes del Joan Oliver. Llegiu-les amb molta atenció i prengue-ne nota. No vull ser catastrofista (ni avui ni mai), però el meu País Valencià no rutlla (i no cal que pregunteu per què després de llegir l'article de l'Oliver)...

Joan Oliver

 
Amics valencians

Fa unes dècades, tots els que tenim una edat i fa anys que tenim mal de país, parlàvem del País Valencià, de com s'havia anat desnacionalitzant i de si s'hi podia fer alguna cosa i quina. Fa uns trenta anys la cosa va començar a decantar-se, per a mal. El concurs del socialisme valencià va ser essencial per desnacionalitzar el país. Els darrers dies he parlat amb dos amics valencians bons coneixedors del País Valencià i de Catalunya i hem coincidit amb tots dos que la situació de Catalunya avui s'assembla cada cop més a la del País Valencià de fa trenta anys. I que tal com pinta la cosa les perspectives són que seguirem el seu mateix camí i que el seguirem amb la col·laboració necessària dels socialistes catalans. I que veurem, estem veient ja, com a Catalunya creixen uns blaveros particulars que fins i tot s'asseuran al Parlament de Catalunya per parlar-hi espanyol, com a les Corts Valencianes.

 
La batalla de Barcelona

La desnacionalització del País Valencià tingué com a element clau el que es coneix com a batalla de València. Una ciutat que no ha estat capaç de fer de capital del país ni de mantenir-ne la identitat. Sense València, el País Valencià no és possible. De la mateixa manera que sense Barcelona Catalunya no seria el que és. I encara que vulguem fer veure que no ens n'adonem ara s'està lliurant la batalla de Barcelona, prou semblant a la de València. I l'estem perdent. La llengua està quedant arraconada a una velocitat de vertigen i ja es gairebé impossible prendre un cafè, agafar un taxi o comprar-se uns mitjons en català. Si perdem Barcelona, ens quedarem sense país. I l'estem perdent. I des del nou govern de la Generalitat seguiran amb el rotllo multicultural i seguiran dient-nos discriminadors als catalanoparlants i ens seguiran discriminant. Com van fer els socialistes valencians ara fa trenta anys.

 
Penyagolosa i Empordà

El meu amic valencià es podrà refugiar a la casa del peu del Penyagolosa i encara podrà viure en la seva llengua. I jo em podré refugiar al mas de l'Empordà i encara podré viure en la meva llengua. Però serà una llengua que mor. Una llengua que ja no servirà per viure ni a València ni a Barcelona.

Hi ha dies que cerques mots per dir el que vols dir. Li dónes mil voltes a la qüestió. I, de sobte, et trobes amb una cançó que ho diu molt millor que ho podries dir tu i, a més a més, amb música. I això és el que m’ha passat avui.

Tenint en compte la reacció al "visca Catalunya lliure" que pronuncià el President del Parlament Català, Ernest Benach, en acabar el seu parlament el dia de la presa de possessió, vull dir-los, a ja sabeu qui, el que són: NEOFATXES. I he trobat un tema de Lluís Llach que ho diu meravellosament. És Neofatxes Globals. Ací us el deixe. Bon dia.

NEOFATXES GLOBALS

Mireu-los com van,
senyorets des de sempre
se'ls hi nota a l'esquena
que no han acotat mai.

Mireu-los com van,
són la vella caverna
però amb les noves caretes
per seguir mal manant.

Ara són més polits que els seus pares
i es disfressen amb plomes de Harvard
però si arriba el poder, adéu Proust, adéu Brecht...

Mireu-los com van,
són l'Espanya de sempre,
la d'antigues tenebres
que van ressuscitant...

Mireu-los com van
presumits i fatxendes,
és l'adéu als complexos
pels pecats dels "papás".

Pel poder, que els manté tan "contentos",
ja no calen els "pronunciamientos",
ara guanyen escons sense el clam dels canons.

I mentre a la Gangreunió els Nostrats s'esveren,
Senyor, si arriba a fer mal un fatxa pel rera,
nosaltres els vestim sants per la democràcia,
ja veus amb quins cops de pal ens tornen les gràcies,
ells porten els pantalons, nosaltres les calces,
ells són els "toreadors", nosaltres les banyes,
i ara què fem, on anem, no ens queden banderes,
i com se'ns creurà la gent si fem marxa enrera...

Mireu-los com van,
neofatxes de sempre,
neofatxes per sempre
neofatxes globals

Mireu com anem,
engreixant als bandarres,
empenyent el desastre
fins el dia de...Ah.

P.S.: De tota manera, crec que a totes i tots ens cal una humil "reflexió". Bon dia al matí.

Avui, com ja és costum de fa molts anys, ha tingut lloc la convocatoria de les proves de grau mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià al llarg de diverses poblacions dels País Valencià. He pres part com a examinador a Ontinyent (la Vall d’Albaida). Fins ací cap novetat. Però sí n’hi ha hagur una i de molt important. He arribat una miqueta tard perquè he passat per un amic i company examinador, Juli Fenollar, però ja havia eixit abans que jo hi he passat –coses del mòbils-. Un cop a l’ies d’Ontinyent, he saludat algunes cares conegudes i ens n’hem anat a les corresponents aules asignadse. I ara ve la sorpresa: la conselleria de Cultura, Educació i Esport no té diners per a bolígrafs. Sí, com ho heu llegit, no té diners per lliurar a cada examinand/a un bolígraf amb les dades de la JQCV –cosa que ha fet des que inicià aquestes proves-. Aleshores l’ies ens ha facilitat un bolígraf per cada dos professors –i l’havíem de tornar-. El que ens ha tocat a la meua companya i a mi ha estat de l’empresa www.sindel.es No sé de què és. Però, de tota manera, gràcies. Però prengueu-ne nota: conselleria no té diners per a bolígrafs.

I pel que fa a alumnes, us vull contar una conversa que he tingut amb una examinanda, professora interina de l’assignatura de castellà: llengua i literatura per la zona de Llíria. M’ha contat –i vull que queda clar que ha estat a iniciativa seua- que en un ies d’aquella comarca, una professora-turora de 1r de batxillerat va “castigar” el grup durant l’hora de tutoria a fer mitra hora de tutoria i mitra hora de classe. Doncs bé. Encara no havia acabat la jornada escolar i ja va haver de veure-se-les amb una mare d’un alumne del grup. Sense cap educació anà a l’ies per queixar-se del que havia fet la professora-tutora. Segons la mare, la tutoria és hora de tutoria i no podia “castigar-los” d’aqueixa manera. La professora li digué que el seu fill era un dels que més embolia feia a la classe i que, fins i tot, no li vindria malament aprendre a no dir les coses a la lleugera. I la mare li va contestar que el seu fill era molt bona persona, però tenia un “prompte”. En fi, com m’ho ha contat us ho conte. Guantes coses veurem encara e aquest món de l’ensenyament. Però els pares i les mares no aprendran mai que així no anem enlloc? Crec que no. O si.

Perquè en prengueu nota del que estan fent moltes famílies –pares, mares, etc.- amb l’educació dels fills us deixe una carta al director escrita per Rosa Navarro de València, apareguda ahir divendres al Liante. Fins prompte.

Àngel  

Quan u es troba amb gent que estima és molt feliç. I això és el que m'ha passat avui. Hem celebrat amb Elvira Cambrils. guanyadora del darrer premi "Blai Bellver" de narrativa de la ciutat de Xàtiva, aquest guardó. En un post anterior us en feia cinc cèntims de la concessió d'aquest premi a la meua amiga i excompanya de treball. Avui, per fi, hem tingut ocasió de celebrar-ho tots plegats. Hem quedat cap a les 14:30 al restaurant Santsantjordi de Gandia. Allí hem trobat una companya, Maria Luz Pastor, exprofessora de Física i Química, jubilada feliçment ja fa uns anys -pocs- i el seu marit, el Dr. Adolfo Muelas. Hem xerrat un poquet. I a poc a poc han anat arribant la colleta d'amics i companys d'Elvira. Ens hem saludat molt afectuosament. Hem xerrat del que vivim i tenim plantejat com a futur més immediat. Hem recordat alguna anècdota ja viscuda fa temps. I el que és més important: hem estat unes hores gaudint de la companyia i l'amistat que ens uneix i que perdura de fa ja molt anys. Alguns, fins i tot, ja estan jublitats.

Bé, com són vivències molt agradables i que molts de vosaltres haureu viscut més d'una vegada, ací ho deixe. Sols vull dir una altra vegada: Enhorabona, Elvira. I que seguisques escrivint i guanyant premis i nosaltres ho seguirem celebrant amb tu.

Fins prompte.

Ângel 

A veure si ho puc penjar ací

Arran de la quantitat de fem i merda (passeu-me la paraula) que van eixint des de la llunyana (en l’espai) i propera (en la realitat) Marbella, llence aquesta pregunta: quants jutges com Miguel Àngel Torres caldrà perquè tota aquesta corrupció política (i sobretot urbanística) acabe d’una vegada? Molts, moltíssims. Amb l’operació Malaia ja –crec- són uns 64 imputats (alguns ja a la presó i altres l’han eludida amb fiances milionàries). D’aquests imputats ixen ramificacions cap a Múrcia (per què en aquesta comunitat autònoma el PP treu més del 50% dels vots ja fa temps?) i cap al País Valencià. Ahir ens assabentàvem que l’empresari de la plaça de bous de Xàtiva, González de Caldas, ha estat empresonat arran de l’operació Malaia. I és que Xàtiva queda tan propet del meu poble! Per tant, a veure si ixen uns quants jutges com el jutge Torres i comencen a investigar tota la trama de corrupció que ens recorre les entranyes del nostre estimat País Valencià. Per què a Màlaga, Toledo, Cantàbria, etc. és posible i ací no?  Va, ànim, senyores i senyors jutges, investiguen i tornarem –ja serà molt difícil a aquestes altures de la pel.lícula- a creure en la classe política. Perquè, en cas contrari, l’abstenció augmentarà molt més. Qui avisa…

Pregunta a l’usuari : Tinc un amic i company a l’ies on treballe que diu que, si el PP no s’ha desfet encara de Zaplana, és perquè aquest té “dossiers” d’altres polítics destacats del PP. Penseu el mateix ? O, pel contrari, penseu que no va per ahí la cosa? Gràcies.

Bona vesprada.

P.S. : Perquè el post d’avui tinga alguna cosa més que política corrupta, ací us deixe un article d’opinió del professor Lluís Messeguer publicat al Liante:

Ah, l´autoritat

LLUIS MESEGUER

Les informacions sobre recents agressions contra professionals de l´ensenyança, de la sanitat i d´altres serveis públics, i les situacions de violència que des de fa uns anys pateixen sobretot els professors d´ensenyament secundari, posen de relleu el vell problema de la negació de l´autoritat. No és gens inútil de recordar des de quin país i quina època estem lamentant aquestes indignitats. Baste pensar que en l´edat infantil i juvenil d´alguns dels professors víctimes actuals d´agressions eren habituals costums com besar la mà als capellans, o rebre bufetades o altres agressions pitjors a la família i al sistema educatiu. Vaja, que encara queda gent que opina que la letra con sangre entra (cosa que no vol dir que no siga veritat que l´educació exigeix esforç humà, certament). Però, clar, en aquella època encara era millor el tracte físic en el món educatiu i familiar que en el polític o policial. Ara, en canvi, quan l´educació o la sanitat són drets (almenys oficialment) generals i estimats, resulta que la violència es torna contra ciutadans que fan de l´educació o la sanitat el seu treball; un treball (en condicions, per tant, complicades, però així ha sigut sempre) públic, humanista, social, democràtic. La qüestió és que fa feredat comprovar que en la família i l´educació actuals, la violència (actualment, sobretot, l´exercida contra els professors i entre companys) siga un embolcall habitual de la convivència i l´aprenentatge a molts centres educatius. Però encara és pitjor pensar que, rere una simple bufetada, s´amaga una afirmació terrible: la negació de l´autoritat (paraula derivada d´autor) com a negació de l´educació, i les oportunitats imprescindibles que ofereix per a la vida i la llibertat.