Ahir va sortir aquest article a l'edició de El Punt. Una contribució al debat que marca aquest autosuïcidi col·lectiu basat en trencar llaços intergeneracionals.

El Malson de Golding

XAVIER DÍEZ.. Un avió carregat amb nens de sis a dotze anys és abatut en plena guerra mundial. En un accidentat aterratge d'emergència, el pilot aconsegueix arribar a una illa deserta. Els escadussers adults que acompanyaven el grup han mort, i malgrat la desprotecció dels menors, l'abundància de l'illa i l' absència de predadors els assegura una existència confortable i esperançadora. Els nens se senten protagonistes d'un somni inconfessable, l'absència de qualsevol mena de trava o control per part de cap persona gran que imposi normes. La llibertat absoluta de fer allò que hom desitja. Tanmateix, el que comença com qualsevol llibre d'aventures degenera en el pitjor malson imaginable. A la manera d'El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, els conflictes entre els supervivents emergeixen amb una virulència catastròfica. La llei del més fort s'imposa davant la inexistència de cap límit d'aquells que les persones grans solien fixar, a partir d'un extens catàleg de consignes arbitràries. La violència, el terror, la humiliació, l'odi i la crueltat acaben delmant el grup i evidenciant les tenebres de la salvatge condició humana, que fa incórrer en la barbàrie tots aquells que són desposseïts dels convencionalismes, vinculats a allò tradicionalment anomenat civilització.

Finalment, ha passat el temps, i no he vist la pel·lícula Salvador. Com que tinc el costum de no fer crítiques d'obres que no he vist, no faré cap comentari negatiu o elogiós de la pel·lícula de Manuel Huerga i del productor Jaume Roures. El que sí vull relatar aquí és l'estrany cas de l'article censurat.
Aquest passat estiu, una persona es va posar en contacte via correu electrònic per demanar-me un article breu que tractés d'explicar les claus ideològiques del MIL. Tot i desconèixer la persona que em feia l'encàrrec -i a diferència del Rèquiem encarregat a l'Amadeus de Peter Shaffer, no em van donar ni cap avançament, ni encara menys cap promesa pecuniària- no sé dir no. Imaginava que la meva condició de membre actiu de la secció d'Història de l'Ateneu Enciclopèdic Popular va propiciar que algú donés el meu nom i la meva adreça electrònica.
Atès que havia de ser un article divulgatiu, no erudit, i que tampoc els moviments clandestins dels setanta són la meva especialitat, vaig accedir. Em picava la curiositat, seria una excel·lent ocasió per entrar a fons en una qüestió poc investigada i no massa ben coneguda tampoc per a mi, i a més, era la primera setmana d'agost, estava de vacances, i m'agafaven relativament inspirat.

http://www.alasbarricadas.org/noticias/?q=node/3525

Aquest matí, cap a quarts de vuit, he descobert que ja no sóc d'esquerres. No es tracta de cap sorpresa. Malgrat el meu tarannà escassament optimista, no han pesat tant les decepcions com l'observació callada de les realitats que m'envolten, la buidor i la mediocritat amb què aquells que pensaven que un altre món millor era possible i necessari, han renunciat, de franc, als seus projectes.
Aquesta sensació tampoc no m'ha vingut de cop. Es tracta d'un procés lent i esmorteït, basat en un distanciament entre les excuses dels polítics disfressades de discurs i la meva consciència independent, perquè he d'advertir-vos que, encara que hagi deixat de ser d'esquerres, tampoc m'he tornat de dretes. Simplement, en l'abdicació col·lectiva d'aquells partits que s'erigeixen (i presumeixen) de romandre en un cantó determinat de la geografia política, me n'he quedat al marge. I ara visc en un llimb electoral, al costat d'aquest creixent grup anomenat els "sense partit".

Mentre Monsieur Chirac té previst visitar avui Girona, passejant-se a escassos metres de casa meva, a França, els socialistes francesos celebraran eleccions primàries. No és cap secret que la favorita és Segolène Royal, dona del secretari del partit Hollande.
Royal, amb un estil retòric brillant, amb una personalitat força sòlida, i sobretot amb un discurs absolutament buit és anomenada com la "Zapatera", en el sentit que, després de la desfeta de les darreres eleccions presidencials, on Jospin no va passar el tall de la segona volta, els electors d'esquerres franceses es van quedar absolutament desconcertats.   Zapatera és, o pretén ser, la metàfora del baix estat de moral (o moral sense el "de") de les esquerres franceses, les quals esperen un miracle a l'últim moment, tal com s'esdevingué amb les eleccions espanyoles del 14-M de 2004.  

Després de veure ahir el programa de la Mònica Terribas, amb l'Albert Rivera sotmetent-se a l'incissiu interrogatori de la directora de La nit al dia, cada vegada tinc més clar la gran estafa de la democràcia parlametària entesa com està.
És evident que Rivera i el seu Ciudadanos recull el vot del ciutadà permanentment emprenyat, agreujat i amb mania persecutòria, un especímen ben conformat i fàcilment identificable perquè és aquell que veu conspiracions arreu -generalment en contra seva i del seu col·lectiu- no dubta a utilitzar els recursos de la manca d'educació per fer-se escoltar, i no dubta a utilitzar el despotisme per imposar els seus interessos. Ah!, i una cosa que he descobert badallant entre el seu programa electoral. Són d'aquells que voldrien perdre de vista per sempre més als seus fills, perquè reclament una ampliació d'horari i calendari escolars. Lògicament, si es passen el dia emprenyats i exigint Libertad, els seus fills, malaurada càrrega, millor que estiguin confinats a les escoles, protegits de les cabrejamentes dels seus pares. Així, desposseïts de tot amor filial, a mesura que creixin, es faran uns ressentits, i podran aviat fornir el Frente de Juventudes de Ciudadanos, que certament, portaran un discurs esquerranós, social-demòcrata, en opinió del seu líder, acompanyat del liberalisme. En fi, una combinació sospitosament semblant a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS.
Poca broma. Corria el 1979 quan vaig tenir dues companyes a l'institut que ho eren, d'aquest partit únic. Feien el mateix perfil que els militants actuals de Ciudadanos. Permanentment ressentits, agreujats, al seu parer, perseguits, i reafermant les grans polítiques socials de Franco (la seva social-democràcia) i per suposat amb el mateix desig de reduir Catalunya a una mena de folklorisme inofensiu, disposats a tolerar que el català es parli en l'àmbit familiar.
En fi. Braudel, tenia raó. Hi ha històries que són de llarga durada.

He de confessar que setmanes abans de les eleccions em vaig passejar per la seva plana web. Buscava el seu programa electoral per analitzar el seu discurs polític. Estava intrigat. Volia conèixer què pensaven sobre relacions laborals, opcions econòmiques, aspectes de vida quotidiana com els horaris, opcions educatives, la relació amb la religió,... en fi, tots aquells aspectes que generen una determinada línia política.
Vaig sentir una gran decepció. A banda del seu antinacionalisme (català) poc dissimulat, no hi havia res. Un simple decorat buit per dins, i pintat amb colors prou ambigus per pescar tots els vots dels descontents o d'aquells que es creuen perseguits per aquests (en això els hauré de donar la raó) plastes catalanistes.

Un cop més, que quedi clar el meu no nacionalisme estricte. El mateix que es manifestava amb la meva al·lèrgia als uniformes i banderes, que em va fer defugir la mili, així com la meva passió per Georges Brassens.
Tanmateix, he de constatar algunes coses. Com a típic habitant d'aquest país, sóc perfectament bilingüe i tinc uns orígens heterogenis. La meva mare és d'un poble de Gal·lícia, i la meva família paterna, amb ancestres castellans i aragonesos, es va instal·lar a Barcelona quan el meu besavi va tornar derrotat de la guerra de Filipines. Tinc parents arreu d'Espanya, escric i publico coses en ambdues llengües, i fins fa dos anys hi solia viatjar, per Setmana Santa.
Tanmateix, el que ha passat aquests darrers anys, ha provocat un distanciament respecte dels antics referents que tenia amb aquella Espanya que sentia propera. Com a no nacionalista -és a dir, la meva aversió al monoteisme hispànic-, em fan sentir, quan travesso l'Ebre, com un heretge. Les mentides i les alarmes generades des de determinats àmbits m'han portat on sóc. I no només a mi. La meva família ha experimentat una sensació similar, i per molt castellà que es parlin privadament, votarien a ulls clucs el divorci amb un estat maltractador.
Com a bon escriptor en ambdues llengües, descobreixo, sorprès, que en l'actualitat tinc més connexió hispànica amb Buenos Aires que amb Madrid.
Ningú no ha parlat d'això durant les eleccions. És un fenomen , lent i discret, com una glacera que va abocant a poc a poc el glaç damunt l'oceà.

Amb totes les setmanes de pre-campanya i els dies de campanya electoral, ja n'he tingut prou informació per saber a qui no votaré. El passat 22 de setembre vaig penjar el meu anunci ciutadà decebut ofereix vot  en el qual, com bé explica el títol, exposava un seguit de condicions per atorgar la meva confiança en qualsevol dels partits que estigués disposat a escoltar-me. Tot i ser una de les meves entrades més visitades, i amb uns quants comentaris, no he rebut CAP oferta. Tampoc he pogut observar que cap dels partits amb representació parlamentària s'acosti, ni de lluny a complir una sola de les condicions. En canvi, sospito que el centenar llarg de visitants que he tingut no dubtaria a votar el partit inexistent basat en un programa electoral basat en aquell conjunt d'idees-força
Això, lògicament, ha provocat que tots aquests dies hagi avançat la meva jornada de reflexió.

Nota; Article publicat per El Punt, el 25 d'octubre       

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2108383

   De vegades, els millors retrats col·lectius vénen de fora. I encara que això soni a tòpic, els britànics posseeixen una llarga experiència en el camp de la hispanística. El 1943 va aparèixer el gran clàssic, “The Spanish Labyrinth”, un assaig magistral on Gerald Brenan indagava sobre les essències d’Espanya. La seva traducció no va ser possible fins el 1960, quan Ruedo Ibérico, l’editorial parisenca de l’exiliat Pepe Martínez, va decidir publicar aquest llibre la circulació del qual, a l’època del ministre Fraga, era considerada un greu delicte. Avui, malgrat que sis dècades hagin posat en evidència algunes de les afirmacions de l’escriptor del grup de Bloomsbory, la seva mirada incisiva ha influït poderosament, en l’autorepresentació dels espanyols.

Sempre recordaré una anècdota relatada pel professor Jordi Nadal quan assistia a les classes de doctorat. L’historiador d’economia, per reflectir l’esperit d’auge i caiguda dels famosos efímers a la societat americana, evocava el cas de W.W. Rostow, aquell economista estrella que va perpetrar aquella monumental collonada de la teoria de les cinc fases del desenvolupament econòmic, i que vaig haver d’aprendre de memòria al COU: societat tradicional, transició, take-off, camí de la maduresa econòmica i, finalment, i de manera gloriosa consum en massa. Aquesta teoria, esquemàtica, simplista, sense fonaments reals va fer furor entre els polítics conservadors i megaliberals dels anys cinquanta als Estats Units perquè servia, sobretot, d’un model ideològic que combatia el comunisme en el moment en què aquest penetrava en el Tercer Món, i prometia el paradís capitalista als estats pobres del món. És per això que tots els presidents i la gent important se’l disputava. No es devia perdre ni una festa. Evidentment, la realitat acaba desmuntant les millors teories econòmiques, i Rostow, desacreditat, després de rebre els més grans honors, va esdevenir un apestat, que no va trobar feina de professor a cap universitat, fins que sembla ser que va acabar acceptant una plaça de bibliotecari en una Universitat de Tercera. Va morir anònimament el 2003. Sembla ser que al final la seva situació personal va millorar lleugerament, gràcies al càrtel neoliberal que torna a omplir de collonades els salons polítics.

Aquesta història em ve a la memòria cada vegada que sento parlar de Xavier Sala-Martín (continua)