Després de les eleccions al Parlament, augmenta l'interès pels comicis municipals. Arreu del país, però especialment a la capital, Barcelona. Tant l'Avui (en l'apartat Confidencial) com Tribuna Catalana [Artur Mas versus Jordi Hereu?] publicaven aquest dijous un rumor sobre la candidatura de CiU a l'alcaldia de Barcelona. Agafeu-vos: Artur Mas estudiaria la possibilitat de desplaçar Xavier Trias com a candidat nacionalista a l'alcaldia, per garantir un bon resultat de la federació a l'Ajuntament de Barcelona. Un cop perdudes la Presidència de la Generalitat i la Presidència del Parlament, el tercer càrrec institucional de més pes seria l'alcaldia de Barcelona, en mans socialistes des del 1979. Jo veig molt improbable la hipòtesi que apuntaven l'Avui i Tribuna Catalana, sincerament. Diuen que Mas intentaria imitar Josep-Lluís Carod-Rovira, que es va presentar com a cap de llista d'ERC al Congrés per Barcelona poc després d'haver hagut d'abandonar la conselleria en cap de la Generalitat per l'excursió a la Catalunya Nord per entrevistar-se amb suposats membres d'ETA. El cop d'efecte republicà va consistir en formar tàndem electoral Carod-Joan Puigcercós, i ERC va sortir-ne reforçada. No veig Mas, que es presenta com el president moral de Catalunya, com l'altre President, en paraules de Felip Puig, arrossegant-se per competir amb el socialista Jordi Hereu [web municipal], que serà cap de llista per primera vegada.
Xavier Trias, que salta d'alegria amb els resultats de CiU l'1-N a la ciutat de Barcelona, està ben posicionat per aconseguir un resultat digne a les urnes. Una altra cosa és accedir a l'alcaldia, perquè això ja dependrà dels pactes i quan parlem de pactes cal mirar a Esquerra. ¿Serà ERC capaç de practicar l'equidistància fent José Montilla President i afavorint un pacte nacionalista a Barcelona per dur el doctor Trias a l'alcaldia? És una pregunta que ens fèiem aquest dijous, tot dinant. No dinàvem tòfona blanca, com Salvador Sostres, sinó unes simples faves a la catalana i un pollastre rostit, de menú de 10 euros cafè a part. És molt difícil que ERC variï la seva política de pactes municipals, que, en el fons, és prèvia a la de la Generalitat. Primer van ser els tripartits als ajuntaments, amb el cap i casal com a experiència pilot. Després va venir el tripartit, i ara l'Entesa. ¿Faria Jaume Oliveras un cop de timó a capitals com Barcelona i Girona si l'aritmètica ho permetés? ¿Quina necessitat en té? ¿Ara toca equidistància, o l'Entesa del triumvirat Montilla-Carod-Saura necessita més que mai el control i estabilitat a totes les administracions possibles? Són preguntes.
Xavier Trias aprofita els blocs per fer oposició
Trias aprofita la informació i denúncies que circulen pels blocs ciutadans per fer oposició. Em sembla molt correcte, tot sigui dit. Mentre CiU té un regidor blocaire actiu, Jaume Ciurana [bloc], un possible membre de la propera candidatura també a la xarxa, Antoni Vives [bloc], i construir l'alternativa de canvi a gairebé tres dècades de socialistes a l'Ajuntament a la xarxa [ImaginaBCN!], el nou alcalde no té bloc ni de miracle, així com cap dels seus tinents d'alcaldes.
Les proves de la inspiració blocaire de l'equip de Xavier Trias són aquestes:
La ministra de Foment, Magdalena Álvarez, ha hagut de suportar aquest dimarts un bon ruixat al Congrés dels Diputats per part dels electes catalans. Per televisió he vist Jordi Vilajoana, diputat de CiU per Barcelona, lluir una portada de diari per retreure a la ministra el caos que viu la xarxa de Rodalies de Renfe les últimes setmanes. Una autèntica vergonya que, per resumir-ho, es tradueix en una avaria important cada quatre dies. Aquesta és la freqüència de pas de les grans avaries. De les petites, els retards i la desastrosa informació i atenció als usuaris no hi ha comput possible. És l'infinit.
No sé del cert si la portada que exhibia Vilajoana era la d'El Periódico. [Juan Varela: Atrapados por Renfe] Però ha resumit molt bé la denúncia d'una situació vergonyosa, la denúncia d'un malestar social i polític. El cas de Rodalies de Renfe, que els últims dies ha assolit quotes de degradació del servei surreaslistes, atribuïdes a les obres de l'arribada del Tren de Gran Velocitat (TGV) a Barcelona, és més del mateix: el centralisme com a model anacrònic dels serveis públics.
Lluny d'assumir el debat de fons, que és l'imprescindible traspàs de Rodalies de Renfe a la Generalitat, la ministra de Foment ha preferit el recurs fàcil. Un cap de turc. Dimissió per sortir al pas.
Ens llevàvem aquest dimarts amb la portada en qüestió, i amb unes dures declaracions del secretari de Mobilitat del Govern, Manel Nadal, a TV3 contra la companyia ferroviària. Vint anys de desinversió. El Govern anunciava posteriorment l'obertura d'un expedient informatiu. Al vespre, la ministra servia en satafa el cap de Josep Manau. Continuïtat lògica.
Cop d'efecte del temut cap de campanya de CiU, David Madí. Un milió de còpies d'un DVD contra el tripartit. S'estrena en cinemes i diumenge es distribueix en premsa. ConfidencialCAT pretén aprofitar la força de les tirades dominicials dels diaris i especialment la d'Internet per escampar la pitjor imatge del tripartit. Vídeo a la xarxa. La gran ofensiva, després dels blocs nacionalistes i l'argumentari virtual. No sé fins a quin punt els cervells de la campanya d'Artur Mas [web] han calculat l'estratègia de passar de la bipolarització CiU-PSC de precampanya a l'atrevit "CiU contra tota la resta".
D'acord que el tripartit era una ànima en pena en aquesta precampanya, només el defensava Joan Saura [web], després que tant José Montilla [web] com Josep-Lluís Carod-Rovira [web i bloc] apostessin per desmarcar-se'n. La pel·lícula de CiU, però, recupera el tripartit i ens retorna a l'esperit del Tinell. Desenterra un cadàver, vaja. ¿I és aquesta una bona estratègia per a CiU? Tinc dubtes raonables. Més enllà del cop d'efecte innovador i imaginatiu, de la capacitat per centrar l'atenció mediàtica i marcar l'inici formal de la campanya electoral, el DVD de la instigació (deplorable, segons Carod) regenera les complicitats en l'àmbit de les esquerres i situa la candidatura de Mas en un terreny incòmode, molt incòmode. ¿L'interessa a CiU derivar l'atenció al debat dreta-esquerra? Havent hagut de passar pel cal notari per combatre la desconfiança ciutadana i amb la llosa encara pesada del pacte del Majèstic, el DVD marca amb fosforito llampant la línia que divideix l'esquerra i la dreta en aquest país. I en aquesta divisòria, l'ambigüitat nacionalista sempre ha jugat en contra, per les seves últimes aliances amb el PP.
Aquest migdia mirava l'entrevista de despatx de Vicent Partal al candidat José Montilla. [A VilawebTV trobareu les entrevistes als cinc candidats] No sé si afectat per l'encostipat o per un atac de sinceritat, però la qüestió és que Montilla ha reconegut més obertament que mai, fins ara en precampanya, la possibilitat d'un segon tripartit. Després de dir el típic "vull governar sense hipoteques", Montilla no descartava en absolut la reedició d'un govern catalanista i d'esquerres.
Si CiU juga fort la carta del jo-o-el-tripartit, això és el tot o res. Majoria absoluta o oposició una legislatura més. Una operació de risc per a qui totes les enquestes atorguen la victòria [Josep Martorell, membre del comitè de govern d'Unió: Enquestes i vot ocult]
Accidents de precampanya. PP i PSC enfrontats pels aldarulls de Martorell. És evident que el PP no farà dimitir ni obrirà cap expedient al seu secretari d'Organització a Catalunya, Xavier Garcia Albiol, que ha estat denunciat a la seva ciutat, Badalona, per amenaces. Seria ridícul que el PP fes qualsevol gest, per tímid que fos, per condemnar l'agressió de Garcia Albiol (a la seqüència de fotos) a un dels manifestants de Martorell contra Ángel Acebes. ¿Per què censurar un inofensiu cop de puny quan cada dia insulten i manipulen des dels seus potents altaveus mediàtics? ¿Un cop de puny al costat d'una ofensiva per terra, mar i aire contra l'independentisme, el tripartit, l'Estatut de Catalunya, les institucions del país i tot el que s'allunyi del patró uniformador i centralista de la pitjor època d'Aznar? Josep Piqué ja pot anar dient que vol recuperar el prestigi de la política. ¿Amb Garcia Albiol a les seves files ho pretén aconseguir? Piqué justifica l'agressió.
El que queda de tot plegat, però, és una altra història. La polèmica per la presència de càrrecs socialistes i per l'agressió del violent regidor de Badalona passa a un segon terme. De cara als mitjans de comunicació espanyols, que són els que projecten la imatge d'una Barcelona incapaç d'organitzar cimeres europees d'habitatge [La foto que volien evitar] i d'una Catalunya amenaçada per la pèrdua de llibertats [Criminalitza l'independentisme i després esbrina], el missatge que queda és el d'una alarmant proliferació d'actes violents. Per al país i la seva projecció, aquests episodis són molt perjudicials, perquè donen arguments als que desvirtuen la realitat i dibuixen una Catalunya que perd el seny.
Vaig criticar la doble moral [La peixatera demòcrata i el maulet nazi] quan alguns rebien amb simpatia l'escridassada a Mariano Rajoy al mercat de Collblanc, per part d'unes peixateres molt i molt demòcrates, mentre d'altres criminalitzaven l'independentisme pels aldarulls en un acte de Ciutadans amb Arcadi Espada a Girona. Jo em situo clarament entre els que lamenten i reproven totes les agressions, ja siguin físiques o verbals, provinguin d'un independentista d'esquerres o de dretes, d'un militant de la JSC, d'un regidor socialista o del portaveu del PP a la Diputació de Barcelona. Tant em fa qui emeti l'agressió. I contra qui vagi adreçada.
La bloquesfera socialista es va quedar muda quan es va saber que entre els manifestants hi havia regidors del PSC i el primer secretari de la JSC a Martorell, Jordi López Forn, expedientat fulminantment per un José Montilla que havia de tallar algun cap perquè no se li enterbolís la seva campanya. Curiosament, l'endemà, quan es van difondre les imatges del càrrec del PP agredint un dels manifestants, els blocs socialistes van reaccionar. N'hi ha per a tots els gustos. Des de Jéssica Fillol que surt En defensa del compañero de Martorell fins a l'alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, que arrenca el seu diari de campanya amb un Ja hi tornem a ser! que li surt de l'ànima, passant pel Primer de tot, demòcrates de la diputada del PSC al Congrés Lourdes Muñoz.
Llegia ahir a la portada d'El País: "Independentistas radicales intentaron reventar ayer un mitin del PP en Martorell (Barcelona)..." I així tants i tants altres mitjans de comunicació, d'aquí i d'allà, que no han trigat ni un segon a criminalitzar l'independentisme. Recurs fàcil. Veus uns peluts que intenten rebentar un acte del PP i què fas? Doncs penjar-li la llufa a l'independentisme. Però vés quina cosa! Resulta que l'endemà de l'escridassada a Ángel Acebes i Josep Piqué hem sabut que entre els intolerants, o els "feixistes" que diria Pasqual Maragall, hi figuren càrrecs locals del partit socialista. Òstia, nano. I ara què? El primer secretari a Martorell de les Joventuts Socialistes, Jordi López Forn, és el cap de turc. El candidat a la Presidència de la Generalitat pel PSC, José Montilla, enèrgic, no s'ho podia permetre, i l'ha expulsat. Al carrer. El primer secretari de la JSC, Raül Moreno, ha hagut d'escriure l'anotació d'urgència Ataque al Partido Popular en Martorell.
A Informativos Telecinco i El Mundo trobareu els vídeos dels incidents, on precisament hi eren també fins a tres regidors socialistes de Martorell. Jo només comprenc la presència de l'edil de Governació. Els altres dos crec que estaven al lloc equivocat en un moment inoportú. Però la qüestió és que el militant socialista de 18 anys és qui s'ha carregat les culpes.
Qui no pagarà amb cap dimissió ni expulsió ni expedient disciplinari ni res de res és el secretari d'organització del PP a Catalunya, cap de llista a Badalona i portaveu a la Diputació de Barcelona Xavier Garcia Albiol, que en aquest vídeo de Telecinco apareix agredint un dels joves que escridassava Acebes, Piqué i companyia. Un Albiol desafiant (medeix dos metres la criatura) dóna un cop de puny a un dels manifestants (moment que recull la imatge). I llavors entra cap a l'interior del local on se celebrava el míting del PP com si res no hagués passat. El Periódico va a la caçera d'Albiol amb l'editorial D'agredit a agressor, mentre l'Avui opta per Uns fets injustificables i reiteratius. La Vanguarda fa el clàssic No a les intolerantes. El Punt editorialitza amb Inicidents deplorables a Martorell.
L'episodi de Martorell no és el primer, per desgràcia. El victimisme i el protagonisme donen ales als conservadors, a qui totes les enquestes [també aquesta d'El Periódico] pronostiquen una pèrdua de fins a tres escons. Tothom ho condemna, però els de sempre se n'aprofiten. [Toni Dalmau: Fent el joc al PP]
No cal que deixi escrit que em repugnen els incidents, les agressions físiques o verbals. En democràcia, cal respectar la llibertat d'expressió. Però cal, sobretot, ser una mica intel·ligents i no donar motius amb cassolades, escridassades, sacsejades i llençament d'objectes per dibuixar la imatge d'una Catalunya intolerant [Juan Varela: Triunfo de la intolerancia] on les llibertats estan en perill. Distorsionar la realitat, i més si l'ajuden amb relliscades monumentals com la de la cimera europea d'habitatge [La foto que volien evitar], per equiparar el Principat amb les pitjors èpoques de kale borroka i violència a Euskadi. Llegiu, si no, el bloc del diputat català del PP al Congrés Jorge Moragas: Por la libertad en Cataluña
Durant la campanya pel referèndum de l'Estatut ja es van produir episodis com aquest. Aquestes són les anotacions que vaig escriure llavors. La més polèmica va ser la primera que relaciono, amb una trentena de comentaris en el seu moment:
Volien evitar la foto d'una marea groga per Barcelona enmig de la campanya electoral. Però han aconseguit l'efecte contrari: la foto de la inseguretat, la descoordinació i les contradiccions. La foto de Barcelona com a ciutat incapaç de garantir la seguretat i la bona marxa d'una cimera europea de ministres d'Habitatge, que segurament són els menys coneguts dels seus respectius governs. Són desconeguts, però no pas perquè la problemàtica de l'habitatge no preocupi la ciutadania, sinó per la seva manca de competències i recursos per fer-hi alguna cosa més enllà de declaracions (buides) de bones intencions.
Barcelona ha estat víctima del desastre polític de les administracions, governades totes elles pels mateixos, cal recordar-ho. Hereu, Tura, Rangel, Rubalcaba i Trujillo són del mateix partit, i malgrat això han ofert versions contradictòries. Un deia que era per motius de seguretat arran de la proliferació de col·lectius antisistema amb mètodes violents. L'altre deia que la campanya electoral no ho aconsellava. En un país seriós, la seva capital organitza cimeres europees amb garantia d'èxit logístic al marge de campanyes electorals, de partits de futbol coincidents i de quatre joves amb l'adrenalina pujada per un llença coets casolà.
Si el tema és un altre, que ho diguin. Si volien silenciar el malestar ciutadà a l'entorn d'una problemàtica complexa com l'habitatge, i evitar una manifestació multitudinària pels carrers de la ciutat, no només no ho han aconseguit sinó que ho han espatllat encara més. Un desastre.
La meva anotació ERC hauria de proclamar que respectarà el guanyador ha provocat nombrosos comentaris dels lectors, la majoria d'ells contraris a l'enunciat i, per tant, partidaris que els republicans no es mullin abans de les eleccions. Alguns lectors, però, sí que advoquen per aquest pronunciament, com a garantia que l'Esquerra de Josep-Lluís Carod i Joan Puigcercós no barrarà el pas a un President nacionalista i que vagi en la línia d'un govern amb CiU abans de reeditar un segon tripartit d'esquerres amb un President socialista perdedor a les urnes. Sempre segons hipòtesis. Fins i tot la que avui publica El Periódico, que situa el PSC 5 punts per sota de CiU.
Agraeixo la participació dels lectors, i el diàleg que s'ha obert en aquest bloc. També els que hi han reflexionat des de les seves bitàcoles. El diputat d'ERC al Congrés, Joan Puig, va més enllà en la seva rèplica Qui proclamarà el guanyador de les eleccions lamentablement serà Zapatero. També hi discrepa el militant de les JERC Lluís Pérez a Coses que és millor no oblidar. És evident, doncs, que els militants i càrrecs del partit no accepten el gir estratègic que representaria comprometre's a governar amb el que obtingui més escons. L'alcalde d'Argentona, Antoni Soy (ERC), ja em responia la nit de dilluns mateix amb Qui ha de dir amb qui pactarà?Diari republicà respon amb Respectar el guanyador? També ha escrit el membre del comitè de govern d'Unió Democràtica Josep Martorell, en aquesta anotació.
Voldria puntualitzar que, en cap cas, confonc el sistema electoral català amb un de presidencialista. Ni deslegitimo el pacte del Tinell de fa tres anys. Però una altra cosa és voler fer trampa, dient que, segons l'últim Racòmetre [pdf, de 8 planes], CiU obtindria 52 escons i el bloc PSC-ICV-EUiA, 50. Siguem seriosos. A les eleccions es presenten les candidatures que es presenten, i socialistes i ecosocialistes no van plegats en cap circumscripció, almenys en aquests comicis.
De la mateixa manera que en el seu moment van sorgir a l'entorn d'Esquerra els partidaris d'un govern CiU-ERC [Proliferen les veus pel pacte nacional], ara la sensació és que el pacte sociovergent o convergelista està dat i beneït. Això, per tant, voldria dir que ERC passarà una temporada a l'oposició. Tot dependrà del resultat de Tots Sants. Artur Mas podria governar en solitari, a l'espera de les eleccions espanyoles. I llavors veure si Zapatero obté la majoria absoluta o si necessita del suport parlamentari de CiU. El convergelisme, doncs, seria la fórmula de CiU al govern i el PSC a l'oposició fins a la primavera, per no condicionar les eleccions municipals.
Amb aquesta hipòtesi, que va guanyant força els dies previs a l'arrencada formal de la campanya, els defensors d'un nou govern d'esquerres han posat en marxa una ofensiva en favor del tripartit. El viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, ja va penjar diumenge al seu diari un document amb els números del tripartit, com si es tractés d'una rèplica (potser tardana?) al monogràfic El tripartit, un mal govern de CiU.
A la bloquesfera, però, també es mouen coses a favor d'una victòria progressista. Al marge dels blocs del PSC i la JSC, activíssims aquests dies en favor de la candidatura de José Montilla [el Maresme, n'és la prova], hi ha bitàcoles que promouen el vot d'esquerres, en el seu ampli ventall partidista. El socialista i ugetista José Rodríguez [bloc], ànima de Socialdemocracia.org, posa en circulació a la xarxa un manifest blocaire perquè guanyin "les esquerres" l'1-N. S'hi ha adherit el republicà Lluís Pérez, amb Votis el que votis, vota les esquerres.
Mentrestant, els focus estan sobre les trobades de Palau entre Pasqual Maragall i Carod, a la recerca del federalisme promès, i de la qual surt el líder republicà amb un missatge equidistant. Aquest dimarts, Zapatero ha aterrat a Sabadell (a la foto) per ajudar a la remuntada montillista, que sembla més aviat una mítica etapa de muntanya del Tour de França. El pitonissu ZP pronostica una victòria rotunda del seu exministre.
Uns altres polítics provinents de la capital de l'Estat, en aquest cas l'inefable Acebes, han vingut al Principat a ajudar els seus, en aquest cas Josep Piqué. Per desgràcia, n'hi ha que prefereixen fer-li gratuïtament la campanya al PP. Mai unes sacsejades havien proporcionat tants minuts de ràdio i televisió, tantes planes en premsa escrita, i bits a la xarxa. Sacseja'm, que la campanya em surt gratis total i, a més, el victmisme mobilitzarà el meu votant ocult.
Encara som en precampanya. Tot apunta que CiU guanyarà les eleccions, després d'haver fet una travessia pel desert de l'oposició de només tres anys. Mèrits propis? Demèrits dels altres partits? Una mica de cada, hi deu haver. Artur Mas ha proclamat solemnement dues coses: que anirà a cal notari per comprometre's a no formar govern amb el PP de Josep Piqué, i, dos, que rebutjarà accedir a la Presidència de la Generalitat si no guanya les eleccions. CiU, per tant, afrontarà la campanya i la posterior negociació postelectoral amb aquests compromisos que la condicionen: això serà cosa de 4 grups parlamentaris i Mas no forçarà cap pacte a la desesperada per aconseguir la Presidència de Catalunya als despatxos allò que no obtingui de les urnes.
Això vol dir moltes coses. La primera, que Mas es veu vençedor. La segona, que ha de purgar pels errors, incoherències i traïcions del passat. M'estic referint a la trajectòria erràtica de la federació nacionalista que va del pacte del Majèstic del 1996, ara fa deu anys, al pacte de La Moncloa del 21 de gener passat. Jo, i ara no sorprenc a ningú, incloc la rebaixa estatutària de La Moncloa com un error, encara que això hagi suposat escurçar la travessia del desert de la federació nacionalista, forçant que el nou aliat dels nacionalistes a Madrid, Rodríguez Zapatero, dinamités el tripartit d'esquerres i liquidés el catalanisme del PSC servint el cap de Pasqual Maragall en safata de plata, per a satisfacció més espanyola que catalana, tot sigui dit de passada.
Mas es marca un terreny de joc més reduït que no pas el que tenia el seu predecessor a CiU Jordi Pujol.
1) Govern inestable en minoria, amb suports externs més o menys puntuals del PP, del PSC o d'ERC. Els vots dels conservadors espanyols no els podrà pas refusar. Una altra cosa és que CiU no incorporarà al Consell Executiu cap militant del PP.
2) Pacte del tripartit sociovergent, és a dir, la "grossen koalizionen" de dreta-centre-esquerra formada per UDC, CDC i PSC, respectivament.
3) Pacte del tripartit nacional, és a dir, el subscrit per UDC, CDC i ERC, entenent que també seria una "grossen koalizionen" essencialment en l'eix dreta-esquerra.
A Mas, li agradi o no, li faltaran les opcions de maniobra de què va gaudir Jordi Pujol: la majoria absoluta, a partir de l'escombrada del 1984 a les urnes, i el pacte d'estabilitat amb el PP resultant dels excessos del Majèstic, el 1996. L'estratègia dels nacionalistes, en aquesta campanya històrica del 2006, és no casar-ne amb ningú: ni amb el PSC ni amb ERC. A la recerca d'una emancipació sense matrimoni, l'actual CiU posa la mà al foc que mai anirà al llit amb el PP. CiU s'entén amb el "ligue" centralista de La Moncloa, i promet que no hi haurà sexe amb els conservadors de Génova. Ni que sigui amb preservatiu.
Així les coses, i perdoneu l'extensió d'aquesta anotació, crec que l'Esquerra del tàndem Carod-Puigcercós només té un camí per atrinxerar-se en els exitosos 23 escons de fa tres anys i no experimentar cap reculada. Per evitar ser víctima electoral del naufragui del tripartit, ERC ha de proclamar solemnement que no desvirtuarà el resultat electoral de Tots Sants. Per molt dolorós que això li resulti. Per moltes temptacions que tingui de donar una segona oportunitat a un govern d'esquerres en aquest país, havent après dels errors del Tinell. Per moltes tensions internes entre Villarroel i "clan de l'avellana" que això suposi. Les dues ànimes republicanes —la que prioritza el progressisme per damunt del sobiranisme i la que prefereix precisament l'inrevés— s'han d'acabar trobant allà mateix. La política és això.
¿Quina millor oportunitat per a la definitiva catarsi interna que aprofitar el veredicte de les urnes? ¿Si l'endemà del referèndum del 18-J els republicans van deixar els analistes amb un pam de nas aconseguint una pau interna entre carotistes i puigcercotistes, i es postposava així qualsevol crisi fins l'endemà de l'1-N, per què no tancar aquest interinatge demostrant que ERC és respectuosa amb el vot dels ciutadans i sap llegir la suprema voluntat de les urnes?
No sóc ningú per donar consells, només opino. El discurs de l'equidistància (mireu l'acudit de Ferreres, publicat dijous a El Periódico) no té sentit tres anys després. ERC ha fet possible una alternança necessària per al país i les seves institucions. Ha propiciat una reforma estatutària al Principat que ningú havia impulsat abans i que tampoc ningú no ho hauria promogut al marge dels independentistes. Ha format part del Govern, després de molts anys de no ser-hi, amb la qual cosa assolia un acte de normalitat democràtica i institucional, ja que ERC té alcaldies i governa molts ajuntaments i ocupa poder a administracions supramunicipals com les diputacions —a Barcelona amb el triaprtit d'esquerres, i a Girona amb CiU, per posar dos exemples— i a diferents consells comarcals. Dels errors al Govern de Catalunya —imputables no només a ERC, perquè Maragall i la seva difícil relació amb el PSC i el PSOE han estat tant o més accidentades— se n'aprèn.
¿Per què ERC hauria de fer perillar una part del seu vot més progressista anunciant que farà President qui guanyi les eleccions? Per evitar que una part del "vot prestat" de CiU de fa tres anys retorni a un favorit Artur Mas. Poseu-vos en la pell d'aquells votants hitòrics del pujolisme que a les anteriors eleccions al Parlament de Catalunya van fer el salt a CiU per fer confiança a ERC. L'única manera que tenen els republicans de no perdre aquest "vot prestat" és emetre el missatge inequívoc que el vot a favor d'ERC el proper 1-N no servirà per frustrar, per segona vegada, l'accés d'un President nacionalista a la Generalitat en favor d'un President socialista com José Montilla.
Entre determinats sectors catalanistes, sobiranistes i/o independentistes ja es dóna per fet que Mas guanyarà còmodament. Vull dir que guanyarà en escons i també en vots. Per tant, l'intent per conservar els "prestats" nacionalistes que fa tres anys van contribuir al creixement republicà fins als 23 escons passa, ara i aquí, per anunciar formalment que no hi haurà fontaners ni arquitectes de tripartits que valguin. A no ser que siguin arquitectes del tripartit UDC-CDC-ERC si guanya Mas, o del clàssic tripartit PSC(CpC)-ERC-ICV(EUiA) en cas d'una sorpresa per Tots Sants que deixaria les enquestes en evidència. Si Montilla guanya, no hauré dit res.
M'agradaria saber la vostra opinió. Escriviu comentaris per incentivar el debat.
[Entrevista de Vicent Partal a Artur Mas i també a Josep-Lluís Carod-Rovira]
D'aquí a quatre setmanes, a la mateixa hora que escric aquestes ratlles, sabrem el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya. No sé fins a quin punt sabrem qui presidirà la Generalitat. Ho podrem sospitar, segurament. Però la certesa que garanteix una majoria absoluta no la tindrem. Així, doncs, és molt probable que les hores i dies posteriors al recompte de vots de Tots Sants continuem parlant i escrivint, especulant i debatent. El mateix que aquesta nit fèiem uns quants companys a la redacció.
Donant-li voltes i més voltes a uns comicis que no engresquen excessivament la ciutadania. Més aviat el contrari. Crec que la gran guanyadora de l'1-N serà la candidata anomenada Abstenció, amb majúscules. A partir d'ara, la marcaré amb negreta en considerar-la un nom propi més, com qualsevol altre candidat.
En la victòria de la gran candidata es barrejaran tres variables:
a) La baixa participació habitual d'unes eleccions al Parlament de Catalunya en comparació amb unes municipals o comicis espanyols.
b) L'esgotament conjuntural provocat per la desil·lusió regnant després de tres anys de Dragon Khan de tripartit, la negociació estatutària i posterior referèndum el 18-J, i la ruptura generacional i política amb el pujolisme i el maragallisme, que entreguen el seu llegat polític a candidats menys carismàtics com Mas, Montilla, Carod, Piqué i Saura.
c) La desorientació més absoluta, fins i tot entre aquells ciutadans més polititzats i sensibilitzats. Prova d'això és l'espanyolització de la campanya, amb l'ombra cada cop més allargada de Zapatero, i la perversió del sistema electoral no-presidencialista català, amb el duet Mas-Montilla intentant bipolaritzar la cita de l'1-N i, entre subhasta i subhasta, dibuixant l'escenari de l'endemà només en clau de qui serà i qui no serà President.
Poca participació, esgotament i desconcert són, a quatre setmanes del gran dia, els tres elements que imperen. Saber-ho, però, té una virtut. Queden quatre setmanes per combatre-ho, per no caure en la temptació del passotisme --que respecto--, en la trampa del confusionisme intencionat --que denuncio-- i de la complexitat afegida de la política catalana.
Falten quatre setmanes per a les eleccions, deia al principi. Amb els companys parlem molt i molt. Som gent amb un cert criteri, i no ho veiem clar. Al bar, en aquella prova del nou que tant m'agrada repetir, paro l'orella amb l'antena de demoscòpia casolana posada. La seva conversa ho abarca tot: el sacrifici de Zapatero a un Maragall que s'ha garantit la jubilació, la relliscada de Carod a Perpinyà, l'Estatut amb la nova llei del tabac que no els permet fumar a taula, la dictadura de l'alcoholímetre i l'empastifada territorial de radars de velocitat. Una bona pilota que dóna com a resultat això: donen per fet que Artur Mas serà el substitut de Pasqual Maragall a la Presidència. Aquesta idea està força assumida i guanya cos. A la barra del bar, però també entre els col·legues que la fem petar abans de marxar cap a casa.
Sobirania i Progrés
Mentrestant no tot és decebedor. Aquest dimecres s'ha presentat Sobirania i Progrés (a la foto, Joel Joan), que supera el vell esquema de plataforma de suport a un candidat que neix a poc temps d'unes eleccions. Montilla té el suport de President Montilla, una modesta plataforma de sindicalistes i excomunistes liderats per José Luis López Bulla, que s'afegeix a una coalició electoral salvada a última hora per mantenir l'status quo intern amb els maragallistes de Ciutadans pel Canvi. A Mas, Saura i Piqué no se'ls coneix cap organització de suport des de fora dels partits.
Carod té algun nucli aïllat pel territori (a Pineda de Mar, per exemple) que li manté allò de "Carod President" de fa tres anys. Però la diferència és que Sobirania i Progrés no és una plataforma de suport al Carod candidat, sinó d'impuls sobiranista en clau autodeterminista i progressista, que supera la lògica del candidat i del partit. No obstant això, Sobirania i Progrés neix a l'òrbita republicana i alimenta la seva constel·lació, no ens enganyem.
Mentrestant, Saura es confirma com l'únic nàufrag del tripartit. S'ho juga a aquesta carta, sabent que el naufragi montillista li farà augmentar escons. Entre maragallistes i socialistes catalanistes de pedra picada descontents i algun il·lús pro-tripartit, el candidat ecosocialista en sortirà beneficiat. L'últim Racòmetre li adjudica quatre escons més, en la virtualitat que sempre tenen les enquestes.
L'enquesta de l'emissora del Grupo Godó escurça la distància entre nacionalistes i socialistes. Si us atureu al segon full del Racòmetre [aquí el pdf] observareu la complicació postelectoral que ens espera. Les preferències de pactes de govern són ben diverses i repartides. N'hi ha per a tots els gustos, però cap d'elles supera el 16,7% de preferència de què disposa l'opció "CiU en solitari". No descobrirem res ara si apuntoque a can Godó juguen a favor de la sociovergència. Una modalitat de sociovergència és precisament aquesta: CiU sola al govern, però amb el suport extern d'un PSC més zapatista que mai.
El més greu del cas és que el govern espanyol va promoure el recurs d'inconstitucionalitat contra la llei aprovada al Parlament de Catalunya quan José Montilla encara ocupava el Ministeri d'Indústria. Molt contundent, la imatge de Zapatero i Montilla presentant recursos contra les lleis catalanes que vota el PSC, que ara mira cap a un altre costat i fa sortir Joan Ferran amb excuses. La setmana passada vaig escriure sobre les contrarietats del candidat socialista en la seva cursa per la Presidència de la Generalitat [Montilla contra els elements, inclòs el PSOE], incidint en la idea que al PSOE ja li va bé, d'alguna manera, que el guanyador sigui el nacionalista Artur Mas. Però ara la història és diferent, perquè sembla que Montilla es faci la traveta a si mateix. No és que Montilla i el PSC intenti superar les adversitats interessades provinents de Ferraz, és que el propi candidat s'ho complica ell solet. El Montilla ministre compromet el Montilla presidenciable. Carod li ho retreu. Mas, també.
A aquest pas acabarem arribant a la conclusió que la sociovergència està feta. Zapatero ni tant sols dissimula. D'una altra manera, el govern de l'Estat mimaria l'executiu català fins a les eleccions i inclús durant la negociació postelectoral. Evitaria deixar Montilla a la corda fluixa, i des del PSOE emetrien el missatge que realment l'aposta de La Moncloa i de Ferraz és la continuïtat d'un socialista a la Presidència de la Generalitat, preferiblement amb un govern d'esquerres. Però aquest missatge no arriba.
Aquí, amics meus, el que arriba és una cosa ben diferent. L'estat d'ànim dels socialistes catalans està per terra. Veuen que la candidatura de Montilla no arrenca a les enquestes a mesura que ens apropem a l'1-N. No va, això de Montilla. Zapatero va olímpicament a la seva. Prefereix anar fent neteja (Bono, Maragall, Ibarra, Leguina... Guerra?) i garantir-se de cara al futur -en cas que a la propera legislatura no obtingui majoria absoluta- l'estabilitat moderada d'un autonomisme català que no va tenir cap escrúpol d'acceptar les rebaixes estatutàries. Si ha d'anar a Gavà a fer un míting, hi anirà. Si s'ha de fer la foto amb Montilla, ho farà. Però no li demaneu que mantingui la coherència en l'opa de Gas Natural a Endesa, per posar un exemple; ni que renunciï al centralisme imperant en benefici d'un federalisme promès que mai no arriba.
Amb aquest panorama, més val que els sobiranistes deixin de somniar un hipotètic pacte CiU-ERC. Tampoc no cal fotre la por al cos per "l'arribada de la dreta". [Sí ministre: La dreta ja és aquí, cal no adormir-se!] La psoevergència amenaça greument el pacte nacional, malgrat que l'aritmètica ho permetés. No té cap sentit el debat obert pels Voltas, Cardús, Bofill, Cabré i tant d'altres [El gran dilema d'Esquerra... o no i Proliferen les veus pel pacte nacional]. [Diari republicà: Un conseller sobiranista?] Fins ara havia recollit reaccions a favor d'aquest probable acord entre nacionalistes i independentistes. Però les últimes hores sorgeixen veus contràries:
Aquestes veus, les que especulen a favor o en contra d'un suposat pacte CiU-ERC, doncs, no tenen gaire sentit. L'esmorzar de dilluns entre Mas i Carod al Ducs de Vergara de Barcelona arriba massa tard. El pacte de La Moncloa va ser abans, i amb moltes més repercussions. La gesticulació sempre va bé, encara que hi ha crítics a la federació nacionalista perquè trascendís la reunió. No els convé associar la moderació masista amb l'arrauxament carotista. Bufen vents de moderació, de retorn a l'status quo. Madrid per al socialisme jacobí, disfressat de federalistes d'última generació; i Barcelona per al nacionalisme moderat, sempre dins del rectangle de joc delimitat per les tisores que van retallar la il·lusió del 30-S.
"Oi que no ens farem mal?", li preguntà el pacient al dentista agafant, amb una força, les parts més nobles. Sociovergència? I tant. Com a mostra aquest botó. L'alcalde convergent de Santa Susanna, Joan Campolier, inhabilitat i condemnat per prevaricació pel cas d'una trama urbanística de corrupció que poc té a envejar les de Marbella i Salou, rep un indult parcial [el document, en pdf] del govern socialista de Zapatero, concretament del ministre de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, que deu pensar "para lo que me queda en el convento..."
[No obstant això, el sobiranista arenyenc Xavier Mir torna a la càrrega amb una nova campanya blocaire.]
Aquest divendres el President del Parlament, Ernest Benach [bloc], ha advertit d'una crisi d'Estat -"la més greu dels últims trenta anys", ha dit- en cas que el PP se'n surti amb la seva contra l'Estatut de Catalunya en el Tribunal Constitucional. Trobo molt contundents les paraules de Benach, i vull creure que són meditades i mesurades. Elements deu tenir, el President del Parlament.
Mentrestant, les misèries del Govern bipartit són aquestes. Presenta una campanya suposadament institucional per recordar a la ciutadania que hi ha eleccions al Parlament el dimecres de Tots Sants, i se li tiren al damunt, crec que amb raó. ¿Tant costa fer uns anunciets per ràdio, televisió i premsa dient que l'1-N hi ha eleccions i prou? ¿No hi ha creatius en aquest país que puguin rebre un encàrrec tant senzill? ¿O és que el governant no pot estar-se de ficar cullerada i vincular la participació a les urnes amb els barris segurs, les escoles, l'habitatge, els llocs de treball i el dret a la felicitat? Ja n'hi ha prou. Els diners que deu costar la broma. No em vull ni imaginar si la Junta Electoral torna a fotre una rebolcada al Govern i l'obliga a canviar tot el material de la campanya.
