Vist l'interès que genera tot aquest debat hi insistiré una mica més. La reflexió d'avui va encarada a la necessitat d'afrontar el debat des d'una perspectiva internacional i jurídica. Objectiva. Perquè si l'objectiu és aconseguir un estat propi, és imprescindible i necessari que ens acabin reconeixement tercers estats.

Finalment, aquesta setmana, ha pres forma l’ Aliança de civilitzacions promoguda per Zapatero amb la col·laboració del primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan i el suport de més de seixanta estats. Molt bona notícia. El que em toca la fava és que nosaltres, i per no disposar d’estat propi, només podem ser-ne espectadors.

M'afegeixo a la crida que ha fet en David Figures per avui 15 de novembre, Dia de l'Escriptor Empresonat, per ajudar a fer notar i recordar que a moltes presons i cementiris d'aquest, el nostre món, hi ha persones que han merescut aquest terrible càstig únicament per expressar i escriure les seves opinions.

Ser independentista no-nacionalista no és la única manera possible de ser independentista. Però és l’únic camí possible per a arribar a l’objectiu. Dit d’una altra manera; el nacionalisme no ens portarà, en cap cas, a la independència de Catalunya.

Seguint l'exemple d'altres blocaires us passo la relació dels 10 escrits més visitats des de l'inici d'aquest bloc (juliol 2006) per si és del vostre interès.  

Un dels millors invents que mai s'han posat a la pràctica per normalitzar l'ús social del català son les parelles lingüístiques. Les parelles estan formades per un catalanoparlant i un nouvingut o resident no catalanoparlant. Des de la posada en pràctica de l'experiència cada any el número de persones emparellades no ha parat de créixer. La parella més recent: Carod-Montilla.

En les darreres eleccions municipals es va presentar a Reus la Coordinadora Reusenca Independent, CORI (abreviació local del nom de la patrona de la ciutat; Misericòrdia). La candidatura volia fer un toc d'atenció a la classe política local i pescar algun vot entre l'abstenció. Si  fa o no fa com els  C's. Però sense demagògies.

I és veritat que som com som. Els uns i els altres. Ara fa 9 mesos era el senyor Artur Mas i CIU qui eren titllats de botiflers després de retallar l'Estatut pactant amb en ZP. Avui som Esquerra els titllats de botiflers per l'aposta per una entesa nacional i de progrés. Quant botifler!

Alguns ja s’estan estirant els cabells. Altres, asseguren un exili ràpid cap a Andorra. I n’hi ha que resen per la mort anunciada de les essències nacionals. I és que sí. O això diuen les últimes notícies. El proper president de la Generalitat, José Montilla, és espanyol.

L'abstenció ha tornat a guanyar de forma clara i contundent. I ara toca lamentar-se'n, posar bona cara i relativitzar-la i... fins la propera vegada perquè si t'he vist no ho recordo. Però l'abstenció no és un ens abstracte. L'abstenció no és un fenomen para-normal. L'abstenció té nom i cognoms, i responsables. I aquests són els partits. Tots. Des de CIU (el més votat) a Izquierda Republicana (el menys votat). És un toc d'atenció personalitzat. Alimentat, això sí, per una gran dosi de frivolitat dels mitjans de comunicació.