Pareix que haurem d'esperar uns dies més, perquè aquesta vesprada tampoc s'ha aclarit res en aquest ser o no ser que protagonitzen el BLOC i Eu. Veurem què diu demà la premsa. Parlem ara del que ens motiva a redactar aquesta entrada. Ahir vaig descobrir de forma casual la bitàcola de Toni Mollà -quin mal fa a la vista el puntcat. No sé si estava enllaçada en una bloc que vaig visitar o en eixe diari interpersonal -no recorde el nom, disculpa'm-  se'n feia esment. Quina memòria la meua, ho reconec. Veig que Isern escriu sobre Comes. Ací teniu la bitàcola on penja les ressenyes que

Aquesta vesprada m'ha sonat el mòbil: era el del taller de València on he deixat el cotxe. Eixut com és ell m'ha explicat que el problema és el potenciòmetre, que no en té cap, i que fins dijous no li'n duran un. Que dijous quan ho tindrà acabat ja em telefonarà.
Així, doncs, no serà fins dijous o divendres que faré la segona part de l'expedició.

S'acaba de llençar a la xarxa la difusió d'un curs d'especialització en polítiques locals de joventut, una matèria estranya per a un sector professional difícil d'explicar, gairebé invisible socialment, però que fa feina d'una forma intensa des de fa més de vint anys a Catalunya. Quan els programes electorals busquen trets segurs per endevinar la diana de les inquietuds ciutadanes reserven sempre un espai de protagonisme per als grans temes de la precarietat laboral dels joves i de les dificultats per a la recerca d'habitatge. Camuflen aquests temes, que en realitat són propis de política general i no pas específicament juvenil, per aparentar que disposen de propostes atractives per als joves, engrescadores, modernes i actuals. Els sembla que d'aquesta manera tindran més opcions d'atraure el suport dels nous votants, i pensen que podran cuinar una imatge... renovadora. Aquesta és la paraula: renovadora. En canvi, són quatre els responsables polítics que saben alguna cosa certa sobre polítiques de joventut i sobre les dinàmiques amb què diàriament es troben els professionals que treballen dedicats a atendre en primera persona i amb contacte quotidià i sense intermediaris els joves. L'ocupació i l'habitatge han de ser, és clar, temes importants per a les polítiques de joventut, però no pas decisius. Allò que defineix una bona política de joventut és la capacitat real de contacte i interlocució amb els joves, la proximitat amb la seva vida quotidiana, l'esforç per veure el món des de la seva òptica particular. A Catalunya hi ha centenars de professionals que treballen en aquest sector esforçadament, en condicions laborals tristes, amb escàs reconeixement tècnic i mancats dels recursos mínims per desenvolupar la seva tasca d'una forma digna. A ells s'adreça el Curs d'especialització en polítiques locals de joventut que acaba de llançar l'Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut.

Hi ha ara mateix una batalla oberta per al reconeixement professional d'aquest sector, que agrupa informadors juvenils, gestors d'equipaments juvenils, casals de joves, centres oberts, mediadors, dinamitzadors, consultors públics, tècnics municipals i d'altres nivells de l'administració, investigadors..... Demanen un reconeixement formal de la seva especialitat, la definició d'itineraris formatius, l'establiment de categories professionals mínimes, el reconeixement de nivells salarials dignes, la capacitat d'actuar com a interlocutors del sector davant de l'administració.... buf. Quina feinada.

Algú ha definit el treball en les politiques de joventut com el sector més complexe i més dur, des de l'òptica del professional que s'hi dedica, de l'administració pública. Doncs bé, sembla que aquests professionals tan castigats comencen a fer sentir la seva veu i a aixecar una mica de polseguera. Estigueu atents al que diuen i diran. La cosa promet.

 

La decissió dels presidents Rodriguez i Chirac que sigui la Unió Europea qui decideixi sobre la línia de Molta Alta Tensió (MAT) és una mostra més de la covardia d'una part de la classe política per prendre decissions. No entreré a valorar si és convenient la MAT o no, o si ho és en quina mesura i com s'ha de fer. Només vull referir-me a la covardia per prendre decissions quan aquestes poden ser impopulars per una part de l'electorat (el que es coneix com a cost polític). Això és un fet que passa sovint. Elegim representants perquè prenguin decissions i és gràcies a la democràcia que cada quatre anys podem passar comptes: renovar-los la confiançar o fer-los fora. Però no elegim polítcs perquè s'inhibeixin davant de situacions conflictives. Per això és trist que el govern tripartit d'ara o el d'abans s'inhibeixi amb l'argument que això és competència de Madrid (que sou el govern de Catalunya !!!), i que Madrid i París els tremoli el pols i ho passin a la Unió Europea, no fos cas que tan Rodriguez com Chirac prenguessin mal en les properes eleccions. Quina colla de covards!!!  

Els bons amics de Bromera m'han fet arribar un llibre que estava esperant d'una manera molt especial des de fa mesos. És "Constants vitals", l'últim recull de poemes que va escriure el meu estimat amic Manel Garcia Grau, mort el passat 5 de juny als 44 anys. (vegeu aquí)

Tot i que ell coneixia perfectament l'abast de la seva malaltia a "Constants vitals" no hi ha cap rastre de plany o de dolor. Ben al contrari, els seus versos reflecteixen el seu interès indestructible per tot el que l'envoltava i la força i la serenor amb què va saber fer front a les seves adversitats fins al final.

Són una trentena de poemes llargs dividits en dues seccions: "Les gleves i les petjades" i "L'esguard i l'escorça". N'he triat un, el que obre el llibre, per recordar-lo avui. Si el voleu llegir activeu l'opció "Vull llegir la resta de l'article" que trobareu per aquí sota.  (n'hi ha més)

Tot el matí a casa de la meua professora. Un te acompanyat de xocolata ben amarga (a la xocolata que no és amarga se li hauria de dir d'una altra manera, igual que a aquesta mena de sacrilegis capitals que en diuen xocolata "amb llet" i "xocolata blanca"). Els colzes, ara un, ara l'altre, sobre una taula rodona ocupada de les nou a les tres per llibres de tapa dura i papers i fotografies en blanc i negre. A la meua galta esquerra, la claror del pati interior d'un principal de l'Eixample de Barcelona. De la meua galta dreta fins al carrer, un ample passadís llarg com un dia sense pa que et porta a les dos últimes estances sobre una estesa de geometries multicromàtiques. Allà on se m'hi posaven els ulls, hi havia una prestageria plena, un quadre sense marc o una porta blanca.

Com a dones que som, parlem de feina i de coses personals sense establir-ne una limitació distingible. Mentre discutim tal o qual tema del projecte, plantem sobre la taula filles i sogres i receptes i afeccions mèdiques. Mentre negociem el calendari, ens salta de la boca una o altra apreciació personal sobre el món, cadascuna des de la seua edat. L'escolto amb una devoció que li tinc a ben poques persones vives. Parlem dels seus articles, de la seua tesi doctoral, que va fer entre un embaràs i un altre. Se'm nota, que al seu costat em sento la persona més insignificant de la Terra? Se'm deu notar, perquè de cop em diu que una persona no pot passar-se tota la vida enyorant quelcom. I m'ho il·lustra dient que per exemple ella enyorava tocar el piano, i que s'hi ha hagut de posar abans que la cosa es fes insuportable. M'ho diu perquè sap perfectament quina és la cosa que enyoro jo. M'ho ha dit perquè sap que la visita d'avui ha de començar a canviar la meua vida.

Quan he trucat a la B. per demanar-li com està, li ho he dit. Li he dit que estic preparada per intentar-ho. I dir les coses és una manera de començar. Com qui vol deixar de fumar. Com qui vol apuntar-se a classes d'alemany. En seré capaç? Confiarem de moment en l'ancestral compromís de la paraula, tan devaluat en els nostres dies. No estic disposada a enyorar quinze anys més el que ja porto més de mitja vida trobant a faltar.

A Catalunya, l'origen de les persones no és cap problema. El seu programa polític sí que ho és.

Els terribles atemptats suïcides al metro de Londres van ser executats per anglesos. Nois nascuts a Anglaterra, d'educació anglesa, però que primaven la seva vinculació religiosa al civisme de la seva pròpia societat. Un d'ells fins i tot treballava de mediador cultural. Va ser un xoc. La integració falla.

A Catalunya tenim una bona colla de municipis on la integració a la societat catalana ha brillat per la seva abscència. El missatge que hem hagut de sentir els catalanoparlants una i altra vegada referent a aquesta manca d'integració sempre ha estat el mateix: prou feina té la gent a buscar feina com per haver d'aprendre català.

A més, els intents d'integració fets des de la Generalitat han estat sempre constantment ridiculitzats per determinats partits catalans qualificant-los de barretinaires, provincians, sardanistes i tòpics així. No hem pogut construir un model d'integració potent també perquè bona part de la classe política catalana no ho ha volgut, per poder mantenir així una bona quantitat de vot captiu. Un vot que mai s'ha sentit motivat per votar a les eleccions catalanes, perquè no se les ha fet seves.

Aquesta manca de polítiques fortes d'integració és la que ara pateixen els mateixos barris amb les noves onades migratòries. Conec algunes persones que han viscut tota la vida en barris d'immigració que ara es queixen perquè els nouvinguts "no se integran". Per ser conseqüent, la progressia multicultural catalana hauria de solucionar els problemes de comunicació amb els veïns, amb l'Ajuntament o als CAP amb el mateix respecte que ha tingut sempre envers els de casa.

És a dir: si el nouvingut se'ns adreça en amazigh o en urdu, nosaltres hem de contestar en amazigh o en urdu, per respecte. La televisió pública catalana ha d'emetre en wolof, per respecte. Els policies i jutges ens han de parlar exclusivament en àrab: és una llengua internacional, de finances, de cultura i història que entén molta més gent que no pas el català. Etcètera.

A veure si a sobre d'haver de buscar feina els nouvinguts han de molestar-se a aprendre la llengua d'aquí! Hem de ser multiculturals. O és que quan parlem d'immigració parlem d'una altra cosa?

NOTA: el text és irònic, no m'he tornat boig.

Duem uns quants mesos d’una peperització preocupant de les tàctiques de CiU. I dic preocupant per dos motius: pel país, que amb un PP ja en té prou i de sobres, i per als convergents mateixos, que s’han instal·lat en una fugida endavant que només porta a l’aïllament. I això no és gens bo. (segueix…)

Poesia i modernisme a Mallorca 

 

Per Miquel López Crespí, escriptor 

 

Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'acoseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.  [Continuar]