Per Miquel López Crespí, escriptor 

L'Ajuntament de sa Pobla ha tengut l'encert de publicar un llibre imprescindible i que és una important eina d'investigació tant per als alumnes dels instituts del nostre poble com per a totes aquelles persones amants de la història local. El llibre porta per títol Sa Pobla. La gent, el medi la història i ha estat redactat per un equip de quatre professors: Martí Canyelles, Margalida Pujals, Sara Ripoll i Alexandre Seguí. Com explica Antoni Serra Mir, batle de sa Pobla: "El llibre que avui presentam als lectors aspira, en part almanco, (... ) a omplir un buit que, des de sempre, hem patit els poblers -i també els no poblers quan han guaitat, encuriosits, a la nostra realitat - a l'hora de contemplar sa Pobla com un ens unitari. En aquest sentit, la guia didàctica que han elaborat Margalida Pujals, Sara Ripoll, Alexandre Seguí i Martí Canyelles representa la primera visió integral de sa Pobla, la primera aproximació al medi geogràfic, social i cultural sobre el que s'ha bastit aquest estimulant projecte col·lectiu que anomenam sa Pobla".

Malgrat que el llibre, evidentment, s'ha enfocat a servir d'eina pedagògica per als alumnes de sa Pobla, no hi ha dubte que, per la professionalitat assolida pels redactors, esdevé igualment una eina molt profitosa per a tota aquella persona que vulgui endinsar-se d'una manera seriosa pels entreforcs i viaranys de la nostra història. [Continuar]

Poesia i modernisme a Mallorca 

Per Miquel López Crespí, escriptor 

Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'acoseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.  [Continuar]

Josep M. Llompart de la Peña i "La Columna de foc"

Per Miquel López Crespí, escriptor

Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila...

Aquest article té el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas, la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".

El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il× lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.

Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col× lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col× laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O". [Continuar]

El dia que va morir Franco (1975) 

Per Miquel López Crespí, escriptor 

Franco moria matant. El setembre de 1975 hi hagué l'afusellament de cinc joves antifeixistes d'ETA i el FRAP. Els consells de guerra contra les organitzacions abans esmentades dictaren onze condemnes a mort, de les quals finalment, el 27 de setembre, es consumaren cinc. Una d'elles fou a Barcelona: la de l'independentista basc Manuel Paredes Manot, "Txiki". De nou, les condemnes de la injustícia feixista, però molt especialment la de Txiki per la proximitat, convulsionaren el nostre esperit. Eren anys de terror i persecucions. Txiki, heroi de la resistència, fou enterrat a un nínxol del cementiri de Cerdanyola. Pel novembre, el gran criminal, el responsable de la més ferotge guerra civil que han patit els pobles de l'Estat espanyol, la repressió més salvatge mai coneguda, moria després d'una llarga agonia.

Al Principat no hi hagué manifestacions de cap signe al carrer. A les Illes tampoc. Però l'alegria covava per dintre. Les cròniques diuen que arreu dels Països Catalans i a molts d'indrets de l'Estat s'acabaren les ampolles de xampany. Els antifranquistes sintetitzàrem l'esperit del moment amb un rodolí que es repetí profusament: "Vint de novembre gloriós / s'ha acabat el Gran Merdós".  [Continuar]

George Sand i Frédéric Chopin: la ruptura 

Per Miquel López Crespí, escriptor 

La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel× les El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand proven de reflectir el món intel× lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.

En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel× la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu:  [Continuar]

Memòria de la transició 

Per Miquel López Crespí, escriptor

Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intel× lectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes...  [Continuar]

La bellesa de Mallorca

Per Miquel López Crespí, escriptor

La pluja purificadora que cau impetuosa besant muntanyes i valls, com escrigué el poeta, han creat un món d'aigua generosa en els més fondos avencs de la contrada. S'Albufereta és la combinació, el resultat final de tots aquests torrents, síquies i rierols que des de la Serra de Tramuntana corrent, salvatges, cercant la llibertat, avancen, indeturables, cap a la mare de totes les aigües, cap al mar grandiós.

Les fotografies que recentment ha fet Bartomeu Payeras (i que podeu trobar en el llibre Les danses de la terra) ens ajuden a descobrir el que hi ha de bell vora nostre i que fa poc hem estat a punt de perdre. Fent clic al botó del màgic giny que maneja, aquesta inapreciable màquina del temps que sap fer funcionar a la perfecció, retornarem a l 'època de les grans meravelles.

Avui hem cercat entendre el miracle de la llum. Sense llum no hi hauria vida; és el motor que estira totes les manifestacions de la vida en la terra. I és precisament aquesta llum esclatant que l'autor de les fotografies sap trobar en els matins i horabaixes de s'Albufereta d'Alcúdia o a sa llacuna de sa Barcassa el que ens fa descobrir signes, presagis antics, obsessionants indrets de la nostra història. És el poder de la imatge, de la precisió quasi matemàtica del giny que maneja el fotògraf, allò que immortalitza damunt el paper el reflex de la llum d'un instant fugisser. L'escriptor Bernat Vidal i Tomàs, en parlar del poemari de Blai Bonet Entre el coral i l'espiga, ja parlava de l'efecte d'aquests raigs del sol mediterrani en desplegar tota l'austera bellesa de les nostres pedres i dels nostres paisatges. Tots aquests horitzons infinits que podem veure des del racó més amagat de s'Albufereta, aquest tresor de vitals il·luminats ponents sense fi, de blaus, grisos i taronges arrapant-se per tots els racons de la nostra mirada atordida.  [Continuar]

La llibreria Logos i l’antifranquisme: memòria històrica

Per Miquel López Crespí, escriptor 

La premsa informa aquestes dies de la desaparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.

Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.  [Continuar]

Per Miquel López Crespí, escriptor

 Les cúpules dirigents dels actuals partits de l’esquerra oficial no s’haurien de posar tan nervioses quan constaten certs desencontres entre elles i les joves generacions de sobiranistes illencs. En aquests darrers anys he parlat amb nombrosos dirigents i militants d´organitzacions com Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional, ERC, el PSAN, el Moviment de Defensa de la Terra, Maulets, col·lectius culturals com Arran, organitzadors dels potents sindicats d’estudiants independentistes o simples joves sobiranistes i d’esquerra sense afiliació concreta. Tot aquest ampli ventall d’esquerrans de nou encuny coincideixen a fer una valoració ben negativa dels polítics de la transició, dels professionals de la política que en trenta anys de cobrar del règim no ha sabut reforçar el teixit de la societat civil en una línia de ferma resistència als despersonalitzadors dels pobles, a les màfies especulatives i encimentadores. Els sobiranistes, la majoria dels col·lectius i organitzacions abans esmentats, pensen que hi ha hagut una adaptació massa evident de l’esquerra oficial a l’Espanya de les autonomies i de suport a la monarquia, una adaptació ben pagada, evidentment, i concretada en els substanciosos sous dels polítics del règim i altres privilegis personals que aquesta submissió ha comportat i comporta. [Continuar]

 La divisió del nacionalisme a Mallorca

Per Miquel López Crespí, escriptor

No corren temps gaire favorables per al desenvolupament i consolidació del nacionalisme progressista a les Illes. Mentre els partits d’àmbit estatal, especialment el PP i el PSOE impulsen un ferreny bipartidisme que imaginam pactat i ben pactat, i Izquierda Unida, a recer de la socialdemocràcia, també aguanta xuclant tot el que pot per a sobreviure, els partits nacionalistes s’enfronten entre si i es divideixen i subdivideixen contínuament.

És completament incomprensible aquesta guerra entre nacionalistes quan, i és evident per a tot aquell que té dos dits de seny, tot juga en contra de la nostra supervivència com a poble, com a comunitat amb unes senyes d’identitat pròpies. No es tracta solament de tots els diners de la banca i de tot el poder dels mitjans de comunicació posats al servei d’aquest ferotge bipartidisme PP-PSOE. Aquest només és un dels nombrosos problemes que afecten la continuïtat cultural del nostre poble. Sense poders econòmics al seu darrere, sense el control dels mitjans de comunicació, el problema del saqueig dels nostres minvats recursos naturals, la destrucció del territori, la "balearització" constant de les Illes, la despersonalització de la nostra societat augmenta dia a dia sense aturar. [Continuar]