A Dénia se n'ha organitzat una de bona. Un "alt comandament" militar va decidir anar-hi a menjar-se una paella i va aparcar el seu helicòpter privat a la vora del restaurant, en uns terrenys protegits. D'allà el va treure la policia, com era d'esparar, enmig de les protestes de l'"alt comandament".

L'anècdota m'ha recordat el pitjor any de la meua vida, quan vaig fer la mili precisament en una unitat d'helicòpters. Les casualitats del sorteig van fer que em tocara una unitat que està estacionada precisament al meu poble, cosa que en un principi em va alegrar molt. Després vaig descobrir que la loteria m'havia enviat a l'infern. O a la cosa que es semblava més a l'infern sobre la terra.

No en parlaré massa que encara avui em costa dominar l'odi però sí que explicaré que era habitual que els comandaments de la base agafaren un helicòpter per a anar, per exemple, a prendre cafè a l'aerodrom de Castelló -a un bar propietat d'un conegut membre dels GAL que més tard va matar ETA. Ho feien sense rubor ni problema, pagant el contribuient. I emportant-nos-en uns quants soldadets que havíem de fer guàrdia, armats reglamentàriament, de custòdia de l'helicòpter mentre ells es prenien el seu cafetó. Després tornar a la base i au, a dormir.

Molts anys després em vaig trobar pel carrer, a València, el pitjor de tots aquells militarots, un tinent que es deia alguna-cosa-Baragaño. La pitjor persona amb la qual he hagut d'encarar-me mai. Era prop de les Torres de Quart i recorde que vaig travessar el carrer corrent i em vaig posar a insultar-lo,a llà al mig del carrer a veu en crit. Li vaig dir de tot mentre ell fugia de pressa i poques voltes en la meua vida he tingut tanta sensació de descans com quan el vaig vore fugir de mi. Durant uns quants anys després d'acabar la mili el meu malson era que em reclamaven tornar a la caserna argumentant que havia de fer uns mesos més. Ho somiava molts dies. No sé si van ser els insults al tal Baragaño o què però fa anys que ja no ho somie. Tanmateix ahir, en veure la notícia, no vaig poder evitar el record d'aquelles nits fent l'imbècil amb un CETME mentre rondava l'helicòpter d'aquell colpista que prenia cafè amb un assassí dels GAL, pagant tots nosaltres.

La nova versió anglesa d'al-Jazeera és molt interessant. Jo esperava que la nova televisió fos una mena d'altaveu del món àrab al món anglòfon. Però no. Té periodistes de tot arreu, concretament europeus, i recupera cares conegudes de la CNN o la BBC que s'han passat a la nova cadena i parlen com parlaven quan eren a la vella. Les primeres estones que l'he pogut veure m'ha sorprés la gran atenció que paren a temes de zones com l'Àfrica o l'Amèrica del Sud, amb una perspectiva que en diríem progressista. La presentació, a més, és impecable. Caldrà seguir-la de prop.

Diuen que en Lluís Foix deixa de ser el director de La Vanguardia Digital. Si és així avui seria un bon dia per a reconèixer tota la feina que ha fet.

La conec de primera mà perquè fa una pila d'anys ell em va demanar que els ajudara a tirar endavant el projecte digital del diari. Vam fer junts el disseny de com havia d'anar tot plegat, acompanyats entre altres pel Txema Alegre, un periodista simplement modèlic i una persona encara millor.

Amb en Foix vam organitzar una sonada sessió encara al vell edifici de Pelai on van assistir des del comte de Godó fins al darrer càrrec executiu de la casa, tant en l'àmbit periodístic com en el de gestió. Va ser, vist des d'ara, un pèl surrealista però he de reconèixer que parlar d'internet aquell 1995 resultava difícil d'entendre. I precisament això és el que té més mèrit del Lluís. Ell és un periodista que no necessita embrancar-se en noves aventures, ni ho necessitava llavors. El seu treball professional al llarg de dècades ha estat més que suficient. I tanmateix s'hi va posar amb tota la devoció i tota la il·lusió a Internet. Va fer molt d'esforç per a entendre el que significava aquell canvi i, de fet, ha estat el professional diguem-ne de la vella guàrdia, que de forma més decidida i sense restriccions ha abraçat la xarxa.

Amb el pas dels anys l'he vist gaudir fent blocs, apassionar-se amb qualsevol eina nova, hem discutit una vegada i una altra sobre les implicacions que té per a la nostra professió tot això. I durant anys també l'he escoltat queixar-se sorneguèrament de que no el consideràvem un "de la colla".

Això de la colla va ser un invent, no sé de qui, que agrupava de forma més que informal periodistes internautes de la primera època, com el Lluís Reales, de la mateixa Vanguardia, la Cristina Ribas aleshores a la COM, l'Hermana i tots aquells. Ell sempre afirmava que els altres no el veiem com un d'ells, que el veiem massa gran o massa important i que sentia que no li deixàvem entrar a "la colla".

És evident que aleshores no el veiem com un de nosaltres; era difícil que fos així tenint en compte el seu enorme currículum, segurament la diferència d'edat i sobretot les nostres deficiències. Però vist des d'avui és clar que Lluís Foix era, i és i serà, un dels notables de "la colla".

Vinc de participar en l'acte organitzat pel Pen Club i el Col·legi de Periodistes en record de l'Anna Politkòvskaia. Això és el que he dit:


"Fa molts anys que per les redaccions dels diaris circula una frase, una miqueta tòpica però en el fons certa, segons la qual "una bona pregunta ja és mitja resposta". La frase la va dir en el seu origen Sir Francis Bacon, fa un grapat de segles doncs, i entre nosaltres la va popularitzar encara més Raimon amb aquell famós "qui pregunta ja respon".

És cert: preguntar bé ja és respondre. Saber quina és la pregunta que has de formular vol dir començar bé la feina. Però hi ha un pas previ, implícit en la reflexió del filòsof anglès, que molts periodistes, de forma conscient o no, tendeixen a ignorar. És saber si estàs preguntant-te a tu mateix allò que és correcte preguntar. Saber si t'interrogues tu mateix i a tu mateix amb la força, la convicció i l'agressivitat amb la qual un bon entrevistador pregunta al seu entrevistat. Això és el que Anna Politkòvskaia feia millor. L'Anna es podria haver preguntat, per exemple, "com és que els txetxens ens tenen tanta mania als russos", o "com és que són tan patològicament violents", o "quina és la connexió entre els txetxens i Bin Laden". I estic segur que tot això, vaja, sé que tot això, en un moment o en un altre s'ho va preguntar. Però aquesta no era la pregunta essencial. La pregunta clau, aquella que l'Anna es va fer i que els seus col·legues majoritàriament eviten, era, és, "què estem fent, nosaltres, allà i per quin motiu?" Aquesta, la que no és senzilla i ja incomoda només de formular-la, és aquella pregunta que és ja la mitja resposta.

Sent russa com ho era, la principal de les valenties admirables d'Anna era interrogar-se sobre allò que els russos, els seus, fan al Caucas. I sobre les connexions entre això i la creixent deriva autoritària del seu país i dels seus dirigents. No és fàcil i encara menys en aquests temps. Tots tenim al cap exemples molt pròxims de diaris o televisions que de sobte i moguts per un esdeveniment impressionant obliden la seua obligació de preguntar bé i es deixen arrossegar per la massa emocionada que a la seua vegada, no sempre però massa sovint, pot ser un recurs fàcil i manipulable en el nom dels interessos del govern de torn. En aquest sentit cal dir avui i ací que l'anomenada "lluita contra el terrorisme" en qualsevol de les seues múltiples formes i colors és avui un dels arguments més senzills i barats per a ofegar la consciència crítica del periodisme.

Ahir en aquesta mateixa sala Joaquim Maria Puyal, un altre periodista de proporcions enormes, rebia el nostre homenatge, el dels seus companys de professió. I Puyal ens reclamava exercir la responsabilitat de l'ofici. Estic d'acord amb ell però he de dir, i estic segur que ell també ho pensa així, que la responsabilitat no és necessàriament fer cas del que la majoria pensa. Que en qualsevol cas mai aquesta responsabilitat no pot violentar la pròpia consciència. I que no és responsabilitat evitar les preguntes que et fan mal i deixar-se dur. D'això se'n diu covardia o indecència.

Un dia com avui mateix, fa quatre anys, les persones que avui som en aquesta taula seiem amb l'Anna en aquestes mateixes cadires per a parlar precisament de responsabilitat, per a escoltar-la sabent que ella havia assumit una responsabilitat enorme sobre el seu treball i sobre el seu país. L'Anna afirmava tenir una missió, una obligació amb la seua consciència que era la d'escriure, escriure i escriure fins que fos impossible tapar les seues paraules ni amb la mort, ni amb l'assassinat. I ho feia amb la pulsió envers la veritat que li donava haver estat capaç de superar, a base de fer-se a ella mateixa les preguntes correctes, l'ambient prefabricat pel Kremlin sobre Txetxènia i els txetxens. L'Anna es preguntava "què fam mal nosaltres" en comptes de sumar-se acríticament al cor de les lamentacions interessades i fàcils, a l'exercici senzill de dir allò que diuen que diu el poble sencer. I abans de preguntar-se què fan mal també ells.

I aleshores agafava l'avió i trepitjava els carrers i les places cercant la veritat. I escrivia, escrivia i escrivia.

Assumir tant de pes sobre les seues espatlles converteix Anna Politkóvskaia en un dels millors exemples que podrem explicar mai del que és una gran periodista. Però també del que és una gran ciutadana i del que és una patriota de veritat. Per això la van assassinar. I per això l'honorem avui i l'honorarem sempre."

He començat el dia amb una reunió massa d'hora en una d'aquelles torres noves d'oficines que han emergit en l'àrea del fòrum. Concretament al número 2 del carrer Josep Pla. En entrar per la porta de la torre m'ha cridat l'atenció que hi havia una frase de Josep Pla escolpida sobre el metall. Es tracta d'un fragment del Quadern Gris que, ves a saber com i per quin motiu, l'han posat en castellà.

L'estupidesa és sublim. Algú devia pensar que si la torre és al carrer Pla posem-li un text de Pla, que quedarà d'allò més. Ja posats podrien haver anat a cercar un text escrit originalment en castellà i m'hauria hagut de mossegar la llengua. Però no. Ho han fet més difícil encara: han triat el Quadern Gris i l'han violentat amb una traducció totalment fora de lloc. Ni a gallinaci arriba qui haja tingut la pensada.

Sobretaula lenta de diumenge. Per la finestra veig que els núvols comencen a donar al dia l'aire del novembre que és. La llum és poca mentre prenc el cafè sense cap pressa i la música omple la casa. Bob Marley fa de Raimon i diu allò de "in this bright future you can't forget your past". Intente trobar on diu Montaigne que cal ser escolar d'un mateix; és un paper que recorde vagament i m'entra com una mena de son mentre regire els llibres tombat al sofà. Els diaris, escampats pel terra, parlen de coses banals. Ara diuen que reinventaran el nacionalisme. Caram. Pla solia dir que per a entendre com funciona el món i alguna gent no cal llegir cap tractat de psicologia o filosofia i que és molt millor tirar mà dels francesos: Montaigne, Pascal, Rousseau i un grapat més. Em tem que les explicacions en aquest cas són més senzilles i banals i que no cal gastar tanta lletra. O potser és que la meua mandra inventa arguments una vesprada de diumenge.

Antoni Llidó amb Salvador Allende, fa anys, abans que Pinochet els matara als dos. Avui un tribunal xilè l'ha desaforat i haurà de responsabilitzar-se de la mort de l'Antoni. Bona nit. Bona, sí.

I sat within the valley green, I sat me with my true love
My sad heart strove the two between, the old love and the new love
The old for her, the new that made me think on Ireland dearly
While soft the wind blew down the glen and shook the golden barley

'Twas hard the woeful words to frame to break the ties that bound us
But harder still to bear the shame of foreign chains around us
And so I said, "The mountain glen I'll seek at morning early
And join the bold united men, while soft winds shake the barley"

While sad I kissed away her tears, my fond arms round her flinging
A yeoman's shot burst on our ears from out the wildwood ringing
A bullet pierced my true love's side in life's young spring so early
And on my breast in blood she died while soft winds shook the barley

But blood for blood without remorse I've taken at Oulart Hollow
And laid my true love's clay cold corpse where I full soon may follow
As round her grave I wander drear, noon, night and morning early
With breaking heart when e'er I hear the wind that shakes the barley.

(Irlanda. 1798. Robert Dwyer Joyce)

(A propòsit del Mail Obert d'avui)

"Eatur quo deorum ostenta et inimicorum iniquitas uocat. Iacta alea est"
O, si fa no fa, això és el que afirmen tan Plutarc com Suetoni que va dir el Cesar. Ves a saber!


---------
PD. He esborrat l'apunt que havia escrit ahir. La tensió política del país em sembla que el convertia en un text poc útil i massa manipulable, especialment tractant-se d'una simple anècdota. Deixem-ho córrer doncs. Si mai es fa possible tornar a parlar del nacionalisme sense que això semble una guerra miraré de recuperar-lo.

La meua filla gran, si tot va bé, serà una universitària l'any vinent. Així que aquesta nit, quan hem anat a la que anava a ser la darrera reunió de curs a la seua escola, era una nit d'emocions barrejades.

Ella va entrar a l'escola a P4, quan érem uns pares novells que no sabíem massa bé com anava res. Volíem que anara a la pública i ens vam trobar desconcertats en descobrir que això al nostre barri no podia ser. In extremis vam descobrir que podia anar al Costa i Llobera i vist amb la perspectiva dels anys només puc dir que va ser una gran sort.

Durant anys ens hem posat nerviosos quan (pensàvem) no els apretaven prou, per l'excés de plastilina i en general pels dubtes permanents que els pares i mares tenim sempre sobre l'educació dels nostres fills. Ho parlàvem una vegada i una altra amb els altres pares, amb molts dels quals ens hem acabat fent amics, bons amics fins i tot, també gràcies a haver-nos trobat a l'escola. Però fins i tot enmig dels moments més complicats (que els hi ha hagut) hem vist que l'equip de mestres i la gent que hi treballa, posaven els cinc sentits. Quan la classe va passar pel seu moment més complicat ells van passar hores i més hores tractant de refer-la, redibuixant els grups amb una meticulositat que recorde que em va impactar. És cert que un any et podia tocar un mestre millor que un altre, això ja passa, però sempre hi havia una consistència en el mètode de treball i un entusiasme per la feina que reconfortava, creava confiança i donava valor al treball d'aquella gent.

Allò que no ens havíem preparat per a esperar, però, és que tot això esclataria al Batxillerat com una meravella imprevista -o, millor encara, prevista per ells però no per nosaltres. Just a les portes de la universitat ella està més preparada i segura d'ella mateixa que mai no ho ha estat i l'escola hi té una bona part de culpa que no sé fer res més que agrair.

Per això aquesta nit molts pares dels qui portem anys i panys anant-hi ens hem emocionat amb els "nostres" mestres i els hem aplaudit de forma espontània, representant en els qui hi eren al menjador tots els qui han passat per les nostres vides. És difícil, per no dir impossible, retornar-los l'estimació, l'observació i els esforços que han fet al llarg d'aquests anys per entendre com creixia la nostra filla i per fer-li costat. En un món on la gent treballa les hores justes i amb desgana hem vist com a contrast una vegada i una altra l'entusiasme d'uns mestres que no han parat mai i no s'han sentit mai conformes amb el que tenien. És difícil que entenguen fins a quin punt han estat i seran sempre importants per a nosaltres com a col·lectiu, com a paisatge intel·lectual i físic, com a còmplices de vida, com a referència. No sé si ells poden apreciar com i fins a quin punt valorem la seua feina però m'agradaria pensar que ho saben i que això és el que els aporta la força necessària per a encarar cada any un curs nou amb noves cares, nous pares pesadots que dubtem de nou de tot, nous xiquets i xiquetes que s'han de fer grans.

Ens queden uns quants anys encara al Costa, fins que la menuda arribe també a les portes de la Universitat, però l'emoció que he sentit aquesta nit, que hem sentit aquesta nit, serà difícil d'oblidar.