Regna entre els votants (no militants, no fanàtics) dels partits catalans una profunda depressió d'ençà les eleccions de l'1 de novembre. Ho veiem perquè un mecanisme d'autodefensa de pura negació, els fa rebutjar qualsevol cosa que olori a política.

Analitzem les causes d'aquesta depressió, desglossades per partits

Torno a escriure sobre un tema que m'ha capficat força durant l'últim mes, doncs molts s'entesten a mantenir-lo d'actualitat: el nacionalisme, la seva definició, i el seu àmbit. Ens entestem a perdre'ns en debats nominalistes sense avançar, i així ens van les coses. Segueix l'empanada d'aquells que es pensen que les paraules es poden reinventar cada dia, i avui en tenim un exemple.

Ara resulta que, segons Joan Puigcercós, un independentista no pot ser, per definició, nacionalista. Els polítics (sobretot els d'esquerres, però no només ells) segueixen entestats a reinventar el diccionari i les enciclopèdies cada cop que obren la boca. Sempre havia estat de moda desprestigiar l'adjectiu "nacionalista"; però la novetat és que ara ho fan nacionalistes com en Puigcercós, simplement perquè aquest adjectiu l'utilitzen altres partits. D'això no se'n diu "sectarisme"?

El mot "nacionalisme" és consultable a qualsevol obra de referència i per això no m'allargaré aquí en donar un recital de les diverses definicions que li han estat donades al llarg del temps per autors de tot tipus. Simplificant, podriem dir que consisteix en una ideologia que fa primar, per sobre d'altres valors i referències, la nació com a conjunt d'individus agrupats al voltant d'un referent cultural, ètnic, geogràfic o històric.

A partir d'aquí, camp obert: al llarg de la història han aparegut incomptables "tipus" de nacionalisme: expansius, de supervivència, sobiranistes, simplement culturals, excloents, integradors, ... I evidentment tots ells són mixtes, polièdrics, cap nacionalisme és pur.

El nacionalisme català existeix, això no ho dubtem pas. I ha reunit al llarg de la seva història característiques de varis tipus de nacionalismes, doncs com en el futbol, cada nacionalista té al cap el seu "equip ideal". Ha hagut i hi ha nacionalistes catalans expansionistes, pancatalanistes, que veuen una nació de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer independentment del que pensin els  habitants d'aquuestes contrades. Hi ha nacionalistes culturals de supervivència, que es limiten a defensar la pervivència de la cultura catalana, tal i com va ser configurada durant la Renaixença, sense aspirar a majors metes polítiques. Hi ha nacionalistes espanyols a Catalunya, com no, que afirmen l'existència d'una nació espanyola, més o menys uniforme, de la qual en forma part Catalunya. Jo, per exemple, considero pertànyer a un nacionalisme sobiranista, fet des de les persones però també des del substrat històric i cultural que ens uneix, i que hauria de conduir a una situació en què quan una cohesió nacional fos suficient per a decidir el seu grau de sobirania, aquella part de la nació catalana s'autodeterminés. N'hi ha molts d'altres, i tots ells són nacionalistes.

Tots els nacionalistes tenim en comú la defensa de la nostra nació abans que cap altre objectiu. Compartim una escala de valors política en què en primer lloc hi apareix la pròpia nació, i després la resta d'ambicions. Crec que el nacionalisme troba la seva màxima expressió en una magnífica frase del President Companys: "Totes les causes justes tenen qui els defensi, però Catalunya només ens té a nosaltres". Els nacionalistes podem creure (o no) en la solidaritat, en l'ecologisme, en el liberalisme, en l'estat del benestar, en la lluita de classes, en el cristianisme, .... Però aquestes ideologies no són la nostra prioritat, són ambicions accessòries de la principal, que és el reconeixement, la llibertat, o la supervivència de la nostra nació.

Ésser independentista és "no ser nacionalista"? Greu manipulació. L'independentisme no és sinó una branca del nacionalisme, de la mateixa manera que el confederalisme o el regionalisme en poden ser d'altres. Cada nacionalista decideix què és el que més li convé a la seva nació i lluita per aconseguir-ho. Jo sóc nacionalista i crec que el que més li convé a la meva nació és la independència de què gaudeixen els altres Estats del nostre entorn, però entenc que hi hagi nacionalistes que optin per altres estratègies, perquè ells entenen que són més convenients.

Pot existir un independentista no nacionalista? Sí, si aspira a la independència d'una cosa que no és una nació. Es tractaria d'un individualista extrem, potser? D'algú que vol independitzar un tros de terra sense habitants? D'un defensor de l'anarquia supraestatal? Em venen al cap possibilitats, però cap d'elles deixa gaire ben parat el Senyor Puigcercós. Prefereixo pensar que, simplement, tenia un mal dia.

L'entrada que vaig penjar ahir en aquest bloc ha donat peu a una rèplica molt sòlida i minuciosa en el bloc d'en Xavier Mir, que us recomano perquè defuig els dogmatismes i entra a raonar cada un dels punts en què discrepa o coincideix (li agraeixo públicament, per cert, les felicitacions que em dedica). Tant els comentaris d'en Xavier com els que altres persones hi han anat deixant al seu bloc i aquest mateix, crec que mereixen una resposta, vista la solidesa dels arguments que exposen.

No reproduiré els comentaris doncs els podeu llegir in situ aquí i aquí. Intentaré respondre'ls a tots.

En la setmana de les eleccions al Parlament de Catalunya, el meu comentari tindrà un contingut polític. Malgrat això, intentaré que sigui el menys partidista possible, i per això el dedicaré als dos partits que conformen el catalanisme polític: Esquerra i CiU. Òbviament, donaré la meva opinió, que per descomptat no pretèn ser altra cosa que un punt de vista més sobre el tema. Demano respecte des de la discrepància.

La setmana passada vaig gaudir d'una interessant discussió amb l'antinacionalista - nacionalista espanyol de torn, que es queixava perquè a la seva dona, aragonesa ella, l'obligaven a aprendre el català si volia exercir a Catalunya. Ell, fill d'immigrants espanyols vinguts a Catalunya en el passat, m'explicava en un català perfecte que evidentment "està a favor del català" (això ho diuen molt, sense saber què volen dir exactament) però que no estava d'acord en què s'imposés, perquè "imposar una llengua a algú mai és positiu".

En alguna entrada anterior de l'Argumentari ja afirmava que els descendents de la immigració provinent del sud d'Espanya durant els anys 50 i 60 s'aprofiten d'una situació irregular, una dictadura que prohibia la llengua pròpia del país d'acollida, per a perpetuar aquesta situació. Avui aprofundiré més en aquest tema.

La primera contradicció en aquests casos la trobo quan l'interlocutor em diu que "els nens han de tenir dret a ser escolaritzats en la seva llengua materna". Segons ell, llengua materna és la que parlen els pares del nen "sotmès a immersió lingüística". Em sobta, però, que es desconegui que els pares normalment parlen dues llengües: aquella en la que van ser escolaritzats, i la llengua del país d'acollida, en aquest cas Catalunya. "No", et diuen, "em refereixo a la llengua que parlen a casa". Evidentment, es posen molt nerviosos quan els recordo que molts catalans de residència, a casa parlen bereber o hurdu.

I és que la condició del català com a "llengua pròpia de Catalunya" no és una simple declaració d'intencions. Quan fa poc menys d'un segle, van arribar les primeres onades immigratòries procedents de fora de catalunya des del temps dels àrabs, la llengua hegemònica al nostre país era el català. Tots aquells immigrants murcians que venien a Barcelona contractats per foradar túnels de metro als anys 20, aprenien el català, diguem-ne per immersió, diguem-ne per imposició, pel simple fet que era la llengua parlada per tots els habitants del país a on havien anat a viure, sense més discussions. Els fills d'aquests immigrants ja tenien com a llengua materna el català, i els néts, fins i tot, escriuen blocs amb Arguments per a catalanistes. Mai es va parlar de genocidi cultural, ni de res semblant. Cap problema.

Posteriorment, arribà l'onada immigratòria del franquisme, i el cas fou diferent. Els nouvinguts eren allotjats en guettos culturals sense cap contacte amb la societat catalana, i aquells que trascendien la cadena de muntatge i es relacionaven amb catalans, ho feien en castellà perquè aquests vivien una opressió que els impedia fer ús públic de la seva llengua. Es va establir una situació irregular, no per culpa dels immigrants sinó d'una dictadura feixista, que ara els descendents dels immigrants pretenen perpetuar.

I què succeeix amb la immigració contemporània? Doncs que arriba a una societat dividida entre persones que parlen català i castellà, i persones que només parlen castellà. Aquests 'novíssims catalans', vinguin del continent que vinguin, per una qüestió de pura lògica aprenen primer el castellà, doncs saben que el català no els és imprescindible, i prou feina tenen a guanyar-se la vida. Centralitzo el discurs en la qüestió de la llengua, doncs és la part més visible de la cultura, però en tot moment em podria referir a tota la cultura catalana o castellana en conjunt. Aquests nouvinguts no s'adapten a la cultura catalana, sinó a una cultura espanyola imposada fa cinquanta anys.

Quan un vaixell es tomba cap a una banda, cal posar-hi més pes a l'altra perquè hi torni l'equilibri. La situació actual no requereix igualtat, sinó mesures de foment discriminatòries a favor del català. Si no volem que el català desapareixi de Catalunya, cal que sigui necessari per a viure-hi. La llengua materna de molts catalans actuals pot ser el castellà, és un fet; però això no impedeix que la dels seus descendents sigui el català, tal i com va succeir dels anys 20 als 40. Només cal que els poders públics compensin les disfuncions socials, no de la mateixa manera que el franquisme, sinó a la inversa; és a dir, promocionant la llengua del país enlloc de prohibir-la. Defensar que en l'actualitat les institucions públiques catalanes hagin de ser bilingües és pretendre perpetuar l'actual situació, provocada per una dictadura. I això és el que volen PSC-PSOE i PP. No els ho permetem.

Obligar els que venen a Catalunya a què aprenguin el català, encara que siguin treballadors temporals, potser és una mesura artificial però necessària. L'objectiu és que en el futur no calguin mesures d'aquests tipus, perquè la societat per si mateixa assimili els nouvinguts. Cal trencar tabús, i acostumar la gent que pel fet que un temporer sigui nigerià, li és tant fàcil o difícil aprendre quatre paraules en català com en castellà, ni més ni menys. I que una treballadora aragonesa que vingui sis mesos a Catalunya haurà d'aprendre el català igual que si marxés sis mesos a París hauria d'aprendre el francès. O aspirar a ser normals, i que els treballadors que vinguin aquí es puguin desenvolupar en anglès tal i com fan els treballadors d'aquí que marxen a Dinamarca, Alemanya o la Índia. I que si aprenen la llengua del país, aprenguin el català, doncs els serà tant útil a Catalunya com el castellà. Aquest és l'objectiu.

No puc evitar referir-me al polèmic "carnet per punts" proposat des de CiU. La percepció que m'arriba és que aquells que no simpatitzen amb CiU, en general, coincideixen amb l'objectiu però discrepen amb els mitjans. Els que hi simpatitzen, creuen que potser es podria haver dit d'una altra manera però que calia cridar l'atenció, donat que estem en campanya i els missatges poc contundents s'obliden amb facilitat. Crec que tothom té raó. Malauradament, no arribem a temps per imposar un "carnet per punts" a tots els immigrants que, arribats d'ençà el 1950, no han fet cap esforç per integrar-se a la cultura ni la societat catalanes. Però encara estem a temps per aplicar mesures que corregeixin la desviació.

No ens deixem endur per la demagògia ni la discrepància gratuïta. Tenim un problema, i hem de trobar els mitjans per arreglar-lo. Comencem pel principi: cal que ens adonem que tenim un problema. Així de senzill.

Durant la guerra del francès, també coneguda a Espanya com a "Guerra de la Independencia", Napoleó Bonaparte va prendre una decisió sorprenent i avui dia poc difosa, que hauria pogut canviar el curs de la nostra història: va voler guanyar-se la simpatia de la població catalana derogant el Decret de Nova Planta de 1716.

Amb aquesta mesura, Catalunya recuperava les seves institucions d'autogovern i la llengua catalana tornava a gaudir de l'estatut d'oficialitat que havia perdut després de l'Onze de Setembre (imatge). L'objectiu era clar: compensar l'animadversió que, per motius religiosos, despertava entre els catalans la presència d'unes tropes a les quals s'associava amb la revolució francesa, la laïcització de l'Estat i la crema de convents. Durant un temps, doncs, va resorgir un Comtat de Barcelona independent de la sobirania espanyola; tot i que posteriorment el territori català seria integrat a la República Francesa, a la vista dels pocs resultats que havia despertat la mesura. La derrota de les tropes franceses poc després, va enterrar en l'oblit aquest període de la nostra història. Estem parlant dels anys 1810-1813.

Molts pensen que, si hagués prosperat aquest intent, avui compartiriem amb els nordcatalans la llengua francesa i amb la resta de catalans la submissió a un Estat centralista; és a dir, que enlloc d'estar sotmesos a Espanya ho estariem a França. Jo en faig una lectura diferent.

Convido a repassar la història de Bèlgica. Sotmesa durant segles a prussians i francesos, després de la desfeta de Napoleó les potències reunides al Congrés de Viena (1815) van decidir unir-la als Països Baixos per a formar un estat que servís de 'tap' a futures expansions militars franceses. Posteriorment, l'any 1830, fent ús dels jocs d'equilibris propis de la inestabilitat d'aleshores, va esdevenir un estat satèl·lit de França, mentre la resta quedava sota influència d'Alemanya. La independència era un fet.

Fem una mica d'història ficció: què hagués succeït si s'hagués consolidat l'autogovern català durant la guerra del francès? Convertida Catalunya en un territori més o menys autònom, dintre o al costat de la República napoleònica, l'any 1815 les potències vencedores reunides al Congrés de Viena (Anglaterra, Àustria, Prússia i Rússia) haurien pogut decretar la independència del nostre país, o com a mínim el manteniment del seu autogovern. Cal recordar que aleshores encara cuejava l'anomenat "cas dels catalans", derivat de l'incompliment dels compromisos anglesos durant la Guerra de Successió de 1700-1714, i que l'emperador d'Àustria era descendent d'aquell Carles que havia estat Comte de Barcelona durant la mateixa guerra. I que ni Espanya ni, evidentment, França, estaven representades al Congrés. Una delegació diplomàtica catalana, recolzada per les restaurades Corts Catalanes i la seva Generalitat, hauria pogut fer molta feina.

Fins i tot sense assolir la independència el 1815, Catalunya hauria afrontat el romanticisme europeu del s.XIX ("l'alba de les Nacions", en paraules de molts historiadors) amb unes institucions d'autogovern molt superiors a les belgues i, sens dubte, infinitament més potents que allò de què disposaven els protagonistes de la nostra Renaixença.

Només són especulacions, sens dubte. Somiar és gratuït. Però caldria que mai oblidessim que, si avui estem lluitant per sobreviure sense un Estat propi, és només com a conseqüència d'uns fets històrics que, sense gaire canvis, haurien pogut ser diferents. No per un determinisme insalvable que, com voldrien alguns, ens convertiria en una "unidad de destino" amb Espanya. Serem una Nació mentre no oblidem coses com aquesta.

(segueix del post d'ahir)

Considero que existeix un nacionalisme espanyol, des del moment en què existeixen opinions polítiques d'entitat basades en la nació a la qual consideren que pertanyen els seus individus. Era nacionalisme la lluita espanyola per evitar l'ocupació francesa durant les guerres napoleòniques, i també ho és l'intens i ininterromput ús de temps i mitjans per aconseguir la integració de Gibraltar a l'Estat espanyol. I ho és la negativa a l'existència de seleccions esportives catalanes, i també la voluntat de condicionar la devolució del castell de Montjuïc a institucions catalanes, imposant la condició que sempre hi onegi una bandera espanyola.

Els dos partits polítics més importants a nivell espanyol PP i PSOE, són nacionalistes. El primers ho són sense ambigüitats, doctrinàriament, a cara descoberta. Defensen una idea de nació i, per sobre de tot, persegueixen imposar-la, com ho va fer el seu inspirador durant quaranta anys. Els segons són més discrets, segurament més acomplexats pel seu nacionalisme, i pretenen acollir-se a una doctrina no nacionalista que ben aviat queda bandejada quan apareix el tema. El fet que la nació que defensen gaudeixi d'un Estat propi és només una circumstància, prou important i que els permet disposar de mitjans més poderosos i enfocar gran part dels seus esforços a altres objectius, com el reconeixement internacional, el benestar dels ciutadans o la superioritat respecte a altres nacions, quan els catalanistes hem de lluitar perquè la nostra nació sobrevisqui a aquests nacionalistes que se'ns superposen parcialment. Però en el fons, en el concepte, tant uns com altres som nacionalistes.

Existeixen 'no nacionalistes'? Sí, indiscutiblement, però són molts menys dels que s'autoqualifiquen com a tals. En un moment donat de la història, sorgiren moviments que predicaven abandonar el nacionalisme practicat pels Estats europeus i substituir la seva dinàmica per una altra que, transversalment, s'articulés al voltant de les classes socials, independentment de llur circumstància nacional. Neixia la Internacional. Aquestes ideologies es van veure ratificades arran de les dues Guerres Mundials, sobretot la primera, que van posar de manifest una dinàmica autodestructiva que en un principi es va atribuir a aquest nacionalisme, si bé posteriorment s'ha pogut comprovar que existien altres interessos en aquells conflictes.

Aquestes ideologies van permetre que, aprofitant el moment crític europeu de la postguerra, sorgissin les institucions comunitàries europees, destinades a trascendir els límits fronterers dels Estats-nació que conformen Europa en cada moment històric; aquest objectiu fou parcialment complert. El nacionalisme (dels Estats) és, segons crec, el màxim responsable que aquests esforços no hagin culminat.

Tornant a terreny català, ens trobem amb dos partits parlamentaris desacomplexadament catalanistes (CiU i ERC), que fan de la nació el leitmotif de llurs programes polítics. N'existeix un (m'estic referint sempre només al Parlament) de nacionalista espanyol (PP), i dos partits d'esquerra pretesament no nacionalistes (PSC i ICV), si bé el primer, sobretot per la influència del PSOE, ha caigut sovint en el nacionalisme espanyol i el segon ha practicat el nacionalisme català demostrant que els camaleons saben sobreviure.

I baixo, definitivament, als casos concrets. És nacionalisme aprovar polítiques de defensa de la llengua catalana. És antinacionalisme l'el·laboració i execució de Plans urbanístics destinats a carregar-se els barris històrics de les nostres ciutats i el paisatge. És nacionalisme la inversió de diners i recursos en la promoció de Catalunya a l'exterior, tant la nació en sí com la cultura. És antinacionalisme l'aprofitament de fons públics i temps en festes majors en la promoció de la 'multiculturalitat' i el 'mestissatge' a costa dels fons i temps que abans estaven destinats al foment de la cultura pròpia tradicional. És nacionalisme pretendre que els immigrants s'integrin en la societat d'acollida, és antinacionalisme adoptar com a objectiu ideal el 'poti-poti', la dilució de les cultures en una barreja homogènia internacional. I atenció, és nacionalisme, no antinacionalisme, la pretensió d'imposar una cultura espanyola (a tots els nivells) allà on hi havia la cultura catalana; perquè és un mitjà per assolir l'objectiu d'una nació espanyola 'de Finisterre al Cabo de Creus, y hasta Gibraltar' (no sé a on hi deixen les illes o les places africanes, en fi, allà ells).

Sóc nacionalista perquè en la meva opció política hi apareix en primer lloc la meva nació, el seu reconeixement i la seva supervivència (contra els que volen imposar altres nacions que incloguin la meva, i contra aquells que no voldrien que existissin nacions). Vull per a ella el millor, per això sóc sobiranista; però com considero que per obtenir l'èxit cal ser radical en els objectius i moderat en els mitjans, crec que cal lluitar dia a dia, arribant fins allà on es pugui, i deixar la cordada ben amunt per als que vindran darrera. I entenc que tant nacionalistes com jo són els que persegueixen el mateix objectiu per altres mitjans, perquè al capdavall tots volem el mateix. I com que la meva nació és la catalana, sóc catalanista.

Fins aquí la meva opinió sobre el tema. Coneixent com les gasten alguns per aquí, ja anticipo que no pretenc donar lliçons ni defensar veritats absolutes, simplement exposo els meus pensaments per dotar d'arguments a qui hi estigui d'acord. I agrairé moltíssim, com sempre, les opinions discrepants. No siguem com ells.

Darrerament en aquesta closqueta que és la catosfera, s'intueix una certa polèmica al voltant de si existeix o no un nacionalisme espanyol. També he pogut llegir debats sobre si els sobiranistes són nacionalistes i si pot ser-ho algú que no defensi la independència immediata de la seva nació. En el substrat d'aquest debat s'hi troba la definició de què és el nacionalisme.

Quan llegeixo, m'agrada conèixer la postura personal del que escriu, o com a mínim intuir-la. Jo us ho deixaré molt fàcil: sóc nacionalista català, és a dir, catalanista; i considero més encertada la definició que fan del terme 'nacionalisme' la Gran Enciclopèdia Catalana i el seu Diccionari: "Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació". Tot seguit, però, la pròpia Enciclopèdia reconeix que la gran varietat d'ideologies que s'han acollit a aquesta denominació fan aconsellar emprar més aviat la paraula "nacionalismes".

Hi ha visions més reduïdes del terme 'nacionalisme' que es deriven de la definició que en fa el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: "Ideologia i moviment polític centrat en l'existència o la reivindicació de la pròpia nació, de la seva unitat i de la seva independència". Entenc que només substituint el darrer 'i' per un 'o' la definició seria més extensa i, al meu parer, més encertada; però això és només una opinió personal.

El conflicte ve promogut també per visions espanyoles, fins i tot en podriem dir madrilenyes, del catalanisme. Durant els anys immediatament posteriors a la transició postfranquista, després d'un primer moment de més presència de partits d'esquerres, la representació del catalanisme a la política espanyola estava pràcticament monopolitzada per l'anomenat "Grupo Minoría Catalana" del Congrés dels Diputats, la representació parlamentària de Convergència i Unió. ERC restava desapareguda en combat i els pijoprogres del PSC-ICV es dissolien en els grups de PSOE i IU. Eventualment, quan CiU va assolir ser la tercera força parlamentària, el grup va canviar la seva denominació per la de "Grupo Nacionalista Catalán", cosa que no va fer sinó aprofundir en la identificació entre nacionalisme i aquesta opció política concreta. Així, quan Àngel Colom i Pilar Rahola refundaven Esquerra i assolien representaciói parlamentària a Madrid, es veurien en la (legítima) necessitat de distanciar-se conceptualment del nacionalisme representat per CiU, i ho farien refusant la definició nacionalista i contraposant-la al concepte 'sobiranisme'. En la meva opinió, la de CiU i la d'Esquerra són dues opcions del nacionalisme, uns moderats i els altres radicals o, si no ens agrada l'ús d'aquestes expressions, uns perseguint els objectius del nacionalisme sortint el mínim necessari a cada moment del marc legal vigent i els altres perseguint l'alteració d'aquest marc.

Jo crec que és nacionalista tot aquell partit o individu que posa en el primer pla de la seva escala de valors política la seva nació, en el meu cas Catalunya. Era nacionalista Joaquim Rubió i Ors quan parlava d'independència 'cultural i lingüística' de Catalunya. Com ho va ser el president Macià quan va reclutar homes i armes per conquerir Catalunya des de Prats de Molló. L'important és l'objectiu, mediat o immediat; i mentre uns poden predicar la política de 'peix al cove' que, no ens enganyem, ens ha dut vius fins aquí quan altres nacions pràcticament s'han quedat pel camí, altres poden voler més decisió i resultats rellevants immediats. És una altra tàctica que podria donar fruits, per què no, o complementar-se amb l'altra perquè mentre uns estiren del carro, els altres vagin arreplegant resultats. Tot suma. Cal no confondre els mitjans amb els objectius.

(seguirà demà)