I aquells sis homes —els quals podria il·lustrar-vos de peus a cap com eren, i què eren i tot— es decidiren a muntar una guarda de salvació a la Pàtria, que ells creien afeblida per lo que li era més car, això és, la independència. I muntaren la guarda. I un a un, tots aquells qui en passar no mostraven les mans netes de culpa, eren occits per ells, en el més fosc misteri. I ja era veu del poble que era finit l’adagi de: "mala herba, mai mor". Perquè ara la mala herba, en algun cas pregon, s’havia tornat herba de punició als contraris, car els de les mans brutes s’havien acordat de no pactar mai més, ni per esperit pràctic, amb el cantó opressor. Però això no durà tant com la Pàtria opresa ho havia menester, ja que els nostres sis homes —dels quals il·lustraria, si volguéssiu vosaltres, en llur interior, els sis rostres intensos— acabada la feina que els semblava, desguaniren la guarda. I un dia, hom no sap com, aquells sis homes braus foren menats al pal, i de nou l’enemic avilia la Pàtria. I ara us diré les armes que l’enemic gastava, que eren les dels honors, i els títols i els diners, que a ells no costaven res, per tal que res no suaven però que eren feblesa dels germans d’aquells sis als quals gloriava el pal. I per la tal feblesa un gran partit hi havia que entretenia el poble amb tortuoses promeses d’un alliberament no massa lluny sols amb la condició que els homes de seny --en un poble d’un seny extraordinari-- fossin els qui actuessin prop dels homes del rei qui els havia fet seus per la violència bruta. (També era veu del poble que aquests homes de seny havien delatat els sis obscurs patriotes). I la Pàtria caiguda no podia aixecar-se, ni mai més no ho faria, si no li fos muntada una altra guarda nova i cent més que se’n fessin. Perquè els qui la punien no eren els enemics sinó els seus propis fills, que a cada cantonada hom podia trobar-ne disposats a trair-la, per títols, per honors i per diners.
Amb la mà al cor, la Pàtria creia que bé hi hauria qui faria la guarda, almenys al seu fossar. Contra els mals fills… i els altres.
Sant Just Desvern, avui, setembre de 1920.
Article de Joan Salvat Papasseit en homenatge al seu amic Daniel Cardona
Iñaki Anasagasti, un polític basc no pas massa sobiranista, que diguéssim, afirma en un article en el seu bloc que Esquerra «està venent Catalunya», i compara el cas d'aquest partit amb el d'Euskadiko Esquerra (EE). Que un home com Anasagasti, light com el qui més en el PNB, digui això d'Esquerra, hauria de fer pensar més d'un. Només els cecs es poden atrevir a assegurar que Esquerra, per dir-ho metafòricament, després d'haver perdut la R i la C, podrien afegir, a la sigla, una altra E. Quedarien com l'EE, però la E nacional no seria d'«Euzkadiko», sinó d'«Espanyola».
En aquesta fase de l'anticatalanisme creixent que es viu en el Principat, l'impresentable Maragall es veu fort per criminalitzar tot allò que conceptualment s'englobaria en el camp de la nació. En una entrevista a El Pais afirma: "el 3% no era un invento mío. Era moneda corriente que eso sucedía y hubiera bastado con preguntar a algunos empresarios madrileños. Fue un momento difícil en la medida en que se ponía a prueba la inmunidad de los nacionalismos, sobre todo el catalán". Aquesta barreja, no gens innocent, de nacionalisme i fets delictius, és pròpia de miserables, que per desgràcia abunden en aquest sofert país.
Llàstima que alguns no ho vulguin veure, però Catalunya té enemics i cal fer-los front. Un company meu sempre diu: «El país no avança si es pacta amb l'enemic.» I jo em pregunto: qui pacta amb l'enemic, deixa de ser amic? No ho sé, potser no cal pensar-hi. La veritat és que ells, el qui han pactat, ja han decidit quins amics prefereixen: els altres. Potser ara en treuen més profit, però a les properes eleccions és la nostra per sancionar-los. Que així siga.
En motiu de la celebració a Girona de la cimera hispano-francesa, aquest dijous 16 de novembre, la junta directiva de l’ADAC va decidir penjar una pancarta alusiva al tema en el balcó de la seva seu a la Plaça de l’Oli.
Dimecres al vespre es va col.locar i a primera hora del matí de dijous, davant de la indignació d’algun vianant, un treballador municipal, com molt bé recullen unes imatges difoses a www.vilaweb.cat, va procedir a retirar-la.
Davant aquest flagrant atemptat a la llibertat d’expressió, l’ADAC vol fer les següents consideracions :
- No creiem que sigui cap directriu dels serveis espanyols o francesos ; més aviat pensem que l’ordre ha vingut de les altes instancies de l’Ajuntament, potser per un excés de zel o de voler amagar la realitat del país. - Tenint en compte que altres pancartes amb eslògans similars no han estat retirades (ni tan sols una de penjada al mateix edifici on viu l’alcaldessa), hem de pensar que no es tracta tant d’un afer polític sino més aviat d’un tema personal. - Sobta la rapidesa amb què l’Ajuntament obra en alguns casos (pancarta) i, en canvi, la laxitud amb què actua en altres (el català a les fires ... ). - Esperem que des de dins el consistori algú ens digui en nom de qui i per quin motiu ens han robat una pancarta que, en un to respectuós, només expressava una idea molt estesa en el nostre país: “Ni Espanya ni França, Països Catalans – Freedom for Catalonia”.
En conclusió, des de l’ADAC lamentem aquests fets, dignes d’altres temps, i ens reservem el dret d’exercir les accions que legalment siguin pertinents.
La CAC cada cop s'assembla més al País Valencià i a les Illes. No n'hi ha prou amb el fet que el president amb prou feines parli català. La porta està oberta a qualsevol. Aquesta fa dècades que és aquí i no s'ha dignat mai a aprendre ni un sol mot en català. Deu pensar que fa burgès.
«El president d'ICV i futur conseller de Relacions Institucionals i Interior, Joan Saura, ha avançat avui que entre les persones que col·laboraran amb ell i que l'"assessoraran" en Interior figura l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo.» EFE
Es va perfilant el nou executiu català i, segons sembla, Esquerra perdrà la gestió de l'àrea de Consum, que havia tingut durant l'anterior tripartit. A algú li pot semblar un detall nimi, però cal dir, perquè molts no ho saben, que és Consum l'encarregat de sancionar aquells qui discriminen els catalanoparlants, tot vulnerant la Llei de Política Lingüística. Ara l'encarregat de vetllar pels nostres drets serà el PSOE. D'això en dic jo progrés.
En Puigcercós avui ha confessat: "yo tampoco soy nacionalista."
Definició de l'IEC del mot nacionalista: «Que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació; relatiu o pertanyent al nacionalisme.»
Lamento que el senyor Puigcercós no vulgui un Estat català, però celebro que abandoni la via de la mentida.
«La Constitució espanyola de 1978 en la seva disposició addicional primera "empara i respecta els drets històrics dels territoris forals" i estableix que "l’actualització general d’aquest règim foral es portarà a terme, si escau, en el marc de la Constitució i dels Estatuts d’Autonomia". Ara bé, com no pot ser d’una altra manera en un Estat democràtic la norma fonamental del qual és la Constitució, "la citada actualització dels drets històrics suposa, en primer lloc, la supressió, o no reconeixement, d’aquells que contradiguin els principis constitucionals. Doncs serà de la mateixa disposició addicional primera de la Constitució i no de la seva legitimitat històrica d’on els drets històrics obtindran o conservaran la seva validesa i vigència" (STC 76/ 1988, fonament jurídic tercer). No està de més recordar que els únics drets històrics susceptibles de "empara i respecte" són els quals existien en el moment mateix de l’entrada en vigor de la Constitució.»
«En conseqüència, els drets històrics no legitimen ni poden legitimar l’adquisició de títols competencials al marge i amb un fonament distint al que contempla la Constitució, doncs només operen com referents dintre dels límits i en la manera i forma que ella mateixa estableix. La Constitució, la jurisprudència constitucional i, sobretot, la més elemental concepció de la legitimació del poder en un Estat democràtic així ho constaten. Així doncs, invocar els drets històrics per a ampliar o blindar competències, lluny d’enfortir l’autogovern de Catalunya, ho afebleix, i lluny de demostrar ambició, denota incompetència i falta de rigor. Els drets històrics sí poden, en canvi, invocar-se per a afirmar que la voluntat d’autogovern de Catalunya ve des de lluny i per a recaptar la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de Dret civil propi. Pretendre utilitzar-los amb altra finalitat no és sinó desvirtuar greument la Constitució i, per tant, danyar la millora de l’autogovern de Catalunya. Els socialistes catalans no cometrem aquesta temeritat ni permetrem que uns altres pretenguin cometre-la en nom de tots.»
Ja tenia raó aquell qui va dir que ja no tenim TV3 sinó la TV dels 3. Silencien tot allò que no els agrada. No són ja les protestes contra el nou tripartit, aquella entesa d'aquells qui han fet bona la dita de «feta la llei, feta la trampa». Avui ha tocat el torn d'aquells qui no volem la MAT. La manifestació d'aquest matí a Girona, que ha reunit milers de catalans dels dos costats de la il·legal frontera (uns d'ells «francesos», segons la ignorant que ha explicat la notícia) no ha sortit ni com a primera, ni com a segona, ni com a tercera notícia d'un dia en què, precisament, no estem pas sobrats de notícies. La veritat és que, de tant avall, no sé a quin lloc ha sortit la manifestació, però n'han informat tot just després de la manifestació de Nunca Màis a Santiago de Compostel·la, que ha reunit menys gent, i, per qui no ho sàpiga, és un afer estranger que poc ens afecta. Ja ho veieu, tot amb M de Montilla: mentir, manipular i menyprear. A qui? Als catalans, com no.
Avui centenars i centenars de persones, majoritàriament convergents, s'han manifestat contra el frau electoral. Dijous a la plaça Sant Jaume hi vàrem ser vora quatre-cents patriotes. Des de posicions ideològicament divergents, som molts els qui denunciem que el nou govern és fruit d'un frau, i som molts també els qui considerem indigne que un tal Montilla presideixi la Generalitat. Esperem que la resposta popular a l'engany creixi i no s'aturi. Catalunya o Espanya, aquesta és la decisió.
Vergonya, vergonya eterna pel poble que vol anar agermanat amb gent que, a més de prostituir-lo amb ses costums, el deshonra i l'insulta, i encara calla! Amadeu Tous. La Nació catalana, núm. 61. 15 d'agost de 1901.
Gemegar es propi de pobles / decadents o casi morts. / No captem lo dret de viure, / dret que no es compra ni es ven; / poble que mereix ser lliure, / si no li donen, s'ho pren. Mossèn Collell. Fragment del poema Sagramental. 1888
Avui centenars i centenars de persones, majoritàriament convergents, s'han 
