Aquest bloc i el seu autor s'adhereixen a la campanya "un Orgasme per la Pau"

Doncs resulta que una parella de pacifistes de Califòrnia  ha convocat la humanitat a "un orgasme mundial per la pau" el 22 de desembre, la data del pròxim solstici, amb l'esperança de crear una massa crítica de vibracions favorables a l'harmonia. Resulta poc creible, però per mi que no quedi...no fos cas.

Això de no tenir amb qui pactar, ha de ser molt dur. Això és el que l'hi passa a CIU, que no pot ni pactar els càrrecs institucionals que tindrien, a priori, a l'abast. Que ja se sap que a perro flaco todo son pulgas.

A la fi Mesa del Parlament constituïda a plaer per els qui tenen amb qui pactar. Ernest Benach president una altre vegada i Higini Clotas de vicepresident primer, again. De segon  vicepresident també repeteix Ramon Camp (CIU), honorable prohom convergent i present en totes les legistlatures al Parlament exepte en una.

El talibà Puig, d'aquest no se pas que en faran, té tots els números per cremar-se a la tribuna després de dues legislatures com a portaveu dels companys de viatge del PP i Ciutadans a l'oposició. En Puig (que no l'Estanis, en Francesc o en Lluís:  tres Puig de primer cognom i regidors a l'Escala) ha clamat a la mare democràcia per l'elecció de Carme Gil enlloc d'Ernest Benach. Però l'han d'haver fet molt grossa perquè, tal com diuen ells, ni se'ls escoltessin.

Però el millor de la jornada d'avui: l'americana d'en Carod. Tres o quatre talles més petita. No se si s'ha engreixat o els propietaris de la tintoreria on la porta són votants de CIU. Però el cert és que la imatge era esperpèntica: cantant els segadors i aquells botó a punt de saltar. I al seu costat dret, ferm, estirat, i amb el pit cridant "Via fora catalans", Joan Puigcercós: com diuen per aquí, "asta a mi em posa". El relleu està servit.

Antònia Font és actualment el meu grup de música preferit. En una de les seves cançons arenguen que "que el món sigui sempre dels aficionats". El que fa Joan Miquel Oliver és projectar el seu eclecticisme vital, al qual em puc sentir  identificat sense gaire esforç. Aquesta setmana he conegut un altre gran "aficionat", Kurt Vonnegut (Indianàpolis, 1922). Des d'una òptica egocèntrica he descobert un nou talent de 84 anys. Va ser a l'Abacus on vaig empassegar amb la seva darrera publicació Un home sense pàtria. No m'he llegit tot el llibre que consta de prop de 200 pàgines, sinó que me'l subministro a conta gotes per temor a que s'acabi.

Vonnegut és l'eclecticisme d'Oliver. Nascut a Indianàpolis va viure la seva joventut allistat a l'exèrcit americà i lluitant en el front al.liat durant la segona guerra mundial. Va caure presoner i va patir un dels més grans atemptats contra el Patrimoni de la Humanitat: el bombardeig al.liat de Dresden. Aquest filòsof, escriptor, còmic, antropòleg, dissenyador gràfic, és la clarividència serena. Lluny de les excentricitats dels seus seguidors més coneguts com Michael Moore, Vonnegut ens brinda la possibilitat sempre sana de relativitzar preposicions i convencions de pedra, inamovibles. Ens brinda un llibre amb regust a comiat, formalment compost per un recull d'articles publicats a la revista In Theses Times, i materialment definit com una crítica àcida i càustica de la societat i la política. Kurt sentència: "aquí acaben les bones notícies: els sistema immunitari del nostre planeta intenta desfer-se de la gent". Potser ens hauríem de plantejar començar a habitar l'univers fantàstic d'Oliver i la colla d'Antònia Font.

Uf! Quins dies... Ja s’ha acabat la campanya, el poble ha parlat i sobretot ha callat, ja tenim els resultats, les victòries de tots plegats. Excepte la d’ERC, que amb una allau de lucidesa clamen la seva derrota. De manera emfàtica deia Josep Lluís Carod: “Nosaltres no hem guanyat, hem perdut”. Lògic i planer. Senzill i ras. Entenedor i primari. En aquestes eleccions ERC hi ha perdut molt, tant que ha perdut la clau. Ara, la clau la té Montilla.

Aquesta darrera campanya electoral ha estat marcada per la beligerant estratègia de del Comitè de CIU, encapçalat per David “Rove” Madí, un dels grans derrotats. Madí, que ja ha posat el seu càrrec a disposició de Mas, va dissenyar una estratègia ofensiva: va marcar el ritme de la campanya, va portar la iniciativa i va atacar el contrari constantment. Potser no li convenia ja que partia d'una posició dominant, però jo penso que si. Tot i que va començar de manera dubitativa i, al meu entendre, errònia en la focalització dels punts febles de l'alternativa (llegeixis Montilla), poc a poc va centrar-se en l'obra de "desgovern (?)" del Tripartit i en el seu arquitecte (penso en el dvd). Ja vaig comentar que pensava que era la carta que CIU havia de jugar encara que la campanya excessivament arrogant els hi ha passat factura i la voluntat de convertir unes eleccions legislatives en un plebiscit ha estat un llast. També han destruït els (en boca de tots) ponts de diàleg tan a dreta (PP) com esquerra (ERC) i tans sols a hores d'ara el Gran Pacte amb el PSC seria potencialment factible.

Així el PSC té la clau: formar govern amb CIU o reeditar el tripartit. Ja vaig dir ahir a la tertúlia de Ràdio l'Escala "al mig com el dijous"que veia possible però poc probable el primer cas pel "prop de suïcidi" que significaria pel PSC supeditar-se en un govern a l'antagònic CIU. I molt probable la reedició del tripartit per raons político-idealistes: desenvolupament de les polítiques socials, educatives i sanitàries endegades que volen del mig o fins i tot del llarg termini per consolidar-se; i per raons Politico-realistes: a ERC l'última cosa que li convé es desaprofitar l'ocasió de minar les bases sobiranistes de CIU i apoderar-se hegemònicament d'aquest electorat , deixar a Mas a l'oposició és estratègicament molt positiu per ERC. El "fill petit de CIU" s'ha fet gran i es fora de casa des del 99 quan el pare Pujol els va menysprear enfront del PP.

CIU ho sap i per això comença la roda de contactes amb el PSC que és la seva primera opció de pacte i deixa fins dilluns (fins dilluns!) les converses amb ERC. Potser faran tard. El PSC també ho sap per això comença els contactes amb ERC.

Aposto que aquest cap de setmana aïllarem les primeres incògnites tot i que la pedra de toc és clara: Montilla té la clau, o reedita el tripartit partint dels defectes i disfuncions d'aquesta darrera legislatura o entrega la presidència a Mas que a Madrid ja els hi va bé. Però és clarificadora l'oportunitat del PSC de desmarcar-se del PSOE i escenificar la seva independència. És per tot això que em decanto per una reedició del tripartit imminent, potser diumenge a molt estirar la propera setmana.

Nota: les vacances de l'autor han arribat a la fi, les del bloc també. El proper article, que prepararé aquest cap de setmana, serà l'anàlisi dels resultats a l'Escala. Dilluns el podreu consultar. Salut!

Aquest bloc i el seu autor s'adherixen al manifest "1-N vota les esquerres"

El proper 1 de novembre els catalans escollim els nostres parlamentaris i els partits que ens governaran. Catalunya té un grau d'autogovern que fa que el Govern de la Generalitat sigui quelcom important i no marginal. Gestiona aspectes molt importants per als que no vivim de les rendes com la sanitat pública, l'ensenyament, les polítiques socials, l'habitatge i la protecció del territori. Aspectes que des de la dreta catalana de CiU sempre han estat gestionats des del govern de la Generalitat amb un to poc social i amb una manca de sensibilitat per al que a la gent li importa.

El govern tripartit, amb tots els problemes que té una coalició a tres, amb un mandat molt complicat, amb una negociació del Nou Estatut pel mig, i amb les dificultats de trencar amb l'estructura de poder i clientelar que el govern de CiU va construir durant 23 anys de govern, ha pogut fer les polítiques públiques socials més agosarades i amb més inversió de tota la història de la democràcia del nostre país, Catalunya.
Les proves són contundents i els números canten:

Despesa pública: La Generalitat al 2006 ha consolidat una despesa pública de més de 29.000 milions d'€. En comparació, el darrer any de govern de CiU, el 2003, la despesa no arribava als 19.000 milions d'€, molt enrera dels pressupostos de despesa consolidada del 2004, 2005 i aquests darrers del 2006.

Educació: Mentre els dos darrers anys de govern de CiU l'educació va passar de representar poc més del 8% del pressupost de la Generalitat a poc més del 7%, des de l'entrada del govern tripartit la despesa en educació va passar el 2004 a superar el 12% del pressupost, el 2005 va superar el 14% i el darrer curs 2005-2006 ha superat el 16%, el doble que en l'època convergent.

Escoles: En els dos darrers anys del govern de CiU no es va invertir ni 180 M€ per any, en canvi ja en el 2005, només en un any, s'han destinat a escoles més de 420 M€, en un any, només en un ja s'ha invertit més que en els darrers dos anys de l'època convergent.

Professorat: CiU només va oferir al 2002 poc més de 500 places de professor, i al 2003 va caure per sota dels 500. Al primer any del govern del tripartit es van convocar gairebé 1000 places de professorat, xifra que va arribar al 2005 als més de 3.500 nous professors. L'aplicació de la sisena hora en aquest 2006 ha significat fer crèixer la plantilla de professorat en 5.275 mestres nous.
En I+D, societat de la informació i universitats, el govern de CiU va acabar el mandat invertint 700 M€/anuals, el govern d'esquerres ha deixat aquesta despesa ja en més de 950 M€/anuals.

Sanitat: CiU no va arribar a invertir 5000 M€ anuals en despesa sanitària, el govern d'esquerres ha augmentat aquesta despesa a més de 7.800 M€ anuals. Un increment en 3 anys de més del 50%.

Despesa farmacèutica: Gairebé tot el creixement en despesa sanitària que feia CiU els darrers anys anaven a la despesa farmacèutica, feien crèixer un 12% anual aquesta despesa, mentre el creixement de la despesa sanitaria era menor. En canvi amb un creixement del 50% en tres anys aquesta despesa s'ha mantingut prop del 4% anual, molt per sota del creixement en despesa sanitaria. El govern d'esquerres ha posat un contrapés al poder de les farmacèutiques.

Llistes d'esperes: Amb el govern d'esquerres s'han atés més de 150.000 operacions, amb una llista d'espera de 58.700. CiU va deixar en herència un ritme d'operacions més lent 141.000 anual i una llista d'espera més llarga de 66.570 persones. A més s'han reduit els mesos en llista d'espera de 5,64 mesos a 4, 52.
Gairebé s'ha doblat la inversió en equipaments sanitaris: CiU va deixar prop de 120M/€ anuals destinats a equipaments sanitaris enfront dels gairebé 240M/€ anuals que deixa el govern d'esquerres.

Protecció del territori: CiU només va deixar protegits el 19% del territori, el govern d'esquerres ha fet crèixer la cobertura de la Xarxa Natura 2000 a més del 29% del territori. A més va salvar més de 200 km. de costa de la construcció desenfrenada que va potenciar el govern de CiU durant tants anys.

Salut laboral: Les campanyes de prevenció de riscos, el Pacte de competitivitat, l'acord amb els agents socials que han treballat desde la Generalitat amb el govern d'esquerres ha reduit el nombre d'accidents laborals a poc més de 6000 l'any 2005, quant el govern de CiU ens va deixar l'herència per manca de dinamisme i d'interés de més de 8000 accidentats a l'any 2002.

Ajuts a les famílies: El darrer govern de CiU, el conseller en cap amb molta propaganda va anunciar ajuts a tort i dret. Aquests ajuts no van arribar als 700 M€ per any. El govern d'esquerres sense tant de soroll i propaganda ha fet crèixer aquests ajuts a gairebé 1.300 M/€.

Gent gran: El govern d'esquerres ha fet crèixer les residències per a gent gran de les 13.700 que va deixar CiU a les 17.400. Va integrar 5.800 persones més al servei de telealarma i va elevar l'atenció domiciliaria de les 20.900 del govern de CiU a les 25.600.

Persones amb discapacitat: CiU només va crear prop de 900 places a centres per a persones amb discapacitat. El govern d'esquerres en 3 anys ha elevat aquesta xifra a més de 2.600 places.

A més s'ha aconseguit:
- Reducció del Dèficit de la Generalitat, heredat de Ciu, en un 83,5 % en 3 anys.
- Creació d’una política del foment de la cultura de Pau.
- 57 M€ per a cooperació al desenvolupament (més del doble que amb CiU)
- Creació d’una política de recuperació de la Memòria Democràtica.
- Solució al greu problema de saturació dels centres penitenciaris (nou pla d’equipaments. No s’havien creat places noves des del 1991)
- Creació d’un pla de ciutadania i immigració (69 M€)
- Creació d’una política ambiental moderna.
- Nou model de gestió dels residus de Catalunya, basat en la prevenció i la reutilització.

Tot això no són promeses, són accions de govern, d'un govern d'esquerres, sota els acords del Pacte del Tinell, en una situació políticament molt complexa i amb problemes heretats de la mala gestió del govern de CiU.

A tots aquells que considerem importants les polítiques socials en el sentit més ampli, els que volem que el Govern de la Generalitat construeixi un Estat del Benestar més europeu i no assistencialista, que és el model que hi tenen les dretes a Catalunya, tenim l'obligació l'1 de novembre de fer que l'únic govern possible sigui el govern de les esquerres i això significa mobilitzar-nos per anar a votar a qualsevol dels partits d'esquerres que hi han tingut un paper en totes aquestes millores socials.

No podem tornar a perdre i deixar en mans dels que NO tenen cap interés real en les polítiques socials, com són CiU i el PP, el Govern de la Generalitat. Els treballadors de Catalunya, les persones amb discapacitat, la gent gran, els estudiants, les famílies, no ens podem permetre el luxe de fer pasos enrera en les polítiques socials, i CiU significa tornar a les polítiques socials assistencialistes, secundàries.

Si volem que les polítiques socials siguin prioritàries, només hi ha una resposta. L'1 de novembre vota la candidatura que t'inspiri més confiança i s'apropi més als teus ideals, però per damunt de tot:

L'1 DE NOVEMBRE VOTA LES ESQUERRES.

Aquí us deixo el Power Point adjunt al Manifest:

>>Què diuen els números.pps

Ahir va saltar la notícia. Ferran Mascarell, Conseller de Cultura, va confirmar el retorn de l'Esculapi a casa i la millora de les infrastructures del conjunt patrimonial d'Empúries.

l'Esculapi arribarà una any abans de les previsions més optimistes que apuntaven el 2008, any del centenari de l'inici de les excavacions.

Aquest retorn, tant important pel poble de l'Escala significa també un canvi de criteri de la generalitat en la gestió del patrimoni, potenciant així la perifèria que serà capaç d'oferir peces de tanta qualitat com l'Esculapi.

Ha estat una tasca molt dura. Durant anys el poble de l'Escala, l'ajuntament, i personalitats a títol individual així ho han estat reclamant, i com explica Rafel Bruguera, els governs de CIU s'havien negat sempre al retorn del Déu de la medicina al nostre poble.

El retorn del símbol. Per l'Escala i Empúries l'Esculapi és una peça cabdal. A més de la qualitat de la peça per molts escalencs és la imatge que tenim d'Empúries. Una imatge que ha de ser la perla blanca del conglomerat que forma l'Alt Empordà i la Catalunya nord, i opta a ser declarat Patrimoni de la Humanitat, precisament el 2008.

Darrerament s'han intensificat els contactes per aconseguir el que semblava impossible amb CIU a la Generalitat. Recordo una trucada de l'Estanis Puig que em parlava de Ferran Mascarell: havia llegit el seu article al bloc i s'havia mostrat sensible a les seves demandes. També recordo el correu-e que va enviar el mateix Estanis al Síndic de Greuges demanant-li la seva implicació en el cas del retorn de l'Esculapi. I com aquell qui no vol la cosa ja el tenim.

Semblava una utopia però ho hem aconseguit: l'Esculapi torna a casa!!

El Mariscal de campanya de CIU, David Madí, ha retirat el lema de pre-campanya una setmana després de presentar-lo.

No podem dir que estigui passant els seus millors moments professionals, i la direcció li comença a tocar el crostó, un crostó que, fins ara, semblava inqüestionable.

Realment, que diria l'home de la poma, és un lema desencertat en diversos aspectes:

• És complicat de mena.
• El resultat - 0 ciu - de l'equació pot ser interpretat d'una manera perversa com un zero a ciu
• En el fons negre no hi ha el PP, per tant és a l'altre banda, juntament amb la sigles de la federació.
• La voluntat de Madí d'incloure les sigles del PSOE abonen encara més el terreny dels que defensen l'estreta relació del PP amb CIU.
• No és impactant, és un garbuix que t'has d'entretenir a desxifrar.
• A ERC no els hi deu haver agradat gaire, menys problemes tindrien si haguessin triat el concepte Tripartit enlloc de la sopa de lletres.