Articles del Vers. Acabe de vore Borat i m´ha agradat. No tinc en aquests moments cap full on diga el nom del realitzador, del guionista o del productor, recorde el nom de l´actor: Sacha Cohen, un fabulós comediant jueu que fa d´antisemita. És genial com aquest cinema explota els "fakes" per entrar, amb més o menys facilitat, en l´ànima d´una nació i ensenyar les seues contradiccions mitjançant la mirada d´un suposat periodista d´un país del tercer món.  La pel.lícula està plena d´aquestes mostres, d´aquestes incisions en l´ànima nord-americana, eixe país de la llibertat absoluta. Fa fredat.

 El nom de "fake" l´he tret d´una petita joia de llibre de l´editorial Virus que estic llegint amb molt de plaer: Manual de Guerrilla de la Comunicació. Luther Blisset/Sonja Brünzels autors. Molt recomanable per a tots els interessats en un estudi d´una teoria alternativa en la lluita contra els sistemes de poder mitjançant l´apropiació del textos d´aquest poder.

  L´any 1986 es cel.lebrà a València el Congres Internacional de la Llengua Catalana, a hores d´ara no sé si fou el primer o no, per a mi sí que ho fou i va estar farcit d´anècdotes, una d´elles i que junt a la pel.lícula m´ha fet reflexionar es va plantejar quan va arribar al poble la ponent que ens va tocar en sort.  Era una senyoreta alemanya, doctora en Filologia Romànica i desconeixia l´ús del castellà, almenys no sabia parlar-lo doncs s´havia concentrat en l´estudi del català. Ens contà que fou estrany quan va aplegar a València i tothom se li adreçava en castellà i ella amablement els deia que no els entenia, la gent aleshores canviava al valencià. Estic pensant fer una cosa d´eixes i deixar de ser bilingüe a temps parcial, serà possible a València viure plenament en valencià? Inclús al posar una denúncia a la caserna de la Guàrdia Civil? Si Borat pot normalment fer-se passar per periodista khazajt... a Estats Units de segur que jo puc passar per valencià a València!

Articles del Test. Després d´un temps de llegir els blocs dels companys del nord-est enllà que tant hi parlen m´han entrat ganetes de parlar-ne també però com no el tinc a mà no ho puc fer. Així que he pensat que una bona solució seria inventar-me un govern valencià quimèric, un govern valencià que mai no va existir de tal manera que puga posar-lo a parir, criticant defectes i virtuts a semblança de la Sènia enllà. Si parem revista a tots els presidencials del pspv-PSOE em fa l´efecte que l´únic que té l´gravant de pares forasters és Joan Romero, crec que cordobesos, tanmateix Joan Romero al meu parer ha estat un dels caps més lúcids intel.lectualment parlant que ha parit la socialdemocràcia espanyola per aquestes terres i un prestigiós acadèmic o siga que no se si em valdria. Al Joan Ignasi Pla ni l´esmente doncs quan he anat aquest matí a pel pa no el coneixien les veïnes. Mal assumpte, no tinc per començar cap "presidencial" així de "andalús", "dolent" i "roin" a no ser que Zaplana s´afilie al PSOE i li done batalla a Camps, perquè molt de valencià els del PP no parlen en públic però tenen un "pedigree" que ja voldrien les "cent famílies". Quina confusió de pai-país!. Aleshores agafarem Joan Romero per Montilla, i per Esquerra, vaja com Esquerra no hi ha molta millor anar-se´n al Bloc i per personalitats posem la de Pepa Chesa que si ben bé porta més tercera via que la línia 1 almenys no fa la impressió de peix ensopit en peixera del Morera, caldria pagar per vore un "duel a pistola" entre la Chesa i la Marcos, i pagant una miqueta més que s´hi afegira la Barberà i amb l´Alborch que feren partida de dobles, un espectacle inigualable! I per la dreta? La dreta mes amis, la dreta ho és tot, almenys de moment. Com per perdre el temps en fantasies està el pai-país!

Articles del Guaret. Reflectirà un periòdic el país? La ciutat? La gent que el compra? I els seus anuncis? Si agafe el Levante-EMT sense prejudicis (impossible) i me´n vaig cap a la secció d´anuncis per paraules d´avui açò és el que em trobe i aquestes les possibles conclusions: 5 pàgines d´anuncis immobiliaris en lletra molt, molt xicoteta. 3 pàgines d´anuncis del motor amb el mateix tipus de lletra. 1 cara d´un full amb ofertes (poquíssimes) de treball i demandes (moltíssimes). 4 pàgines amb anuncis de "contactes" amb foto i sense foto. Una persona prejudicada com jo podia extreure la conclusió que a València hi ha un excés de construcció, un excés de vehicles a motor, un excés de peccadrius i peccattores i una mancança de llocs de treball qualificats.. També hom podria pensar, si no hi estiguera tan prejudicat en una saludable economia basada en la construcció, la llibertat dels desplaçaments en vehicles privats, la joia de viure la llibertat sexual dels cossos pagant i el lliure mercat de treball. Però estic prejudicant sens dubte perquè tanta llibertat no la veig enlloc.

Articles del Guaret. Diuen que la Cova del Cavall arriba fins la Plaça Major, diuen que una volta hi soltaren un ruc de quatre potes i aquest va aparèixer al cap del temps a les rodalies de Ca la Vila. A banda d´allò més fantàstic de la història, és a dir que mai no haguera capit cap ruc de quatre portes pel buc d´aquesta escletxa natural, el que sí és cert és que al veïnat de la Plaça i als carrerons costaners s´amagaven, abans d´aquest desgavell urbanístic, grans cellers amb marraixes d´oli i que tenien passeres de l´època de les guerres carlines que ací encara duren. Així doncs s´ha anat nodrint el mite d´una cova-matriu que s´estén per les profunditats de la ciutat. Una metàfora de l´enruna de la ciutat primigènia, del somni quimèric o no de trobar-hi el circ o l´amfiteatre mentre especuladors amagats al guaret anaven amb còpies del georadar escorcollant als túmuls els fonaments de futurs adossats.

  Encara es pot sentir el soroll de l´aigua en les criptes inundades de l´església arquebisbal, parant l´orella a un forat, tot just al costat de la porta.

  No crec que sobrevivim culturalment aquest nou flux immigratori. Vivim a un pai-país on els recursos socials per a la integració propis d´una societat "normal" s´han esvaït després de quaranta anys de TVE, escolarització, urbanització i desarrelament. I a més els successius virregnats d´una administració colonial. Sóc ben pessimista al respecte. No em preocupa gens ni miqueta allò que parlen el Mohammed o el Hassan doncs ells no s´integraran mai, i això ho poden dir altres països amb més experiència com França o Anglaterra. A un pai-país com el nostre on allò "normal" ha esdevingut el maltracte i la persecució, la tergiversació del "valencianismo cultural bien entendido" qualsevol ésser humà vingut d´un país de parla hispana ho tindrà més que adobat. Per quina raó un nouvingut hauria de parlar valencià? Quin model social públicament reconegut hi té? No pensava votar l´any vinent però m´ho estic pensant.

  Hi ha tanmateix d´altres tipus de fluxes, d´eixos que et fan eixir bufes als llavis i que et fan tremolar com una fulleta. Si el país es perd almenys que no es perden les ganes de fer-ho.

Articles del Vers. Harry Turtledove és això que en anglès es diu un mestre de la la literatura del "if.." Del "si.." condicional, d´allò que haguera passat si una sèrie d´esdeveniments haveren esdevingut d´altra manera. Al senyor Turtledove, com a tantes coses en aquesta vida, me´l vaig trobar per casualitat buscant bibliografia sobre la Guerra de Secessió nordamericana, no m´agrada allò de "Guerra Civil" doncs els Estats del Sud allò que feren fou exercir el seu dret a l´autodeterminació. Amb aquest escriptor vaig entendre com la història és  una casualitat més entre d´altres i com pot ser matèria novel.lable. Recorde ara aquella "Abans moros que catalans...", perdonen els autors però no faig memòria dels noms, que em va sobtar molt agradablement als meus anys universitaris i que des d´ací recomane, crec que està a 3i4. Deia que amb el Harry Turtledove hom veu com l´història es plega d´altra manera, tot i que els temes d´aquest subgènere novel.lístic estan força limitats: la Guerra de Successió nordamericana, la Segona Guerra mundial i diversos finals alternatius, i ops! em l´estava deixant, perdoneu, irreparable havera estat parlar d´ucronies i no fer esment a Mary Gentle i la seua sèrie sobre "Lost Burgundy" tota una recreació sobre la història alternativa de l´Europa del XV, està traduïda al castellà.

 No puc deixar de pensar en la data d´avui encara i crec que us interessará "Franco, una historia alternativa", un recull d´històries alternatives on es plantegen diferents ucronies com per exemple la derrota dels trastàmara a Casp, però millor les llegiu.

 Vaja i parlant d´ucronies, els valencians tenim material de sobra per fer-ne una sèrie més llarga i profitosa que la del sr. Turtledove, per exemple una sobre el Jaume I on mai València haguera estat un regne independent, ens haguera estalviat molts embolics, una altra ucronia on a Vicent Ferrer i al germà els maten una colla roders camí de Casp, una altra ucronia on els agermanats es ajunten amb els "comuneros" per derrotar els imperials, una altra on no es perd a Almansa sinó que es guanya, és tot un món açò de l´ucronia, també es podria fer amb la política, que el PSPV mai s´haguera unit amb el PSOE, ui açò ja no és ucronia açò són contes de fades...

 

 Articles del Guaret.Fa uns anys es va posar de moda certa literatura per a homes, on es reivindicava un redescobriment d´allò masculí: els rites d´iniciació, la complicitat masculina, la creació de la figura d´un pare "poderós" front a la figura de la mare. Supose que alguna cosa de raó tenia que haver en tot això plegat i és que avui parlant amb el meu cosí, que és oficial de jutjats i sap una mica del tema, el nombre de divorcis al poble ha crescut sobremanera i tot no pot ser "culpa" dels homes.

 Reconec que un dels avantatges de haver sofert la "transició" és que difícilment et poden enganyar més. Afortunadament vaig tenir una mare que cuinava de pena, que odiava les feines de casa i on mon pare, la figura poderosa, era qui feia el sopar, va estar aturat i fent feines en negre des de l´any 79 fins la prejubilació. Així que ja vaig començar la "correguda" amb un bon entrenament, tanmateix no hi ha cap entrenament que aguante el circuït del temps, que sí, que hom tria com a parella una persona universitària, amb estudis, amb personalitat pròpia però al cap del temps, prou de temps, sembla que estigues dormint amb Darth Vader. I aleshores quan creus que ja tenies les ganes de tot mortes va i un dia et trobes amb una xica d´eixes que pot ensenyar el melic sense que li caiga la cara de vergonya, que no sap fer la o amb un canut però que es capaç de fer el miracle d´arrossegar-te pel barri del Carme fins que tanquen tots els garites. I aleshores penses si val la penar cagar-la o no s´ho val. Mirant-ho bé amb l´actual llei del divorci per molt bona que estiga la xica o li diuen Paris Hilton i et pot retirar o ho portes cru, amb una llei del divorci que despulla els homes del 60 per cent del seu sou, que els deixa sense casa i sense la custòdia dels fills el que es diga divorci ha de ser una broma semàntica doncs sembla un càstig, encara així hi ha valents que ho fan... avui a València ha hagut una manifestació de pares separats pel dret a una custòdia compartida, per a ells el meu suport.

Articles del Vers. Porte dos dies sense fer ni brot al bloc per culpa d´aquest joc, per culpa d´aquest joc i perquè sóc de natura gossa. Em vaig comprar el primer pc molt prompte, a principis dels anys noranta però aviat vaig descobrir que era més interessant jugar-hi que escriure-hi, malgrat les classes, llibres i d´altres que vaig fer sobre MS-DOS, Windows, Word, o potser fou per això perquè acabí fins els nassos. Ben d´hora vaig descobrir que una manera tan bona de perdre el temps com qualsevol altra era jugar, i vaig descobrir el jocs per a pc.

  A hores d´ara i amb més de quaranta anys encara em permet el luxe de jugar-hi però com bon conosseiur em permet triar-ne els millors i és que "micromania" em diu quins triar i quins no i sobre tot no refiar-me massa de la sel.lecció dels xiquets de la FNAC, els mateixos que varen posar com a pel.lícula de culte una de Jackie Chan.

 Jugar és car, no tant pels jocs sinó per l´equip, mantenir un bon ordinador per jugar a l´últim joc actualitzat durant dos anys no eix barat però és que els vicis es paguen i més car eix fumar, tanmateix com a bon otaku tinc ganes de vore eixa petita meravella que és la PS3, he vist els trials i els jocs testats m´han deixat més que encantat, especialment el ja clàssic snake. Ja la tenim encarregada i a més el Fantasy XIII!

 Bo, acabe de conquerir Constantinoble després d´una violentissima croada i he arrasat mitja Europa, llàstima que nacionalment siguem tan ridículs que no apareguem nacionalment a un joc d´ordinador d´aquestes característiques. Ben mirat no és mala propaganda, que l´antic Regne d´Aragó o la conferederació catalano-aragonesa o com vullgueu dir-li aparega a un joc internacionalment tan reputat i que de segur fará estralls entre la xicalla d´ací i allà sol donar bons rèdits. El que passa és que ens preocupa més malparlar d´altres que preocupar-nos com deia el company Blesa de donar una imatge de normalitat. Si som incapaços que la nostra nació aparega representada a un joc d´ordinador d´estratègia a l´edat mitjana per valor de 30 euros aleshores és que anem malament. De totes totes us anime a entrar a la pàgina de SEGA i a la de Creative Assembly els desenvolupadors del joc per demanar que els territoris de l´antiga confederació apareguen en posteriors versions o en un pedaç.

 A hores d´ara és quan llence de menys la Crida, almenys sabia a qui adreçar-me. Caldrà reivintar-la.

Articles del Test. Feia dies que aquesta entrada em rondava per la testa però justet avui va i es posa a ploure, sort que la Confederació ens diu que enguany serà també un any de sequera extrema i són perillosos els canvis sobtats. Aquest matí he eixit a pel diari corrents perquè em venien mobles nous i a corre cuita li he llançat una ullada al "Mundo" que als seus titulars deia que un viceministre o quelcom semblant de l´Administració Imperial afirma que a Espanya caben fins 66 milions de persones, supose que serà de manera uniforme i no totes abotifarrades al mateix tros de pam mediterrani, açò de viure en la "millor terreta del món" té les seues coses i és que tothom hi vol viure, o al menys fa eixe efecte. Trec el comentari arran de la reunió de la comunitat de veïns on s´ha discutit acaloradament sobre l´instal.lació d´un restaurant xinès als baixos comercials de la nostra finca; després de passar revista a la legalitat del fet, s´ha qüestionat la política immigratòria del govern, la minva de llocs de treball que ocasiona la vinguda d´estrangers, la possible arribada d´un règim d´allatolahs o un "coup de force" per part de la màfia romanesa castellonenca. Perquè Salvador Cardona no ocupa el primer lloc per Castelló? Perquè una persona tan vàlida es deixada de banda? Perdó però és que una paraula porta a una altra.

 

  Articles del Guaret.Porte poquíssim a la blogosfera però el que més gràcia m´ha fet és la discussió dels blogers sobre la formació del govern català, la trobe interessant de bo però si es repeteix massa igual li passa com a l´all i oli. Des d´aquesta València interior quan el sol ja fa estona que se n´ha anat a dormir i els campanars estan acompanyats per les grues de la construcció no puc deixar de pensar que són afortunats els companys blogers que poden parlar sobre CiU i Esquerra i àdhuc posar a parir al sr. Montilla, ai las! Nosaltres a qui posarem a parir? Nosaltres com a molt tindrem un "parto de los montes" entre dues organitzacions que no es poden ni vore, podrem discutir sobre caps de llista però malauradament el moment de parlar sobre formacions de govern està encara molt lluny.

  El nostre nacionalisme modern té poc més de quaranta anys de tradició i ja compta amb un llarg historial de lluites fratricides, punyades per l´esquena, putetes de divendres sant i calumnies. Un nacionalisme que ha de bregar contra el personalisme de campanar i eixa tradició tan "blasquista" de les llistes tancades on cada capelleta política es mira el melic i no l´interès patri. Serà perquè allò de la pàtria no es té massa assumit, ni tampoc les les xarxes civil i ciutadanes que constitueixen allò que es diu un poble "normal". El nacionalisme valencià viatja encara en màquina de vapor mentre el Partit Nacionalista Basc i els seus homòlegs viatgen en l´AVE, és un nacionalisme acomplexat que necessita peremptòriament l´aprovació de l´altre, de la contrapart, com si fos necessari per a un nacionalista valencià que un senyor que ni sap ni vol parlar valencià, que només entén la valenciania com un producte folklòric i que redueix les senyals identitàries al futbol i a un drap blau li donara permís per a funcionar. Pèrdues de temps i de terceres vies.

  Avui els companys blogger m´han fet amb les seues lectures sentir-me una mica més sol en aquest nacionalisme de casal, de manifestació, d´aplec i d´eleccions. un nacionalisme curt i minvat que malentén la paraula "adaptar-s´hi" per la paraula "transvestir-se". El nacionalisme valencià, és a dir els catalans que exercisen con a tals a València -acàs és altra cosa?- tenim per davant una tasca molt seriosa: mantenir-s´hi com a tals malgrat que això signifique sentir-se com a nàufrags moltes voltes.

 

Articles del Vers. Diu la seua biografia oficial que la Claudia Gilman va nàixer a Buenos Aires al 1961. És docent de "Literatura del Siglo XX" a la "Universidad de Buenos Aires" i investigadora del CUNICET. Va fer estudis de post-grau en ciències del llenguatge en "l´École des Hautes Etudes en Sciencies Socials" de Paris, es va doctorar en la universitat de Buenos Aires. Integra la "Cátedra de Literatura Argentina" que dirigeix Beatriz Sarlo i fou becària del CUNICET i de l´UBA. Ha publicat nombrosos articles sobre literatura argentina i llatinoamericans. En 1993 publicà la novel.la "Preciosas cautivas" en col.laboració amb Graciela Montaldo i a hores d´ara continua escrivint ficció i poesia. Centra l´interès de les seues investigacions en la relació entre política i literatura en general i en particular en relació amb l´història del pensament d´esquerres.

  Fa un temps que la Claudia i jo ems vàrem topetar i ara ens hem retrobat, les noves tecnologies ens han tornat a apropar i amb la seua infinita paciència m´ha permès iniciar la traducció de la seua obra poètica "Mejor mañana" al català, una obra d´inspiració clàssica i molt mediterrània i de la qual m´agradaria oferir-vos un tast:

Maduro en la ciudad

como un limón enamorado

del amarillo por supuesto

soy la fruta que secreta se entibió

en la semilla

alta entre las más altas

vivo la primavera del color

del amarillo por supuesto

alta entre las más altas

sólo la luz me alcanza

alta maduro enamorada

como un limón en su rama

soy la fruta en la semilla

y sólo quiero