La Parasitologia, va ser una de les contades assignatures en què vaig treure bona nota. La raó va ser que el catedràtic era el professor Gàllego de Mollerussa, possiblement el millor mestre que hi havia a la Facultat en aquells temps. Deien, que tots els seus recomanats treien un sobresaliente, el que ara amb la normalització en diem un excel·lent. El problema però- sempre hi ha d’haver un problema- era que l’examen el feia oral, davant de tota la classe i les preguntes es treien per insaculació, és a dir, hi havia tots els temes dins d’una bossa i l’alumne recomanat, només podia tenir l’índex dels temes. Si no hi havia prou nivell, el comentari del professor Gàllego sempre era el mateix, nos veremos en septiembre. La cosa durava fins que el recomanat responia l’examen de manera excel·lent. Un servidor, coneixent aquesta brama va callar con un xut el fet de que era el net de “Doña Teresita”, i vaig conformar-me amb un notable, que per mi era una molt bona nota.
Vaig interessar-me des de llavors en les malalties tropicals i en l’aprofundiment de la matèria he sabut que a la Guinea Equatorial hi ha la millor mostra de tot el món d’aquestes malalties, la majoria de les quals, són conseqüència de la misèria i de la insalubritat.
I vés per on, resulta que el principal responsable d’aquesta misèria, ha estat rebut a l’Estat espanyol amb honors de cap d’Estat pel Govern, pel Rei, i pel cap de l’oposició, tot plegat perquè alguna companyia petroliera espanyola està interessada en instal·lar-se en l’antiga colònia espanyola.
Ja fa dies que em bellugo pel món de la política però darrerament, he d’admetre, que tinc la sensació que encara vaig amb el lliri als dits.

Aquests dies es celebren els darrers actes de la celebració dels 25 anys de l ‘Associació Catalana de Premsa Comarcal. La premsa comarcal és obra del voluntarisme, de les ganes de fer, de treballar, d’ informar a la comunitat sobre les coses que hi passen, de crear un estat d’ opinió, però també és l’ intent de recuperar persones, personatges, història, tradicions, costums i mitjançant fotografies i un treball de recerca que fan els seus redactors en pro de la comunitat.
Si aquesta tasca feta –normalment- amb pocs medis materials i econòmics mereix un reconeixement, més el mereix l’ intent d’ obrir una via amb els seus lectors, durant uns anys, en que aquesta premsa local i comarcal, era l’ única que entrava a les seves llars escrita en català i que ha permès a milers de nois i noies veure un medi de comunicació escrit en català, ajudant a la normalització de la nostra llengua.
Aquesta tasca de formiga, és la que va permetre fer el salt a medis de comunicació com El Periódico o Segre a fer una edició catalana amb garanties de continuïtat. La premsa comarcal havia fet la seva tasca.
Potser a la premsa comarcal se li podrien encomanar d’ altres tasques com més difusió de la cultura catalana, per obtenir un augment notable de venda de llibres catalans, però la realitat és que estem lluitant per sobreviure, per aconseguir més lectors, més publicitat, més ajudes..., que part dels nostres objectius s’ acompleixen quan veiem que podrem editar un any més la nostra revista.
Vagi el nostre record i la nostra estima per tots els qui en els darrers cent i pico d’ anys ens hem dedicat a aquest ofici i una abraçada i ànims a tots els qui estem a les trinxeres de la premsa comarcal, treballant en el proper número de la revista, treballant per un demà millor.
I a tu lector, et demano un parell de copets a l’ esquena i un somriure. I que ens compris. No estem a Frankfurt. Estem aquí, prop teu. Al teu costat.

Encara no ha pres possessió del govern i el tripartit.2 -ep!, no, que ara no és així, que ara és l’Entesa catalanista i de progrés o escalanista i cataprogressistanista o esquerra encesa de... Buf!, això és massa embolicat, per tant, tornarem al clàssic: tripartit.2- com dèiem, encara s’estan repartint el pastís i el carrer ja bull. El passat dissabte va haver-hi un miler de persones a la plaça de Sant Jaume expressant el seu desacord en contra del tripartit.2 i es veu que algú va donar les ordres oportunes per tal que a TV3, la seva, ni se’ls acudís aquell dia de passar per allí. Es veu que això de la censura és molt catalanista i d’esquerres.
L’endemà una altra manifestació de més de 3.000 persones reclamava que no es fes la MAT (molt alta tensió), en què hi havia entre els manifestants gent d’ERC i d’IC. Ja comencem amb els primers símptomes de total coherència i coordinació.
A Barcelona, el dilluns a la nit, un munt de senyores Maries varen pujar al terrat amb les olles i les cassoles i varen fer un concert d’instruments de cuina; Déu n’hi do.
Ara que, per manifestació de les bones, la que segons La Vanguardia va fer el Sr. ZP dient: “Zapatero considera que en Catalunya debe gobernar quien gana la elecciones”, i afegint que aquesta és una qüestió ètica que no pot imposar als altres però sí que és el que al seu parer hauria d’haver-se aplicat a Catalunya. Alça, Manela!
I mentre i tant, la idea que no paga la pena d’anar a votar, que tots són iguals, etc. va prenent cos entre els catalans, i com diu l’articulista de l’Avui Ada Castells: “els qui encara creiem que val la pena participar en política ens estem quedant sense arguments”.
Patirem, companys, com patirem!

Aquest passat cap de setmana a la revista Presència s’ entrevista a l’ escriptor perifèric per excel·lència: Josep Vallverdú. Entre altres coses afirma que com que a Barcelona li diuen que els seus llibres no es vendran, publica cada cop més a Lleida. És un perifèric pur. Esmenta a Joan Fuster. Reflexiono. No fa pas massa, llegint a Fuster vaig llegir una cosa semblant.
I sí, Joan Fuster, en un article publicat a la revista Destino, l’ any 1966, titulat “Prejuicios a liquidar”, venia a dir que hi havia prejudicis per tot el que es publicava a Palma de Mallorca, València o Perpinyà, perquè el lector entenia que a l’ autor no li havia quedat més remei ja que no l’ havien volgut publicar els editors de Barcelona. I el lector, en part, tenia la raó. Però, Fuster, també recordava els llibres que havia publicat Moll a “Les Illes d’ Or” primer i després a “Raixa”, o que les primeres edicions de J.S. Pons i Jordi Pere Cerdà s’ havien publicat a Perpinyà. Demanava al lector que estigués al cas del que es publicava a la perifèria, i li assegurava que molts cops es veuria recompensat. El 1966 es publicava poc, però es donava per fet, doncs, que hi havia una literatura cosmopolita i una altra de perifèrica.
Ara caldria entrar en el tema sobre qui és escriptor perifèric o cosmopolita, rural o urbà..., però la resposta la trobo a l’ editorial del nº 11 de la revista de Manresa “Ciutat. Ideari d’ Art i Cultura” del mes de març de 1927 (sí, nois, fa vuitanta anys el tema ja coïa). “Cada vegada que en parlar de llengua o literatura catalana s’ esmenta el nom de les comarques, ens sembla que sota la denominació comarcal, hom intenta descobrir una diferència de categoria que en realitat no existeix.(...) Sota la denominació d’ homes de les comarques, se’ns classifica injustament, per bé que moltes vegades, cal reconèixer-ho, sense cap propòsit pejoratiu.
Ho hem repetit ja altres vegades. Tant català és l’ escriptor que viu a Girona, a Sabadell, a Reus, a Manresa...com el que viu a l’ Eixample barceloní. Cal, doncs, que deixem de parlar, d’ una vegada per a sempre, de la gent de les comarques.(...). Per a bé de tots és convenient fer desaparèixer d’ una vegada aquesta sotsdenominació de “comarcals” amb què alguns encara ens classifiquen”.
El 1927, quan la literatura catalana feia el seu camí, ja hi havia categories.
Però amb l’ arribada de la disbauxa de publicacions de llibres en català als anys 80 i 90 del segle passat, en l’ actualitat es pot fer més subdivisions. Un servidor pertany com milers de catalans, a la categoria dels escriptors “locals”, per haver publicat llibres que interessen –directament- a la gent de Linyola, Vilanova de Bellpuig, Castellnou de Seana..., però encara sóc lluny dels “patètics”, que són els qui es publiquen els seus llibres i que es paguen de la seva butxaca (i que després, ells mateixos, tenen d’ anar venent un a un). Mare de Déu, com esta el patí...!!!!

per Ramon Maria Guiu

Babaus, encantats, totxos, sabatasses són els sinònims del que alguns polítics creuen que som tots plegats. I, si més no, és el que la retòrica que encaminada a justificar la decisió d’ERC de fer president el Sr. Montilla demostra.
Perquè, anem a pams: que potser es creuen que no se sap que en Joaquim Nadal va ensenyar alguns periodistes la mateixa nit de Tots Sants el seu telèfon mòbil per demostrar la trucada d’en Xavier Vendrell, quan el PSC queia fins als 37 diputats?
És que potser es creuen que no se sap que quan en Mas va anar a parlar amb en José Montilla aquest -en Montilla- ja tenia el suport d’ERC a la butxaca?, i que el mateix va passar en la xerrada d’en Mas amb en Carod?
Tal com s’ha anat dient durant tota la campanya, si sumaven, el tripartit tornaria a fer-se; perquè els motius eren transparents per IC, obvis per al PSC i en principi més complexos per a ERC, però aquesta és la seva aposta estratègica, ja que creuen que José Montilla no és un contrincant a llarg termini i, en canvi, tenen una por cerval a en Mas com a president de la Generalitat perquè la seva consolidació duraria una bona pila d’anys.
Altrament, no s’entén res. Com pot explicar-se l’expulsió d’ERC dient que: “un partit que vota en contra de l’Estatut no pot estar al govern que l’ha de desenvolupar” i ara forma part del govern que la de fer caminar? Com fer president un home que en el debat fa pena, que no vol entrevistes, que no sap que vol dir “ser de la ceba” i que ha perdut clarament les eleccions?
Tot plegat ha estat un teatre, com fa tres anys, per justificar una decisió que molts votants d’ERC no sembla pas que puguin pair sense una greu indigestió, i d’aquestes no en tenim remei a les apotecaries.

Fa uns dies tornava a recórrer als llibres de capçalera i vaig començar a rellegir per enèsima vegada EL QUADERN GRIS de Josep Pla.
Quan als inicis dels anys 70 vaig començar a interessar-me per la cultura catalana, qui m’ aconsellava autors i llibres que tenia de llegir, també em prohibia llegir un escriptor. L’ escriptor era Josep Pla. El motiu: ser un traïdor a la terra.
El 1978 vaig entrar en contacte amb l’ obra de Pla. Em regalaren “El carrer estret”, un llibre que no em va fer calor i, sí, més aviat fred. Amb el pas del temps, em caigueren a les mans, altres obres de Pla que m’ agradaren més i definitivament l’ autor em va interessar i d’ aquí va venir l’ adquisició del volum, catalogat com el millor llibre escrit en català del segle XX, EL QUADERN GRIS. Em va enlluernar i des d’ aleshores l’ he recomanat desenes de vegades.
Amb el pas dels anys he anat llegint alguns dels llibres que s’ ha publicat sobre la vida i obra de Pla. Un dels definitius, per comprendre l’ autor fou el llibre publicat a Edicions Destino, l’ any 2003, per Maria Josep Gallofré Virgili, “Josep Pla – Josep M. Cruzet. Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962”. En una dedicatòria de novembre de 1953, que li dedicà Josep Pla a l’ editor de les seves obres a l’ editorial Selecta, Josep M. Cruzet, s’ hi reflexa en poques paraules quina era la seva visió del país i dels moments que estàvem vivint: “...Amb una tenacitat admirable, amb una passió freda, heu lluitat contra la situació més tràgica, per que ha passat, en els temps moderns el nostre esprit (...). Retorçar l’ adversitat, vèncer la catàstrofe i crear, amb les pedres disperses del nostre esprit, l’ edifici de les més sòlides possibilitats de l’ edició catalana normal, ha estat obra de la vostra tenacitat i de la vostra intel·ligència”.
EL QUADERN GRIS, va veure la llum per primer cop per Sant Jordi de 1966, publicat per Edicions Destino, com a primer volum de l’ Obra Completa de Josep Pla. Llegiu-lo.

Fa uns dies tornava a recórrer als llibres de capçalera i vaig començar a rellegir per enèsima vegada EL QUADERN GRIS de Josep Pla.
Quan als inicis dels anys 70 vaig començar a interessar-me per la cultura catalana, qui m’ aconsellava autors i llibres que tenia de llegir, també em prohibia llegir un escriptor. L’ escriptor era Josep Pla. El motiu: ser un traïdor a la terra.
El 1978 vaig entrar en contacte amb l’ obra de Pla. Em regalaren “El carrer estret”, un llibre que no em va fer calor i, sí, més aviat fred. Amb el pas del temps, em caigueren a les mans, altres obres de Pla que m’ agradaren més i definitivament l’ autor em va interessar i d’ aquí va venir l’ adquisició del volum, catalogat com el millor llibre escrit en català del segle XX, EL QUADERN GRIS. Em va enlluernar i des d’ aleshores l’ he recomanat desenes de vegades.
Amb el pas dels anys he anat llegint alguns dels llibres que s’ ha publicat sobre la vida i obra de Pla. Un dels definitius, per comprendre l’ autor fou el llibre publicat a Edicions Destino, l’ any 2003, per Maria Josep Gallofré Virgili, “Josep Pla – Josep M. Cruzet. Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962”. En una dedicatòria de novembre de 1953, que li dedicà Josep Pla a l’ editor de les seves obres a l’ editorial Selecta, Josep M. Cruzet, s’ hi reflexa en poques paraules quina era la seva visió del país i dels moments que estàvem vivint: “...Amb una tenacitat admirable, amb una passió freda, heu lluitat contra la situació més tràgica, per que ha passat, en els temps moderns el nostre esprit (...). Retorçar l’ adversitat, vèncer la catàstrofe i crear, amb les pedres disperses del nostre esprit, l’ edifici de les més sòlides possibilitats de l’ edició catalana normal, ha estat obra de la vostra tenacitat i de la vostra intel·ligència”.
EL QUADERN GRIS, va veure la llum per primer cop per Sant Jordi de 1966, publicat per Edicions Destino, com a primer volum de l’ Obra Completa de Josep Pla. Llegiu-lo.

Bé, amable lector -ep!, i lectora- hores d’ara ja hem passat l’equador de la campanya electoral; i com que encara no podem dir que la cosa sigui clara, potser que ens centréssim en la campanya en si.
De les enquestes que s’han publicat fins ara, només podem dir amb tota seguretat que totes mostren la mateixa tendència, és a dir, que pronostiquen la victòria dels nacionalistes; però com que resulta que ara diuen que els electors no podem decidir amb el nostre vot qui ha de governar el país, sinó que només decidim la composició del parlament, doncs cal dir el de sempre, que l’enquesta veritable la tindrem la nit de Tots Sants, vet-t’ho aquí. N’hi ha que diuen que potser ni aquesta enquesta serà la bona per decidir qui governarà, però em diu la tendrella que la cosa serà més que clara.
Altres coses de la campanya: el ja famós DVD de CiU sembla que ha agafat a la resta de partits amb el peu canviat. D’opinions, n’hi ha de totes menes, com a l’apotecaria, però, sembla que el famós efecte “boomerang” no s’ha produït.
Del debat a 5 a la televisió de Catalunya, hi ha gent que n’ha tret conclusions. La facilitat de traducció directa de l’anglès d’algú i l’extrema dificultat d’altri de traduir del castellà al català. Tots contra un i un contra tots. La no clarificació de possibles pactes postelectorals d’uns i les cartes damunt de la taula d’altres. I vist el que vàrem veure, i escoltat el que vàrem sentir, la meva conclusió és que si els antics socis del tripartit sumen 68, tornem-hi.
Per tant, la nit de difunts es resoldrà definitivament la incògnita. Amén!

N’havia sentit parlar, i força, d’aquesta pel·lícula que explica la història de Salvador Puig Antich, del MIL, i se situa en la Barcelona dels començaments dels setanta del segle passat.
Havia llegit arguments a favor i en contra de com s’ha tractat el tema. Els uns perquè narra els fets amb la intenció d’això, és a dir, de narrar uns fets. Els altres perquè, sense tenir l’experiència de com era el nostre país llavors, jutgen els fets amb la mentalitat d’avui dia; o també perquè, tenint aqueixa experiència, jutgen el país actual amb la mentalitat de fa més de trenta anys.
He de dir que vaig anar-la a veure amb una certa prevenció, i també he de dir que em va agradar. L’enuig inicial em venia del fet que a la pantalla s’exposarien un fets ocorreguts en uns temps molt presents en la meva memòria. Temps d’estudiant, en una ciutat en la qual era estudiant i narrant una història que, en certa manera, molts vàrem viure. Ara puc dir que els meus prejudicis eren injustificats.
Per altra banda, paga la pena que el jovent la vagi a veure per fer-se una idea de com era la societat d’aquells moments. Així ho va fer el meu fill petit, bé petit, de vint-i-quatre anys, però ja saben com són aquestes coses: és el petit. Va trucar-me tot seguit per dir-me que havia vist a la pantalla uns fets que coneixia per les xerrades que, en família, havíem tingut. Els grisos a cavall amb aquells bastons llargs que se’t caragolaven pels lloms quan et tocaven, les corredisses, els crits, tot un seguit d’experiències que varen marcar tota una joventut.
Vaig tenir la sensació que segurament tenia el meu pare quan ens explicava coses de la guerra. Bo! Que ens “fotem” vells (i ara aquí va un renec; triïn vostès mateixos).

N’havia sentit parlar, i força, d’aquesta pel·lícula que explica la història de Salvador Puig Antich, del MIL, i se situa en la Barcelona dels començaments dels setanta del segle passat.
Havia llegit arguments a favor i en contra de com s’ha tractat el tema. Els uns perquè narra els fets amb la intenció d’això, és a dir, de narrar uns fets. Els altres perquè, sense tenir l’experiència de com era el nostre país llavors, jutgen els fets amb la mentalitat d’avui dia; o també perquè, tenint aqueixa experiència, jutgen el país actual amb la mentalitat de fa més de trenta anys.
He de dir que vaig anar-la a veure amb una certa prevenció, i també he de dir que em va agradar. L’enuig inicial em venia del fet que a la pantalla s’exposarien un fets ocorreguts en uns temps molt presents en la meva memòria. Temps d’estudiant, en una ciutat en la qual era estudiant i narrant una història que, en certa manera, molts vàrem viure. Ara puc dir que els meus prejudicis eren injustificats.
Per altra banda, paga la pena que el jovent la vagi a veure per fer-se una idea de com era la societat d’aquells moments. Així ho va fer el meu fill petit, bé petit, de vint-i-quatre anys, però ja saben com són aquestes coses: és el petit. Va trucar-me tot seguit per dir-me que havia vist a la pantalla uns fets que coneixia per les xerrades que, en família, havíem tingut. Els grisos a cavall amb aquells bastons llargs que se’t caragolaven pels lloms quan et tocaven, les corredisses, els crits, tot un seguit d’experiències que varen marcar tota una joventut.
Vaig tenir la sensació que segurament tenia el meu pare quan ens explicava coses de la guerra. Bo! Que ens “fotem” vells (i ara aquí va un renec; triïn vostès mateixos).