El manifest el publicava divendres Levante-EMV i Vilaweb se n'ha fet ressò. La denúncia no pot ser més diàfana: les arbitrarietats polítiques d’alguns càrrecs del PP arriben fins a la taula dels correctors lingüístics. L’objectiu és fer la llengua catalana el més localista i dialectal possible. I la coartada la dóna l’AVL que, malgrat la bona voluntat d’alguns dels seus membres, en consagrar els doblets i elevar acadèmicament les formes més col·loquials, acabarà per empobrir la llengua i conduir-la a una fragmentació irreversible, a la gallega. Perquè –i perdó per l’obvietat– aquest escàndol és més polític que acadèmic. El problema, en el fons, no és l’estudi i reconeixement formal d’expressions tradicionals, arcaiques o locals (però, ep, no de barbarismes ni castellanismes innecessaris), sinó la seua imposició administrativa, a través d’implacables comissaris politico-lingüístics, en els estàndards dels mitjans de comunicació públics, de l’edició de llibres de text, de les publicacions de les institucions públiques. Corren rumors que l’AVL podria arribar a estar presidida per un professor universitari de filologia catalana amb una junta de govern totalment renovada. Si és així, si les corretges de transmissió dels partits majoritaris afluixassen, seria bo que l’AVL prengués nota de la crisi de la revista Lletres Valencianes, a punt de perdre el millor del seus col·laboradors, com a símptoma d’una greu malaltia que pateixen els nostres governants: la manipulació obsessiva del valencià per tal d’arruïnar-lo usant la mateixa AVL com a excusa i instrument. Una patologia, per cert, contra la que el principal partit de l’oposició, copatrocinador de l’AVL, no està immunitzat.