Sóc un llec absolut en informàtica, però, del llit estant, he fullejat el llibre "Qui és qui a Internet? Recull inèdit de fets i anècdotes", d'Andreu Veà, editat pel Departament de Treball i Indústria de la Generalitat de Catalunya. M'ha semblat interessant. Inclou una sèrie d'entrevistes als grans gurús d'internet. A tots els fa el mateix qüestionari, que inclou una pregunta sobre com veuen el futur de la xarxa.

Els savis coincideixen en què que aviat deixarem d'associar internet a una pantalla d'ordinador, un teclat i un ratolí. Diu Bill Joy, per exemple: "L'aparell principal que farem servir el durem a la butxaca. Serà un dispositiu de connexió en xarxa que durem al damunt. Llavors podrem accedir a diverses pantalles i màquines i fer-les servir, ja que tot l'espai del voltant en detectarà la presència. Tots els dispositius d'aquest espai estaran connectats a internet."

I entermes similars, però encara més suggestius, Leonard Kleinrock explica el seu concepte d'"informàtica nòmada":

Perquè el dia que l'ABC va publicar la notícia de l'excursió de Carod a Perpinyà, la Presidència de la Generalitat va emetre una nota oficial on deia que Carod era confirmat com a conseller en cap, si bé, com a càstig, se'l desposseïa de les competències sobre relacions exteriors (cosa realment insòlita). L'endemà es va plegar a les pressions del secretari general del PSOE i va cessar el conseller en cap.

Perquè la seva referència al 3% en un debat parlamentari, completament improvisada, va ser una irresponsabilitat.

Perquè un bon dia va fer unes declaracions dient que la qüestió sobre si es presentaria o no a les properes eleccions era la pregunta del milió i que no ho desvetllaria fins al cap d'un any. I al cap de dos dies va declarar públicament que sí, que es tornaria a presentar. I al final no es va tornar a presentar.

Perquè en un debat de política general va manifestar solemnement al Parlament que faria canvis al Govern "en els propers dies o setmanes", ja que ell entenia que calia fer-los i, per tant, "si no feia la remodelació cometria una falta greu". I no va fer la remodelació.

Va ser l'enyorat amic Eduard Delgado qui em va fer veure un dia que, a l'Estat espanyol, els camps de futbol de Madrid inclòs en avall tenen noms de persona (Santiago Bernabeu, Vicente Calderón, Sánchez Pizjuan, Rico Pérez, Ruiz de Lopera), i de Mardid en amunt tenen noms de lloc (Mestalla, la Romareda, Anoeta, el Sardinero, Riazor).

Això em va confirmar l'opinió que batejar llocs amb noms de persona no és bona idea. Perquè fomenta el culte a la personalitat però també perquè els noms de persona són poc funcionals per a designar llocs; resulten poc identificatius. Per exemple, que les sales del Teatre Nacional es diguin sala gran i sala petita és d'una precisió exacta. En canvi, qui em sap dir quina sala del Mercat de les Flors és l'Ovidi Montllor i quina és la Maria Aurèlia Campany?

L'altre dia vaig veure al TN que l'Auditori vol batejar les seves sales amb noms de persona (no s'hi han matat gaire. Crec que van dir que la sala simfònica es diria Pau Casals). Jo els demano que no ho facin: sala simfònica, sala de cambra, etc., em semblen noms insuperables.

Una de les novetats de la campanya del PSC (PSC-PSOE) en aquestes eleccions és l'ús profús que està fent del gingle identificatiu de les campanyes del PSOE.