Sovint es critica els meus escrits amb l'argument que m'imagino una Catalunya que no existeix ni existirà.
Potser és veritat. Però el que és autènticament cert és que els que els critíquen inmaginen una espanya que ni existeix, ni ha existit mai, ni existirà mai.
Fa només 3 anys Convergència Democràtica de Catalunya portava un registre de 20 anys se'n totpoderosa a Catalunya. 20 anys decidint sobre els assumptes i negocis que es feien al nostre país, ja sigui per la via directa de la Generalitat, ja sigui per la via indirecta del suport a la governabilitat de Castella.
Quin poder li queda ara a Convergència, que no té cap mena d'influència en el govern de Catalunya i no té cap mena d'influència en el govern de l'Estat?
El poder que li queda a Convergència és el que vulgui que li quedi. M'explicaré (segueix).
En un bloc que ara no ve al cas, un representant polític que ara no ve al cas es queixava del fet que en Montilla cridés "Viva España!!" despres de les eleccions a les corts castellanes d'aquesta legislatura.
A partir d'aquest comentari em surgeixen una serie de reflexions de les que m'agradaria que en fossiu partíceps.
Ara que estem dia rere dia en la constant discusió sobre si la decisió d'ERC comportarà dur el país mig pas endavant o mig pas enrere, crec que ha arribat el moment de sortir un altre cop de la Matriu. De passejar per fora i veure que s'hi cou.
A diferència del que es mostra a la famosa trilogia, en el nostre cas, quan surts de la matriu el panorama és brillant. Encegador.
Semblaria talment que en Plató parlés dels Catalans quan va fer l'analogia de la caverna.
(segueix)
No vull entrar en l'"i tu més". No m'interessa. Ha arribat l'hora de reflexionar. De fixar horitzons ara que la política de curta volada de la direcció de CiU no ha pogut recuperar el poder que anhelava.
Hem de començar per la base. Per plantejar-nos què vol dir el que ens defineix.
Avui jo diré el que per mi vol dir. Confio que cadascú arribarà a les seves conclusions. A veure si ens aclarim una mica.
