L'APOSTA PER SEGOLÈNE ROYAL

És possible que els companys del Partit Socialista francès puguin tornar al govern de la mà d'una nova dirigent renovadora: Segolène Royal. I dic una nova dirigent, per que també ho va ser de renovador, en el seu dia, Lionel Jospin, qui va acabar finalment derrotat per la suma de diversos factors, alguns d'ells tan significatius com el de la crisi del model d'estat que patei el país veí.
Des de Catalunya hem assistit amb un cert astorament a la intensa ( i a vegades ferotge) campanya de les eleccions internes dels socialistes francesos, a la virulència dels seus debats i, també, a l'aparició de mostres de joc brut per condicionar el resultat final.
Les primàries, no hi cap dubte, són un bon instrument de treball intern. Permeten sacsejar la realitat política interna d'un partit, impulsen el debat ideològic i garanteixen una major transparència sobre la seva muscultura directiva.És indubtable que, a la vegada, alimenten "baixes pasions" i fan aparèixer les estructures polítiques tal com són: estructures associatives formades per homes i dones, que no poden escapar als condicionants de la psicologia humana, tan individual com col.lectiva.
El fet que Royal hagi superat la prova, enforteix la seva candidatura, incrementa el seu carisma i reforça el seu lideratge.
Des de Catalunya, hem d'apostar per la companya Royal. Els catalans tenim una profunda convicció europeísta. Ja fa temps que hem decidit lligar el nostre futur al destí de la Europa unida.
Avui el procés de creixement de la unitat europea està estancat. Necessita d'un notable esforç polític. Per a que sigui possible, França a de girar a l'esquerra.Només un govern francés presidit per una socialista potser garantia de desbloqueig d'un procés que ens interessa i que ens és molt necessari.Per això la nostra aposta és per aquesta companya lluitadora i tenaç : Segolène Royal.

BORDABERRY A PRISION. ¡VIVA URUGAY!

En el mes de mayo de este año ( 2006), se cumplieron los 40 años del asesinato en Buenos Aires del senador Zelmar Michelini y del diputado Héctor Gutiérrez Ruiz. Ambos uruguayos, ambos implicados en la defensa de la libertades del pueblo uruguayo, ambos vinculados a la lucha por la justícia social en un país que se iba sumergiendo en los años más duros y más grises de su historia.
Tres años antes, Juan Maria Bordaberry, había dirigido un golpe de estado contra la democracia uruguaya, una democracia consolidada, de largo arraigo. La situación económica del país llevó a la movilización de cientos de miles de trabajadores. Se organizó una enorme fuerza política a la izquierda, que reunió sindicalistas, estudiantes, activistas políticos y a políticos de centro y de izquierda que creyeron llegada la hora de dar un cambio a la situación del país.
Bordaberry representaba y representó durante mucho tiempo a los sectores más reaccionarios del país. Su perfil era bien claro : terrateniente y de las más rancia derecha agraria del país. Durante su gobierno, y luego durante el periodo dictatorial que dirigió, se identificó claramente con un modelo represivo y autoritario para dar salida a la crisis política y institucional del Uruguay de los años setenta. Bajo su gobierno, si inició la represión más cruel que conoció jamás el Uruguay moderno. Suspensión de derechos constitucionales, violaciones de derechos humanos, detenciones masivas de dirigentes populares, secuestros de líderes opositores, organización de las primeras prisiones clandestinas, asesinatos de opositores, organización de los escuadrones de la muerte. Una situación muy dura para las fuerzas democráticas. Una etapa de crimen político de estado y de dolor que hemos podido superar anímicamente pero que necesita reparación y justicia.
40 años más tarde la justícia comienza a llegar. Bordaberry y su ministro de Exteriores, Juan Carlos Blanco, están hoy en prisión acusados de organización y encubrimiento de los dos dirigentes políticos que antes citaba, así como de dos dirigentes del MLN tupamaros. Hechos perpetrados en Buenos Aires, amparados en las siniestras alianzas de las fuerzas de represión que dieron lugar a la operación Condor y otras...
Hace ya 40 años...Si no fuera por el terrible volumen de muerte y de desgracia que acumuló su gobierno y su política, hoy deberíamos celebrar su entrada en prisión. Ahora esperamos que la justícia del país pueda actuar sin ataduras. Ya hemos visto, en más de una ocasión, cómo las fuerzas de la derecha opositora intentan boicotear el proceso de transparencia y de recuperación de la memoria histórica.Con la evolución del proceso a Blanco y a Bordaberry, el Uruguay que hoy preside Tabaré Vázquez ha demostrado una vez más que está consolidando su madurez democrática. ¡ Viva Uruguay!

UNA NOVA ETAPA DE GOVERN DE PROGRÉS

Catalunya tornarà a tenir, d’aquí pocs dies, un govern de progrés, en lògica continuació històrica i política de l’etapa encetada pel Govern de Pasqual Maragall. Dic en lògica continuitat per que l’acció de govern de les esquerres catalanes i catalanistes, durant tres anys , han posat les bases d’una nova etapa política centrada en l’ampliació i millora de l’estat de benestar, en la correcció dels desequilibris territorials, en l’increment de l’autogovern i en la modernització no tans sols de la societat sino també de l’economia.

Aquest segon mandat que es perfila té aquesta vocació : desenvolupar i aprofundir en el catalanisme social, en la reivindicació de més justícia social per a tothom, en la consecució dels millors fins per aquells i aquelles que menys tenen.

Catalunya ha estat per a molts de nosaltres, i jo m’incloc de ple, una terra d’oportunitats, que és el millor perfil que poden assolir les terres d’acollida. Però, la més gran oportunitat per a les persones és la que ofereix, aquí i arreu, el gaudi de la igualtat en matèria de drets i en l’exercici dels deures. Això, amics , només ho pot garantir l’esquerra. Són principis de l’esquerra, els de la integració i de la igualtat, els de la llibertat i els de la justícia. El programa de l’Entesa, s’orientarà en aquesta direcció, que és la que necessita la nostra societat per arribar a millors cotes de desenvolupament.

És ben cert que els desequilibris hi són, que estàn aquí, que encara no els hem resolt del tot. Fa pocs dies es donaven a conèixer temes tan impactants com que a Catalunya en tenim 4000 persones sense sostre, 4000 persones que viuen al carrer. Només l’anunci ja és una denúncia. També ho és que la inseguretat ciudadana s’hagi convertit en una preocupació cada vegada més creixent. O, també, que l’accés a un habitatge en condicions hagi esdevingut una quimera per a molts joves del país. Per exemple, també ho és, que a la nostra comarca, visquin més de 100 dones que han sol.licitat ( i obtingut) una ordre d’allunyament dels seus companys sentimentals, per causa de maltractaments. En tenim encara uns nivells d’atenció familiar a la gent gran dependent molt baixos ( fins a tres vegades per sota de la mitjana europea) Hi ha, per tant, feina a fer. Molta feina a fer. I aquest és el repte del proper govern. Però també ho és del conjunt de la societat.

Ens diposem a iniciar la nova etapa tenint el programa social com a referent moral. Comptarem també amb un govern que gaudirà d’uns dels suport més àmplis, obtinguts mai a Catalunya, tant a nivell parlamentari com de vot popular, com a referent polític i institucional. La bona marxa d’ambdos elements són la millor garantia per posicionar Catalunya entre les primeres nacions d’Europa.

AEROPORT DEL PRAT

Fa pocs dies vaig visitar l'Aeroport del Prat a petició dels companys i de les companyes dels comités d'empresa de la UGT. La visita ha estat una oportunitat per poder donar a conèixer el posicionament del PSC en relació als aeroports de Catalunya : demanar la transferència dels aeroports de Sabadell, Reus i Girona i la creació d'un consorci per l'aeroport del Prat amb participació del Govern de l'Estat, del Govern de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona, amb una posició preeminent del nostre govern autonòmic.
Resta per analitzar i definir el model de participació del sector privat en la gestió aeroportuària.Resta, també, per analitzar i definir la situació dels treballadors d'Aeroports, tant pel que fa, si és el cas, a la transferència o a la seva futura dependència d'un consorci ( cas del Prat).
L'Aeroport del Prat és un peça bàsica pel desenvolupament de Catalunya. És un aeroport que dóna importants beneficis al conjunt del sistema aeroportuari. L'ampliació ( la nova terminal) implicarà la creació de 7.000 nous llocs de treball i la possibilitat d'acollir fins a 50 milions de passatgers.
Crec que el debat s'ha de fer en clau no només d'importància estratègica. Els representants de l'UGT catalana estan disposats a subscriure l'acord polític que s'albira en relació a la gestió futura del Prat i de la resta d'aeroports catalans d'interés general. En aquesta cruïlla de decisions tan importants cal més informació als treballadors i a les treballadores implicats, que els dóni confiança en el procés i que garanteixi la qualitat dels llocs de treball, tant dels actuals com dels que s'han de crear.
Vull dir, finalment, que he copsat il.lusió en les seves paraules i en les seves reflexions, la il.lusió de la gent que creu en el futur d'una Catalunya construïda entre tots.

EL CARNÉ POR PUNTOS DEL SR. MAS

Un virus informático, totalmente inoportuno, me ha mantenido al margen de mi blog en estos días. Vuelvo hoy, con muchas materias para comentar sobre las propuestas electorales en juego.
Os debo confesar que me preocupa terriblemente la propuesat del carné por puntos para los emigrantes, que ha hecho Artur Mas. Me preocupa no sólo el contenido de la propuesta, sino también su significado en el sentido de que significa un viraje ultra de la coalición conservadora en materia de inmigración.
Sarkozy en Francia ya se ha planteado recoger votos del lepenismo político en base a una dura política contra los inmigrantes. Al parecer, Artur Mas ha iniciado el mismo camino.
Se ha comenzado por cosas más sutiles. La petición de mano dura contra los movimienetos alternativos cuando se manifiestan ( no el combate del gaberrismo con el cual todos coincidimos) ya era un avance hecho por el Sr. Trias sobre el cambio de rumbo ideológico de la coalición en estos temas.
Se suma este planteamiento a opiniones de CIU que ya conocemos y que quiero recordar. CIU ha sido la primera fuerza política de la derecha en España que planteó la selección de los inmigrantes. Pujol el primer político que exigió el visado obligatorio para todos aquellos que provienen de paises terceros. CIU ha sido la primera fuerza política que advirtió, en la campaña del 2003, sobre " la pérdida de naturaleza de la sociedad catalana" sino se detenía la corriente migratoria. Marta Ferrusola, dirigente del mismo partido,"alertó"hace ya unos años, a los catalanes, sobre el peligro de que " la emigración convierta nuestras iglesias en mezquitas".
Esta deriva lepenista del pensamiento de Artur Mas encierra en si misma una grave amenaza : el uso demagógico y electoralista de la inmigración, una apuesta irresponsable que puede acabar dividiendo la sociedad catalana.

CIU I LA MISÈRIA DE LA POLÍTICA

La premsa d'avui anuncia que en els propers dies CIU distribuirà un DVD contra els partits de l'esquerra. Pel que es veu, la dreta catalana vol fer una campanya agressiva, amb la intenció de destruir al contrari, no de combatre amb els elements democràtics i morals que tota campanya mereix en una societat democràtica i madura.CIU ha decidit transitar el camí de la Fundació FAES, la d'Aznar, i fer servir l'estil l'estil d'Angel Rodriguez, fill putatiu i ideològic d'Aznar i d'Alvarez Cascos. La pitjor espècie política, una vergonya per la classe política.
La pràctica de la propaganda que persegueix la destrucció moral de l'adversari és una pràctica molt perillosa. A banda de provocar a l'elector un profund rebuig, provoca un terrible desencís a la ciutadania, efectes que només persegueixen la desmobilització electoral,faciliten el joc de les minories radicals, provocant la pèrdidadde confiança en les institucions, són l'antesala de la pèrdua democràtica. És una pràctica més pròpia de l'Alemanya goebeliana que de les democràcies modernes d'Europa, a la qual pertanyem.
Són gestos que s'aproximen més a la misèria de la política que a la política en si mateixa. Són pràctiques més pròpies de l'estil totalitari, que repugna els demòcrates i que només poden comportar pràctiques funestes per a la convivència.
Tots recordem que el PP d'Aznar va portar a terme les pitjors pràctiques polítiques en el procés de " acoso y derribo" del govern de Felipe González. Les conseqüències al si de la societat van ser molt dures i realment encara no s'han curat del tot.
Tot no s'hi val en política. CIU ho sap,però igualment juga a la pitjor de les pràctiques. No té escrupols. Aposta a tot per guanyar, per tornar a "la cadira". Per CIU, tot s'hi val si cal tornar a la cadira... dels interessos particulars, de la pèrdua de drets, de l'amiguisme, del cas Turisme, del cas Casino, del cas Treball, de la pràctica de retallar recursos d'educació per fer campanya al candidat Mas...
Però la ciutadania catalana no vol aquest estil. Vivim en un societat madura que tria maduresa, responsabilitat i compromís amb les persones. Els catalans i les catalanes volem la política amb majúscules, no la misèria de la política.

PROPOSTES QUE FAN ESCAPAR EL RIURE...

Abans d'ahir, el candidat de la dreta catalana, Artur Mas, va visitar la Universitat Ramon Llull. En el decurs de la visita va anunciar " a bombo i plateret" que pagaria una quantitat important del lloguer dels joves durant els dos primers anys de lloguer del seu habitatge.
Ah!, però només a les parelles legals!!! Per tant l'ajut ( si ho és, que ho dubto) només és un ajut per ajudar a LEGALITZAR PARELLES !!! Ara entenc que els joves que l'escoltàven s'haguessin petat...
Mas creu que l'emancipació juvenil és un carnaval de xifres. El candidat de la dreta catalana no creu que els joves tinguin dret a un procés d'emancipació amb les garanties mínimes per gaudir d'un habitatge digne i d'un treball de qualitat. I també és una mesura antidivorcista. A qui vol subvencionar, realment ? És que només vol subvencionar als fills dels seus amiguets que marxen a viure en parella?. Viure en parella és una cosa molt respectable, però subvencionar la situació no és garantir drets que han de tenir un caràcter més universal. I les famílies monoparentals, i les persones separades, i les dones maltractades i els nous treballadors i els joves que de forma individual volen emancipar-se ?.
Sospito que el tema de "les parelles legals" és una versió light de l'exigència nacional catòlica del vell pujolisme...
Però el drama de l'habitatge ve de lluny. L'administració dels darrers governs de CIU ens va deixar en herència uns recursos molt minsos en matèria d'habitatge protegit ( amb CIU només 6 de cada 100 habitatges construïts tenia algun tipus de protecció). L'ultim any de govern de CIU ( en plena campanya per la seva candidatura a la presidència pagada amb diners públics), el pujolisme va invertir només 1.000.000 d'euros en polítiques d'habitatge social. Quina diferència amb el Govern Maragall!!! El tercer any del govern catalanista i d'esquerres, el Govern del President Maragall ha invertit 156,4 milions d'euros en polítiques d'habitatge. En tres anys,156 vegades més !!!
És a totes, totes,una proposta del túnel del riure.
Compta ! que el talonari esborrajat del Sr. Más no és de fiar.