Aquest diumenge surt el resultat del concurs de fotografia del suplement de la Vanguardia.  Jo pensava treure'n el cotxe d'allà, però he estat fent un cop d'ull a les fotografies que s'hi han presentat i em sembla que la cosa quedarà per una propera edició. Possiblement quan tingui la D200 i òptiques més fantàstiques. Aleshores ja no hi haurà ningú que m'aturi i el cotxe serà meu. Això malgrat el que diuen tots els qui en saben de debò de fotografia: que la màquina, l'òptica i el paratge espatarrant, són el de menys per a una bona fotografia. Ja podria ser ja, però bé, no em direu que no és molt més gratificant comprar òptiques collonudes que apuntar-se a un curs de fotografia amb cara i ulls... La immediatesa llaminera versus la perseverància metòdica.

Això sí, si mai arribo a tenir fills, hauré de fer veure que no sóc qui sóc si vull evitar que em surtin uns petits monstres consumistes...

A vegades ens trobem que tenim dues opcions: la que volem, sabem que no ens convé, però secretament volem i la que pensem que ens convé, però que de fet no ens fa massa il·lusió i no ens acaba de dir res. En aquesta situació de dubte, massa sovint apareix algú que figura que hi entén i que ens acaba decantant per la segona opció.
M'explico. Tenim sovint 2 opcions, cadascuna amb les seves virtuds i les seves gràcies, i amb els seus defectes també, i nosaltres, seguint un procés mental poc explícit, fem una tria. Eixalabrada, irracional o tot el contrari. Però és la nostra tria. I aleshores apareix el que figura que en sap. "Figura", dic, perquè solen ser experts d'estar per casa. I, aviam, "experts", en el millor dels casos, és clar. Sovint només són experts de saber-se el catàleg de prestacions de memòria... i massa sovint només són capaços de llegir l'etiqueta que teniu tots dos davant del nas. I aquest expert d'estar per casa acaba decantant la balança del costat de la banalitat i sí, potser sí que et fa un favor, però un flac favor. La poca rauxa que podem tenir tal com vivim tots plegats, va i te l'ofega en un seny de lector d'etiquetes amb 4 característiques mal resumides.
Era així, oi, l'argument? O era ben bé al l'inrevés? Podria ser que l'expert d'estar per casa miri pel teu bé perquè et veu bona persona i li sàpiga greu que per un cop de rauxa llaminera pel color blanc i les formes suaus, t'enduguis un estri que et farà menys servei que l'altre? Més grisot, menys bonic i suau, però més pencaire i resolutiu? Pot ser que aquest expert que no hi entén més que tu en un dia de ressaca, amablement et faci baixar del tren en el qual se sustenta el nostre món? El consum compulsiu, vull dir. Ja podria ser ja. Caram. Quantes voltes se li pot donar a tot plegat.
 
(I, bé, en tot cas, no ens enganyem, això és com les fotografies: el que menys importa és la màquina de retratar.)


(D'acord, però qui coi es pot resistir a una D200 amb un 18-200 VR??)

Primer, el desastre de la OPA de Gas Natural a Endesa, i ara l'anul·lació, per defecte de forma, del trasllat de la cosa aquesta de telecomunicacions a Barcelona. En Montilla promet. Encara m'hauré de penedir dels meus posts passats...

Una cosa interessant d'haver escrit uns quants posts sobre les eleccions i d'haver-me manifestat obertament a favor d'un pacte dels partits d'esquerres catalans, han estat els comentaris que s'hi han fet. Clarament és un tema que apassiona perquè, fins i tot els meus apunts han despertat un pelet d'interès. Tot plegat ha permès tenir un tast de la polarització que hi ha entre dretes i esquerres a Catalunya. Hi ha hagut comentaris insultaven dient coses com "sociata de merda", d'altres es mostraven poc complaents comentant que "els esquerranosos em feu fàstic" i un altre retreia el fet de "triar ideologia a país". Aquest darrer comentari em fascina particularment, perquè no acabo d'entendre què és un país sense una ideologia darrera... si tal com diu en Raimon això "és un país que ja anem fent" suposo que caldrà fer-lo partint d'un model, oi? És a dir, una ideologia. Suposo que el comentari el que deia és que els dolents eren els d'ERC per no haver abraçat cegament el model de país de CiU.  Bé, en tot cas, això no deixa de ser un senyal de país com cal. Dretes i esquerres que no s'entenen. Per això hi són els partits, perquè representen diferents maneres de veure el món. Val a dir, però, que el nostre país no és normal, de fet no ho és gens. De fet, no és ni un país, és una trista Comunidad Autónoma.
He vist per la tele les cassolades dels descontents per com han anat les eleccions i les converses posteriors. Sembla que volien un gran Pacte Nacional. Bé, interessant, però volen dir que amb una legislatura n'hi hauria prou per fer un salt endavant de Comunidad Autónoma a país o nació o estat o el que sigui? Em sembla que no. I tampoc em sembla que sigui raonable pensar que pot haver-hi un govern de concentració nacional (bé, concentració és un dir perquè deixaria fora un 50% del Parlament...) de forma indefinida. A menys, és clar, que els repics de cassola no estiguessin demanant la dissolució d'ERC dins de CiU, cosa poc plausible i una mica ridícula de demanar. Per tant, tot plegat em referma en la meva postura inicial. Els que som mitjanament d'esquerres i del tot catalans i cap altra cosa que catalans, estem contents amb el nou tripartit. Una mica espantats de veure com anirà tot plegat, però contents. L'alternativa que ens proposaven era la dissolució dins d'un partit amb qui ens separen moltes coses en l'eix dreta-esquerra, i bastantes també en l'eix nacional. Perquè aviam, quants votants de CiU són realment independentistes? I per tant, fins a quin punt voldria avançar en l'eix Catalunya-Espanya la directiva de CiU?
És a dir, i en resum, CiU i ERC només s'entendran a nivell nacional en una situació del tot excepcional, i només si CiU es declara obertament sobiranista o si ERC renuncia a l'independentisme. I ni ara hi ha cap situació excepcional - la nostra decadència com a país és evident, però ja fa temps que és el pa nostre de cada dia- ni veig gaire probable la conversió a l'independentisme de CiU.

Voldria deixar deixar d'escriure sobre les eleccions, però francament, llegeixo alguns comentaris i posts de votants de CiU i de presumptes votants desenganyats d'ERC, i no hi reconec el que crec que és el meu país. Són comentaris que en molts casos freguen perillosament el racisme i el filofeixisme, o que hi cauen descaradament. Comentaris jutjant en Montilla pel seu lloc de naixement, cridant a cremar les seus d'ERC, demanant la "mort dels traïdors", tractat de retardats mentals la gent d'ERC. Doneu un tomb per la web de´n Salvador Sostres o per e-notícies, per exemple. Potser és que tinc mal entès què és això del meu país... Però nois, així és la democràcia parlamentària... no vau pas demanar de canviar-ho en el pacte de fum que vau signar amb en Zapatero... A Suècia, per posar un exemple, hi solen guanyar els socialistes, però de tant en tant fan coalició els diversos partits conservadors i liberals i malgrat ser "els perdedors", fan govern. I no passa res. Heu manat 23 anys, a voltes sols, a voltes amb el PP. Heu estat 3 anyets a l'oposició i us penseu que això de no manar no va amb vosaltres... doncs mira, resulta que sí, que també us toca no manar. Paciència... i recordeu que la gran majoria dels catalans no us ha votat, NO US HA VOTAT. Teniu vora el 30% dels vots, però no més que això. Calma, i accepteu que la democràcia ja les té aquestes coses. En un país amb règim presidencialista, tindrieu president de CiU i cambra baixa que no controlarieu... cohabitació en deien a França amb en Mitterrand de president i els liberals i Gaullistes dominant l'Assemblea Nacional, i que jo sàpiga, van fent a França... Us cal una cura d'humilitat, fer-vos menys les víctimes i via fora, collons, i via fora.

Per cert, per a tots aquells que veuen en Montilla la fi del país i la traïció d'ERC a la nació: per ser un país com cal només ens calen 2 coses:

1.- viure bé, tenir calers i bons serveis. El tripartit va ben encaminat en aquest sentit.

2.- que els catalanoparlants fem servir SEMPRE la nostra llengua a casa nostra. És la única, insisteixo la ÚNICA manera de salvar-nos coma  poble. És curiós (per no dir lamentable) veure com bona part d'aquesta gent que brama contra en Montilla i ERC, en la seva vida privada fan servir el castellà cada dos per tres, per allò tant bonic de la "bona educació".

Diumenge vaig veure vaixells, al saló nàutic, amb la meva arqueòloga preferida. Ja ens hi veiem en un Jeanneau de 49 peus... el camarot de proa amb bany, 2 camarots més i un menjador més gran que el de casa. I una terrassa llarga i recoberta de fusta, a primera línia de mar. Per €400.000 era nostre, ja estàvem talonari en mà... però ens hi hem repensat a ultimíssima hora i hem decidit d'estalviar per un Sun 2000 que val menys d'un 10% que l'altre i també pots sortir a navegar content i veure la façana de mar de Barcelona, que està molt bé. Tirarem l'ham i aviam si arrepleguem una tonyineta i tenim sopar ben fresc. Bé, això serà si algú m'ensenya abans com 1: es mata un peix (surten vius de l'aigua els molt desagradables!) i 2: es neteja sense vomitar pels descosits. La natura és maca però està molt mal organitzada.

I bé, sembla que tenim tripartit, i jo que me n'alegro. Montilla president, Catalunya independent.

Prepotents els Madís, els Pujols Ferrussoles, els Sostres, els Sala-Martins, les Fundacions Catalunyes Obertes i tota aquesta colla d'opinadors i comentaristes de blogs diversos que es creuen els amos del país, imbuïts d'alguna mena de catalanitat superior que ara demostren corrent a reclamar la promesa del ZP. Ai, i si aquell individu els la va fotre? I si al final pensa que ja està bé el tripartit? I si CiU es queda sense tocar cuixa 4 anys més? I si han de venir a plorar a la seu d'ERC perquè els fassin entrar a Palau? I aquest "arraconament de les qüestions identitàries" de que fan gala ara per parlar amb el PSOE, en què es convertiria quan arribin a Villaroel? Preciós tot plegat. En fi, ja veurem.

En tot cas, aquest no era un blog polític i amb això de les eleccions només hi escric coses polítiques. Demà miraré d'escriure sobre velers, que vaig al saló nàutic a comprar barcos. Bé, sort of. I un dia d'aquests escriuré també sobre la passa d'embarassos que m'envolta. Aviat quedaré colgat de bolquers a aquest ritme.

Un matí de son: ahir amb tota la conya vaig anar a dormir ben tard. Primer, sopar de nit electoral amb els amics a una població que resisteix avui i sempre a l'invasor al mig del Baix Llobregat, que ja és dir... i després, hora llarga de conversa a l'antiga -skype- amb l'arqueòloga que mira de restaurar-me. Això des d'una població un mica més dura del Bajo. El sopar amb embotits de Girona i País Basc, vi a granel bastant decent i cervesa de la Catalunya Nord. Els allà presents representàvem el tripartit eixint i potser algun flirteig amb CiU convenientment reorientat cap a ERC. Cap PPero i, òbviament, cap impresentable. Hi havia la tendència a titllar d'extrema dreta els Lerrouxistes aquests que han entrat al Parlament. No puc pas estar-hi d'acord: no són de dretes, són d'esquerres moderades i espanyolistes fins al moll de l'os. Això té un nom ben clar: El Pais. Aquesta gent són la línia editorial del Pais a Catalunya. Són els del Foro de Ermua, els Basta Ya, els Savater, Rosa Díez i altres habituals de la premsa progressista espanyola. La que voldria fer amb nosaltres el que els progressistes (i també condervadors) francesos van fer amb els seus catalans, occitans, bascos, bretons, alsacians, etc: fer-nos desaparèixer. Miraran de trencar-ho tot, de carregar-se la convivència que hem aconseguit en els darrers 30 anys, de transformar això en el País Basc, amb l'esperança de que poder-se fer les víctimes i atraure el votant espanyol o el fàcilment influenciable o el simplement dolent. Bé, els progressites d'aquí els estarem esperant, que vinguin, no caurem en les seves provocacions, però no ens arronssarem tampoc. Primer punt del contraatac: fem d'un coi de vegada un bon diari en català, un New York Times català, o un Le Monde, o si molt m'apures, un Pais català. Però espavilem-nos, que tenim l'enemic a la cuina de casa.

I així estem, amb en Montilla descalabrat, en Mas amb un coitus interruptus com una catedral, en Carod que no ha anat per terra, en Saura crescut, en Piqué cardat i els malparits aquells ben cofois.

Veurem si el pacte Mas-Zapatero incloïa finalment la promesa de no reeditar el tripartit i de donar suport a un govern de CiU en minoria: la gran presa de pèl pel país. O si, per contra, hi haurà un nou tripartit amb un PSC debilitat en escons i sobretot debilitat moralment per haver provat un gir espanyolista, haver-la cagada profundament i haver de tornar a demanar pafavó un pacte amb dos partits sobiranistes (o gairebé). M'agrada aquesta opció, ja ho vaig dir. L'opció front nacionalista també és ben possible, però em fa menys gràcia. Primer hem d'apuntalar el país en qüestions que CiU no voldrà jugar-hi: escola pública, recerca, etc, etc. Esperem-nos 4 anys més per aquest escenari. Ja tindrà el seu moment.

En fi doncs, els resultats són força correctes sinó fos per la presència dels 3 éssers aquells. Són com el gol del Drogba de l'altre dia, en temps de descompte, en un partit que guanyàvem pels pèls. Cagundena.