Hi ha experiències a la vida que un home, pel simple fet de ser anatòmicament i psíquica un home, no podrà experimentar mai. Afortunadament.

Demà és el dia de no sé què de la violència de gènere. No vull frivolitzar. Vull parlar del gènere al què globalment pertanyo, a la globalitat del meu gènere.

Al món, hi ha milions de dones que es pot considerar que són vives perquè respiren. També es troben en la mateixa circumstància milions d’homes dels que no en parlaré.

Una dona és, físicament, un cos que dol. Li ho vaig llegir a la Beauvoir i se m’ha quedat gravat a foc roent. Les dones transportem un cos capaç de tantes menes de dolors que fa esfereir.

Dolen els pits, des que són dos cigrons que comencen una nova vida. Dolen per gravetat, cíclicament, ginecològicament, són una massa vulnerable en una ubicació poc pràctica per a una vida farcida d’innumerables xocs frontals.

A dos dits sobre la ratlla del pubis, també cíclicament i ginecològica, no és gens estrany sentir com una agulla se’t clava en un cop sec de martell, ara al cantó dret, d’aquí a 28 dies al cantó esquerre, i et fa doblegar dissimuladament en qualsevol racó de la quotidianitat. De la mateixa manera, et trobes que l’endemà has d’entregar un dossier de dos-centes planes, has d’exposar un determinat projecte amb tota naturalitat, amb els budells constrets per una espècie de bossa d’aigua calenta i putrefacta que se t’infla al ventre i que sembla que hagi de rebentar. Ets en la reunió del segle, i empasses saliva perquè el glop escarlata que t’acaba de sortir de dintre no estava previst i et farà titubejar fins que s’obrin les portes i puguis sortir volant cap al temple suprem: el lavabo. Els trastorns gàstrics són també un dels efectes col·laterals a la periodicitat amb què la biologia s'acarnissa amb el nostre sistema orgànic. Una sola sensació d’aquesta índole, tria la que vulguis, en un home mitjà, el faria anar de pet a urgències perquè doctor no sé què em passa però em sembla que tinc els dies comptats.

De parir jo no en sé res, però tots ja hem vist prou pel·lícules. La injustícia suprema: en diuen un acte natural, però menjar i cagar també són actes naturals i no per això t’has de partir per la meitat bramant de dolor en un paritori.

El que acabo de descriure també és violència, la violència de la natura, amb la qual aprens a conviure perquè no hi ha jutjat on puguis interposar la denúncia corresponent.

Ara bé, a aquesta violència interna que ens acompanya amb una fidelitat ancestral, se li’n poden sumar tantes que vénen de fora que fa esgarrifar.

Una de les pitjors, existeix des que existeixen els homes.

La impunitat torna els homes salvatges. Tant se val si s’han criat al mig de la sabana africana com si han pujat en una escola de pagament. Milions i milions de generacions de dones han patit en les seues carns des que el temps és temps les cent, dos-centes punyalades que t’esquincen els teixits interns abans que un home s’apugi els pantalons i es dilueixi en la boira de la impunitat. En el mínim estat de tensió, quan els músculs es serren amb una força titànica, la perforació física és una tortura inimaginable per la ment d’un home.

Penso en l’Àfrica, per pensar en un lloc físic. Aquestes dones escorxades la nit abans, la setmana abans, el vespre següent, sortiran a treballar com sempre amb la criatura embolicada a l’esquena i s’acotxaran mig de cantó per recollir el gra i rentaran d’amagat el drap que els està aturant l’hemorràgia per a què ningú els descobreixi l’ombra de la vergonya i siguin refusades per sempre més. Si busquen consol en la mare, l’àvia, la germana, els respondran amb condescendència que són coses dels homes i que la vida és així. Potser els donaran un menadet d’herbes amb propietats dubtosament abortives. Durant dies, setmanes, clouran els ulls amb força darrere qualsevol arbust per la insuportable coïssor de la ferida en contacte amb l’àcid úric, i seran incapaces d’anar de ventre perquè la mínima força les tornarà a esquinçar com per efecte d'una fulla d’afaitar.

Aquesta és la realitat que un dia o altre, pel fet de ser dones, pel fet que hi hagi homes que se sàpiguen impunes, els tocarà viure. Una vegada, potser, si tenen sort.

El percentatge de dones, posem occidentals i acomodades, que no hagin de passar per aquest trauma, en passaran d’altres. No us ho diran.

Sense comptar aquests extrems, crec que totes les dones portem una història a dintre relacionada amb els impulsos irrefrenables dels mascles de la nostra espècie. En menor o major grau, si es vol mesurar físicament, que no mental, totes les dones han hagut de córrer alguna vegada. Córrer l’últim tros de carrer una matinada tornant de festa. Córrer a agafar l’ascensor amb el cor al galop per poder tancar la porta de casa darrere tres voltes de clau i més n’hi haguessin. Córrer perquè en alguna part del cos o de la ment un home ha estat a punt d’infligir-te una empremta no desitjada. No cal que sigui en un estat d’excepció declarat. Pot ser en un autobús ple, o en un vagó buit, o en una discoteca, o a la porta mateix de casa. En el nivell més bàsic d’agressió, dubto que hi hagi una sola dona al món que en algun moment de la seua vida no s’hagi hagut de treure una mà fèrria de sobre, o arrencar-se-la d’algun punt sensible de la pròpia anatomia. Per mi ja n’hi ha prou.

Totes les dones portem a dintre el temor de ser físicament vulnerables, físicament envaïbles per un cos estrany.

I tot això que explico com puc és el que porta al cap el pare-home quan li ordena a la filla que a les deu a casa. El noi va arribar a les quatre de la matinada, però a aquestes edats ja se sap. Ara, la nena a les deu i no se’n parli més. Els pares-homes saben de què és capaç la seua animalitat en una situació d’impunitat potencial. Ho saben perfectament perquè viuen en una ment en conflicte amb la seua animalitat. Molts pares-homes que adoren les seues filles fan veure que treballen fins tard amb la cara impresa de la blavor de la pantalla de l’ordinador fent-se passar pels ulls les filles d’uns altres pares essent mil vegades vexades, humiliades, perforades, empalades.

El pare-home que adora la seua filla també és íntimament animal. En el si més intern del nostre ésser, no deixarem de ser animals encara que escrivim cent llibres, encara que siguem tertulians de catalunyaràdio, encara que siguem catedràtics d’ètica a la Sorbona, ministres, jutges, voluntaris de la creu roja o el mateix Pare Sant.

I tu, home, també ho saps.

Aquest és el misteri de l’animalitat humana.

Sense ànim d’ofendre.

(Aquest post està dedicat a tots aquells homes que ens trobem a la vida, i que no són pocs, que ens fan dubtar de la realitat real que he exposat.)

El pitjor de portar un bloc són els remordiments.

Si escrius al bloc no estàs fent cap altra cosa.

Això que sembla una obvietat no està dit perquè sí.

Porto una temporada ofegada de feina. La meua feina és la meua vida, ja ho he dit des de tots els cantons. Però el bloc, ai, el bloc... És la meua perdició. I no sé si ho és més quan hi escric que quan no hi escric.

Quan hi escric tinc remordiments perquè hauria d’estar treballant, llegint, dormint, sopant, fent l’amor.

Quan no hi escric tinc remordiments perquè quan treballo, llegeixo, dormo, sopo o faig l’amor se m’acudeixen mil històries que sento que he de treure com sigui. Només puc associar aquesta sensació a un restrenyiment. El restrenyiment no et deixa viure. Quan una persona està de mal cafè en diuen que va mal follat. Jo crec que anar restret és molt pitjor que anar mal follat. Estar en una reunió i pensar en un wàter, en un moment de calma amb la pròpia fisiologia darrere un pestell tancat, no és estar en una reunió. Jo el necessito, aquest moment, i no el trobo per enlloc. Sempre hi ha alguna cosa que t’interromp la comunió amb el cosmos: una trucada urgent, un cop d’agenda, una data límit, una amiga amb problemes, una parella a qui cada dia veus menys.

La Virginia Wolf en parla, d’això, des d’una vessant més acotada. Una dona, per escriure, necessita una habitació pròpia. Una habitació pròpia vol dir que t’hi puguis tancar a dintre fins que en vulguis sortir, no fins que te’n facin sortir perquè s’ha de fer el dinar o portar els nens a l’escola. Ens reconeix que tenir assignades 500 lliures anuals vitalícies d’una herència d’una tia rica és un fet cabdal per a deixar anar el seu talent. Obre el moneder i sempre hi ha deu penics per a fer un cafè amb quatre quartilles al davant. Històricament, moltes dones que han tingut aquest neguit i no han tingut una habitació pròpia, han acabat embogint. S’han tornat histèriques, neuròtiques, psicòtiques i tot el que es pugui ser segons l’època que els hagi tocat viure.

I jo em pregunto, després d’aquest parèntesi: què n’hem de fer, de tot això?

Per què m’ha tocat a mi, aquesta dèria? Què hi fotem, tota aquesta patuleia, escarrassant-nos per comunicar a la blogosfera dia sí i dia també? No estaríem més tranquils deixant córrer la vida a la mercè del pragmatisme, que si ara surt el sol i ara es pon i tal dia farà un any? Quin sentit té escriure sense nom i sense rostre, portar aquesta doble vida comparable a la d’una amant d’un home casat? Per Nadal, ell soparà amb la seua família. Els amics no en saben res. No és el teu home.

I si vols que sigui el teu home? I si vols que deixi la dona i els fills i el palau de vidre i que fugiu tots dos a encetar una nova vida en una amable ciutat europea? Per aquest amant, jo ho deixaria tot. Però ell sempre diu que ja arribarà el moment, i aquest moment no arriba mai.

I així seguim, fins no sé quan, perdent el temps en aquest bloc, que és com la sortida que em queda, una estoneta avui, una altra demà, i esperant el dia que tingui els nassos de plantar-me davant de la dona i dir-li, miri, senyora, és que ja no puc més, li ho he de dir. Jo sóc jo. I m’emporto el seu home.

Vull sortir d’aquí. M’hi sento empresonada. Empresonada de les meues paraules i de les que m’estalvio de dir. Tinc restrenyiment i no sóc capaç de baixar a la farmàcia i demanar un Micralax. Perquè tinc por.

Perquè si em trobés que en un atac de valentia faig el pas i l’amant com a home de diari no és l’home que en diuen de la meua vida, em quedaria una altra vegada amb les maletes a la porta i aquesta vegada sí que ja no sabria per on tirar.

I amb tot això, què deu estar fent, el Barça?

Ja sé que aquestes no són hores d’escriure un bloc personal. Per a escriure un bloc personal has de portar un bon tros de dia sobre les costelles, tenir-ne una perspectiva sobre la que surin quatre moments destacables i deixar-te portar pel moment que t'és favorable des d'un seient que no tingui rodes i amb l'esquena d'esquena a les cortines fosques.

Què vols que digui, a aquesta hora? Que m’he aixecat a les 7.15 amb moltes dificultats, que a les torrades i el colacao hi he afegit un complex multivitamínic i que un cop he tingut aquesta pasta ben barrejada a l’estómac he estat classificant mails, fent una mica de dissabte del gestor de correu? A la feina no puc sofrir el desordre. Per mi, l’ordinador ha de ser el museu de la pulcritud. Si rebo dos spams en una de les meues innumerables adreces ja em sento laboralment enganxifosa i tinc la impressió que faig pudor.

El cas és que ahir a la nit tenia algunes futileses per explicar, i unes altres amb vel·leïtats una mica més profundes. Les tinc presents, però amb aquest aire de cristall que es respira avui, i escoltant simultàniament la tertúlia de la ràdio, no em sortirien igual.

No em sortiria igual explicar que a l’autobús van entrar tres monges integrals com tres rat-penats, que em van recordar una anècdota que mai no he viscut, i que va d’una “sor” d’aquelles antigues, amb parasol inclòs, que accidentalment cau al mig d’una piscina. L’anècdota, com que mai no l’he viscuda, me la imagino a càmera lenta i la trobo extremadament estètica.

Tampoc no em sortiria igual, i ni ho intento, si parlo de les sensacions que m’està produint la lectura d’Una habitació pròpia, de la Virginia Woolf. És el llibre que la meua professora em va posar a les mans dilluns, com dient, tot el que et pugui dir sobre el teu neguit és aquí dintre. Per a això sí que fa falta alguna cosa més que que siguin les onze de la nit.

Tampoc no em sortiria igual –i aquí sí que el tema de la franja horària comença a tenir sentit– explicar com em vaig emocionar amb un punt d’El llibre de les emocions en què una infermera li explica al Gaspar Hernàndez l’estampa d’aquella mare que li mussita un conte i una cançó de bressol a l’oïda del seu nen mort per acomiadar-s’hi abans que se l’hagin d’endur de l'habitació de planta.

Sí que em sortirà igual, perquè m’ho vaig apuntar, un altre fragment del mateix llibre, que un dia va dir a la ràdio un tal Pep: “Les fotografies són trossos de vida retinguts que ens recorden persones que ja no hi són. Ens reconeixem a nosaltres mateixos com a mortals. Són com fantasmes.” Ens reconeixem a nosaltres mateixos com a mortals: hosti, tu, Pep, què ben trobat. De cop vaig veure les meues fotos carabasses, aquelles amb els cantons arredonits que tenim tots els qui vam nèixer i vam ser fotografiats als anys 70, entre els dits d'unes mans irrigades per una barreja de sang que encara no existeix. És la teua besàvia, dirà una veu, el dia que els reis li van portar una cuineta. Què són els reis? I què és una cuineta?

Aquest recull –perquè és un recull– mereixeria un post a part. Vaig sortir de la llibreria havent-lo llegit tot, i si no el vaig comprar va ser perquè 18 euros a aquest punt del mes són 18 euros. Ara, crec que és un dels llibres que s’han de tenir si tens interès per com influeix el temps horari, i l'ambient, a l’hora de parlar de les coses que importen. I amb això lligo amb el començament del post. El món personal de les persones, i la redundància és expressa, té unes hores en què corre sol. Uns moments propicis. Unes begudes adequades, si molt m'estires. Per això aquest post és una merda més inconnexa i fragmentada que de costum. I és que estic escrivint amb el que se'n diu ordinador de sobretaula, i, ai las!, no es pot comparar amb el tipus de producció que em treu de dintre el portàtil. Demana'm una factura, però no em demanis una reflexió massa encaragolada.

Així que ara que s’ha acabat la tertúlia, em dono per vençuda i ja ho deixo córrer.

Tot el matí a casa de la meua professora. Un te acompanyat de xocolata ben amarga (a la xocolata que no és amarga se li hauria de dir d'una altra manera, igual que a aquesta mena de sacrilegis capitals que en diuen xocolata "amb llet" i "xocolata blanca"). Els colzes, ara un, ara l'altre, sobre una taula rodona ocupada de les nou a les tres per llibres de tapa dura i papers i fotografies en blanc i negre. A la meua galta esquerra, la claror del pati interior d'un principal de l'Eixample de Barcelona. De la meua galta dreta fins al carrer, un ample passadís llarg com un dia sense pa que et porta a les dos últimes estances sobre una estesa de geometries multicromàtiques. Allà on se m'hi posaven els ulls, hi havia una prestageria plena, un quadre sense marc o una porta blanca.

Com a dones que som, parlem de feina i de coses personals sense establir-ne una limitació distingible. Mentre discutim tal o qual tema del projecte, plantem sobre la taula filles i sogres i receptes i afeccions mèdiques. Mentre negociem el calendari, ens salta de la boca una o altra apreciació personal sobre el món, cadascuna des de la seua edat. L'escolto amb una devoció que li tinc a ben poques persones vives. Parlem dels seus articles, de la seua tesi doctoral, que va fer entre un embaràs i un altre. Se'm nota, que al seu costat em sento la persona més insignificant de la Terra? Se'm deu notar, perquè de cop em diu que una persona no pot passar-se tota la vida enyorant quelcom. I m'ho il·lustra dient que per exemple ella enyorava tocar el piano, i que s'hi ha hagut de posar abans que la cosa es fes insuportable. M'ho diu perquè sap perfectament quina és la cosa que enyoro jo. M'ho ha dit perquè sap que la visita d'avui ha de començar a canviar la meua vida.

Quan he trucat a la B. per demanar-li com està, li ho he dit. Li he dit que estic preparada per intentar-ho. I dir les coses és una manera de començar. Com qui vol deixar de fumar. Com qui vol apuntar-se a classes d'alemany. En seré capaç? Confiarem de moment en l'ancestral compromís de la paraula, tan devaluat en els nostres dies. No estic disposada a enyorar quinze anys més el que ja porto més de mitja vida trobant a faltar.

Es pot sentir morbositat per una desgràcia que està passant a una amiga teua? És natural o és malaltís? O no és morbositat, sinó una derivada en forma de complaença pel fet que no t’hagi tocat a tu, i que no té gens a veure amb qui li hagin anat a parar els dards del patiment? Vull que sigui això. Si no, ja podem plegar.

Jo me l’estimo, la B.

Me l’estimo. I amb desgràcies i tot, l’admiro i l’envejo. Les desgràcies li queden com tot: estupendament. Fins i tot haver estat abandonada li afegeix un punt d'alentiment, fruit de la sedació química, que la fa irresistiblement etèria i levitativa. B., perdona'm, però ets estètica fins i tot tocada de mort.

La forma en què l'envejo és esportiva i calculada i conscient que es tracta d’un sentiment compartit per tot l’exèrcit onomàstic de la seua agenda. M’agraden els seus vestits, que jo mai no portaria, però m’agrada tenir-la davant vestida amb els seus vestits. Si un dia porta un anell que m’agrada, em sento com si el portés jo. No em calen les seues arracades, ja les porta ella i jo les puc contemplar. M’agrada dinar amb ella i mirar al voltant i que tothom vegi quina classe d’amigues gasto.

Si plora, tinc ganes de plorar, però sé que és una manera com una altra de copiar-li una de tantes coses que fa amb aquella gràcia natural que déu li ha donat.

No és que vulgui ser com ella, sinó que vull viure-la de prop. Veure el que viu. Ser-hi quan convé. Vull ser partícip del seu dolor. I aquí rau el problema. Crec que no me'n sento prou, i això em preocupa. Per què no me'n sento prou?

El seu dolor m’ha fet brostar sentiments contradictoris. Vull saber-ho tot, però no li ho pregunto directament. Vull saber com, quan, per què, però simplement deixo que parli, que es faci preguntes, que plori, i jo em dedico a fer de persona interessant. Perquè a les pel·lícules i a les novel·les els personatges interessants no parlen gaire. Els hi fotries una bufetada, però es veu que amb ser-hi ja en tenen prou. I el que li ha passat a la B. pel·liculeja. Ho hem de respectar.

Pel·liculeja perquè això és del que tracten les pel·lícules, i sembla que a la vida real no estem per les collonades dels sentiments, que és com la religió, que hem quedat que no s'ha d'ensenyar a les escoles i que darrere la porta de casa cadascú que faci el que vulgui. La B. és el drama, i la M., la N., la F., la D. i una servidora estem còmodament instal·lades a les butaques amb una paperina de crispetes en una mà i el paquet de keenex a l’altra.

La diferència és que tenim a la protagonista al davant. I quan la protagonista ens explica que mai no hi va haver cap crisi entre ells, nosaltres pensem si amb els nostres marits i companys n’hem tingut, de crisis (si la de tal i tal dia se'n pot considerar una); quan ens diu que ell li va dir que no l’estima de la mateixa manera, nosaltres els sentim a ells, als nostres “ells”, dir-nos des de la seua veu que ja no ens estima com abans; quan ens diu que dijous van cancel·lar els comptes conjunts, ens trobem automàticament amb els nostres “ells” al taulell de la sucursal signant uns formularis que no podem llegir perquè se'ns han fet els ulls de vidre. Quan hauríem d'estar patint per la B., profunda i intensament, en els fons estem patint per nosaltres.

I sortim del cine i fem elucubracions sobre si el M. deu ser que en té una altra o deu ser que és gai. Cadascú te la seua teoria. El B., com a representant del seu gènere, em diu que n’ha de tenir una altra, que un home no es llença al buit sense un bon paracaigudes.

Refaràs la teua vida. Li ho diu la F., amb les dos criatures (sí, el segon ja ha nascut) i la hipoteca a 30 anys de quan amb una hipoteca a 30 anys podies tenir una casa amb parets i una cuina amb porta. Li ho diu la M. amb el fill jugant sobre un parquet industrial instal·lat en un pis que paga a mitges amb l'home amb qui no ha volgut casar-se . Li ho diu la D., amb la nena penjant d’un pit des del seu pis de 140 metres i el Volvo nou comprat a mitges amb l'home amb qui sí que ha volgut casar-se. Refaràs la teua vida. Només has de mirar endavant, dona.

Per acabar-ho d'espatllar, jo li dic en la intimitat que per a refer la vida se n'ha de tenir una de feta. Ol·le, ol·le! I que ella ho té tot per fer i a més a més sense fills i hipoteques que li puguin obstaculitzar un futur ple d'oportunitats. Hosti: a meitat d'aquesta brillant reflexió ja em volia veure a tres-cents metres de profunditat amb una pedra lligada al coll "i bajando".

Si et deixen als 31 anys i ets dona, és com si et trenquessis una cama només començar una cursa. Posem que són 400 metres tanques i els has de córrer en un minut, que comença a partir de... ja! Pot ser que sigui la última cursa de la teua vida fèrtil com a corredora d'elit.

Amb el mateix símil de la cursa, si et deixen als 31 anys i ets home, i posem que també et trenques la cama o el turmell abans de la cursa, simplement et fas instal·lar la tele per satèl·lit per veure-la tranquil·lament des del sofà, i calma, tu, que l'any que ve si no l'altre ja m'hi tornaré a presentar. A la vida hi ha temps per a tot i no cal precipitar-se. Si no mira el Messi, per anar mal curat!

Em cago en el bloc! El que hauria d’estar fent ara és treballar. Ja continuaré un altre dia.

A l’autobús se m’han assegut al davant un nen d'uns sis o set anys i el que calculo que li devia ser l'avi.

–Quins controls era que tenies, demà? ­–que sento que li demana l’home, molt posat al dia.

–Mates i català.

–Que no n’havies fet un, ja, de “mates”?

–Sí, però tinc altre.

Tinc-altre! Mai no havia pensat que això de la "desaparició" d'una llengua també era cosa d'anar-la retallant.

Un dia de fa uns quants dies em vaig despertar amb un ull que em ballava. Era com si davall de la parpella dreta hi tingués una munió de gent microscòpica aplaudint.

El dia d'abans, ma mare i jo havíem discutit sense discutir, aquesta vegada dintre del meu territori. Discutir sense discutir és molt corrent en la meua família. Vol dir que no ens cal discutir per estar discutint. Callem d’una determinada manera i el silenci que se’ns densifica entremig és un silenci molt concret, perfectament identificable dins de la gamma de silencis que practiquem entre els que compartim material genètic en primer grau. Mentrestant, a dins dels nostres caps és on passa tot el que no sabem fer passar d’una forma sensible i bilateral. Quan la pressió d’aquell dit polze invisible contra el coll del coll ja es fa insuportable, fem el paper i ens acomiadem tan ràpidament com podem, mig desmaiats per hipoventilació, pel fet d' haver estat sostenint l’insostenible amb l’estómac com una pedra.

Els silencis que mantinc amb ma mare, es podrien esculpir. En trauries un David de Miquel Àngel i encara et sobraria material per a fer-li un carro de set places.

El dia que dic, em va portar un regal. Vam aguantar fins a l’hora de dinar, de forma cordial i amb el punt just de gelor. Tot anava artificialment i continguda com una seda. I va ser llavors quan, de sobte, com sempre, a sang freda, va treure el tema. El cony de tema. I també com sempre el vaig tallar en sec. L’has cagat, em pensava que venies en so de pau, bandera blanca en mà. Se suposava que venies de visita.

Ets una tramposa i per aquí no hi passo.

Callo i desparo taula, em poso a rentar els plats, a netejar la cuina net sobre net, poso una rentadora, faig veure que segueixo la telesèrie. Tu et dediques a anar al lavabo, que és un dels teus esports favorits, des de sempre. On és la mama? Al lavabo. Crida a la mama que la demanen al telèfono. No, que és al lavabo.

El silenci que dic va durar mitja hora llarga. O més. O menys. El cap em bullia de tant de discutir mentalment. Era com tenir-hi un eixam d’abelles en un dia de pluja.

Quan la corda ja era a punt de petar em diu que se’n va.

Doncs ves-te’n.

L’escena no la veig, però la veig: ma mare fent esclatar el plor contra el mirall de la porteria, tres hores abans que surti el tren.

Si allò hagués estat una pel·li, jo hauria deixat lliscar l’esquena fins al baix de la porta d’entrada, per plorar en silenci amb la boca oberta.

Però a la vida real ningú no és tan teatral, així sense públic. La meua reacció va ser encendre l’ordinador i treballar fins les dotze de la nit. Fins quan em va tornar la gana.

Ma mare, doncs, és el gran misteri de la meua existència.

La impressió que en tinc és que sempre ha portat una vida interior hipersensitiva i cinematogràfica, sempre petant com una mar d’espuma contra els esculls que som els del seu voltant.

Mai no hem estat per les seues pel·lícules.

Ningú mai no ha estat per les seues pel·lícules.

Fins que ha trobat un segon algú amb qui poder ser-nos una perfecta desconeguda.

Perquè també hi va haver un primer algú, des del primer Nadal que el nostre pare va faltar a casa. El primer Nadal que el nostre pare va faltar a casa, ella ja tenia una ampolla nova de perfum al tocador. Amb un llaç al coll.

Qui és llavors ma vertadera mare, la d’abans o la d’ara?

Com m’agradaria que ma mare no fos ma mare per entendre-la.

Si fos la mare d’una altra, procuraria entendre-la, i segurament l’entendria.

Però és la meua. És la que tinc. I em costa d’acceptar que m’hagi tocat a mi haver de demostrar que realment sóc el que vaig dient pel món que sóc. La N., que mira amb aquella alegria sèries d’homes que es donen pel cul i que va de mig feministota i de menjacapellans, i va i es troba amb una mare que sembla sortida d’un deliri del Benet i Jornet, que és allò que en diuen una dona independent que un pic va tenir l’home al clot fot el que li rota, i va, i ve, i fa, i desfà, i se’ls guanya i se’ls gasta, i a sobre té dos mòbils i xateja i baixa música d’Internet i fa anar el Photoshop amb una destresa no gaire vista als 57 anys. I jo, la seua filla, una noia d’aquestes que en diuen independent, que fot el que li rota, que va, que ve, que fa i desfà, que se’ls guanya i se’ls gasta, i que bla, bla, bla, no sóc capaç d’assumir-ho.

Heus aquí una persona patològicament contradictòria.

I vaig decidir oblidar-me’n a cop de treballar. Ah, la feina... El cau dolç i tebi del meu esperit.

Però aquesta cosa de l’ull, el bom bom bom aquest com si hi tingués tot el pols posat, no em deixava concentrar ni pensar ni portar una vida normal. El metge aviat ho va tenir clar: noia, has de procurar no treballar tant o no tenir tants disgustos.

I així va ser com l’home de la bata blanca em va introduir en el món espés i cosmopolita dels ansiolítics, fins a nou avís. I aquesta és tota la història.

Encara estàvem sucant el pa amb tomàquet, que ja han marcat el primer. Quina fila que fèiem al minut 40, abillats amb les samarretes i les bufandes: ni els gossos aconseguien amb els morros humits donar-nos consol. Davant de la pantalla de ca la S., a qui ni tan sols no li agrada el futbol, ha costat de marxar el pernil, han sobrat patates, olives, ganxitos, mitja truita, i els pistatxos s'han ingerit sense mirar, compulsivament. El Madrit, quan vol fer veure que és bo, encara fa més ràbia. Perquè s'ho creu.

I així s'acaba la setmana en què he estat a punt d'escriure al bloc tres-centes mil vegades i que ho he deixar correr perquè diria massa coses que em doldria llegir més endavant. Quina nosa que fa la família, quan per una hom ja no és ni família ni res. Quan ma mare ja no és la mare que em va parir. Quan a la casa on vaig néixer, a dos portes del meu dormitori, al cantó on el meu pare un dia de setembre no es va despertar, hi dorm un home que, tot i que no en té cap culpa, voldria que també fos mort.