VilaWeb.cat

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 30 canvis

Arxiu

« Novembre 2006 »
dl dt dc dj dv ds dg
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930   
 
valldalbaidi | dissabte, 25 de novembre de 2006 | 00:34h

He dividit l'escrit en tres parts perquè és llarg. Ací teniu la segona  part. Bona nit.

  -Por no hablar de la multitud de apellidos valencianos muy usuales, que
son nombres de ciudades catalanas como: Valls, Solsona, Balaguer,
Tàrrega, Cardona, Igualada, Agramunt, Roses, Piera, Blanes, Girona, Tortosa,
Ripoll, Reus, Manresa... O también: Figueres, Vendrell, Perpinyà, Lleida,
Tamarit, Masnou, Vic(h) e incluso Barcelona i Barceló.
  -También de pueblos catalanes más pequeños, como: Bellmunt, Albiol,
Cases, Biosca, Alzina, Martorell, Claramunt, Corbera, Costa, Mur(r)a,
Aguilar, Alberola, Clarà, Coll, Colomer, Eres, Bigues, Boix, Bosc(h),
B(r)u(r)guera, Casanova, Fàbrega, Fonollosa / Fenollosa, Forés, Marçà
(Marzà), Miralles, Montagut, Mon(t)ferrer, Mon(t)lleó, Mora, Navàs,
Peralta...), Prat(s), Prades, Pujal(t) / Puchalt, Ribelles, Sanaüja /
Sanahuja, Soler, Sorribes, Ulldemolins, Vilaplana, Vilar, etc.
  -comarcas: Ripollés, Gironés, Rosselló, Vallès, Garrigues,
Vallespir... o gentilicios catalanes: Cerdà (de Cerdanya), Pallarés
(de Pallars), Català i Catalán, Llobregat...
  Hay comarcas con el mismo nombre en Catalunya y en València: Mariola,
Riberes, Plana... Y poblaciones con igual nombre al norte y al sur:
Castelló, Montserrat, Sallent, Vilanova, El Puig, La Pobla, Portell, Quart,
Querol, Rosell, Torrent, Altet, Montornés, Figueroles, La Llosa, Lledó,
Ondara, Oliva, Vallbona, Viver.... Un pueblo, Miramar, existe en Catalunya,
València i Balears.
-----------------
  En estudios científicos sobre datos "de paternidad" (ADN), que són
irrebatibles, resultó también que los genes más similares a los de los
valencianos eran...los de los catalanes (estudio publicado el 15 de junio de
1995 en "Levante"). Luego no hay ninguna duda del origen de los
valencianos.
------------
"Catalans i Valencians, cosins-germans" / "Catalanes y valencianos,
primos-hermanos" (Refrán popular valenciano y catalán).
---------------
  Celebramos Sant Joan con fuegos desde Perpinyà a Alacant, hacemos "mones"
de Pascua, castellers (Moixeranga en Algemesí), a les Illes, algunos pueblos
valencianos como Catí gastan barretina, y el "llit" del Túria antiguamente
se llamaba "Rambla", en la ciudad de Alacant también tienen su famosa
"Rambla ", como "les rambles" de todas las ciudades catalanas. La
gastronomía de dieta mediterránea (all-i-oli , pa amb tomata...), las
fiestas (2ª Dia de Navidad y de Pascua.. ) y muchos otros detalles nos
aproximan.

valldalbaidi | divendres, 24 de novembre de 2006 | 18:11h

M'ha arribat un correu d'un exalumne que va cursar 2n de batxillerat el curs passat i que us vull deixar ací perquè, encara que la major part de gent que ens llig ho té clar, em sembla adient per als blocs de vilaweb. Ací teniu part del text: està en castellà però és molt important que el feu arribar a tot el món. Gràcies.

España, donde durante casi 350 años la Inquisición era la segunda
autoridad, sólo inmediatamente después del rey, para acabar con toda
disidencia o -como decían ellos mismos- "la funesta manía de pensar"-
todavía tiene un importante sector, herederos de ese espíritu inquisitorial,
que insiste en estas aberraciones de un pasado tétrico de oscurantismo lleno
de genocidios y quemas en plazas públicas (con mucha asistencia de público,
por cierto).
  Igual que los célebres procesos inquisitoriales contra destacados
científicos, como Galileo Galilei, estos sectores ultramontanos y
anticientíficos, representados por los sucesores de la Dictadura franquista,
mantienen una pintoresca cruzada en la Comunidad Valenciana, contra la
opinión de todas las universidades del mundo y de todas las Academias y
centros de Filología de los 5 continentes así como de especiallistas
culturales, historiadores y de numerosas sentencias judiciales, por simple
interés de agitación política de carácter racista.
  Se trata de un racismo anticatalán "apoyado" con una "kaleborroka"
catalanófoba que incluye numerosos atentados y violencias de parte de
grupúsculos del ultranacionalismo español, incluyendo asesinatos como el del
joven Guillem Agulló en 1993 y bombas contra concentraciones de
reivindicación cultural en la plaza de Toros de Valencia o contra
intelectuales de prestigio como Joan Fuster, o ataques físicos contra altas
autiridades por parte de ultras fanatizados.
  Estos torquemadas, igual que antes mantenían que el sol giraba alrededor
de la tierra, mantienen ahora osadamente que el valenciano es distinto del
catalán, lo cual es decir tanto como que son idiomas distintos el andaluz y
el castellano, o el portugués y el brasileño, o el flamenco y el holandés, o
el alemán y el austriaco, o el inglés y estadounidense.

  Las declaraciones de la Real Academia Española de la Lengua -que estas
fieras de la incultura y de la manipulación política desvergonzada no
respetan-, así como numerosos datos etnológicos, culturales, onomásticos,
toponímicos, genéticos, históricos...no dejan nunca lugar a dudas: el
valenciano es tan catalán como castellano son el "mexicano" o el "argentino"
(o, seguramente, más).
---------
La lengua de los valencianos,   por la Real Academia de la Lengua Española (R.A.E.).

 Los firmantes, miembros de las Academias Española de la Lengua y de la
Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses
pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos,
acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del
País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer
nuestra opinión sobre este asunto, científicamente aclarado desde hace
muchos años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las
lenguas románicas:
Que el valenciano es una variante dialectal del catalán. Es
decir, del idioma hablado en las islas Baleares, en la Cataluña francesa y
española, en la franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en
el Principado de Andorra y en la ciudad sarda de Alguer.
Por todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en
duda y aun asperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus
propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden
ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor,
merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.
  Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan
consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un
hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.

  Es culturalmente aberrante todo intento -como el que contemplamos-
de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural
catalana, por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos
sino respeto y admiración, dentro del cual el País Valenciano ha tenido y
tiene un lugar tan relevante.
Dámaso Alonso, Jesús Pabón, Antonio Buero Vallejo, Tomás Navarro, Pedro Laín
Entralgo, José María Peman, Vicente Aleixandre, Fernando Lázaro Carreter,
Alonso Zamora Vicente, Salvador de Madariaga, Marqués de Lozoya, Miquel
Batllori, Camilo José Cela, Rafael Lapesa, Manuel Alvar y José Antonio
Maravall.
1975, ratificado 1980.

valldalbaidi | divendres, 24 de novembre de 2006 | 00:14h

Com sabreu, avui hi ha hagut un atemptat terrorista que s'ha endut per endavant 140 persones. Ha estat un dels més sanguinolents des del dia que el trio "calavera" declarà la guerra a aquest país. Estic a favor de la llibertat de les persones i dels pobles. Per tant, condemne la violència i el terrorisme que deu molt a la guerra que declararen aquests tres éssers impresentables (per dir-ho suaument). Que no descansen en pau mai, i que els acompanye la memòria d'aquest drama (si és que encara els queda algun tipus de consciència) tota la resta dels dies que visquen. Bona nit. 

valldalbaidi | dijous, 23 de novembre de 2006 | 12:16h
A l'alumne que ha gosat contestar el que llegireu més avall

Per als que no us dediqueu a aquesta feina d’ensenyar al que no sap (com va dir aquell sant home), us recorde que, si volem treballar, els mestres i professors tenim faena per donar i vendre. Ara bé, també és cert que n’hi ha qui no n’ha fet en la vida ni en farà.

Com que no tinc àvia, haig de ser jo mateix qui parle de la feinada que tenim tots i cada un dels dies lectius i no lectius (si volem dur a cap amb professionalitat la nostra tasca diària).

Tot açò venia per traslladar-vos el que m’he trobat en dos exàmens de lectura del grup 2n B (batxillerat). El llibre que llegien era: Jesús Tuson, Patrimoni natural, Editorial Empúries. Podien tenir davant el llibre i tots els apunts que hagueren pres durant la lectura personal. I açò és el que han escrit :

Ocorreria com al llatí, que va ser l’esperpento de fa milers d’anys…

Així que l’anglés és l’esperpento de futur, però no pot ser res més que un nivell d’anglés bàsic.

L’anglés és una proposta com a espartento del present i del futur…

És cert. No tinc tanta imaginació per “inventar” aquests fragments tan “sucosos”. I mentrestant la Conselleria-Institut Anotòmic Forense mirant cap a un altre costat.

I avui, en el grup 1r C (batxillerat), he gosat preguntar-los quina diferència hi ha entre la forma verbal “CONDUÏSC” i “CONDUESC”. Después d’algun que altre moment de dubte, un alumne m’ha contestat: “conduïsc” vol dir que vas conduint un cotxe, un autobús, una moto, etc. I “conduesc”, que saps conduir, però no conduïxes en aqueix moment. Així ha estat. Bé, ja sabeu: a qui pregunta mentides amb ell.

Bon dia/vesprada/nit.

valldalbaidi | dimecres, 22 de novembre de 2006 | 23:49h

No sé per quin motiu m'entendreix aquest animalet.

Bona nit.

valldalbaidi | dimecres, 22 de novembre de 2006 | 17:55h

Ahir, al Liante, com cada dimarts Jesús Puig escrivia el seu article d'opinió. Aquest article el va dedicar a una gran "senyoreta" del PP, alcaldessa de la més gran ciutat que hi ha i hi haurà sota la capa del cel -avui encara no ho diuen, però, si no els parem els peus, ja ho veureu-. La tal "senyoreta" és Na Rita Barberà, sí teniu raó, l'alcaldessa que el senyor Aznar no aconseguí casar. Ja sabeu què vull dir. Us demane que  no malinterpreteu les meues paraules. Ací teniu el text:

Rita i la mona Chita

JESÚS PUIG

Senyor, quina creu! Quan encara no ens havíem refet del xafarranxo victimista per l´ampliació del port de València, ja ens ve a sobre el reprotxe a Carmen Alborch perquè, anys enrere, «no ayudó a que consiguiéramos la capitalidad cultural». Instal·lada en el victimisme permanent, l´alcaldessa de València cabriola de queixa en queixa com la mona Chita de liana en liana. I és que vénen eleccions municipals i cal mamprendre la candidata del PSOE. La intenció és tan burda que fins i tot la meua tieta, que vota PP, ha trencat a riure fins el punt que la dentadura postissa li ballava com una màquina de cosir repuntant la gira del llençol. I és que l´anèmia d´idees és tan gran que no importa fer el ridícul amb un discurs ploricó que converteix l´ajuntament en barraca de fira i l´alcaldessa en ninot de drap a qui li tiren pilotes de greuge en un pim, pam, pum interminable.

Quan Rita la Ploraora afirma, amb la finesa d´agulla saquera que la caracteritza, que València és un «referente cultural», oblida que els referents han de ser com els fars, que no estan per confondre´ns, sinó per guiar-nos a bon port. Malauradament, la València del PP és una mar encrespada plena d´esculls que amenacen la línea de flotació de la nostra identitat. El recurs del Consell contra el memoràndum de les llengües cooficials de la Unió Europea, la petició de retirar dels Pressupostos de l´Estat la subvenció a la Fundació Ausiàs March i el discurs en castellà de Font de Mora en Brussel·les (armen un Cristo perquè el valencià estiga present a Europa i després no en fan ús), formen part de l´últim catàleg de malifetes que, efectivament, fan de València un referent mundial, però de la incultura. Creure que així aconseguiran la capitalitat cultural és una d´eixes esperances que tenen els malalts greus quan veuen que van a pitjor i el metge no els canvia la medicació. Així doncs, que l´alcaldessa espere asseguda, o penjada d´una rama com l´amiga de Tarzán. A falta de pa cultural, almenys fruirem del circ.

 

 

I per acabar el post d'avui vull traslladar-vos un fragment de l'article que escriu al  Liante la diputada del PSOE (em negue a escriure PSPV i ja sabeu per què), Ma Antonia Armengol, Los trileros de Mestalla. Ací teniu el fragment:

En este sentido y respecto a la operación Mestalla apunto:

-Que a unas personas les expropien (recalifiquen) sus tierras para hacer una actuación publica de interés general y luego se las entregan a los accionistas de una sociedad mercantil, no se si es legal o no pero tengo claro que es una sinvergonzonería

-Que se niegue un estadio deportivo a todos los valencianos y se entregue el patrimonio a unos accionistas privados con el consiguiente aumento del valor de sus acciones, no se si es legal o no pero me parece una granujada

-Que el actual Mestalla sea tocado por la varita mágica del urbanismo-Barberá y se conviertan en cientos o miles de viviendas de lujo, coadyuvando al incremento del valor patrimonial de las acciones de la sociedad anónima no se si será legal o no, pero me parece una vileza.

A mí me parece muy bien que el fútbol sea un deporte que interesa a muchísima gente y por eso los poderes públicos deben atenderlo, pero creo que debe hacerse sin enredar entre los intereses de los valencianos y los privados, sin exprimir los sentimientos de la gente para beneficio de unos pocos.

Si la ciudad requiere un nuevo estadio, que se haga, a ser posible que sea de todos y para todos y que trate de resolver el máximo de necesidades deportivas de la ciudad, y los poderes públicos que se limiten ni más ni menos a garantizar las aspiraciones de todos y todas y no de alguno.

valldalbaidi | dimarts, 21 de novembre de 2006 | 19:42h
Aquest matí uns alumnes del grup 4t C (ESO) m'han parlat del Friki test. D'entrada, pensava que em prenien el pèl i no els he fet massa cas. Però han insistit en el "ditxós" temeta. I, perquè callaren d'una vegada, els he dit que avui el cercaria a Internet. I ja ni ho recordava. Ara, fa un minut, un alumne del grup per MSN m'ho ha recordat i l'he cercat. I nosaltres pensant què podem fer per millorar l'ensenyament. Som uns il.lusos i no ho sabem.
Us deixe un apartat dels molts que té aquest test. I ací teniu la pàgina on podeu trobar-lo http://club.telepolis.com/docz/frikitest.htm

3 - Has...
Mostrando 44 de 44 opciones
ido a alguna fiesta Friki/ñoña
... y te hizo mucha ilusión
organizado una fiesta Friki
sido beta-tester de este Friki Test
jugado al rol alguna vez
... más de tres veces por semana
... durante más de 12 horas seguidas
iniciado a mucha gente en el «arte» del Rol
jugado en alguna competición
... ¡y ganaste!
ido a una fiesta sólo para jugar al Trivial
contratado un móvil/celular cuyas últimas cifras son 37454 (F,r,i,k,i)
... o alguna otra tontería Friki/ñoña
ido disfrazado sin ser Carnaval ni Noche de Brujas (Halloween)
participado en algún Mercado Medieval
sido criticado con frecuencia
... por tu familia
hecho el test de MENSA (Asociación de superdotados)
... y te admitieron
hablado con tus plantas para que crecieran sanas y sin traumas
hablado como Yoda, y de forma seria, sin reírte
ido al cine solo
... como de costumbre
a ver una película disfrazado como alguno de los personajes
... y, por supuesto, fuiste solo
aguardado cola durante más de 2 horas para conseguir entradas de cine
... más de 12 horas
rechazado ir a una fiesta porque... no te consideraste que eras lo suficientemente guay|chida/o|chévere|macanudo|fetén|etc.
... querías arreglar tu computadora (ordenador)
... te apetecía leer o estudiar
... preferías chatear
... tenías que planear cómo dominar el mundo
discutido para demostrar que ST|SG|LGDLG|ESDLA|etc. es lo mejor que hay
fundado un Club de Fans de cualquier cosa
hackeado un importante servidor mientras merendabas
rechazado jamás una cita
usado términos informáticos aplicados a la vida real
comprado un «Anillo Único»
mantenido discusiones contigo misma/o para convencerte de que no debes hablar sola/o
pasado horas en un IRC-Trivial sólo para demostrarle a un amigo cuán listo eras
creado fanart
... y publicado
traducido cómics en otros idiomas
... para que los leyeran tus amigos
valldalbaidi | dimarts, 21 de novembre de 2006 | 07:11h

Tenint en compte que l'edició catalana d'EL PAÍS no arriba a la resta dels PPCC, ací us deixe un article de l'Empar Moliner de dissabte. Que el gaudiu com jo ho he fet! Bon dia.

Urge mujer gorda, zurda, no nacionalista


EMPAR MOLINER

<>

 

EL PAÍS - 18-11-2006

Me llama la atención el titular de la entrevista que el político Albert Rivera concedió hace unos días a La Vanguardia. Decía: "Hoy en día en Cataluña no es fácil decir que uno es catalán pero que no es nacionalista".

A mí me gustaría ser nacionalista (igual que me gustaría ser fumadora). No lo soy por culpa de mi individualismo. Dicen algunos escritores que "la patria es la infancia" y mi infancia fue un asco. Me gustaría decir, sintiéndolo, que mi tierra "es lo más grande" como oigo decir a americanos o andaluces, sin ningún problema. Pero no soy así. Si mañana Girona quiere segregarse de Cataluña, a mí me parece estupendo. Del mismo modo, deseo que cualquier "realidad nacional" de España pueda conseguir la independencia de manera legal. Y sé que el político Rivera lo verá como yo, porque sólo los nacionalistas españoles querrían impedir el desmembramiento de España. Y nosotros no somos nacionalistas.

Dicho esto, creo que su titular es falso. Me parece justo al revés. Hoy en día en Cataluña lo que no es nada fácil es decir que lo contrario: que eres catalán y nacionalista. Declararse nacionalista queda muy mal. El nacionalismo -y el catalán en particular- no está bien visto. Lo moderno y lo guay es lo nuestro: no ser nacionalista. ¿Dónde es difícil decir que eres nacionalista? ¿En un bar? ¿En TV-3? ¿En este periódico? No se me ocurre una sola persona que declare en público que es nacionalista aparte de Joel Joan. Hasta Puigcercós ha dicho que no lo es. En cambio, me vienen a la cabeza docenas de personas que dicen que no son nacionalistas y, por decirlo, pillan cacho en los medios. Los que ligan en un pub no son los que se declaran nacionalistas, sino los que se declaran "ciudadanos del mundo".

Cada cinco o seis meses, a algún editor de ideas se le ocurre hacer un libro colectivo escrito por "charnegos". Y entonces, llama a los escritores y les explica lo importante que es que participen en el proyecto, porque resulta que hay que reivindicar el charneguismo. Yo, como la mayoría de los catalanes, soy descendiente de inmigrantes. Mi segundo apellido es Ballesteros: mis abuelos eran de Madrid por parte de madre y de Castellón por parte de padre. Pero, sinceramente, creo que mi charneguismo ya prescribió cuando yo era un tierno feto de tres semanas. Así que no voy a torturar a nadie haciendo libros colectivos que reivindiquen cosas enrolladas que no necesitan ninguna reivindicación. Pero ya comprendo que hacerse la víctima es muy gustoso. Reivindicar el charneguismo por mi parte a estas alturas, con lo que mola, sería como reivindicar que soy zurda (y explicar otra vez lo que sufrimos los zurdos cuando de pequeños nos ataban la mano a la silla). Por favor ¡con lo que triunfamos los zurdos entre los sensibles...! (Y si encima de ser zurdos somos mujeres, y si encima de mujeres, charnegas, ya ni les cuento.) Me imagino la rueda de prensa del grupo de charnegos reivindicantes y me salen granos. (Bueno, es cierto que no quiero torturar a nadie con reivindicaciones, pero también lo es que los proyectos colectivos no me van. A mí no me gusta compartir la gloria).

La frase del político Rivera me la tomo como lo que es: la frase de un político. Pero me parece que tiene las mismas intenciones que el argumento de esa obra de teatro llamada Gorda. En ella te explican que un hombre se enamora de una gorda pero sus amigos no le comprenden, porque la cruel sociedad no acepta a las gordas. Es fantástico, pero es falso. ¡Anda ya! Como dice la locutora Sílvia Tarragona, que es gorda y amiga mía, a las gordas no se las menosprecia jamás en público. Al revés, son el objetivo preferido de los bienintencionados y los buenistas. En cambio, a las flacas se las menosprecia con el beneplácito de todos. A Victoria Beckham, por ejemplo, los de la prensa la llaman anoréxica, escoba, saco de huesos... Jamás insultarían del mismo modo a una gorda. En público no se menosprecia ni a las mujeres, ni a los gordos, ni a los no nacionalistas. En público se menosprecia a los hombres, a los flacos y a los nacionalistas. Otra cosa es con quién te acuestes.

 

valldalbaidi | dilluns, 20 de novembre de 2006 | 11:31h

M’han arribat aquests dotze manaments per als pares i mares. Us el traduesc ací. Si els posem en ús donen resultants molt positius.

 

1.     Digues el que penses i pensa el que diràs: expressa en forma directa i en les teues pròpies paraules el que sents: els teus fills tenen dret a saber-ho.

2.     Sempre digues la veritat: encara quan sàpies o cregues que els teus fills se sentiran llastimats a saber-la. Tu també esperes que el teu fill siga veraç.

3.     Sigues sempre el mateix: els joves necessiten d’algú fort de qui dependre especialment en moments crítics. En observar que tu ets conseqüent, ells podran recolzar-s’hi.

4.     Recolza amb els teus actes el que dius: no els digues una cosa, mentre que tens unes altres regles per a tu. Sigues l’exemple.

5.     Compleix la teua paraula: si dius “no”, que siga “no”. Si dius “sí”, que siga “sí”. Pren decisions en què els teus fills puguen confiar.

6.     Expressa’t clarament: la majoria dels problemes familiars són causats per alguna cosa que no ha estat dita amb claredat, alguna cosa que és una suposició i que no ha estat discutida satisfactòriament.

7.     Compleix sempre les teues promeses: mai no prometes alguna cosa que no tens la intenció d’acomplir. Si les circumstàncies t’impedeixen acomplir una promesa, explica clarament les raons que ho impedeixen.

8.     Demana perdó: les pares no sou perfectes. Mai no tractes de justificar les teues faltes ni les teues equivocacions. Admet els teus errors. Si tu comets un error de judici demana perdó.

9.     Consulta amb els teus fills : els fills tenen un sentit de comprensió més pregon del que se’ls concedeix. Sol.licita les seues idees i opinions, sent-te orgullós de l’amor que ells et professen i fes-los-ho saber.

10.Disciplina impulsat pel seu amor : Mai no disciplines els teus fills impulsat per la ira o l’enuig, si amenaces amb castigar-los i no ho fas, el que aconsegueixes és confondre’ls. Pensa com vas a disciplinar-los abans d’actuar.

11.Confia en els teus fills: concedeix-los alguna llibertat, si tu els demostres confiança, ells respondran en forma confiable. Si confies en ells, ells confiaran en tu.

12.Manifesteu els pares el vostre amor mutu: el millor regal que els pares podeun fer als postres fills és un exemple d’amor mutu. Els fills aprendran al voltant del que és el veritable amor veient-lo en vosaltres.

 

És un text d’un autor desconegut. I, a més a més, la major part dels 12 manaments són aprofitables en la tasca diària dels que ens dediquem a açò, tan desprestigiat per gran part de la societat avui dia, l’educació i l’ensenyament. Ho sent haver de dir-ho. Però és la realitat (de moment).

Bon dia.

 

valldalbaidi | diumenge, 19 de novembre de 2006 | 17:45h

A les poques hores ja circulava per la xarxa que us havien entrat al Parlament els "blaveros" (disfressats aquesta vegada de Ciutadans, ho dic així perquè el meu amic Toni de L'Hostal (nét) diu que blaveros sempre n'hi ha hagut). Avui, mentre repassava articles d'opinió que habitualment llig, m'he trobat amb aquestes Engrunes del Joan Oliver. Llegiu-les amb molta atenció i prengue-ne nota. No vull ser catastrofista (ni avui ni mai), però el meu País Valencià no rutlla (i no cal que pregunteu per què després de llegir l'article de l'Oliver)...

Joan Oliver

 
Amics valencians

Fa unes dècades, tots els que tenim una edat i fa anys que tenim mal de país, parlàvem del País Valencià, de com s'havia anat desnacionalitzant i de si s'hi podia fer alguna cosa i quina. Fa uns trenta anys la cosa va començar a decantar-se, per a mal. El concurs del socialisme valencià va ser essencial per desnacionalitzar el país. Els darrers dies he parlat amb dos amics valencians bons coneixedors del País Valencià i de Catalunya i hem coincidit amb tots dos que la situació de Catalunya avui s'assembla cada cop més a la del País Valencià de fa trenta anys. I que tal com pinta la cosa les perspectives són que seguirem el seu mateix camí i que el seguirem amb la col·laboració necessària dels socialistes catalans. I que veurem, estem veient ja, com a Catalunya creixen uns blaveros particulars que fins i tot s'asseuran al Parlament de Catalunya per parlar-hi espanyol, com a les Corts Valencianes.

 
La batalla de Barcelona

La desnacionalització del País Valencià tingué com a element clau el que es coneix com a batalla de València. Una ciutat que no ha estat capaç de fer de capital del país ni de mantenir-ne la identitat. Sense València, el País Valencià no és possible. De la mateixa manera que sense Barcelona Catalunya no seria el que és. I encara que vulguem fer veure que no ens n'adonem ara s'està lliurant la batalla de Barcelona, prou semblant a la de València. I l'estem perdent. La llengua està quedant arraconada a una velocitat de vertigen i ja es gairebé impossible prendre un cafè, agafar un taxi o comprar-se uns mitjons en català. Si perdem Barcelona, ens quedarem sense país. I l'estem perdent. I des del nou govern de la Generalitat seguiran amb el rotllo multicultural i seguiran dient-nos discriminadors als catalanoparlants i ens seguiran discriminant. Com van fer els socialistes valencians ara fa trenta anys.

 
Penyagolosa i Empordà

El meu amic valencià es podrà refugiar a la casa del peu del Penyagolosa i encara podrà viure en la seva llengua. I jo em podré refugiar al mas de l'Empordà i encara podré viure en la meva llengua. Però serà una llengua que mor. Una llengua que ja no servirà per viure ni a València ni a Barcelona.