Ja sóc una patriota sociocatalana amb tots els ests i uts. Bé, ja ho era abans d'avui perquè he exercit, des que n'he tingut, els meus drets i deures ciutadans (com ho han fet tots els catalans i catalanes. Per tant, tots patriotes ). Formo ja part del nou catalanisme que el govern català vol instaurar. O no? 

La política és simbologia, la direcció d'un país és lideratge de l'ambició utòpica.

He llegit amb atenció el discurs que ahir, 23 de novembre, llegí José Montilla com a futur President de la Generalitat de Catalunya al nostre Parlament. Un discurs asèptic, amb èmfasi sobre l'acció de govern tecnocràtica, adient per a la presentació d'un director general de l'administració pública o de l' àmbit privat. Les referències, poques, a la nació, història i llengua han estat fredes, sense alè, cauteloses i volgudament ambivalents: s'hi han introduït els noms, perquè havien de formar part obligada del discurs del candidat però s'han convertit en nous conceptes desproveïts de la seva ànima. No hi ha nació viva, no hi ha pàtria catalana, no hi ha llengua pròpia, no hi ha identitat catalana.

Hi ha un joc de la infantesa que, sempre que puc, intento transmetre als nens i nenes d'avui. Un joc humil per a gent petita i gran curiosa. El record és inseparable dels primers anys 40, tan llunyans, del segle passat; el seu nom té l'eco de l'horror viscut. És el joc " del pobre soldadet que va anar a la guerra ".

El Sr. Presidente tornà a visitar la industriosa colònia, la de "los catalanes que de las piedras hacen panes". Com és qui mana a España advertí als caps del nou govern tripartit que havien d'obrir una etapa de "sosiego", una de les seves paraules-talismà . Els interpel·lats hi assentiren,"sí, bwana", "sí, jefe", "sí, Sr. Presidente", abduïts pel rostre del somriure esculpit.

Un acte multitudinari, una mena de catarsi col·lectiva per a renovar la confiança de CiU en CiU i en el lideratge d'Artur Mas. Aquest va ser el motiu de l'acte d'ahir al vespre al Palau de Congressos de Barcelona. Hem acabat el dol amb el ritual dels ancestres, hem exorcitzat els mal tripartits (volia dir els mals esperits).

No tothom pot entendre-ho de la mateixa manera.

"I aquell dia d'estiu, després de dinar, la mare dugué el Vicentet i la nena a Montjuïc.

                       Johann Wolfgang von Goethe. 1749-1832.

            " No se'ns pot exigir que siguem imparcials, sí que siguem sincers"

                                                   Practicable!

                                    

Un Parlament diferent : a l'hemicicle veiem el grup majoritari en nombre de vots i escons i confiança ciutadana, els tres grups que junts formen la majoria parlamentària, el grup popular obligat a actuar enquistat com alternativa i oposició al PSOE espanyol i els tres diputats-novetat, el rostre del neopopulisme universal, el que se sustenta en el conflicte social possible o real i l'alimenta.

Durant anys ens hem creuat pel carrer, hem coincidit a la fleca ... aquell home alt, molt alt, que caminava pel carrer com si l'alçada del cos l'obligués a mirar el món i la modèstia de l'esperit el terra, era un dels intel·lectuals més prestigiosos del nostre país. En Jordi Sarsanedas.

Àngel Canet, volgut blocaire "valldalbaidi", m'emplaçà a perticipar al joc-cançoner que s'expandeix per la vilasfera aixoplugadora. M'ha fet recordar un joc de la infància que podria enquadrar en  el gènere epistolar : escriure cartes només amb títols de pel·lícules. El tipus de joc explica part del nostre petit imaginari: la importància de l'escriptura com a mitjà de relació  entre nins i nines i la nostra familiaritat amb el cinema. (L'escriptura perdura en el llenguatge sincopat dels SMS, el cinema ha desaparegut de l'oci dels infants).