Em llevo cansat i empiocat. No em trobo massa bé, la veritat. Escolto Catalunya Ràdio mentre faig el ronso al llit. M'havia proposat d'arribar al Parlament cap a les 10 del matí i ser a lloc quan intervinguésArtur Mas. Però no puc. Vaig anar a dormir cap a les 4 de la matinada, després d'haver escrit Adéu Maragall, arriba Montilla. Tinc pràcticament una hora de viatge fins a Barcelona, i em costa d'arrencar. Dutxa llarga i esmorzar a peu dret davant la tele de la cuina. Ara fanJosep-Lluís Carod-Rovira. És la retransmissió del debat d'investidura que conclourà amb l'elecció de José Montilla com a 128è President de Catalunya.
Mentre vaig cap al Parlament, escolto la Cati al cotxe per seguir el debat. És quan Carod, el virtual vicepresident de la Generalitat, predica això del "catalanisme de pluja fina". La seva intervenció té profunditat. És la reformulació del catalanisme d'ERC. El fragment que escolto del líder republicà no conté cap referència a la independència o la sobirania. Ara va de "catalanisme", amb xirimiri o sense, de "patriotisme social", com sosté Montilla, etc. Però els clàssics de "nacionalisme", "independentisme" i, si molt m'apuren, "sobiranisme", estan condemnats a l'extermini en el llenguatge parlamentari d'aquesta vuitena legislatura.
Esquerra ha superat un tràngol molt important. Podia haver patit una clatellada a les urnes i haver passat a la dura oposició uns quants anys més. El resultat de l'1-N (el seguiment de la jornada en aquest bloc) i el pacte d'Entesa Nacional pel Progrés [pdf] han permès el retorn d'ERC a l'executiu. L'escalfor del govern sempre agrada, però en aquest nou executiu silenciós i de gestió els partits d'esquerres hauran de reformular el seu discurs. De moment, qui més hi està cedint, i reorientant els plantejaments ideològics són ERC, especialment, i una mica també ICV-EUiA. Amb Montilla i l'Entesa en marxa (dimarts hi ha la presa de possessió i el President farà públic el seu Consell Executiu), el PSC és qui més còmode i menys renúncies sembla que hagi hagut de fer. Almenys m'ho sembla.
M'acosto al Parlament, deixant a la meva dreta el zoo. Els vehicles estacionats al Parlament excedeixen, escandalosament, la mitjana nacional (ai, ara no sé si es pot dir nacional, però crec que sí) d'adhesius del CAT a les matrícules o al costat de les mateixes. Hi ha molt de CAT a l'entorn del Parlament. Entro al Palau del Parlament, a can Ernest Benach [bloc], vaja, i hi ha un munt de periodistes per tot arreu. A la sala de premsa on hi ha els ordinadors pràcticament no s'hi pot estar. Falten cadires per seure i la impressora no va, per a desesperació, entre d'altres, de Francesc-Marc Àlvaro.
Al Passos Perduts, em trobo un company periodista de l'ACN, en Josep Maria Pasqual, que és notícia (llegiu Comunicació21). M'explica les interioritats de l'assumpte, però em demana que no ho escampi. I així queda. Em trobo el company d'El Punt i plumillaSalvador García-Arbós, el mític Gaddafi, però no aquest. Coincidim amb un altre il·lustre gironí, l'escriptor i plumilla d'El Periódico i històric col·laborador d'El Punt Josep Maria Fonolleras. Quedem que anirem a dinar plegats, i quan diem això s'incorporen dues polítiques del PSC també gironines. Conec, finalment, la Pia Bosch, a qui no tenia el gust d'haver tractat. Ha estat la primera delegada de la Generalitat, a les comarques gironines, of course.
Dinem un menú de 12 euros, a l'Arrel, nosaltres no som en Salvador Sostres, i aquí no hi ha tòfona blanca. Arriba la taula del costat, d'una quinzena de comensals. Entren de cop. Són tots diputats d'Esquerra. Els conec pràcticament a tots, personalment o virtualment. Un d'ells precisament, també gironí, era notícia. És l'alcalde de Banyoles i extreballador d'El Punt Pere Bosch [bloc abandonat], que sona com a possible delegat de la Generalitat. En la negociació per a l'Entesa Nacional, ERC ha arrencat del PSC la delegació del Govern a les comarques gironines. Pia Bosch s'haurà de conformar amb l'escó del Parlament quan plegui algun dels seus companys que aspiren a repetir com a consellers.
En Xavier Vendrell s'acosta a la taula i ens diu: "Mira la colla de Girona!" I té tota la raó del món, perquè certament els gironins van amunt i avall plegats pels passadissos del Parlament i pels restaurants del Born. És el tàndem García-Fonalleras, amb qui m'ho passo molt bé. Fins al punt que no m'enrecordo que estic empiocat. Però ho estic. La panxa em fa mal i tinc un pèl de fred.
Arribo a la feina. Segueixo la sessió per TV3 i Vilaweb [Montilla, investit president]. Parla Joan Saura, l'estable. Abans d'anar a dinar ho havia fet Josep Piqué, que s'aferra al tema lingüístic. Piqué, insisteixo, és el millor orador d'entre els dirigents d'aquest nou Parlament, juntament amb Carod. Quan li toca al president de Ciutadans, Albert Rivera, puguen el volum a la redacció del diari. A veure què diu. Xerra en castella, seguint el guió previst. Però Rivera i els ciudadanos tindran més d'un ensurt. D'entrada, la rèplica de Montilla és magistral. Primera al front. "Es queixen que només parlem d'identitat i l'únic que n'ha parlat fins ara ha estat vostè", li ha vingut a dir.
Tot evoluciona sense sorpreses. Això no és l'Assemblea de Madrid, aquí no hi ha cap Tamayo. Màxima expectació quan li toca votar a la consellera en funcions ploramiquesMontserrat Tura [Tura i Mascarell, els primers sacrificats?]. Diu sí, però ho va amb paradinha inclosa. Aiiii, s'ha dit a l'hemicicle, en conya.
La votació ja la sabem, oi? 70 a favor i 65 en contra. El tripartit conjurat de la unitat suma. Montilla és President (La Vanguardia). Una mica d'emoció en les seves paraules [pdf], però continguda. Com tot ell. Vol que els catalans el respectin i estimin. S'ho haurà de guanyar. Simpaties entre les files nacionalistes, cap ni una. Li donen la mà i para de comptar. Fredor inclús entre els socialistes. Sí, petons i encaixades, però la foto de Montilla i Maragall abraçant-se no la tenim. Contenció, deia.
En Martí Estruch, redactor en cap de Vilaweb, ha estat al matí al Parlament quan tocava. No com jo. Ha escrit aquesta crònica. Brillant. Entre en Sostres i ell, em quedo amb en Martí, no fotem. [Salvador Sostres: "Fill de puta"]
Des de vés a saber on, l'amic blocaireMarc Vidal m'envia l'enllaç de l'apunt Obsessions. Tinc pendent parlar un dia a fons d'en Marc.
És tard, i segueixo fluixot. No puc fer un repàs a la catosfera política, però seria interessant navegar-hi. Una altra estona serà. Bon cap de setmana.
Dijous al matí al Parlament de Catalunya. Sessió del debat d'investidura de José Montilla com a 128è President de la Generalitat, que acabarà aquesta tarda de divendres amb la votació. Últimes hores de Pasqual Maragall com a President. TV3 li ha dedicat un homenatge a Maragall, primer amb un reportatge rigorós i molt ben fet i després amb un recull dels millors moments del mític Polònia. (Aquí els trobareu.) Adéu Maragall!
El discurs de Montilla (aquí trobareu vídeos i talls de veu i aquest és el pdf) no és d'aquells que fa vibrar un país. Més aviat el contrari. El discurs de qui avui serà elegit 128è President de Catalunya ha estat una injecció de realisme, una carpetada definitiva a la Catalunya convulsa del maragallisme i el postpujolisme que es repensava el seu encaix a l'Estat espanyol amb la reforma estatutària. Una convulsió política creativa, capaç d'il·lusionar el 30-S al Parlament, però també generadora de tensions entre aquells que no volen soroll. "Que els catalans deixin d'emprenyar!" Ha arribat l'hora de la calma, del que Zapatero anomena sosiego.
El carisma dels Jordi Pujol i Pasqual Maragall, amb aquella combinació de seny i rauxa tan típicament catalana, amb aquella herència del catalanisme de tota la vida, ha passat a la història, senyors. Aquest dijous al Parlament hem assistit a l'acte de defunció d'aquest concepte patriòtic, estil polític i perfil institucional. Passem pàgina a la Catalunya de l'autogovern bastit en la transició democràtica. Sense Pujol i Maragall, el discurs d'investidura de Montilla [L'estil Montilla] és la certificació d'això. És l'hora d'aparcar la reivindicació nacional, de guardar el debat identitari al calaix. Arriba Montilla, benvingut President! És el que hi ha. Agradi o no. I aquest President no vol soroll, i com que és català d'adopció i catalanista de destí, pretén trencar l'equilibri típicament català entre el seny i la rauxa. Hi haurà molt més seny que rauxa. O això diuen...
L'arquitecte socialista del primer tripartit ha assumit l'autoria de la seva obra, el balanç de l'accidentat govern Maragall, que va començar tripartit i va acabar bipartit, i amb uns consellers en funcions que mostraven les cares de pomes més agres que feia temps que observava al Parlament. Montserrat Tura pagava, amb la cara. Però no era pas l'única. N'hi ha que no les tenen totes. Penso, per exemple, en Joaquim Nadal. Ai, Nadal, que ets als socialistes el mateix que Josep Bargalló representa als republicans. ¿Si Esquerra sacrifica Bargalló per oferir imatge de necessària renovació, i acabar amb l'herència maragallsita més mediàtica, què faran amb el súperconseller i portaveu que ha hagut d'aguantar el govern els últims mesos?
L'arquitecte del primer tripartit, deia, s'ha presentat com a pont entre l'herència de Pasqual Maragall i l'Espanya plural del company Zapatero. Aquest és l'únic objectiu del futur President: que l'encaix de la nació catalana no grinyoli en el puzzle plural del company José Luis. És l'hora de la gestió, prenguem nota. S'ha acabat la política amb majúscules quan aquesta fa més mal que bé, i manté el govern i l'administració en el Dragon Khan permanent. La gestió, el benestar social i el desenvolupament de l'Estatut reformat que tants maldecaps i boicots ens ha provocat. Per aquesta via, Montilla Aguilera sí que està disposat a incorporar nous patriotes. Només a través de les polítiques socials. Ja no toca la reivindicació, ara va de pencar amb eficiència perquè els catalans se sentin millor a Catalunya. Aquesta és la pàtria de Montilla. Més socialista que nacionalista. De Maragall, en canvi, no podríem dir el mateix, oi?
Així les coses, doncs, la sessió parlamentària ja us ho podeu imaginar com s'ha presentat. Avorrida, sincerament. De la mateixa manera que la posada en escena del segon tripartit [L'Entesa neix al Parlament] no va tenir res a veure amb la teatralitat i simbolisme del Pacte del Tinell (en pdf), el discurs d'investidura de Montilla no el podem comparar amb el de Maragall. Menys il·lusió i menys ingenuïtat, també. Més austeritat i més pragmatisme. Un discurs i un programa de govern (aquí el document del Govern d'Entesa Nacional pel Progrés, al web d'ICV, i el pdf al web del PSC) repartits de qualsevol manera pels passadissos del Parlament amb clip i grapa. ¿On han quedat els espirals i la tapa dura ben presentada de fa tres anys?
Del discurs calculadament poc compromès i ambigu (s'ha estalviat d'esmentar la MAT o el Quart Cinturó, per posar dos exemples) de José Montilla, em quedo amb el fragment final (pdf):
"Catalunya necessita bons projectes, pensats amb rigor i acordats socialment, perquè la llarg comuna del nostre futur sigui sòlida –sòlida–, àmplia i acollidora, amb generosos espais per compartir amb els veïns i amb vista al món. Això és el que vol Catalunya, i això és el que em comprometo a fer. Vaig acabant. Sóc un home del treball, un treballador i em sento orgullós que sigui així. Més que un ideòleg, un polític, em sento un treballador de la política. Un home que ha fet dels valors del treball la seva norma de conducta moral i la seva guia personal, una persona que ha comprovat la relació directa entre l’esforç i el resultat, entre el sacrifici i l’èxit. I això és el que vull ara per a Catalunya. Seré el primer treballador per a Catalunya i per als catalans i catalanes, ningú no treballaré més que jo, els ho asseguro, i el treball té recompensa. I espero rebre la confiança de la majoria dels parlamentaris de la cambra. I sóc conscient també que sense la confiança dels catalanes i les catalanes, l’aritmètica parlamentària no serà suficient.
Jo tinc confiança en mi mateix, en Catalunya i en la seva gent, la que parla i la que escolta, la que escoltem i la que hem de sentir; tinc passió pel que faig. No competiré estèticament, però vull ser dels primers en l’exemple ètic; no competiré en oratòria, però vull ser el primer en dir el que penso i en fer el que dic; no competiré en promeses, però seré el primer en complir els meus compromisos. Hi ha una passió dins meu: la passió del servei públic. Sempre ho he fet, és la meva identitat bàsica: servei, compromís, esforç, lluita i confiança. Sóc discret, però transparent; no crido, però ser dirigir; no gesticulo; però sabré gestionar; no faig rialles, certament; però sóc feliç de poder servir el meu país; sóc reservat, sí, però estic segur, convençut i decidir a fer honor a la trajectòria moral i política del fil roig del catalanisme polític i dels compromisos cívics que van marcar Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol i Maragall. Són per a mi els meus mestres i referents. Respecto i admiro la experiència i la història, però no visc condicionat pel passat. Ara és l’hora de la Catalunya del present i del futur. Visca Catalunya!"
Albert Rivera va militar al Partit Popular. Cap problema. És una dada clarificadora. Com que no sabem ben bé de quin peu calcen els Ciutadans, informació d'aquest tipus ens és molt útil. El cap de llista i president de Ciutadans va militar al PP, però el pitjor no és això. El més greu és que ho va amagar. Als electors i als seus companys de partit. Rivera [wikipedia], el producte electoral de Francesc de Carreras, ha votat PP, PSC i CiU, i és afiliat de la UGT. Ho va confessar anit al programa de la gran Mònica Terribas. Com diria Joaquim Maria Puyal referint-se a Urruti, "Terribas t'estimo!" La diferència és que l'Urruti aturava penals que donaven lligues, mentre que Terribas és qui marca gols.
Però si parlem de gols cal admetre que els que han marcat a la porteria de Boadella, Espada [bloc] i companyia han estat els d'El Periódico. Entre el ple de constitució i el debat d'investidura, matemàticament calculat. Primer, la notícia que Rivera va militar al PP. Llavors surt ell i ho nega. El partit el desmenteix, i l'endemà, patapam! Publiquen el full d'afiliació a Noves Generacions (les joventuts conservadores) que Rivera va firmar el 10 de setembre de 2002, i la carta en què el diputat de Ciutadans es va donar de baixa del PP, datada del 15 de juny de 2006. Pàgines 2 i 3, i editorial gros. El Periódico 1, Ciutadans, 0. I ara els surt la ràbia. Els altres mitjans hi van al darrere: El País, La Vanguardia, Avui, Vilaweb, Telenotícies, e-notícies...
Votar CiU, PP i PSC. Militància accidentada al PP. I un reguitzell de contradiccions i arguments poc defensables exposats a TV3 són la prova del populisme, l'oportunisme i la demagògia que representen aquesta colla. Han quedat, tal i com el seu cartell electoral ensenyava, en pilotes.
L'economista mediàtic i professor de la Universitat de Barcelona Ramon Tremosa [web] torna a la càrrega, ara amb el llibre Estatut, aeroports i ports de peix al cove (Edicions 3i4), que es presentarà el proper 29 de novembre a l'Hotel Avenida Palace, de Barcelona, a les 20 hores, amb la participació de Salvador Cardús [web], Francesc Sanuy i Eliseu Climent.
El llibre [pdf, de l'índex i la contracoberta] analitza amb detall què es pot esperar del nou Estatut de Catsalunya en matèria de finançament, "indicant els punts més genèrics i febles que cal vigilar en el seu desplegament els propers anys", m'explica Tremosa. La segona part del llibre, segons l'autor, analitza a fons "els models aeroportuari i portuari de l'Estat espanyol, sense dubte un dels més centralitzats del món occidental".
Estatut, aeroports i ports de peix al cove està dirigit al gran públic i escrit en un llenguatge planer, però sense defugir el rigor acadèmic del professor Tremosa. "Pel que fa als aeroports, faig un resum de literatura basant-me especialment en els treballs de Germà Bel, Salvador Curcoll, les memòries d'AENA, els Plans Estratègics Metropolitans i les estadístiques de l'Airports Council International. Com a novetat del llibre, he aconseguit dades relatives als comptes de Pèrdues i Guanys dels aeroports espanyols per al 2004, que actualitzen les que va obtenir en el seu dia Germà Bel per al 1998", explica Ramon Tremosa.
"Pel que fa al ferrocarril m'he inspirat bàsicament en les tesis de Gregori Martín (UPV) i de Joan Amorós (Fermed). Pel que fa als ports, he d'agrair molt especialment les facilitats i les atencions d'en Santi García-Milà, cap d'estratègia de l'Autoritat Portuària de Barcelona." L'autor del llibre se sent especialment satisfet dels "pagaments de solidaritat entre els ports espanyols, que s'han duplicat amb la nova llei de Ports del PP (de novembre de 2003) i que limiten la capacitat d'autofinançament i d'expansió dels ports catalans."
Els lectors d'aquest bloc estan convidats a l'acte de presentació del nou llibre de Ramon Tremosa.
El director d'El País, Javier Moreno, va publicar ahir la tribuna d'opinió Nación, diálogo y (buenos) periódicos, en què advoca per un estat de tall federalista, en línia amb altres estats europeus, i no estalvia crítiques a la política territorial de Zapatero ni a Maragall i Montilla. De Maragall, diu que va fer el primer tripartit per amagar els mals resultats electorals del 2003. De Montilla, afirma que hauria d'haver dimitit després de perdre 5 escons.
Artur Mas has taken no time in laying out his strategy for the nationalist federation: contest the legitimacy of the new leftwing government that will be presided over by José Montilla and put himself forward as the "moral president" of Catalonia. By taking this line, which is justified as well as playing the victim, it seems difficult that CiU can encourage the electorate to come out in force for the spring municipal elections. We will have to see if turning the municipal elections into a second round of the parliamentary vote by presenting them as a choice between the tripartite government or CiU is the best strategy. In any case, CiU can see room for manoeuvre in the council elections in order to end its political isolation (imposed, say some, and the result of the electoral campaign, according to others) in the Parlament de Catalunya. Unusual and alternative alliances between parties–CiU-PP and PSC-ERC-ICV– should allow the party that Mas leads to find a way out of the complicated situation it is in today. Avoiding self-criticism, taking an overly aggressive tone and burning bridges is not the solution. Montilla-Carod-Saura do not have an easy job. Nor has Artur Mas.
Bitllet d'opinió publicat avui al setmanari en anglès Catalonia Today.
Avui arribo a les 200.000 visites des que MésVilaweb va instal·lar un comptador a mitjans juliol. El juliol i l'agost van ser mesos d'escassa activitat, però a partir de setembre es van incrementar les actualitzacions i les lectures (l'eina no em permet diferenciar les visites úniques de la resta). Gràcies a tots vosaltres per passejar-vos per aquest bloc, i als més actius gràcies per participar en el diàleg diari en què s'ha convertit aquesta pàgina. Gràcies per entrar, tafanejar, aprofundir i discrepar, arribat el cas. D'això es tracta.
L'efecte Montilla es va notar poc o molt. Depèn de com es miri. Per als que entenen que l'efecte representava centrar l'atenció mediàtica en campanya, l'efecte va durar pocs dies. Per als que entenen que l'efecte era protagonitzar una campanya discreta i gens sorollosa, l'efecte va ser més eficaç i va durar més dies. En tot cas, no passarà pas a la història l'efecte Montilla associat a l'elecció i llençament electoral del primer secretari del PSC, exministre d'Indústria, expresident de la Diputació de Barcelona i exalcalde de Cornellà. No serà motiu de tesis doctorals, vaja.
Una altra cosa, ben diferent, és l'estil Montilla. Aquí la cosa varia. Aquí ja tenim (i tindrem) més matèria d'estudi. Més d'un universitari aprovarà la carrera analitzant l'estil Montilla en qüestió. De moment, l'objectiu de l'estil Montilla és trencar i marcar distàncies amb l'estil Maragall, un propòsit gens menyspreable, per altra part [Maligning Montilla]. La discreció, el secretisme i la prudència que envolten la cocció del plat anomenat Tripartit 2.0, és a dir, l'Entesa Nacional pel Progrés, bé mereixen una estrella Michelin per al xef major José Montilla. [L'Entesa neix al Parlament]
El dirigent socialista ha aconseguit el triple salt mortal [Setanta-dues hores històriques]. Reeditar el tripartit, que és allò que més ruptura podia produir a l'Espanya de Zapatero i a la Catalunya de Mas, destrossar qualsevol fonament que aixequessin aquests dos el famós 21 de gener [Mas fa dissabte a La Moncloa], però amb una sang freda, calma i mà esquerra que han estat capaces de tranquil·litzar l'empresariat (Rosell, Valls i Lara han obert boca, però per secundar el nou tripartit demanant confiança i prudència: molta feina i poc soroll), esmorteir el cop al comitè federal del PSOE, i involucrar Zapatero en el compromís amb la Catalunya postmaragallista, que, al capdavall, és el compromís en la Catalunya postpujolista. [Cap dia de gràcia a l'Entesa Nacional pel Progrés]
En clau interna, el repte tampoc no era fàcil. Montilla [web] havia de guanyar l'autoritat que el càrrec de President es mereix però que no ha estat capaç d'aconseguir allà on s'ho havia proposat: a les urnes. Per tant, reforçar-se com a governant quan has fracassat com a candidat no és gens fàcil. L'estil Montilla demostra que una operació complicadíssima com aquesta és possible, almenys fins ara. Fredor, discreció i projecció d'un sentit de l'autoritat interna que ni Maragall deu haver somniat. El cordovès havia d'aconseguir el suport dels independentistes (dels dos bàndols, vull dir: del clan de l'avellana carotista i de tota la resta, amb l'aparell puigcercotista al capdavant). Ja tenia per descomptat el vist-i-plau de l'ecosocialista, amb qui simplement es tractava de tancar una negociació en termes de redefinició de quotes de poder, siguem sincers.
Fins a la data, només Joan Saura, a través de Jordi Guillot, ha trencat el disseny de silenci fins a la presa de possessió de Montilla. Potser estava pactat. Guillot va sortir a dir que Saura desplaçaria Montserrat Tura d'Interior, l'últim bastió del maragallisme, juntament amb Ferran Mascarell, a les institucions del país [Tura i Mascarell, els primers sacrificats?]. Iniciativa feia la feina bruta del PSC, que té la necessitat de renovar càrrecs en aquesta segona oportunitat al capdavant de la Presidència de Catalunya. La manca de feeling entre Tura i el sector baixllobregatí no és cap secret, o, dit d'una altra manera, és un secret a veus [Tribuna Catalana: L'adéu amarg de Montserrat Tura]. Descartada Tura com a responsable dels Mossos (n'ha fet balanç), desbancada, doncs, la consellera més mediàtica dels governs (breus i accidentats) de Maragall, la resta era pura feina de recol·locació. Saura ja va per feina.
Fa una colla de dies que sabem que hi haurà Govern, anomenat d'Entesa Nacional pel Progrés. Però no sabem gairebé res més. Es manté un silenci polític i mediàtic sense precedents a Catalunya els últims anys. I això no és cap broma. Alguna cosa gruixuda tenim entremans. Només sabem que els puntals dels partits que formen la reedició del tripartit en versió lifting seran al partit i al govern alhora. Parlo de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós (una aposta que equilibra moltes coses, i que d'entrada genera estabilitat preventiva), parlo de José Montilla i Joan Saura i potser també d'Antoni Castells i Joaquim Nadal. No en sabem res més. I això és bo? És diferent, per començar.
L'única filtració periodística, la de l'esboç de programa de govern publicat per La Vanguardia, apunta a les files ecosocialistes. [La Vanguardia desafia Montilla i el seu govern] Ni els socialistes ni els republicans, causants de les crisis del maragallisme interruptus, hi tindrien a veure. Curiós. Al PSC i a ERC potser hi ha algun conseller en funcions, pels primers, i algun exconseller, pels segons, dolgut per la seva no-continuïtat o retorn al Govern. Però a part de Tura, a qui no cal preguntar-li perquè amb la cara se li entén tot, la resta mantenen una mutisme inèdit. El que no prega per la continuïtat a primera línia de l'executiu, creua els dits per rebre algun premi de consolació institucional. I els que tenen algun número de figurar en les travesses, preguen, creuen els dits i callen, en un patiment personal sense precedents. És l'estil Montilla, capaç de fer patir tants i tants càrrecs polítics al mateix temps i durant tants dies.
Demà i divendres es farà al Parlament la sessió d'investidura. Montilla serà escollit President divendres a la tarda, i dimarts és probable que prengui possessió al Palau de la Generalitat. Hi serà Zapatero com fa tres anys, al balcó de la Generalitat? Sembla que l'austeritat montillista no ho recomana. No serà, doncs, fins dimecres o més enllà que Montilla donarà a conèixer els noms del seu govern. Ho farà ell, i no cada partit pel seu compte com fa tres anys. Vol projectar autoritat i cohesió. També té la necessitat de centrar l'atenció mediàtica fins a la presa de possessió, i després la pluja de noms.
Voldria pensar que l'anunci serà públic i solemne. Seria molt lleig que haguéssim de llegir l'exclusiva a El Periódico, per citar un mitjà...
Rodríguez Zapatero, el mateix que ara observa amb preocupació la retallada de distàncies del PP a l'última enquesta del CIS i demana calma al nou tripartit català, va començar el seu mandat a La Moncloa amb gestos inequívocs de descentralització pactada amb el llavors flamant President de la GeneralitatPasqual Maragall. Eren companys socialistes, i llavors encara hi havia admiració i respecte mutu. Era, si ho recordeu, l'època de l'Espanya plurinacional, del talante i tot allò. El nomenament de JoséMontilla com a ministre d'Indústria anava lligat a una decisió molt visual en l'intent (tímid) descentralitzador: el trasllat de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions a Barcelona. No van trigar a arribar les reaccions centralistes i jacobines dels poders més conservadors de l'Estat. Començant pel president de la CMT, Carlos Bustelo, que va haver d'acabar dimitint al cap d'uns mesos.
El Suprem està jugant un paper actiu en aquesta ofensiva conservadora, jacobina i centralista. El procés de pau a Euskadi és l'exemple més flagrant. Fins a quin punt un poder judicial heretat de l'època d'Aznar, amb majoria conservadora, posa tots els entrebancs que pot i més a les decisions polítiques de l'executiu. Algunes en contra del govern socialista de Zapatero per fer clarament la guitza. D'altres, amb un dissimulat repartiment de papers en què uns fan de poli dolent i els altres, de poli bo.
Aquest dimarts el Tribunal Suprem ha anul·lat el trasllat a Barcelona de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions. (Llegiu la notícia a Vilaweb, Telenotícies, La Vanguardia, El Periódico i El Mundo) Un cop judicial contra una decisió política que semblava legítima. Problemes de formes, diuen, que el Ministeri d'Indústria, ara en mans d'un altre català, Joan Clos, dóna per fet que se superaran i en cap cas impediran la continuïtat d'aquest organisme a Barcelona. De moment, CiU, lluny de tancar files amb els interessos de Catalunya, en aquest episodi ha donat una resposta un pèl precipitada, ja que s'ha deixat anar pel recurs fàcil de carregar contra l'exministre i futur President de la Generalitat: "Montilla no va fer bé els deures."
(El web de la CMT, per cert, no expressa encara l'esperit de l'Espanya plurinacional promesa per Zapatero. Només és en espanyol, i amb una abreujada English version.)
Aquest dimarts, però, ha estat una jornada de gestos de certa càrrega política. Mentre el Suprem feia de les seves, el Congrés dels Diputats aprovava una proposta de CiU per instar el govern espanyol que traspassi a Catalunya de manera "immediata" el servei de Rodalies de Renfe. (Llegiu la notícia a Telenotícies i El Periódico.) ¿Un brindis al sol? Ja es veurà, però després que Zapatero hagi demanat disculpes als usuaris pel caos a què Renfe té acostumats els soferts viatgers de les Rodalies catalanes, i després que tallessin el cap al responsable a Catalunya [Cap de turc a Rodalies], alguna cosa s'havia de moure. Piano piano si va lontano, diuen.
Les municipals de la primavera són la propera cita electoral, i els candidats ja escalfen motors. Si els blocs han estat un dels fenònems de les eleccions al Parlament de Catalunya, amb tota probabilitat ho continuaran sent en els comicis de la primavera. El bloc afavoreix la comunicació, d'una manera fàcil i gratuïta. Per a qui emet i per a qui rep el missatge, amb diàleg i conversa permanent pel camí. Eina participativa, peça (encara modesta) de democratització. El bloc genera proximitat, diversifica el missatge i personalitza la relació polític-ciutadà. Li dóna al polític un perfil ciutadà i polititza el ciutadà. Té riscos, és clar! Però cal assumir-los. Com tot a la vida.
Tot això venia a tomb de la incorporació de nous blocaires. En aquesta anotació em refereixo al cap de llista de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Badalona, Marc Sallas, que acaba d'estrenar bloc. Per a una força política modesta com la CUP, el bloc pot ser una eina fonamental de cara a les municipals. ¿Per què no incorporen els seus blocs a la web oficial?
En aquest bloc, trobareu tots els blocs CUParies en el llistat d'enllaços [categoria número 06]. A part de Sallas, una incorporació recent és el bloc d'Abel Caldera, i el nou bloc de Quim Soler, de Vic, que ha fet el salt a Blocat i s'ha passat a MésVilaweb.
