Las cuentas claras

Acaba de concluir el primer round del debate presupuestario en el Parlamento de Catalunya, y las enmiendas a la totalidad han sido rechazadas por los grupos que apoyan al gobierno. El debate ha sido arduo y en ocasiones agreste, especialmente en el ámbito de la cultura, una materia en la que, frecuentemente, la oposición popular y convergente desgarra sus vestiduras, ya sea para hablar de “desconstrucción nacional” los unos, como para reprochar los excesos nacionalistas, los otros. Lo cierto es que, en la medida que transcurren los períodos presupuestarios, las llamadas a la rebelión y los ecos de las catástrofes vaticinadas por algunos, no encuentran respuesta, ni en la sociedad, ni en los sectores culturales. La razón es simple: con los números en la mano, el gobierno está cumpliendo sus compromisos y entre ellos, el de doblar el presupuesto de cultura. Un presupuesto que ha aumentado, en los tres ejercicios pasados, más de 34 millones de euros de media, es decir, cerca de los 102 millones de euros, una cantidad que, por ilustrar el cambio producido respecto de anteriores etapas, ha cuadriplicado la inversión de la última legislatura de gobierno de CIU que tuvo un incremento global de 25 millones de euros. Es cierto que para alcanzar la cifra deseada que suponga doblar la cifra de los 173 millones de euros heredados en el 2003, el presupuesto del próximo ejercicio, es decir el del 2007, tendrá que aumentar un 25,68%, una cantidad perfectamente asumible y que entra en las previsiones del gobierno.
Pero quizás y más allá de cumplir con los compromisos presupuestarios, lo importante de este presupuesto es que, por fin, las cuentas de la cultura tendrán un impacto territorial con la ejecución del “plan de choque” de las infraestructuras culturales. Bibliotecas, salas polivalentes, teatros y auditorios tendrían que empezar a florecer con los 72 millones de euros que van destinados a este fin. En buena hora, este presupuesto supera la centralidad de un país que había condenado a sus periferias a la inanición y a la inequidad cultural. El cambio es substancial. Posiblemente haya por parte de algunas élites, un rechazo a la socialización de la cultura, al teatro de pueblo o a la sala polivalente de barrio. Pero hoy, más que nunca, este gobierno sabe que la política cultural no puede ser, como en tiempos de CiU, un mero instrumento de adoctrinamiento político. Hoy la cultura tiene que ser uno de los pilares de la cohesión social de nuestro país, un espacio de encuentro para concertar un modelo de convivencia, de identidad compartida y de proyecto. Para ello, la política cultural necesita un alto grado de transversalidad, superar el debate endogámico e infiltrarse en el proyecto social, des del urbanismo hasta la sanidad.
No podemos olvidar que los comportamientos incívicos que intentan reprimir nuestras ciudades, o algunas lacras sociales sólo pueden ser inoculadas por una vacuna cultural que garantice el acceso a una identidad ciudadana que contenga los valores necesarios para impulsar un modelo social, estable y más justo. Para ello, las políticas culturales tienen que ser el cemento que cohesiona nuestro sistema social, y eso, no sólo es una cuestión de dinero, que también, sino la clarividencia de aplicar un modelo cultural pensado desde el conocimiento de las necesidades reales de nuestra sociedad. Frecuentemente, la cultura ha sido el espacio donde algunos nacionalismos han proyectado su sueño nacional, y es legítimo, pero hoy, ese concepto cultural, en una sociedad diversa como la nuestra, se convierte en un instrumento obsoleto porque es incapaz de gestar una identidad de proyecto sobre la que aquellos recién llegados a nuestros barrios encuentren referentes para su integración. Por tanto, resulta evidente que la construcción nacional, tal y como la entienda cada opción política deberemos plantearla desde un plano puramente político, y la cultura, en el amplio sentido de la palabra, tendrá que afrontar retos más amplios que, únicamente, el fortalecimiento de un determinado concepto de identidad. En eso estamos, en proyectar un modelo cultural que sea útil a nuestra sociedad y responda a los retos de una sociedad del siglo XXI, diversa y compleja.

Debat emena a la totalitat Departament de Cultura

No ens ho mereixem!

Vinc d’una trobada amb companys del Naut Aran i he tingut l’oportunitat de compartir amb ells una bona estona i un sopar ben agradable. Hem parlat de l’estatut, de la necessitat que tenim com a organització política per fer-nos sentir amb més claredat a les cases de tot l’Aran. Possiblement tenen raó, però, com fer un forat en el mur informatiu que s’aixeca cada dia a la infinitat de mitjans escrits i audiovisuals per als nostres missatges? Ens hem fet aquesta pregunta i, a la meva ment, estava encara calenta la imatge de l’última revista publicada per la Sindicatura del Conselh Generau d’Aran per explicar el nou Estatut de Catalunya i la part corresponent a l’Aran. Veient-la, no he pogut evitar sentir vergonya. És com una mena de retorn als tics franquistes més cavernaris. A la utilització burda i destralera de les institucions del país.
La portada és una foto del Parlament de Catalunya, amb el síndic Barrera superposat en primer pla i acompanyat de la bandera d’Aran. Res pot empetitir més un país que un governant que utilitza les institucions i el patrimoni col·lectiu, com ho és el consens de l’Estaut, per posar-lo al seu servei personal, al de la seva imatge. El síndic Barrera ha malbaratat tot el consens dels aranesos en aquest llarg procés de l’Estatut per fer-se una campanya publicitària amb els diners de tots. Certament, aquest cop la cohort d’amics ben pagats que té com a càrrecs de confiança l’han traït. El Sr. Barrera és un polític populista, però sempre havia pensat que la seva acció política tenia un fons de fidelitat al país. Veig que no, aquesta foto el retrata per sempre, és un oportunista, més apegat al poder que al país i disposat a fer el ridícul per conservar-lo. Sap greu, perquè el país no s’ho mereix i les forces polítiques que han treballat per obtenir aquest consens tampoc; i el Parlament de Catalunya que és símbol de les llibertats i de la democràcia tampoc. No ens ho mereixem!

Demorant er iuèrn

Els clàssics també en occità

Tenir literatura a l’abast dels que vulguin llegir en aranès és fonamental per la nostra llengua. Cal que actualitzem el llenguatge literari i que augmentem les possibilitats de llegir en occità, especialment per als joves, que aprenen la llengua a l’escola i després es troben mancats de material bibliogràfic per adquirir vocabulari i augmentar, amb els clàssics catalans la nostra curta biblioteca. Possiblement, els recursos d’altres variants occitanes haurien de ser a l’abast, el cert és però, que l’estandarització de la llengua encara és lluny.
Estic segur que aquesta iniciativa aprovada al Parlament amb el suport de totes les forces polítiques ajudarà. De fet, una editorial, edicions la Ramonda, ja s’ha interessat per les traduccions i espero que, al gener, amb pressupost, limitat encara de 6.000 euros, però que segur creixerà en el futur, iniciarem la primera traducció d’un clàssic català. Podria ser “solitud” de Victor Català. Quin millor clàssic per ser traduït a la llengua que acull aquestes muntanyes?

Mes

Dreta Crispada

La política ha esdevingut un espai convuls en aquests últims temps. Estatut primer i LOE després són els “tsunamis” polítics que la dreta utilitza per desgastar el govern del PSOE a l’estat i al govern de la Generalitat a Catalunya. Una estratègia que ja vam conèixer al 1996 amb el “váyase sr. González”. Ho recorden? Els srs Trillo, Rajoy, Arenas fent tronar els seus escons al Congrés... Doncs ara, ja hi tornem a ser. Vaig tenir l’oportunitat de presenciar el debat de l’Estatut a les Corts, el dia 2 de novembre i, assegut a les balconades de convidats, a sobre dels escons del PP, no vaig poder evitar un calfred escoltant els improperis i la ira que, especialment, contra Zapatero, flotava sobre la bancada popular. Hi havia en aquesta actitud un instint, per dir-ho d’una forma entenedora, que va més enllà dels arguments polítics, de la raó, o de la part de raó que, atenent a les seves conviccions polítiques, poden tenir. No, no era una qüestió d’arguments, era una actitud primària en la recerca de l’acorralament del contrari per ferir-lo, no amb l’eloqüència de la veritat, sinó amb la força dels insults, de l’improperi i la insídia.
La política no pot ser això ni ha de ser així. El crit primari i desentès de la caverna no pot confondre a la ciutadania amb enganys que, repetits reiteradament, acaben semblant una veritat. No és possible que després de 25 anys de democràcia, avui, com si d’un carrusel es tractés, la política espanyola repeteixi la seqüència de l’últim segle sense trobar un espai sensat de debat en serenor.
Catalunya ha actuat lleialment vers Espanya en la tramitació d’aquest Estatut. Ha seguit el procediment adequat i ho ha fet amb l’autoritat moral que dóna un suport del noranta per cent dels diputats del seu parlament. Com es pot dir, aleshores, que aquest és un estatut que es fa d’esquenes als catalans, si no és des d’aquesta perspectiva del menteix “que alguna cosa queda”? Però, la tensió, basada en la crispació fictícia i la mentida no pot durar. El debat del Senat va posar les coses al seu lloc i el president Maragall va reclamar, amb una contundència incontestable, respecte per Catalunya. La càrrega contra l’estatut era, després dels discursos del president, neutralitzada. Calia ara un nou front per cavar trinxeres contra el govern i el camp de batalla més propici era l’àmbit on conflueixen la dreta reaccionària i una església atàvica que sembla sentir enyorança dels temps en què la política era una de les seves ocupacions habituals. Sortosament, l’església catalana s’ha desmarcat clarament d’aquest pacte polític entre opusdeistes, legionaris, ABC, El Mundo, La Razón i la COPE. Un entramat ultraliberal on Acebes, Ansón , Jiménez los Santos són els abanderats de l’ultraconservadurisme d’una Espanya que pensàvem superada. L’atac a la LOE és un intent de fer creure un nou engany sota la consigna de la llibertat per elegir el centre pels pares, amagant l’autèntica realitat, que no és altra que retornar els privilegis a uns quants, en uns centres pagats amb diner públic que quedaran però, dispensats d’assumir la seva quota d’alumnes immigrats a les seves aules, defugint així, una obligació social i moral fonamental en la nostra societat.
El president Zapatero ja ha respost a la intransigència, anunciant diàleg, com no pot ser d’un altra manera en democràcia. El cert és però, que en els objectius d’aquesta dreta no hi ha la voluntat d’aconseguir un sistema educatiu eficaç. En absolut. El que hi ha és una voluntat d’erosionar, crispar i enfrontar.
Davant d’aquesta actitud, cal serenor en els actes i contundència en els arguments. A Catalunya, ens cal també, memòria. Memòria per no oblidar, per saber qui són els qui han utilitzat el nostre estatut i el nostre dret com un simple instrument per als seus interessos partidistes. Fem-los-hi saber, i que no els surti gratis.

"Derròta"

Aué è recebut aguest poèma, enviat per ua bona amiga. Arren mès reconfortant, dempús d'ua longa jornada, que saber, enes paraules de Marti Pol, qu'era vida se guanhe ena intensitat deth combat diari.

Tà quan ages moments de "derròta":

DE COM S'APRÉN -I S'APRÉN EN SILENCI-
FEM-NE SI PODEM UNA SÍNTESI CLARA.
NINGÚ NO POSSEEIX LA BELLESA ABSOLUTA
D'AQUEST PRINCIPI, PLENAMENT ASSUMIT,
EN DEPÈN QUE EL MISTERI SIGUI UN PUNT LLUMINÓS
A PLENA NIT, O QUE LA VIDA CREMI
SEMPRE EN SOMORT, INÚTIL, INDECISA
[...]
PERQUÈ VIURE ÉS COMBATRE LA PERESA DE CADA INSTANT
I RESTABLIR LA FONDA DIMENSIÓ DE TOTA COSA DITA,
PODEM AMB CADA GEST GUANYAR NOUS ÀMBITS
I AMB CADA MOT ACRÉIXER L'ESPERANÇA:
SEREM ALLÒ QUE VULGUEM SER
[...]
TOT CRIDA A VIURE PELS BATENTS DEL SOMNI,
PER MÉS QUE AL MIG DEL VIDRE DE LA TARDA
LA LLUM MORENT EMBRUIXI LA MIRADA

TOT CRIDA A VIURE AMB EL GRAN RISC DE SEMPRE
SIGUI QUIN SIGUI EL GEST AMB QUÈ ENS ACULLI
AQUEST FUTUR DE DUBTES I INCERTESES.

Miquel Martí i Pol (Primer llibre de Bloomsbury)

Un sistèma bibliotecari tà Aran

Era situacion dera cultura en Aran ei desoladora. N’auram de parlar longament d’aguesta qüestion perqué non i a cap de dubte, qu’eth prumèr objectiu d’un país a d’èster procurar er accès tara cultura des sòns ciutadans. Arren de tot aquerò s’a hèt en aguesti ans e se campam en quaussevolh des àmbits que hèn referéncia ara cultura, ja sigue ena aufèrta culturau, enes infrastructures o ena dinamizacion dera creacion culturau e artistica en Aran, çò que trobam ei un lòc erm.
Possiblament de toti es àmbits de gestion d’aguest govèrn, cap ei tant sevèrament criticable com eth dera gestion dera cultura, especiaument perqué aguest ei eth nòste hèt diferenciau e diferenciador. Era gestion culturau, tot ath contrari de çò qu’aurie estat desirable, a esdevengut un àmbit a on es tics negatius deth govèrn an estat mès manifèsti; er isolament respècte dera societat, era paralisi dauant dera iniciativa civila que tot soent, e especiaument s’es iniciatives non provien der entorn deth govèrn, sòn boicotejades o condemnades ara inanicion economica. Rebrembi era incapacitat deth sindic Barrera, hèr quauqui mesi, tà respóner ara pregunta de: quines son es prioritats deth sòn govèrn en matèria de cultura? Era respòsta siguec, com damb lèu lèu tot, ua evasiva justificada ena mala relacion damb eth govèrn dera Generalitatl, en ua matèria que rebrembem, eth Conselh ja a, lèu lèu, totes es responsabilitats.
Era realitat ei que cau cambiar era gestion culturau en pregonditat, sustot en estil e ena manèra de bastir un país que participe en un projècte culturau compartit e illusionador. Arren de tot aço passe en aguesti moments.

Ei per’mor d’aquerò que des d’Unitat d’Aran sajaram d’aportar idèes a un govèrn ath quau ja non li’n quede cap e començaram pes bibliotèques, que son era esséncia de quinsevolh sistèma culturau. Se mos ha criticat qu’aguesta ei ua question de país, que non aurie d’èster presentada com a mocion. Com alavetz? Quines són es manères que com a grop politic podem impulsar era accion deth govèrn, en un país a on es que manen non vòlen debat politic, non vòlen comissions sectoriaus e sonque vòlen veder-se damb es auti representants deth pòble un còp cada dus mesi.
Pensi que damb aguestes iniciatives complim damb era nòsta obligacion com oposicion que, tal e com mèrque quinsevolh sistèma democratic, a de controtlar ath govern, impulsar era sua accion e plantejar ua alternativa. E en aguest cas, eth des bibliotèques, un suport evident as ajuntaments que non an era competéncia ne es sòs tà impulsar aguesti equipaments, e ar igual que passe ena Catalunya a on era Generalitat assumís aguest paper, en Aran, aguest pretzhet li correspon ath Govèrn deth Conselh Generau.

Mes

Euromediterrània

Aquest cap de setmana es celebra a Barcelona la conferència de Partit Socialista Europeu sobre “L’aliança de Civilitzacions” impulsada pel president Zapatero. Hi participen delegats de tots els partits socialistes europeus i d’alguns de la riba Sud del Mediterrani. El ministre d’Exteriors Moratinos, Quique Baron i Martin Shultz, president del PSE, juntament amb el president del Parlament Europeu, Josep Borrell van fer la inauguració de la conferència. Em va agradar especialment el discurs d’en Josep Borrell; va fer aportacions molt interessants respecte a la problemàtica Nord-Sud. Les xifres són escruixidores; en els últims 10 anys el PIB dels quinze a la Unió Europea s’ha doblat i ara és de 30.000 dòlars, en el mateix període, en la conca sud ha passat de menys de 5000 dòlars a una mica més de 5000, mentre que, en els 10 països nous de la UE s’ha passat de 6000 a 15000. A aquest creixement gairebé congelat cal restar-hi el 6,5 % de mitja que tots aquests països destinen a despesa militar, mentre en el nostre entorn, aquesta despesa no supera el 2,5%. És pot parlar de seguretat al món si abans no parlem de justícia social i de dignitat? Borrell alertava com en aquests països l'islamisme ha suplantat en bona mesura els partits socialistes, possiblement per la manca de respostes d’aquesta esquerra a la desesperació de poblacions famèliques i maltractades per les guerres i la misèria. Cal començar a pensar de debò que les alternatives no poden ser paraules buides, cal reaccionar davant del drama. La cimera de Barcelona torna a ser una oportunitat per rellançar l’educació, la cultura, l’intercanvi amb aquests països. Del contrari, de no fer-ho, només hem de mirar-nos al mirall francès. França és crema, i es crema també tota l'essència de la República fracassada davant de la incapacitat de garantir la igualtat amb els més pobres, amb els marginats, amb els hereus de les seves colònies d’ultramar, avui residents als seus suburbis en segona i tercera generació. Mitterrand al 1990 deia: “Que pot esperar un jove que neix a un barri sense ànima, que viu a un edifici lleig, rodejat d’altres lletjors, de murs grisos sobre el fons d’un paratge gris, per viure una vida gris rodejat d’una societat que prefereix mirar cap una altra banda i sol intervé per emprenyar-se o prohibir?”

Mes

A l’espai actuava Luar na Lubre, va arribar com una ventada suau del nord, plens de sons de la Galícia mítica per temperar l’escalfor mediterrània. Un concert per a no oblidar, us recomano el seu disc “saudade” per fer un cop d’ull sonor al món des de la sensibilitat del país de les meigues.

Manuel Rivas, defineix així “saudade”:

O motivo máis repetido na escrita de pedra en Galicia, é o dos círculos concéntricos. Cando os observamos, cando seguimos o surco coa xema dos dedos, sentimos que esos gravados seguen tendo sentido para nós. Esa imaxe astrográfica no manuscrito da terra vén a mín, a medida que avanza a escoita de Saudade, a última entrega de LUAR NA LUBRE. Música que vén e vai de dentro a fóra e de fóra a dentro. Coma a propia idea da palabra "saudade", nada galego-portuguesa e que forma parte do patrimonio universal para expresar un sentimento que non só ten que ver coa memoria da perda, senón tamén, e convén subraialo, coa nostalxia dun porvir máis venturoso. Os círculos concéntricos de Saudade contén e narran a historia. Se trata dunha historia que arranca con dor, con almas amputadas, cantos e aires feridos, metidos nun fuelle de pel humana como nun guante de boxeo. Pero é tamén, a da emigración e o exilio galego, unha historia de novos afectos, de encontros, de resurgimentos.

O MEU PAIS

O meu país/ é verde e neboento

É saudoso e antergo,/ é unha terra e un chan.

O meu país/ labrego e mariñeiro

É un recuncho sin tempo/ que durme nugallán.

Q quece na lareira,/ alo na carballeira

Bota a rir.

E unha folla no vento/ alento e desalento,

O meu país.O meu país/ tecendo a sua historia,

Muiñeira e corredoira / agocha a sua verdá

O meu país/ sauda ao mar aberto

Escoita o barlovento/ e ponse a camiñar

Cara metas sin nome/ van ringleiras de homes

E sin fin.Tristes eidos de algures,/ vieiros para ningures,

O meu pais.O meu país/ nas noites de invernía

Dibuxa a súa agonía/ nun vello en un rapaz.

O meu país/ de lenda e maruxias

Agarda novos días/ marchando de vagar.

Polas corgas i herdanzas

Nasce e morre unha espranza/ no porvir.

E unha folla no vento/ alento e desalento

O meu país.

Luar na lubre

Eth tuc deth Maupàs des deth Còth de Baretja

Es dies de tardor aufrissen en Aran imatges com aguesta, que mòstre era serenor immensa d'ua montanha tant altiva com eth Maupàs, desafianta, damb es sues prumères nhèus e er iuèrn que ja campe enes sues crestes.

MALADETA
...

Que altivola la calma! que esplèndida sa roba!
perquè sia sa règia corona sempre nova,
argent li dona l'alba, el sol son or més fi;
besen son front, quedant-s'hi per joies, les estrelles,
i a voltes diu que hi para, volant pel cel entre elles,
son vol el serafí.

Jacint Verdaguer

Discors en debat deth Plen d'aprobacion der Estatut de Catalonha

Gràcies Sr. President e sres e srs. deputats.
Salutacions ath sindic d’Aran.
Voi dar es gràcies as ponents qu’an visitat Aran e que vengueren tà explicar er Estatut e tà conéisher era volentat des aranesi en aguesta matèria.

Me platz adreçar-me a vostés sres. deputades e srs. deputats en aranés tà deféner, coma deputat e coma conselhèr deth Conselh Generau d’Aran, era nomentada “singularitat d’Aran”. Un tèrme qu’en definitiva vò explicitar era personalitat d’un territòri que, coma toti vostés saben, a agut, ath long dera sua istòria, lengua pròpria, cultura, institucions e tradicion de govèrn.
Èm donc, dauant d’ua situacion politica qu’a suscitat un debat apassionat e a viatges, tanben, ac è de díder, interessat, ara recèrca d’ua responsa ara pregunta de: quin tracte a d’auer aguesta singularitat politica en contèxte d’ua Catalonha que reformule era sua relacion damb er Estat e reescriu eth sòn Estatut? Ben, donques, efectivament, se tracte de cercar aquera responsa en uns tèrmes que jo definiria dera següenta manèra:

1 Eth respècte ara volontat des institucions democraticaments trigades, que representen ath pòble d’Aran e qu’an manifestat era sua fèrma decision de mantier-se fidèus ara sua tradicion d’autogovèrn.

2 Velhar tà que toti es auanci que se poguen plantejar en aguest sens e en marc d’aguest estatut, siguen tà auançar en un modèl de societat capable de garantir mielhores ena qualitat de vida des ciutadans e ena qualitat democratica deth sòn exercici politic.

Aguesti son es principis sus es quaus, ath mèn enténer, s’a de fondamentar aguesta especificitat.
Mès aué, me cau, obligadament, coma deputat aranés, hèr un repàs des dates istoriques més remercables que mos an portat enquiath dia d’aué. Ac voi hèr damb tota era serenor e damb tota era solemnitat que requerís aguest moment. Tanben, damb er orgulh de pertànher a un pòble qu’entre es sòns merits compde damb eth d’auer gaudit dera democràcia mès antica deth nòste país.
Saben vostés qu’Aran refusèc eth feudalisme e administrèc es bens comunaus des sues institucions publiques. Ac hec tot garantint era defensa militara deth sòn territòri damb era sang des aranesi e en favor des reis de Catalonha e Aragon que li garantiren eth respècte deth sòns drets sus es bens comunaus e sus era sua particulara forma d’administrar-les.
Podem afirmar donc, qu’Aran a fondamentat era sua relacion damb Catalonha des deth liure pacte e a defenut es interèssi d’Aran e de Catalonha des d’ua volentat liura e pactada ath long dera sua istòria. Per aquerò jo, personaument, è defensat tostemp era catalanitat civica, que non culturau, des aranesi. Perqué aguesta catalanitat a estat afirmada tostemp des dera liura volentat deth pacte que, coma vostés saben, ei reflectit en document dera Querimònia.
Un pacte que portèc as Institucions araneses a sobrevíuer ath Decrèt de Naua Planta e a èster presentes ena vida vidanta des aranesi enquia 1834, quan sigueren adscrites ara província de Lhèida. Ua data que voi remercar tà hèr evident qu’ istoricament Aran a matengut ath long des sègles ua autonomia politica que le tenguec ath marge des divisions territoriaus e damb un perfil politic ben definit en contèxte catalan. Totun açò, e per un moment voi tanben remercar eth compromés des aranesi damb era politica catalana, damb personalitats com José María España Sirat, qu’aucupèc era conselheria de Governacion ena Generalitat des ans 30, e damb un papèr molt destacat ena organizacion dera defensa de Barcelona ena rebelhion militara deth 18 de junhsèga de 1936, o Nart Rodés, deputat aranès a qui me referirè mès endauant. Andús mostrèren, ja alavetz, eth sòn fèrm compromís damb Catalonha.

Catalonha recupère aué eth hiu dera istòria e, se m’ac permeten, pague un deute istoric damb Aran. Er Estatut de Sau non reconeishec era especificitat aranesa en 1979 e eth Parlament, de majoria nacionalista, demorèc dètz longui ans tà reconéisher es Institucions araneses que, com vostés saben, se formalizèc aguest reconeishement per miei dera Lei 16 de 1990 e posteriorament en an 1987, Aran siguec includit en mapa comarcau de Catalonha.

Mès tot açò ja ei passat, e maugrat es trebucs, Aran a sabut mantier, non sense dificultats, es sòns trèts diferenciaus, damb un combat enormament complicat en favor dera sua lengua e dera sua identitat. Ara, des deth 17 de junh 1991, sage de respóner damb es sues institucions ath rèpte der autogovèrn.

Eth nau estaut a de reflectir, e pensi qu’ac hè en bona mesura, aguest reconeishement des deth nau pacte que reflectís era istòria volentàriament compartida e era volentat de conquerir un futur plen d’esperances tàs nòsti conciutadans. Er Estatut assolide es bases politiques e juridiques que mos an de perméter auançar de cap ara construccion d’espacis politics mès justi, mès democratics e mès solidaris.
Voi convidar-les a veir en aguest procès de reconeishement deth hèt diferenciau aranés, non pas ua carga des obstacles deth passat, a on eth racionalisme politic mès estricte, poderie portar, equivocadament, ath pensament des que vòlen era Espanha unica, o era Catalonha d’ua soleta veu, d’un solet color. Jo les convidi a veir era oportunitat que supòse aué en Catalonha un espaci que pòt devier un laboratòri politic de prumèr orde, e a on eth principi dera subsidiarietat, ei a díder, era administracion des dera proximitat, dera democràcia mès genuïnament participativa, o eth pròpi tractament dera diversitat e dera preservacion dera identitat en un territòri damb tres lengües oficiaus, siguen un exemple de cristalizacion des valors mès actuaus dera politica en sègle XXI.
Aguesti seràn, a compdar d’ara, e s’ aguest Estatut s’acabe aprovant, qu’ei çò que demoram toti, es rèptes des ciutadans que viuen en Aran e especiaument, des nòstes institucions. Uns rèptes qu’an d’abordar-se des dera modernizacion d’aguestes institucions tà dar-les un sentit que, tot e que, cèrtament, se fondamente ena istòria, la despasen e devenguen un instrument de futur fòrça valuós tara nòsta societat.

Es aranesi donc, des dera equitat de tracte, sense pretener-se mielhors ne pitjors, des dera modèstia e er orgulh de saber-mos pirenencs que compartim un espaci qu’auem de cogestionar damb es nòsti vesins, e qu’auem de preservar coma un ben de tota era nòsta societat, mos sabem tanben, sres. deputades e srs deputats, responsables de mantier sus era planeta ua des lengües menaçades des moltes que malerosament i a. Ua lengua compartida damb ua Occitània a qui tot just li quede un petit alend de vida, e que demoram que gèstes com eth qu’aué hè eth Parlament de Catalonha, damb eth reconeishement dera oficialitat der aranés, permeten retrobar era esperança.

Pensi, sincèrament, qu’eth gèst qu’aué hè eth pòble de Catalonha per miei deth sòn Parlament tot reconeishent er occitan com ua lengua oficiau e pròpia, les aunore, a vostés e ad aguest Parlament. Perqué era sua decision non ei en favor der aranés, que tanben, ei en favor de totes es lengües deth mon qu’aué se tròben menaçades e en risc de desaparicion.
Auessa volut tanben qu’era esmenda de CIU respècte ara division territoriau auesse estat tanben frut d’ua transaccion qu’auesse mielhorat era redaccion actuau e que deishèsse es pòrtes daurides tà evitar que posteriores leis rebaishen era volontat d’aguest Estatut e er esperit dera singularitat qu’aué defeni. Non a estat possible e calerà qu’era definicion d’Aran en ordenament territoriau de Catalonha acabe definint-se ena naua Lei d’Aran e ena Lei d’Ordenament territoriau de Catalonha.
Tanben anóncii era acceptacion dera esmenda d’ICV sus era relacion a mès naut nivèu deth Conselh Generau damb era Generalitat de Catalonha. Ua esmenda que refortilhe es Institucions araneses.
Acabo, Sr. President, amb unes paraules que formen part de la nostra petita història i que van ser proclamades pel diputat Nart Rodés al president Macià l’any 1931 i que van repetir els alcaldes aranesos al president Pujol el 16 d’octubre del 1983 i que jo repeteixo aquí, certament sense el to desafiant que possiblement va tenir en la veu del diputat Nart Rodés, perquè, sortosament, i a diferència del que va passar al 1931, avui Catalunya ha fet un pas important en el reconeixement de l’especificitat de l’Aran. En tot cas aquestes paraules serveixen per il·lustrar que la reivindicació aranesa ve de ben lluny:

“Som uns catalans i espanyols d’una terra girada tota cap a França, reteniu-la amb el cor i amb els braços i no feu que tinguem motiu de tornar a dir a la Generalitat de 1931 allò que deien els comissionats aranesos a la Generalitat de 1411: els aranesos no han tingut mai altre senyor que Déu.


Ho dic, sres. diputades i srs. diputats, amb la certesa de saber que els camins de les nostres pàtries trobaran en el mirall dels seus anhels el respecte i la mútua comprensió.



Francesc X. Boya
Diputat


Barcelona, 28 de seteme deth 2005.

Salutacion

Crear ua hièstra tath mon com aguesta ei tostemp ua experiéncia que hè un shinhau de vertigen, e ath madeish temps, ua grana sensacion de proximitat damb toti aqueri que volguen apropar-se tara lectura des materiaus qu’ acitau pòden trobar e que fondamentaument viren ath torn d’aqueri ahèrs que son relacionadi damb er àmbit politic, e que pòden hèr referéncia a Aran e ath mèn trebalh en Parlament o en Conselh Generau. Ei un prètzhèt nau entà jo, que segurament auria agut de començar a hèr hè quauque temps, perqué sabi dera importància qu’a un instrument com aguest tàs persones qu’auem ua dimension publica. E sabi tanben, malerosament, enquia quin punt aguesti instruments son e an estat utilizadi per part de d’autes persones entà provocar ua constanta erosion e desprestigi dera mia persona, tot soent, damb arguments sesgadi e damb clara intencionalitat de hèr mau. Ei evident que forme part deth jòc democratic e que, en moment en qué se pren era responsabilitat e era opcion d’èster ena vida publica, tanben s’accèpte aguesta possibilitat.
En cap de moment è pensat en utilizar aguest blogger entà hèr ua batalha damb arrés. Es que me coneishen saben qu’ aguest non a estat jamès eth mèn estil, e m’estimi mès pensar ena sabiesa dera bona gent que sap trigar era vertat entre tanta mentira interessada, especiaument per part d’aqueri que s’autoproclamen” sauvadors de pàtries”. Jo m’estimi mès èster entre aqueri que sonque vòlen servir ath país des d’aquiu a on sigue plaçat pera volentat democratica des sòns conciutadans.
Pensi qu’ aguesta pòt e a d’èster ua hièstra de comunicacion damb toti aqueri que de bona fe volguen mantier un debat dubèrt, des dera discrepància, mès tanben, damb era tolerància que respècte as persones e as idèes. Massa soent era politica esdeven un àmbit de combat a on tot se vau e a on es interèssi personaus passen peth dauant des interèssi collectius. Era experiéncia aranesa ei pro àmplia en aguesta matèria.
Ebé donc, que comenci aguest diari damb era volentat de retrobar un espaci de reflexion personau e d’enrequiment compartit damb toti aqueri que volguen apropar-se tad aguest espaci virtuau a on es ahèrs comuns de toti es que viuem en Aran auràn un lòc plan destacat.