Papers

Catalunya i Salamanca superen l’amnèsia


Aquest gener es compleixen 67 anys de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. A partir d’aquell moment, i durant els anys posteriors, l’exèrcit i la policia del dictador es van dedicar, entre moltes altres coses, a decomissar documents a institucions, particulars, entitats, sindicats partits polítics, una part dels quals va acabar dipositada en capses de cartró a l’arxiu de la Guerra Civil a Salamanca. Han calgut trenta anys de democràcia perquè aquests papers comencin el camí de retorn a mans dels seus legítims propietaris. Trenta anys de democràcia, molta feina per part d’entitats i plataformes, que han treballat de valent, i molta voluntat política per part de la ministra i la consellera de Cultura, totes dues socialistes.
Amb el retorn dels papers, i a l'espera que l'Audiencia Nacional acabi la seva deliberació, a banda de fer justícia, hem fet un pas més per superar l’amnèsia històrica que en molts aspectes patim quan es tracta de parlar de la guerra civil i el franquisme. Cal recuperar la memòria, el record no ens ha de fer por si és un record sa, i no impregnat de la nostàlgia patriotera que demostren les manifestacions auspiciades pel PP a Salamanca.
El retorn dels arxius contribueix a superar l’amnèsia perquè la llei que permet els documents tornar amb els seus propietaris estableix, al mateix temps, que a Salamanca es farà un centre d’estudis històrics sobre la segona República, la guerra i la repressió franquista que serà un referent internacional en el seu camp. Un arxiu modern, a les antípodes de l’actual arxiu, en què es podrà consultar en format digital tots els documents que ara tornen a Catalunya, tots els que hi restaran i tots els que aniran arribant d’altres centres museístics, espanyols i estrangers. Només quan a Salamanca es puguin trobar tots aquests documents, ara dispersos, i es puguin consultar, i es puguin difondre, estudiar i donar a conéixer, es podrà parlar d’una veritable unitat d’arxiu.
Al mateix temps, el fet de tornar als seus propietaris els documents originals expoliats farà que ningú pugui sentir com una ofensa perpètua la substracció de documents que es va perpetrar en els temps d’una guerra remota. Al contrari, podran sentir l’orgull que aquells documents passin a ser testimoni d’un temps que no ha de tornar, per explicar a les generacions futures que barbàries com aquella no s’han de repetir.
La memòria històrica, després de trenta anys de democràcia, és una de les assignatures pendents que els actuals governs català i espanyol estan decidits a superar. La Generalitat treballa per crear el Memorial Democràtic i en una normativa sobre exhumació de fosses comunes; el govern de l’Estat prepara, en una comissió interministerial, la llei de la Memòria. Es tracta d’acabar de tancar ferides que venen d’un temps de divisió i que, mentre segueixin sagnant, ni que sigui poc, no ens deixaran avançar tant com voldríem.

TÚPAC CATARI

A mí todavía se me hace extrañísima la posibilidad de tener una empleada de la limpieza. A veces me lavan la ropa, allí en el Chapare (principal zona cocalera de Bolivia) pero mis calzoncillos y mis calcetines me los lavo yo sagradamente... Te explicaré una anécdota: en 1971 -yo tenía catorce años- en la región del Ayllu, donde crecí, hubo una sequía total y para toda mi familia tan sólo teníamos un gangocho (saco) de maíz. No nos faltaba la carne de llama y oveja pero era la única cosa de comer que quedaba. Mi padre decidió sacarme de la escuela y me fui con él y con 50 llamas a buscar más maíz a otro lado del país. Viajamos siempre a pie durante una semana desde nuestra tierra, Orinoca, hacia Oruro y de allá, otra semana más, caminando hacia la región del valle. Un día llegamos al camino carretero de Oruro a Cochabamba y cuando lo estábamos cruzando pasó un bus desde el cual los pasajeros tiraban peladuras de naranja por la ventana. Nosotros las recogimos y nos las comimos: ¡nos parecía un manjar exquisito! A nuestra región llegaba una naranja al año y los tres hermanos nos la disputábamos. Desde entonces, mi gran deseo fue poder viajar un día en aquellos autobuses, lanzando peladuras de naranja por la ventana...
Evo Morales

Lincon va dir: “la democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble”, és una frase que amaga una veritat tan volguda com furtada. Una veritat que en el cas de l’Amèrica Llatina rarament es compleix. Avui però, amb l’aparició de Evo Morales als noticiaris espanyols, vestit amb un jersei a ratlles en sintonia amb la seva procedència “cocalera”, he sentit com un nou vent impulsava l’esperit de Lincon a Bolívia. En un país on, en consonància amb la resta del seu entorn, la política ha estat sempre en mans de minories influents que han deixat sistemàticament al marge les majories indígenes, expulsades de qualsevol benefici social i econòmic que generen els importants recursos del gas, la presència d'un president quechua, provinent de les clases pobres és tot un símptoma de canvi.

Si la democràcia és un sistema polític favorable per millorar les condicions d’igualtat i equitat en una determinada societat, ja sabem, perquè les estadístiques ho avalen, que a l’Amèrica Llatina malgrat la democràcia, les desigualtats persisteixen. I persisteixen en la manca d’equitat dels individus en la participació política, en les oportunitats socials i econòmiques. És a dir, la democràcia no ha servit, fins avui, en el procés de millora dels drets socials ni en l’erradicació del “clientelisme” com a pràctica habitual de relació amb el poder que alguns estudis mesuren en un 34% en el conjunt dels països d’aquest entorn.

Efectivament, la pobresa no és casual a Bolívia, l’aprofitament del gas per les multinacionals reporta uns 50 milions de dòlars. Una quantitat insignificant i ridícula davant dels comptes de beneficis de les petroleres. En el cas que aquest gas fos propietat dels bolivians i industrialitzat per als bolivians els beneficis serien de 1.500 milions de dòlars. Unes xifres que parlen per si mateixes i que mostren perquè el discurs d’Evo Morales a penetrat amb força en el sí de la societat boliviana.

"Bolivia tiene casi 8 millones de habitantes. La mayoría
somos quechuas, aimaras, guaraníes. Por eso los pueblos originarios, campesinos
y trabajadores, luchan para cambiar el modelo. Hemos visto que es posible
construir un movimiento político alternativo a las políticas neoliberales,
gracias a la conciencia del pueblo y a las organizaciones sociales del país.
Este sistema y este modelo significan la destrucción de los pueblos, por eso
este levantamiento".

La figura d’Evo Morales es farà a partir d’ara imprescindible en els foros antiglobalització, els seus paral•lelismes amb el subcomandante Marcos, ara emulant la mítica gira del Che Guevara en motocicleta, seran inevitables. Les seves accions seran observades des del nostre món amb suma atenció.

Tan de bo, els nous vents de l’Amèrica Llatina despertin les nostres consciències adormides i els nous moviments socials i socialistes a l’altra banda de l’Atlàntic siguin una llavor contra la injustícia i la desigualtat. Vagi des d’aquestes contrades el meu suport.

El futur (Joan Barril)

Demà serà un dia ben curiós al primer món i els seus satèl.lits. Demà es faran coses tan estranyes com per exemple menjar cullerades de llenties a mitjanit a Itàlia, empassar-se grans de raïm a Espanya o posar-se calcetes de color vermell perquè se suposa que això donarà sort, almenys a l'entrecuix. Totes aquestes petites cosetes tindran lloc per un fet tan gran com és la posició de la Terra respecte del Sol. El cap d'any no és sinó un fenomen astronòmic. Cada dia, de fet, és cap d'any respecte de l'any anterior. Cada dia hi ha un moment de mort d'un sentiment i de renaixement d'un altre. Cada persona podria, per tant, celebrar en la intimitat de la seva pròpia història la seva festa personal amb tots els honors que consideri convenients i adequats. Però se'ns proposa la nit de demà per passar comptes, per buidar les nostres agendes i per sentir-nos nets i expectants. El cap d'any universal no és sinó la festa del futur. ¿I què és el futur? Penso en el quadro de Géricault que hi ha exposat al Museu del Louvre de París, titulat El rai de la medusa. Es tracta d'un quadro que ha merescut l'atenció d'un bon grapat d'escriptors. Amb tons ocres i bruns, s'hi veu l'enorme escena d'una embarcació construïda amb les restes d'un naufragi sobre la qual s'amunteguen vius i morts, agonitzants i esperançats. Els supervivents miren més enllà de les onades i allí, a l'horitzó, un minúscul veler mostra el velam per damunt de l'espuma. La desproporció que hi ha entre la magnitud del quadro i la petita silueta és el que dóna a aquesta pintura tota la magnificència. Aquell petit punt llunyà és, en realitat, un punt de fuga. Totes les mirades del quadro i dels qui el contemplen convergeixen de fet en aquell petit navili que, en teoria, aconseguirà salvar-los de la mort. Poques coses tan minúscules han generat tanta angoixa i tanta incertesa com aquell vaixell on convergeixen totes les línies del futur. Demà serà, sobretot, el dia de les absències. Ni tan sols voldrem creure en el que ens falta i en qui ens faltarà ja per sempre. Els amants se sentiran més nàufrags que mai i podran comprovar que l'orgull és la pitjor de totes les tempestes. Haurem de travessar l'any en la més absoluta de les soledats i quan l'endemà ens despertarem amb un any enorme per creuar, no hi haurà cap vela al llunyà horitzó que ens indiqui i ens ofereixi la petita salvació d'una corda a què agafar-nos. Únicament l'abisme de l'any que comença és més paorós i terrible que l'onatge incessant dels anys que s'acaben. Si la vida es comptés en llunes, ja ens hauríem descomptat del tot. Però l'astronomia és molt tossuda i ens recorda amb el guarisme dels anys quan va començar tot i quan es va acabar. D'ara endavant, entre el fred d'avui i la xafogor de l'estiu, ¿quants noms s'afegiran a la nostra agenda? De sobte, sota l'alegria artificial del confeti i la música de la Marxa Radetzki de Viena, ens adonem que la nostra vida és una vida encadenada amb altres vides que han caigut de l'embarcació dels nàufrags. ¿Per què s'ha de viure esperant un punt de fuga a l'horitzó? Doncs potser justament per això: per fugar-se.