Ja quasi som al cim

Desprès de dos anys i mig de llarga tramitació, debats interminables i picabaralles diverses, ahir, al Congrés dels diputats es va aprovar el nou Estatut de Catalunya . Res de nou però a l’escenari, la negativa d’ERC juntament amb la del PP van ser les dues notes discordants. La del PP esperada i previsible per seguir en la línia d’allò que hem sentit fins ara i atiant la catalanofobia en la recerca del vot espanyolista. Possiblement, va faltar al debat, un discurs que, més enllà del il·lustrisme rubalcaniano, dibuixes a l’hemicicle el futur d’una Espanya federal. Fer pales que en aquest procés els progressistes han volgut, a més de resoldre el conflicte o l’encaix si es vol de Catalunya a Espanya, concretar una via vers el federalisme com a doctrina per un estat plural. En aquesta pàgina del Mundo trobareu tots els discursos d'ahir.

Podria ser preocupant que aquest Estatut que no satisfà a ERC i que CiU ha abraçat, en bona mesura, per l’oportunisme tàctic, no sigui avui un referent pels no nacionalistes. Es a dir, que sigui vist només com una victoria del nacionalisme frontista i no com a una bona eina per avançar en la millora de les polítiques socials, de les en infrastructures publiques, i molt especialment en la suficiència d’un finançament que ha de garantir una actuació més competent en els serveis públics a Catalunya. Ara, quan comença aquest temps d’explicació i de presentació a la societat haurem de fer un esforç molt important per fer evident que tot aquest procés ha estat fonamentalment pensant en el ciutadà.

Canejan

Eth Montlude des deth camin deth Cau

Entrada ath camin deth Cau cap a Porcingles.

Aran ath dia (article publicat aquesta setmana al diari Segre)

La presentació de la publicació Aran ath dia suposa un nou insuflament d’oxigen a la llegua d’Aran. Una publicació escrita per promoure el debat en aranès és una experiència necessària per una llengua que ambiciona tenir un lloc en el segle XXI. No resulta fàcil trobar a Europa situacions similars a la de l’aranès, una llengua que, malgrat la migradesa de parlants i gràcies a la perseverança de la gent de l’Aran, és avui una llengua viva i utilitzada en aquest territori. Cal per tant, subratllar la importància d’aquest fet transcendent. En primer lloc, per l’aposta feta pel diari Segre en aquesta publicació que arriba per consolidar i continuar el treball fet per tantes i tantes persones que, des de la militància lingüística, han treballat en favor del patrimoni col·lectiu que suposa la llengua. És difícil anomenar-los a tots i totes els que han fet avançar les coses en l’àmbit de la llengua: l’escola, les associacions com Llengua Viva o la Fundació del Museu Etnològic, els que des de les administracions han treballat per dotar la llengua de recursos tècnics i materials que facin possible l’aprenentatge, i finalment les administracions que han aportat a aquests projectes recursos suficients per fer-los possibles.
Perquè, finalment, la llengua, és avui l’element fonamental que permet identificar l’Aran com a espai cultural i lingüístic diferenciat, on s’hi sustenta una especificitat política, difícilment explicable si no fos acompanyada per aquesta patrimoni cultural.
Tinc, però, alguns escepticismes, davant d’aquells que afirmen que vivim avui una renaixença de la llengua. Tot i que és veritat que estem davant d’ una situació de noves expectatives, que arriben fonamentalment de la mà de les noves tecnologies, que poden obrir nous camins per la pervivència de les llengües com la nostra. Em costa ser tan optimista. Els models econòmics imposen les seves lògiques i avui la situació social de la llengua no ha millorat. Podem dir que és la gran assignatura pendent, una assignatura on ni tan sols tenim ni sabem quin és l’estratègia per enfrontar-nos als canvis inevitables i meteòrics que s’estan produint en el sí de la nostra societat en aquests anys.
És, possiblement, el gran debat pendent: definir una estratègia lingüística consensuada per totes les sensibilitats polítiques de l’Aran i portar-la a terme amb coherència i sense regats en curt.
Encara un últim apunt important: el nou estatut farà l’aranès llengua oficial a tota Catalunya, en el marc de una futura llei de normalització lingüística. Un pas fonamental per, com va dir el secretari general del Govern de la Generalitat, comprometre al Govern Català en una tasca que no pot ser només de les institucions araneses, perquè, finalment, una llengua és un patrimoni de la humanitat i la seva supervivència ens tany a tots. La rotunda implicació del Govern de la Generalitat en “Aran ath dia” és un bon símptoma que mostra que algunes coses si han canviat.

Óssos i ramats

L’alliberament per part del govern francès de més óssos en pobles propers a la Vall d’Aran ha posat de nou en peu d’alerta als pagesos aranesos. Un col•lectiu, aquest, minvat i que avui és ja quasi testimonial.

Coses de la vida! l’ós, espècie gairebé extingida al Pirineu, pot ser l’últim botxí del pagès aranès, que, paradoxalment, hauria de ser, avui, considerat com un bé a protegir. Les raons per defensar els pagesos en aquest procés desigual són moltes i difícils de llistar, perquè la seva presència a les nostres valls ha sigut i és encara, el primer símbol d’identitat. La llengua i la cultura aranesa tenen totes les seves arrels i conceptes vinculats a segles d’interacció entre home i natura. El nostre paisatge és el fruit d’aquesta acció continuada dels homes sobre el territori. Però seria injust afirmar que la crisi del sector és culpa de l’ós. L’ós és en tot cas, la culminació d’un procés en el qual, els canvis en el model econòmic de les nostres valls han provocat l’abandonament d’unes explotacions poc rendibles i esclavitzadores, en un moment en què guanyar més diners, temps i qualitat de vida ha estat a l’abast de tothom gràcies al turisme.

Els óssos, que són sense cap dubte un problema per als pagesos, haurien de passar a ser l’oportunitat. És a dir, ser pràctics, ja que ningú ha preguntat al territori si els volíem o no, intentem que la seva presencia desperti sensibilitats, també en la banda dels damnificats. Per capgirar aquesta situació, cal que el govern assumeixi, com ja ha fet en bona mesura, una nova forma d’actuar davant el problema de compatibilitat entre óssos i ramats. És a dir, superar les actuacions dels anteriors governs, limitades a indemnitzar les baixes provocades pels atacs, i passar a fer una actuació preventiva que permeti als pagesos enfrontar-se al fenomen de l’ós amb garanties raonables de defensa contra els atacs. Per tant, es tracta de fer una acció continuada i planificada en les infraestructures d’alta muntanya (cabanyes i tancats), la millora dels accessos, i molt especialment la contractació de pastors mentre dura l’estada dels ramats a l’alta muntanya. Són les mínimes condicions per ajudar a un sector esgotat que necessita urgentment alguna cosa més que les paraules i les promeses ja escoltades en la primera remesa d’óssos alliberats al 1996. És en aquest sentit que les iniciatives parlamentàries dels grups que donen suport al govern volen contribuir a alleujar un problema, el dels pagesos de muntanya, que té, sense cap dubte, més fondària que aquesta batalla de la supervivència amb l’ós.

Perquè, finalment, res com el paisatge predisposa al visitant, turista o no, en el seu judici sobre el lloc que visita. La geometria dels prats, les línies rectes dels boscos sobre els prats de dall, o els bancals de panís, dibuixant un tauler d’escacs amb els camps de trumfes i naps, són un forma d’harmonia viva, avui ja enyorada. Aquell fou el paisatge perdut de fa ja algunes dècades. Avui, només ens queda un traç gros de pinzell abstracte, definit per marges oblidats i boscos que abracen les valls fins mullar-se als rius. Potser, ha arribat el moment de la reconciliació, de reconèixer el valor dels pagesos sobre el territori, de pagar el preu just per la feina feta i de recordar que sense ells desapareixerà el paisatge, el nostre paisatge.

Publicat a diari Segre el dia 17 de març

Política i galetes

Arlòs (en Comenges) des deth camin reiau

La setmana ha donat molt de si. De fet, avui ja és dilluns i malgrat el compromís de ser present al meu diari un cop a la setmana com a mínim, el diumenge ha passat volant, bàsicament dedicat a la cuina. Una ocupació que cada dia m’agrada més. Penso que es una forma de fer feliços a aquells als quals dedico tan poques hores durant la setmana i, sovint, comptades també, els dissabtes i els diumenges. La qüestió és que arribo tard a la meva cita amb els desconeguts lectors d’aquest diari. Però, crec que el repte de recuperar la vella recepta per fer les galetes de Sant Blai, o els bunyols, aquells que feia el pare (panader d’ofici) s’ho valia. Finalment els sabors i les textures són una forma de memòria i trobar algú que t’ajudi a recuperar de l’oblit els gustos de la infància és una oportunitat impagable. Per tant, ben emprada aquesta tarda de diumenge.

La setmana va tenir, dijous, un punt calent, pel que fa a la meva activitat política. La defensa de la moció sobre la promoció exterior de la cultura catalana ens va portar a un enfrontament dur i contundent amb la diputada Carme Laura Gil. Certament, la dimissió de Xavier Folk al capdavant de l’Institut Ramon Llull ens ha tornat a posar les coses difícils i l’oposició ha actuat ràpidament per debilitar un punt feble del govern. La realitat però, i així ho vaig intentar explicar, és que el Ramon Llull és una herència que no ha parat de sembrar discòrdia. En tot cas i per no allargar-me us faig un enllaç a la meva intervenció i podeu seguir el debat. Un debat que, per altra banda, va quedar impregnat des del ple anterior per l’estil excessivament irònic i gairebé ratllant el menyspreu personal de la diputada de CiU vers la consellera Mieràs. Una actitud que vaig intentar reprovar amb severitat. L’anècdota fou que algun diputat del grup proposant em va felicitar per “posar al seu lloc” a la diputada, i cridar l’atenció sobre els termes i els estils de fer política.

Finalment en Quim Llena i jo mateix ens sumàrem a la Comissió per debatre l’Estatut en el seu tràmit al Senat. És una bona notícia. Crec que serà positiu fer sentir l’aranès a la cambra territorial i en un debat d’aquesta transcendència. Tot i així, i vista la situació del procés, no puc sentir altra cosa que una certa preocupació. Costa entendre l’actitud d’ERC i no tant per la seva posició del no que ja podíem intuir, sinó per declaracions com les del conseller Carretero a l’entrevista del diari la Vanguardia. Unes declaracions que, finalment, poden crear una situació de greu inestabilitat en l’ànim col·lectiu dels que estem recolzant aquest govern, i afegir crispació a una situació que el que requereix és molta sang freda.

En clau aranesa, des d’Unitat d’Aran hem denunciat la manca de transport adaptat a l’Aran. Algunes famílies han evidenciat aquesta mancança per aquelles persones que tenen dificultats de mobilitat per accedir a la residència geriàtrica de dia. Un servei subvencionat que no semblaria massa difícil de resoldre si s’hi posa voluntat política.

Per altra banda, avui dilluns, hem fet la primera reunió de la Comissió de biblioteques i hi ha dos acords, modestos però importants: el primer, promoure l’acord amb els ajuntaments per a la gestió conjunta amb el Conselh dels equipaments, i l’altre, la creació de un grup de treball amb els bibliotecaris de l’Aran per reflexionar sobre el projecte.

La fotografia de l'ós

Aquestes últimes dues setmanes han tingut lloc alguns esdeveniments importants en la meva tasca política. En primer lloc, el dia 22 de febrer es va celebrar un Ple al Conselh Generau d’Aran, un Ple certament destacat pel seu mínim contingut polític, on l’única cosa remarcable era la creació de la Comissió per la redacció del Pla de Biblioteques de l’Aran. Un tema en què el nostre grup al Conselh hi ha posat màxim interès i que, teòricament, hauria d’avançar ràpidament perquè, en aquest Ple vam acotar un termini de tres mesos per concretar la feina de la Comissió. Els membres de la Comissió serem el conseller, Emili Sanllehy, el síndic, Carles Barrera, el responsable de cultura, J.Lluís Sans Socasau i jo mateix.

Per altra banda, finalment i després de mesos de gestació lenta, vam acordar, en l’àmbit parlamentari, una proposta de resolució amb el Departament de Medi Ambient, -tot s’ha de dir-, amb la col·laboració inestimable de la Bet Font, que va fer les tasques de mediació i enllaç. Estic convençut que l’única via de trobar un espai de convivència en la nostra muntanya entre óssos i pagesos és que el govern assumeixi una responsabilitat directa en la prevenció dels atacs de l’ós. En tot cas, i pels que vulguin més detalls, poden accedir a la proposta de resolució al Parlament. Aquest tema ha merescut un cop més la desqualificació del síndic d’Aran amb la ja reiterada acusació del meu interès per la foto. Realment l’acusació és d’un cinisme extrem perquè, finalment, qui ha fet totes les fotos possibles en l’àmbit de la política aranesa i amb temes que eren certament de tots els grups i de totes les sensibilitats, com la del document unitari per a l’Estatut de Catalunya, ha sigut justament ell, el síndic. Per tant, que consideri les iniciatives parlamentàries que van en suport dels pagesos i que estan pactades amb el govern, material fotogràfic, demostra, sens dubte, el seu desconeixement del valor de la iniciativa, i la seva desconsideració general envers el Parlament, per cert, utilitzat també per ell com a fons en una fotografia seva, la qual cosa demostra el que estic dient. En definitiva i com sempre, allò que s’anomena “regat curt”. En tot cas, en continuarem parlant perquè l’efecte de la iniciativa estic segur que canviarà la situació d’indefensió dels ramats davant l’ós.

En un altre episodi, aquest de caire lingüístic, el passat dia 2 de març, vaig tenir un altra intervenció en el Ple del Parlament en un nou enfrontament polític per temes de llengua amb el PP. Era una reprovació, en positiu, al Sr. Rajoy per les seves comparacions entre el tracte del castellà i el català durant la repressió franquista. La posició unànim de tota la cambra va deixar clara la soledat del PP en aquestes qüestions. Tot i que, com en tantes altres coses, la posició unitària dels tripartit ens va portar feina a en Jaume Collboni i a mi mateix. El que estava en qüestió era l’oportunitat de la iniciativa, que ERC qüestionava, possiblement amb una certa raó. A la fi, però, la suma de tots els grups va resultar reconfortant.