Cada matí, mentre espero per agafar el tren de Breda cap a Barcelona, pateixo un grup de senyores que parlen compulsivament entre elles. I cada divendres al matí, quan sonen les vuit, tan puntual com el rellotge que ens dóna l'hora, algú diu una frase trista i carregada de derrota: 'Per fí és divendres!'

El problema, al capdavall, és que, arribats a certa edat, elles (o ells en el cas d'ells que tenen la meva edat) no és que no ens mirin, és que ni ens veuen... I, ai las, que aquesta és la predicció que li faig a aquest bloc, sense, però, perdre l'esperança de que algú potser...

A punt de fer els 45 i amb la carta d'acomiadament al damunt de la taula, realment aquest no hauria de ser el millor moment per començar un bloc. Però, ai las, que em sento eufòric - res de prozac, jo tiro de cafès - i tinc molt clar que avui és un bon dia per posar fil a l'agulla i unir-me a tota aquesta colla de solitaris i solitàries que solquen la xarxa amb missatges que, no ens enganyem, no interessen pràcticament ningú.

El bloc és un reconeixement de que estem penjats (o penjades) i és una mena de crit al món per recordar que 'Si ens punxen ¿no sagnem? ¿no riem quan ens fan pessigolles? ¿si ens donen verí, no morim?'.

I, ves per on, que és un entorn que ens fa sentir còmodes. Podem desbarrar tant com volguem que, com a molt, algú ens farà un comentari que, ah, meravellosa tecla 'supr'!!, podem eliminar i quedar-nos tan amples.

Bé, a tall de presentació, crec que amb això hi ha prou. Tan regularment com em sigui possible aniré incorporant les meves cabòries a aquest racó de la xarxa i qui les vulgui llegir serà molt benvingut.

Ah, i això que sigui 20-N és casualitat.