Tarda a Premià de Dalt. S'hi donaven els premis literaris instituïts per la Societat Cultural Sant Jaume, concretament per la secció "Arts i Lletres". El cartell era integrat per tres premis: el Marià Manent de poesia, l'Arts i Lletres a la memòria d'en Valerià Pujol (autor local) de narrativa curta i el Serralada de Marina que guardonava un conte per a infants.

Dilluns em trucaren de l'Associació comunicant-me que el conte que els havia enviat, "Gabriela", havia rebut el premi de narrativa. Us l'adjunto perquè hi digueu la vostra.

Seguint la línia de la seva anterior pel·lícula A la ciutat, Cesc Gay torna a enfrontar personatges amb un medi i amb els seus sentiments. Tornem a no poder assumir-los i verbalitzar-los a la seva darrera pel·lícula: Ficció

Si A la ciutat el paisatge urbà reforçava l'assumpció coral del protagonisme, aquí, el paisatge natural, demanava la focalització del protagonisme en un únic personatge. En aquest cas, el gran actor Eduard Fernández, amb qui Gay confia plenament per bastir aquest director de cinema introspectiu, l'Àlex, que viatja a la Cerdanya per buscar la inspiració perduda i on coneix la Mònica, una dona com ell, de pas, de qui s'enamorarà irremeiablement i amb qui viurà la pel·lícula que mai s'atrevirà a dirigir.

Entre setmana, en comptades ocasions puc fer migdiada, per això, quan m'hi poso, m'hi poso. Amb tot, ahir -que era un d'aquests dies privilegiats- no em va fer res que el mòbil sonés desvetllant-me el son. Un fixe de Barcelona. En contestar, una veu potent, com de locutor de ràdio, preguntava per mi.

Es tractava de l'Àlex Gutiérrez, director de la revista Benzina. Em comunicava que el conte que els vaig enviar, "Escena", sortiria publicat al número del proper mes de desembre i que participaria, conjuntament amb dotze finalistes més, al concurs que es decidirà així que s'hagin publicat tots els contes.

Responc al prec de la Sílvia, adjuntant el poema que vam llegir amb l'E. el passat dia 15 de novembre, Dia de l'Escriptor Empresonat, dins els actes d'homenatge que es van fer a l'Anna Politkóvskaia al matí, davant el Palau de la Virreina de Barcelona.

 La veritat és que compartir escenari amb noms de les nostres lletres com la Dolors Oller, el Biel Mesquida, la Maria Barbal, el Joaquim Carbó, l'Ada Castells, la Montserrat Abelló, l'Assumpta Cantalozella o l'Isidre Grau -disculpeu tots els que em deixo!- va ser tot un privilegi i un veritable honor.

Sempre he cregut en el poder evocador de la poesia. En el moment en què el poeta l'ha escrit el poema, el lector se l'ha de fer seu, l'ha d'incorporar a allò que és. No he dubtat mai que el millor premi que pot rebre un poema, és que la gent oblidi qui l'ha escrit i que esdevingui verb col·lectiu, paraula universal.

Molt més quan les notícies que van arribant al voltant del cas de l'Anna, no són massa optimistes.

Amb els anys, descobrir del cert, ja sense màcula de dubte, que massa hauria de deixar d'estimar-te per caure en la vulgaritat d'enamorar-me de tu.

M'he passat el dia donant voltes sobre què hauria d'escriure avui, en aquest dia tant especial. Un text protocoloari? Un text informal? No me n'he sortit. L'objectivitat periodística sempre m'ha costat d'assumir. Malgrat portar a l'esquena escrits uns quants articles i un grapat d'apunts en aquest bloc, sempre he considerat el periodisme com una branca més de l'escriptura i per extensió, de la vida.

No sabia si podria combinar-me la feina i participar el proper dimecres al matí a l'acte d'homenatge a l'Anna Politkóvskaia. Finalment m'ho he pogut manegar. Tot i que es té previst que diversos escriptors i periodistes llegeixin fragments dels articles de l'Anna, em feia més el pes llegir un poema. 

Passejant aquests dies per l'espectacular traducció que ha fet la Monsterrat Abelló dels versos que la Sylvia Plath va escriure durant els darrers tres anys de la seva vida, vaig topar amb un poema que m'evocà, simbòlicament, la dissort patida per la periodista russa. 

De seguida vaig fer-lo arribar a l'E., li vaig proposar de dir-lo a dues veus. Ens hem vist aquesta tarda. Tots dos estàvem animats per circumstàncies diferents. Després d'explicar-li el perquè de la meva tria, ens hem posat a treballar. Han estat necessàries unes quantes lectures per repartir-nos els versos i establir un diàleg coherent i que suggerís prou coses.

M'agrada aquest pont que hem establit. Els versos de la dissortada Plath passats per la mirada de la Montserrat, projectats contra la memòria de l'Anna i dits per l'E. i jo mateix. Quatre dones que admiro per circumstàncies diferents. Dimecres serà un plaer sentir-me agombolat per totes elles, feliçment en minoria.

M'arriba el número 2 de Lletra Petita. En aquest número m'hi estreno per partida doble. Per una banda hi publico un poema que juntament amb d'altres poemes i narracions optarà al premi que mensualment la revista convoca, i la que serà la meva col·laboració més continuada: la d'escriure sobre poesia, en aquest cas, una petita ressenya del magistral recull Dos dies més de sud del Francesc Parcerissas.

Vull destacar, a més de l'interessant dossier en homenatge al poeta i filòsof José Maria Valverde, els articles sobre els beatniks del Joaquim Noguero i un altre sobre Stefan Zweig del company blocaire David Madueño.

Seguint l'estela deixada pel col·lega Xavier Mir, em plau proposar-vos tornar a aplegar els nostres esforços per tal de fer que la veu de cadascú, esdevingui un únic clam.

El passat dia 7 d'octubre moria assassinada la periodista russa Anna Poitkóvskaia. La seva decidida lluita per mostrar la realitat de la guerra de Txetxènia a través dels seus llibres i articles, la portaren moltes vegades, a ser objecte de nombroses amenaces de mort. El seu determini de no abandonar el seu país malgrat el perill evident, acabà finalment de la manera més tràgica.