Un excés de feina m’ha impedit aquesta setmana parar esment de l’actualitat més immediata -que no només de blocs viu el blocaire-, i així m’he perdut viure en directe un dels episodis més lamentables de la nostra actualitat cultural. Tal i com van denunciar els meus companys, capitanejats per El Llibreter, i Vilaweb, comprovar que el Saló del Llibre de Barcelona ens tracta pitjor que la Fira del Llibre de Madrid -que ja es dir- sembla convertir la nostra tasca en una mena de missió impossible que, malgrat tot, no es correspon amb la realitat.

La badada ha estat convenientment corregida i les disculpes de l’organització del Saló acceptades, però crec que els fets ens instrueixen en un estil de fer les coses que, si més no, sorprèn. Al llarg dels últims anys han entrat amb força en el món de la cultura les empreses de gestió cultural, sovint aventures personals o patents alienes que s’embutxaquen els nostres diners sense que això suposi el mínim esforç per la seva part a l’hora d’entendre en quin context fan la seva feina. Són empreses que, amb honroses excepcions, treballen des de la ignorància.

Però si una cosa no s’entén és la irresponsabilitat de la part contractant –sí, podria ser una pel·lícula del germans Marx- a l’hora de supervisar el treball encarregat. Perquè si la part contractant ni tan sols fa això, supervisar, què fa?...

"Ella sempre havia pensat que aquelles històries, en realitat, no passaven, que eren mentides o fantasies inventades. Confiada, creia que al seu voltant no trobaria ningú que tingués una vida agitada i plena d'embolics. I mai se li hauria acudit que en la seva plàcida existència li passaria res de semblant."

Dolors Borau

"La porta", a Taula reservada

Si alguna cosa distingeix la poesia actual és la diversificació estètica i ètica dels seus autors. Tant és així que acaba enterbolint també les obres individuals, presses d’unes ànsies d’originalitat que durant molt de temps havien estat impròpies de la literatura. Aquesta situació confusa agraeix l’existència de poetes que intenten evolucionar dins les mateixes coordinades.

És el cas, des dels primers llibres, de Ramon Guillem. Poeta i narrador d’obra lenta i mesurada, que sempre ha perseguit amb els seus versos un retrat crític de la contemporaneïtat, però sense oblidar que la poesia és una eina que ens hauria d’aportar bellesa, que el seu vehicle és el llenguatge sensible de les coses. Així, ja des de D’on gran desig s’engendra (1985), assistim als primers tempteigs d’una idea que persegueix representar l’ésser humà en relació als seus desigs més àlgids, als somnis que troba en una realitat sovint plena d’incerteses...

“Pues que siempre la fuente llora,

la verde tertulia en torno ¿qué resuelve?”

Macedonio Fernández

En algun moment de l’any 1990, durant la celebració dels Premis Literaris de Gandia, vaig tenir l’honor de conèixer Jordi Sarsanedas. El costum aleshores era reunir-se a l’endemà del premi a casa del poeta Josep Piera, on es xerrava d’allò més i es menjaven arrossos apassionats de la muntanya de la Drova; arrossos autèntics, amb els ingredients exactes i perfectes del què segons els valencians, que saben molt d’això, ha de portar una bona paella. Recordo que hi havia Vicenç Llorca, Josep Ballester, Isidor Cònsul, Albert Roig, i una figura imponent i impactant, la rectitud física d’en Jordi Sarsanedas, sempre a l’aguait, sempre amb el seu posat d’home savi, d’home d’idees i, sobretot, d’home tranquil, capaç de suscitar consensos, d’aplegar al seu voltant les veus i les opinions més mereixedores d’atenció.

A Jordi Sarsanedas li dec coses que en aquells anys de joventut van ser importants, com ara la meva primera relació amb la revista Serra d’Or, on vaig acabar publicant unes quantes entrevistes amb escriptors dels quals he après molt. Més tard ens vam trobar a Barcelona, alguna presentació, alguna lectura poètica, i sempre tenia paraules d’ànim, paraules que et feien sentir bé, feliç de pertànyer a la cultura catalana...

La narrativa d’Amélie Nothomb neix de la vocació d’enfrontar els éssers humans amb els més ocult dels processos interiors; neix, doncs, de la vocació de transgredir, de convocar els fantasmes per a conviure, en igualtat de condicions, dins d’un escenari hostil: la societat com a castradora de drets. Tant fa que sigui la xinesa o la belga, la dels adults o la dels infants. La fi última dels éssers és fer la vida impossible als altres i, per a defensar-se, hem de comptar amb una moral integra. Però la integritat moral, a pesar dels puristes, inclouria aspectes que s’han vingut considerant inconfessables.

Des de la primerenca Higiene de l’assassí, que va assolir un gran èxit de crítica i lectors, i passant per Estupor i tremolors, una divertida i amarga crònica de la societat japonesa, les novel·les de Nothomb no obliden un passat de filla de diplomàtic. L’escriptora belga va néixer al Japó i va viure bona part de la seva infantesa i adolescència entre aquest país i la Xina. De tot això, si jutgem per les seves novel·les, no sembla haver-li quedat molt bon record. La imaginació infantil –una edat que l’escriptora idolatra- es presenta com a única sortida contra l’ofec d’unes societats tradicionalistes i asfixiants on la més mínima transgressió provoca un terrabastall de conseqüències imprevisibles…

"Per a què llegim? Llegim per a imaginar -va respondre-. Per a fugir a un món joiós i inofensiu en el qual les paraules prenen nous significats i ens transformen inevitablement".

Tomás Eloy Martínez

En altres cultures, per exemple la portuguesa, és més freqüent trobar estudis que persegueixen la comprensió i visualització dels territoris literaris o artístics. Què seria de Santiago Rusiñol sense Sitges o d’Emili Teixidor sense Vic, posem per cas. En la cultura catalana s’ha considerat sovint que aquest tipus de recerca ratlla el localisme i que, en conseqüència, no és necessària per a construir un art d’abast universal. L’errada de perspectiva és enorme, més encara si pensem en obres cabdals de la cultura contemporània.

El viatge a l’origen de la literatura de García Márquez, que alguns autors han fet recentment, no pot sinó aprofundir en una petita població colombiana que se’n diu Aracataca; d’altra banda, els estudiosos del Romanticisme saben molt bé la importància d’un petit riu anglès, el Wye, sense les riberes del qual, Turner, Wordsworth, Gilpin i molts altres, veurien reduïdes significativament l’abast de les seves obres pictòriques o literàries. Cap dels dos territoris, ni Aracataca ni el Wye, serien molt més que petits punts en un mapa sense la circumstància artística.

És per això que constitueix una autèntica sorpresa l’aparició de llibres com Un passeig amb els sentits, de la natura a l’art, de Fina Anglès. Sobretot perquè la perspectiva assolida va molt més enllà de la guia cultural o paisatgística. L’obra funciona com a passeig pels pobles de l’Aleixar i Maspujols, sempre de la mà de les pintures de Joaquim Mir i l’escriptura de Marià Manent...

Si hi ha un exemple de com les editorials petites poden incidir des de la perifèria en l’esdevenir literari d’un país, el podríem trobar a l’editorial Límits d’Andorra, on s’han proposat donar a conèixer les novel·les negres de Jean-Claude Izzo, sens dubte, tot i les seves irregularitats, una de les aventures de gènere més apassionants de la fi del segle XX. Amb una edició força acurada i un traductor d’excepció, se’ns ha ofert en poc temps la trilogia que Izzo va escriure sobre la ciutat de Marsella, és a dir, les novel·les Keops total, Xurmo i Soleà. Tot un tour de force que posa sobre la taula no només temes candents de la societat actual sinó també maneres d’enfrontar-los des d’un punt de vista literari.

En primer lloc s’ha de dir que l’escriptura de Jean-Claude Izzo, sense caure en cap dels inconvenients, s’alimenta d’una veu poètica singular; no només la seva pròpia sinó també aquella dels cantautors o de la música multicultural d’una ciutat com Marsella. Així, el text deixa de banda qualsevol intent de contemporitzar a l’hora de retratar l’ambient i els personatges que s’hi mouen. Molt al contrari, la idea és arribar a una mistificació realista, a una exposició que sigui com la mirada possible a través d’un mirall trencat, on cada fet s’amara de sensacions que ens porten a reconèixer la humanitat de l’escenari, tot i la violència que traspua...