(la sèrie comença aquí)

* 14) Within you without you / Tomorrow never knows: Curiós i reeixit experiment que consisteix a substituir les percussions hindús de "Within you..." per la base de percussió obsessiva de "Tomorrow...". Un tema del "Sgt. Pepper" i un altre de "Revolver" coexistint perfectament. 

* 15) Lucy in the sky with diamonds: Cap novetat a destacar tret de les millores tecnològiques que permeten -com en altres talls- definir millor els plans sonors per on circulen guitarres, vent, corda, teclats i percussió.

* 16) Octopus garden: Aquest tall -que podríem definir com l'"espai Ringo" de "Love"- conté una de les troballes del disc, si més no pels qui coneguin bé els temes originals, ja que la introducció i els primers compassos de la cançó tenen l'acompanyament musical de "Good night" i val a dir que l'invent funciona força bé. També se sent algun efecte de veus que remet a "Yellow submarine". La part final recupera el "Sun King" que hem escoltat abans. Ara, però, reproduït del dret.  (n'hi ha més)

Després d'un seguit de bronques i marrameus interns en el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya -que, entre altres conseqüències, han provocat un retard de mig any en la tria del guanyador- llegeixo al diari (vegeu aquí)  i a Vilaweb Lletres (vegeu aquí) que finalment el Premi Llibreter d'enguany ha estat concedit a la novel·la "El quinto en discordia", de Robertson Davies, publicat per Libros del Asteroide.

A la vista del resultat i de l'evolució del premi en els darrers temps l'únic que se m'acut de dir és que el Premi Llibreter -que ha arribat a la setena edició i que en els primers anys havia assolit un cert prestigi- ja m'ha acabat definitivament els quartos.  (n'hi ha més)

(Acabo d'arribar del concert -magnífic- dels Pets a l'Auditori. Per l'hora que és hauria d'estar mort de son i, en canvi, em sento amb les piles carregades fins dalt. Quina gent més energètica, en Gavaldà i la seva colla...) 

Hi ha coincidències cruels, a la vida. Sembla ser que aquest matí, si fa no fa per la mateixa hora que el proper president de la Generalitat explicava al Parlament el seu programa de govern i deia que ja no hi ha motius per al debat identitari la blogosfera catalana treia fum (vegeu aquí) a causa del lamentable oblit que el web del Saló del Llibre feia dels blocs en llengua catalana.  (n'hi ha més)

(la sèrie comença aquí)

* 7) "Drive my car" / "The word" / "What you're doing": Un viatge per "Rubber Soul" i "Beatles for sale" que no arriba a dos minuts de durada. A "Drive my car" s'hi han incorporat uns tocs de secció de vent posats amb gust i ben dosificats que milloren el resultat original. A mig camí irromp el magnífic "Wath you're doing" -una de les grans cançons, al meu parer, del "Beatles for sale"- i abans d'exhaurir el tema encara queda temps per encabir-hi deu segons amb la frase principal de "The word".  (n'hi ha més)

La matusseria com a constant al llarg de tot el procés de l'opa de Gas Natural a Endesa...

La seva substitució pel senyor Joan Clos... sense que es noti cap diferència...  (n'hi ha més)

Tot i professar una llarga i reconeguda militància rollingstoniana no tinc cap inconvenient a admetre que m'agrada també -i molt- la música del Beatles (vegeu aquí).

Tant m'agrada que em va faltar temps ahir, primer dia que es posava a la venda a tot el món, per anar a comprar "Love", el darrer experiment d'actualització de la música dels quatre vailets de Liverpool que es la base de l'espectacle que actualment està exhibint Le Cirque du Soleil a l'hotel The Mirage de Las Vegas (vegeu aquí).

El compacte consta de 26 cançons que aniré escoltant a poc a poc i no de cop sinó en quatre blocs. Les impressions de les meves audicions les aniré explicant aquí.

Començo avui per les sis primeres.  (n'hi ha més)

Els bons amics de Bromera m'han fet arribar un llibre que estava esperant d'una manera molt especial des de fa mesos. És "Constants vitals", l'últim recull de poemes que va escriure el meu estimat amic Manel Garcia Grau, mort el passat 5 de juny als 44 anys. (vegeu aquí)

Tot i que ell coneixia perfectament l'abast de la seva malaltia a "Constants vitals" no hi ha cap rastre de plany o de dolor. Ben al contrari, els seus versos reflecteixen el seu interès indestructible per tot el que l'envoltava i la força i la serenor amb què va saber fer front a les seves adversitats fins al final.

Són una trentena de poemes llargs dividits en dues seccions: "Les gleves i les petjades" i "L'esguard i l'escorça". N'he triat un, el que obre el llibre, per recordar-lo avui. Si el voleu llegir activeu l'opció "Vull llegir la resta de l'article" que trobareu per aquí sota.  (n'hi ha més)

Fa més de dos anys (vegeu aquí) vaig fer el primer experiment de portar-me música de casa per a les meves sessions matineres i dominicals de Flotarium. En aquella ocasió vaig optar pel “Medúlla”, de la senyora Bjork, que acabava de sortir i la sessió va anar d’allò més bé. Avui m’he tirat per la via dels clàssics i he agafat un Keith Jarrett de la primera hora: “Facing You”, un disc de 1971 que va ser el primer que va enregistrar en solitari amb el seu piano i que encara avui escolto amb plaer. El tenia en vinil –molt vellet- i no fa gaire vaig comprar-lo en versió CD, cosa que m’ha permès entrar-lo a la panxona de l'iPod.

No cal dir que el balanç de la sessió de relaxació per ingravidesa ha estat rodó i que he sortit com nou, que és del que es tractava.  (n’hi ha més)

(la sèrie comença aquí)

Si entre els usuaris de biblioteques i de llibreries de casa nostra es fes una enquesta per demanar-los noms d'escriptors catalans sense aturar-se a rumiar gaire estic segur que sortirien citats un munt de vegades autors com Porcel, Màrius Serra, Monzó, Palol, Cabré, Sánchez Piñol, Carme Riera, Pàmies o Villatoro. En canvi, crec que molt pocs esmentarien el nom d'Eduard Márquez (vegeu aquí).

I, tanmateix, crec que l'obra d'aquest escriptor de distàncies llargues i velocitats lentes és una de les de més alt nivell de rigor i de qualitat que s'estan fent en aquests moments en la literatura catalana. El que passa és que -a la manera del pintor Nonell, que deia allò de "Jo pinto i prou"- Márquez ha optat per concentrar les energies en la seva obra. Cosa que implica deixar de banda tot allò que el destorbi d'aquest objectiu primordial.  (n'hi ha més)

Em va dir: "Vull ensenyar-te una cosa que sé que t'agradarà i que a mi em fa molta il·lusió". I com que feia més de dos anys que no ens vèiem amb calma vàrem quedar per dinar en un petit restaurant de Gràcia.

Mentre esperàvem el primer plat es va treure de la butxaca una espècie de bloc i me'l va passar mentre em deia amb un to eufòric que no dissimulava un cert espurneig dels ulls: "He aconseguit el que semblava impossible: veure en (**) córrer com un atleta olímpic".

En (**) és el seu fill. Té 6 anys i va néixer amb una severa paràl·lisi cerebral que el priva de qualsevol moviment autònom.  (n'hi ha més)