Doncs, ja està. Això ja s'ha acabat. Aquesta última setmana ha passat volant, com passen els bons moments. Més o menys, s'ha acomplert la planificació. Primer Las Vegas i Grand Canyon.

Las Vegas i Grand Canyon.

A Las Vegas anava amb poques expectatives però va ser pitjor. Definitivament, no em va agradar. La trobo artificial, massa artificial, sense ànima. Tot ple de rèpliques de famosos monuments, amb l'única finalitat de fer que la gent és gasti els calés. Els hotels carets, la veritat, almenys per un professor de secundaria que no cobra l'estiu, al final vam anar a petar a un Motel. Després d'arribar a Las Vegas a mitjanit no vam trobar un Motel decent fins a les 2 .

Després d'estar a Las Vegas unes 8 hores vam marxar cap a Grand Canyon i de camí vam tenir el regal de veure la Pressa Hoover (Hoover Dam), això sí, després de conduir unes 3 hores pel mig del semi-desert. Maca l'experiència. Finalment, l'arribada va ser aproximadament a les 3 de tarda, i vam fer estada a un poble a una hora de distància anomenat Williams, des d'on es pot agafar un tren que et deixa a Grand Canyon, just per agafar un helicòpter. No el vam poder agafar, no teniem temps, vam estar fent una ullada d'unes tres hores i fent fotografies. La propera vegada aniré amb més temps.

Williams és un petit poblet aprop de Grand Canyon que té un encant especial. Si heu vist “Doctor en Alaska” podreu imaginar-vos com és. Recomanació, passeu la nit en un dels B&B (Bed and Breakfast) i feu una volta.

Bonica experiència.

Avui. Dimarts 22 d'agost 10:22 a.m.: D'aquí a quatre hores quedarem amb la colla que marxem a San Francisco, per xerrar del viatge. I just després l'Steven i jo marxem cap a Grand Canyon. Allí arribarem després d'aproximadament unes 7 horetes de viatge, just per buscar un hotel i anar a dormir.

Demà. Dimecres 23 d'agost: Tenim un dia per visitar Grand Canyon, ja ens han recomanat que és millor pujar a un helicòpter o una avioneta i gastar-nos els calerons, ho farem. Allò de les 6:00 p.m. marxarem cap a Las Vegas per passar la nit entre llumenetes, espectacles i cales. Això sí, amb la cartera ben guardada que no esta el cos per alegries.

Demà passat. Dijous 24 d'agost: Tornada a Irvine. Organitzar les coses que quedan, potser donar-me'n un garbeo per l'UCI i descansar el viatge. No descarto algun banyet al jacuzzi.

Divendres 25 d'agost: Fer una volta per UCI, si algun professor m'ha confirmat alguna trobada abans, això pel matí. Per que sobre les 1:00 p.m. Està prevista la sortida amb tota la colla, calculo que sobre uns 8, cap a San Francisco. Passarem nit a SF.

Dissabte, 26 d'agost: Tot el dia de visita a San Francisco. Ja us comentaré com és.

Diumenge, 27 d'agost: Tornada a mig matí cap a Irvine. Passaré la nit a Irvine.

Dilluns, 28 d'agost: Tinc la tornada a les 3:45 p.m. cap a Barcelona. No m'espereu desperts, el viatge dura 15 hores... sense retrasos.

Laguna Beach,

7:15 p.m.: El sòl comença a desaparèixer per l'horitzó i el cel es torna ataronjat. Es pot veure un pare jugant amb el seu fill a la sorra. I gent fent exercici a la platja.

7:20 p.m.: La gent comença a recollir els trastos i es comencen a posar la samarreta.

7:25 p.m.: Apareixen del no-res parelles d'enamorats disposats a deixar-se endur pel capvespre californià.

7:30 p.m.: El sòl es torna més vermell i perd la seva forma rodona (això és degut a que en aquest moment no estem veient el sòl, sinó un reflex d'ell mateix). A aparegut una lleugera multitud esperant a veure com el sòl desapareix en l'oceà.

7:35 p.m.: El sòl ja ha desaparegut i comencem a notar una fresca que ens recorda que estem a finals d'agost i d'aquí poc començarà el setembre.

7:40 p.m.: Recullo la tovallola, la motxilla, em poso les xancles i cap el cotxe que fa massa fresca per anar amb el banyador mullat pels puestos. Volia anar avui a la platja sol perquè serà l'última vegada que pugui veure un capvespre a Laguna Beach, probablement.

Recordo la sensació de veure un capvespre a Prague sobre el pont de Carles que salva l'obstacle del riu Vltava, amb el Castell de Prague de fons, meravellós.

Ja tenim planificada la propera setmana si no hi ha canvis d'última hora, que els hi haurà. Al final he variat els meus plans però a canvi a Grand Canyon no hi aniré sol, i a San Francisco, si no hi ha baixes d'última hora, anirem entre 6 o 5 persones. Que no està malament tampoc. Ha costat deu i ajuda fins que la gent s'ha anat sumant al viatge, però l'esforç a valgut la pena. Perquè un viatge a Grand Canyon o a San Francisco sol hauria sigut una mica avorrit, encara que ha San Francisco em trobaré amb en Tim i la seva dona. Bé, no està malament.

Al principi tenia pensat passar-me 4 o 5 dies a San Francisco però al final només seran 2 dies, bé, la veritat és que tothom em comentava que potser 4 dies eren masses per visitar Frisco, però el que si que em feia il·lusió, i al final sembla que no ho podré fer, és agafar la PCH, la number 1 i recórrer tota la costa des de gairebé San Diego fins a San Francisco però no ho farem tot aquest any, deixem una mica pel proper, dic jo.

Per cert, faré una passada ràpida per Las Vegas, el just per fer 4 fotografies i prou. Total, tampoc era una de les meves fites.

Ahir vaig estar de visita a la UCI, l'Universitat que hi ha Irvine i que, pel que m'han comentat, està començant a pujar llocs a la llista de les millors universitats d'USA. Gran, gran, gran amb un enorme parc amb arbres, com a l'Autònoma, al vell mig fent d'Àgora romana, és com si diguéssim el cor de l'UCI. Vaig fer una volta per les facultats de Física, Enginyeria Aeronàutica, i vaig contactar amb els advisors. La veritat és que em van donar bons consells i em van tractar molt bé, i tot això amb el meu anglès, Amazing, senzillament impressionant. Em van comentar que hi ha molta competència d'estudiants xinesos, i que és bo contactar amb algun professor prèviament.

I per aquest motiu he variat els meus plans, perquè sinó jo ara estaria de camí a Grand Canyon, i el dilluns hi tornaré a fer contactes. De moment, només he parlat amb advisors però dilluns vull contactar amb algun professor, a veure que passa. Després de 3 setmanes avui és el primer dia que m'he quedat a casa ordenant les coses, escrivint al web-site, escrivint correus electrònics als amics, fent la bugada. I, probablement, aquesta tarda soccer o tennis, ja veurem.

Nens, el futur és America. Si aconsegueixo una bona puntuació al TOEFL i al GRE l'any que ve em veureu a Califòrnia altre cop, ara només em queda disfrutar dels últims dies del viatge, passar com pugui el Jet Lag de tornada i posar-me amb el TOEFL per poder aplicar abans de Febrer. Sona bé, oi? Ahhh, i continuar treballant com a professor que necessitaré els calerons que la beca no és per llançar coets i els apartaments estan pels núvols.

La felicitat, que difícil d'aconseguir.

Trobar-vos al cotxe de camí a una clase d'anglès cantant com un boig. Xerrant pels descosits en anglès amb coreans, taiwanesos, vietnamites, japonesos i disfrutant. No tenir temps ni per penjar un simple comentari a la web, anar de festa en festa, preparant el proper viatge a Grand Canyon, Las Vegas i San Francisco amb els acompanyants, quedar amb els companys de la classe i professora per fer un dinar de d'acomiadament en l'enorme jardí de la meva homestay's mother, portar la gent a Laguna beach (el proper TV show que arribarà a Catalunya, probablement), anar a veure World Trade Center, Talladega Nights: The Ballad of Ricky Bobby, i alguna més que és millor no comentar. Anar a un Outlet prop de San Diego a comprar indiscriminadament perquè les coses estan rebaixades un 40 o 50%, trobar temps per fer un partit de tennis o de futbol, anar a sopar a un restaurant japonès o coreà, evidentment sota recomanacions, anar a Ruby's o In and Out a menjar una burger, anar a un Karaoke ...

Bé, estareu contents dono senyals de vida. Avui penjaré totes les fotos que tinc atrassades, el viatge a San Diego, Laguna Beach, sopar de d'acomiadament i alguna que altre que s'ha escapolit de l'escomesa.

Disfruteu amb les fotografies. Per cert, si cliqueu en el botó de play podreu escoltar quina es la cançó que més defineix el meu estat d'ànim.

Resulta que em trobo molt còmode enmig de coreans, taiwanesos, japonesos, vietnamites, i d'algun altre país que no recordo. Pensant-hi, es troben a faltar xinesos i coreans del nord, perquè deu ser?

M'he trobat amb mares coreanes que han viatjat fins a EEUU, han aprés un idioma estranger, amb tots els problemes que la decisió comporta, tant econòmics com socials, amb la única finalitat d'obrir les fronteres als seus fills. Que pugui recordar 4 mares coreanes, 4 valentes mares coreanes que s'han posat les piles per poder entendre als seus nous veïns americans, encara que aquests no els facin massa cas.

Quina actitud tant valenta, oi? Deixar-ho gairebé tot per tal que els teus fills tinguin una visió global de la vida. Quin gran regal els hi deixen al seus fills. D'incalculable valor. Tot això, pel que he parlat amb elles, sense oblidar quines són les seves arrels i els seus origens, allò què és tant important a la vida.

Suposo que cap d'aquestes famílies deu tenir un nivell econòmic baix, però l'actitud moltes vegades supera la força dels cales, que per altre banda faciliten la vida ho reconec.

La majoria d'asiàtics fan una estada mitja d'entre 6 mesos i 1 any. Que pensant-ho, seria una pasta impressionant per a mi. Tots tenen com a finalitat entrar a una High School i en la majoria dels casos en un College.

M'encanta la forma de ser dels japonesos i coreans, que és els que he tractat més. Sempre rient, sempre ajudant, sempre disposats, mai una mala mirada, mai uResulta que em trobo molt còmode enmig de coreans, taiwanesos, japonesos, vietnamites, i d'algun altre país que no recordo. Pensant-hi, es troben a faltar xinesos i coreans del nord, perquè deu ser?

M'he trobat amb mares coreanes que han viatjat fins a EEUU, han aprés un idioma estranger, amb tots els problemes que la decisió comporta, tant econòmics com socials, amb la única finalitat d'obrir les fronteres als seus fills. Que pugui recordar 4 mares coreanes, 4 valentes mares coreanes que s'han posat les piles per poder entendre als seus nous veïns americans, encara que aquests no els facin massa cas.

Quina actitud tant valenta, oi? Deixar-ho gairebé tot per tal que els teus fills tinguin una visió global de la vida. Quin gran regal els hi deixen al seus fills. D'incalculable valor. Tot això, pel que he parlat amb elles, sense oblidar quines són les seves arrels i els seus origens, allò què és tant important a la vida.

Suposo que cap d'aquestes famílies deu tenir un nivell econòmic baix, però l'actitud moltes vegades supera la força dels cales, que per altre banda faciliten la vida ho reconec.

La majoria d'asiàtics fan una estada mitja d'entre 6 mesos i 1 any. Que pensant-ho, seria una pasta impressionant per a mi. Tots tenen com a finalitat entrar a una High School i en la majoria dels casos en un College.

M'encanta la forma de ser dels japonesos i coreans, que és els que he tractat més. Sempre rient, sempre ajudant, sempre disposats, mai una mala mirada, mai un renec, sempre amb bona intenció, sempre. I allò que és tan difícil de trobar: sempre un somriure per començar i després la resposta. Senzillament, deliciós. Ara entenc perquè l'Isaac s'hi troba tant còmode enmig de japonesos i coreans. Per cert, Isaac he seguit els teus consells, agraït. Fins i tot en aquell cas que la primera impressió és: Ui, aquell té cara d'espavilat i cabron, després resulta que cada vegada que et veu es desviu per mostrar-te el seu respecte.

De fet et preguntes, hi ha delinqüència al Japó o Corea del Sud? No em puc imaginar un corea o japonès robant (després de conèixer-los) o fent mal algú. M'encanta que m'expliquin com viuen en el seu país, que els preocupa. Els taiwanesos pressionats per Xina, els coreans del sud pels comunistes de Corea del Nord. Encara que he hagut de burxar una mica, perquè a la primera pregunta sempre la defugen, però si insisteixes en conèixer-los et diuen quins són els seus neguits. M'han ensenyat els caràcters que utilitzen per escriure, que resulta que cada caràcter és una paraula. Aquests si que tenen dificultats per aprendre angles, però com s'esforcen.

Els he coneguts que volen tornar, els que no perquè diuen que la seva realitat és en blanc i negre comparat amb les possibilitats de Califòrnia, els que tenen una xicota japonesa que esta a l'Àfrica de voluntariat i ell és coreà, els que quan veuen una noia se'ls hi cau la baba, els que estudien fort de passar el TOEFL, els que estan de vacances, un vietnamita que farà un MBA a partir del setembre, els que es volen obrir les portes americanes i trobar feina. I sempre, sempre, amb un somriure a la cara. Digne d'admiració.

Em sembla que comparant no sortim massa ben parats els catalans. Jo personalment, com et deu passar a tu també Carquinyol, em trobo més acollit entre valencians, encara que els hi perd aquell puntet tosut.

Acabo perquè no vull repetir adjectius. I és que m'encanta aquesta gent.

Després de cinc setmanes i quan només em queden 3 toca fer una petita reflexió.

Primer de tot, com passa el temps. No és un començament original però, és veritat, no para. Tant per lo dolent com per lo bo, tot arriba, en aquesta vida no s'ha de ser impacient.

Fent una mirada enrere, m'enrecordo quan treballava al circ del COP, Colegio Oficial de Pesadores y Medidores Públicos de Barcelona, on només que vaig tenir disgusts i 5 dies de vacances a l'estiu. Sabeu, em va costar dos mesos trobar aquella feina, entre no masses ofertes, i m'hi vaig estar 5 mesos, però el que més greu em sap és tota la gent que encara hi continua treballant en aquell circ. Només una dada perquè comprengueu la magnitud de la tragèdia: En 3 anys han passat 100 treballadors en una empresa familiar de 20 persones.

Quan vaig veure en quin putiferi m'havia ficat, vaig fer ràpidament els papers per apuntar-me'n a les llistes d'Educació per treballar de professor. El millor que m'ha passat en temps sens dubte. Gràcies a aquest pas estic on estic, ni més ni menys, quantes voltes dóna la vida, oi?

Fins que no em van cridar per treballar van passar 2 mesos, gairebé. Vaig començar al Febrer en un institut d'un poblet al costat d'Igualada, Vilanova del Camí. I vaig tenir sort perquè em va tocar una substitució de 4 mesos i escaig en el mateix institut, fins a finals de juny. Com que no tenia 6 mesos treballats de professor no he pogut cobrar l'estiu, però això per a mi no arriba a punt negatiu. Tampoc no m'arribava per cobrar l'atur, és el que tenen els contractes de becari, o sigui que vivint de les rentes del sou de professor.

He conegut amics, catalans i asiàtics, platges, estils de vida, costums, menjars. De moment estic disfrutant dels dos mesos de vacances, però sabeu el que us dic, doncs que trobo a faltar una setmana a un poblet de la Costa Brava, on no calgui agafar el cotxe sempre, on les distàncies siguin curtes, les cases blanques, carrerons estrets però molt solejats, comprar el diari, esmorzar pel camí, un xerrada agradable (en el teu idioma), anar a visitar els poblets dels voltants, les cales petites però suficients, anar caminant amb la tovallola fins a la platja. Ahhh (suspirs), quins records.

L'anglès millorant sens dubte però amb por de perdre'l en dos dies a Badalona, encara que suposo que alguna cosa sempre acaba quedant. Les classes d'anglès són entretingudes, de fet avui és la meva primera campana en 5 setmanes. Ja em caldrà posar-m'hi si vull treure el mínim necessari al TOEFL test i al GRE, tindré fins el gener més o menys.

I ara per apujar una mica la moral agafaré el cotxe i aniré a la platja, encara no sé quina. Agafaré la PCH i la que més m'agradi a remullar-se i prendre el Sol. Apa, salutacions i fins la propera.

Teniu raó, teniu raó, us tinc abandonats. Ja ho sé, ja ho sé. No he parat en torreta, tinc excusa.


Escolteu molt millor, eh!! Bé, comencem que hi ha molt per explicar:

1er dia d.ll.c. (que no és res més que després de llogar cotxe).

D'horeta cap a L.A., perquè es formen unes �oesenyores” cues a la Freeway que espanten. Vam ser previsors i vam marxar, la Valery i jo, cap a l'aventura. Bé, la Valery només em portava cap a l'aeroport, perquè ella marxava a la recepció que feia en Tony Blair a L.A. Què és veu que la Valery té contactes. Finalment, no va poder fer-se la foto amb en Tony Blair perquè va anar al lavabo i no la van deixar entrar els seguratas altre cop. S'ho ha pres bé, per això.

De camí cap a L.A. vaig poder comprovar com el americans agafen el seu cotxe, i només el seu. Aquí ningú va de paquet, vaja, que no és la moda. Hi havia unes cues que posaven els pels de punta, però el carril carpool anava buit, literalment buit. Us esteu preguntant, lògicament, quant s'ha de pagar per anar per aquest carril, doncs, res, és de gratis total si, i solo si, en el cotxe van dues persones o més, sota multa de 400 $ aprox. Conclusió, que un s'ha de comprar una nina inflable, però no perquè et faci companyia ens els mals moments, sinó per poder estalviar-te'n una hora de cua cada dia.

Però no us penseu que els americans són tontos, ni molt menys. No agafen un acompanyant perquè ja els hi va bé fer la cua. Aprofiten per esmorzar, el seu cafetò americà (aigua bruta), els seus pancakes, es maquillen (les dones) i s'afaiten (els homes), xerren pel cell phone, llegeixen el diari. Sí, sí, i moltes coses més que no es poden explicar en horari protegit. I tot això ho poden fer perquè van solets al cotxe. Un americà = un o més cotxes (incloent els tractors, esclar).

A tot això Valery em deixa a l'aeroport i apa, a llogar el cotxe. Sí, sí, the cheapest, the cheapest, era la contrasenya. Vol l'assegurança? -- Puc anar sense ella. .-- No, és il·legal. -- Doncs, si la vull, però the cheapest, too. A tot això esperant que arribi el cotxe, jo estava pensat en el trastu que em donarien. I, patapam, el chevrolet de color vermell que podeu observar a la fotografia. Quan el vaig veure, instintivament, vaig preguntar altre cop el preu, ep, que lluïa massa per ser el més barat. Sí, era el cotxe.

Ja em podeu imaginar fent proves al parking, per tot allò del canvi de marxes automàtic. Dos passets cap enrere un cap endavant, dos cap enrere, un cap endavant. Collons, que va sol!! Que no has de fotre res, ell solet ja s'ho monta.

Fàcil conduir el cotxe, i fàcil conduir per Califòrnia. O sigui, que em vaig agafar el dia de festa. Vaig agafar la PCH (aquí tothom la coneix així), la 1, que és la carretera que agafa tota la costa de Califòrnia, i apa a tirar milles cap a Malibú. Amb country a la radio, amb les finestres abaixades (manualment, per cert), amb un solet molt agradable, amb l'oceà Pacífic present tota l'estona cap al nord. Maco, maco, maco!!!!

Finalment, baix arribar fins a Malibú. No hi aneu, no hi ha res, de fet no se per quins collons tenia ganes d'anar a Malibú, el que fan les series americanes, oi? Després anant cap el sud, vaig para a Santa Mònica, molt maco encara que les platges són massa kilomètriques per mi. Totes les fotos les podeu veure a l'apartat de Fotos Viatjades. Entre zona habitada i zona habitada hi havien els surfers que aparcaven el cotxe en el primer lloc on intuïen ones, així sense miraments. Ones, llavors un munt de cotxes aparcats en mig del no res.

Vaig anar cap a Venice Beach, maco, també. No vaig xapotejar en cap platja perquè no duia banyador, però ja tinc clar que al maleter del cotxe no faltarà cada dia la motxilla amb la tovallola, el banyador i les xancles. Indispensable per voltar per Califòrnia. IN-DIS-PEN-SA-BLE.

Després ja vaig tirar cap a Long Beach (massa gran per a mi, altre cop), Corona del Mar (maca), Laguna Beach (la millor pel meu entendre) i cap a casa.

Per cert, tinc la sensació que el dipòsit té un forat perquè, deu ni do, com xucla.

Els propers dies parlaré, cronològicament, de la quedada amb els catalans, dos cops, i de com em vaig veure al mig d'un castell fent de casteller amb gent trepitjant-me i empenyent-me, i el millor de tot i més preocupant, m'ha agradat. M'agradaria també fer un reflexió ara que estic al mig de la meva aventureta, per allò de frenar i mirar enrere una mica. I explicar la meva experiència amb els asiàtics que li dec a l’Isaac.

Per cert, m'assalta un dubte, ajudeu-me. Anar a Las Vegas? Anar al Gran Canyon? No anar-hi? Només a un dels dos? No ho sé, no ho tinc clar.

Fa dies que vull comentar quina és la situació a Califòrnia respecte als temes que surten als telenotícies d'aquí.

Faré un esment per ordre d'importància:

1er. Focs. A causa de la calor extrema, dia si dia també, hi ha un incendi per extingir. En aquest cas, veient les noticies de l'abc, CNN, etc, es poden veure uns cotxes de bombers bastant, bastant completets.

2on. Apagades. Doncs sí, l'estalvi d'energia, ni més ni menys. Uns dels temes estrelles també a Catalunya. Però el que no saben aquests californians és que els insignificants catalans tenen la solució pels seu problemes, que són els nostres. Que facin una interconnexió amb França, clar!!! Aiiis, si és que se'ls hi ha de dir tot. Com és que aquests americans que estan tan avançats no fan una línia d'alta tensió de 400 kV, i si ja en tenen una, perquè no fan una altre?

I és que tal com ja vaig explicar en aquest apunt, ens volen vendre l'interconnexió amb França com la solució a les apagades de Girona i el pas del TGV, quan és només una línia de transport per vendre energia i no una línia de distribució.

Ahhh, per cert, a Califòrnia també hi ha apagades, concretament a les zones més húmils de L.A. Respecte això una de les coses que he notat és ningú demana la destitució de l'alcalde de L.A. I tots, medis de comunicació, govern, opinadors, fan una crida a la ciutadania per tal que s'autoregulin. A Catalunya això seria cavar la pròpia tomba de qualsevol governant o medi de comunicació.

3er. Calor. A Califòrnia, la darrera setmana, els termòmetres han arribat a marcar per sobre dels 100 F, que al canvi són uns 38 ºC. Hi dono fe, perquè no si podia estar pel carrer (per experiència). Aquesta setmana en canvi els termòmetres han baixat. Tant és així, que la gent ha sortit al carrer per fer exercici amb el gos, amb els gossos, amb iPods i, fins i tot, amb el carret amb el nen a dins (us ho juro). I és que, tal com diu la propietària de la mansió, aquí la gent és molt 'cool-plastic'. I es pot comprovar constantment a les zones d'esbarjo.

La resta de noticies corresponen a l'àmbit nacional (seguretat, control de la immigració, ...) i a l'àmbit internacional. Les noticies que arriben de l'Orient Mitjà són molt seguides per les cadenes més importants amb programes especials 'in situ' amb 4 o 5 enviats especials per cada canal. Els americans si volen poden estar excel·lentment informats del món que els envolta. I no és una indirecta.

Per cert, sobre això últim podeu llegir aquest apunt d'un altre badaloní que properament estarà de viatge per Europa.

Ahhh, se m'oblidava. Segur que ja ho sabeu, però han enxampat a l'actor Mel Gibson borratxo conduint. Que dius, vaja noticia!! Però és veu que li estan donant canya perquè com és catòlic, li pot anar fatal per la seva carrera. Defensors de la moral, puag (ja ho deia en Serrat en una cançó). El cas és que ja han sortit les fotos de la juerga que és va muntar i no és res de l'altre món, sincerament.

I els terratrèmols, és clar.

Us sonen les noticies, oi? O sigui, que per quan un actor a la Presidència de la Generalitat?

PD: Si voleu veure el website del viatge amb fotos, cançons i links podeu anar a:

A tots aquells que cada matí s'aixequen i han d'agafar el transport públic català, evidentment excloent el que agafen RENFE,... sou uns afortunats, UNS AFORTUNATS!!!! No em tornaré a queixar mai del transport públic metropolità, evidentment excloent la RENFE.

El transport públic a Orange County és de manifestació diària, més o menys com RENFE. Però anem per parts, com va dir Jack, el desbudellador (o sento, no ho he pogut evitar).

La freqüència dels autobusos és, de mitja, uns 45 minuts. Però no us penseu que funcionen tot el dia, niiii moooooolt meeeeenys. Resulta que us podeu trobar una línia de busos que entre les 10:00h del matí i les 15:00h no passi cap bus, a més, que com podreu endevinar l'últim bus a moltes línies passa a les 7 de la tarda. I si el perds, doncs a cascar-la.

El més normal del món és que hagis d'agafar dos busos per anar a qualsevol lloc, amb un de sol segur que no ho pots fer, siguis on siguis i vulguis anar on vulguis anar. I clar, us estareu preguntant algú, com està el tema dels transbordaments. Doncs, de puta pena. Pot ser perfectament que estiguis baixant d'un bus i el que hagis d'agafar, estigui a l'altre banda del carrer (o sigui, a kilòmetres de distància). Doncs, perdut. I a esperar toca, 45 minuts, o fins i tot més!!

El meu segon bus, és el 188, del que corresponen les imatges. No és un bus. És un minibus, però mini-mini. El millor de tot és l'aire condicionat que gasta el minitransformer, és un aire condicionat dels de tota la vida encastat a la part de darrera del minibus, on normalment et pots trobar de tot, des de caixes de ferramentes fins a lones de plàstic.

Ara deveu estar pensant que com que no paro amb la matraca de que tot està més barat aquí, el preu de la broma deu estar pel terra. Doncs no, per pujar aquell micromachine haig de pagar 1,25 $, cada viatge. O sigui, 2,50 $ cada dia, perquè l'anada em surt de gratis, gràcies a un amic coreà.

Però encara hi ha més, els caps de setmana la majoria de línies no funcionen. La meva és una d'elles, per tant, NO PUC SORTIR DE CASA ELS CAPS DE SETMANA SI NO ÉS DE PAQUET EN UN COTXE D'UN AMIC. Fort, però cert. Si alguna vegada viatgeu per aquests voltants, ALQUILEU UN COTXE!!

Tal com podeu comprovar a la imatge, aquests de l'OCTA, la lumbreres de la companyia, es banten que són els número 1 del transport a EEUU. Uffff, tinc calfreds només de pensar com seran la resta de transports. Ahhhh, se m'oblidava, els conductors. Des de que vaig estar a Lituània que no havia vist uns carcamals conduint com aquests. Que no estic en contra de que la gent gran condueixi, però és que aquests tenen 70 anys com a mínim. No us ho creieu, ja els faré una foto, ja veureu, ja veureu.

Però, ara venen les bones noticies, aquesta setmana (probablement dimarts) alquili el tant desitjat i necessari cotxe. Anirem a L.A. però haure de fer els tràmits jo solet, ja veure com surt la cosa. I la tornada també l'hauré de fer solet. Aiii, com riureu. Al menys, em prendre el meu primer dia lliure per fer de turista amb la càmera de fotos.