Aquests dies l'Albert Manent i jo, amb l'auxili inestimable de la Maria Macian i de tota la Fundació Trias Fargas, estem organitzant un homenatge a Max Cahner. L'homenatge tindrà forma de llibre i a més esperem organitzar una bona celebració dels seus 70 anys. Us n'aniré informant.

Vull lligar tanmateix l'homenatge al Max amb el que ara ens toca fer a tots els nacionalistes del país (vull dir del país sencer): treballar i treballar amb intel·ligència per la unitat allà on digui possible i amb qui sigui possible.

És clar que les bases per a aquesta feina són molt febles; potser algunes relacions personals no fetes del tot malbé... Però em sembla que no m'equivoco gaire si dic que hi ha un bon grapat de persones que no es conformen amb la situació actual, com deia l'altra dia Salvador Cardús al diari AVUI .

És clar que sóc de les persones que no entén els moviments polítics de la direcció d'ERC. Però no en vull fer cap mena de sang, perquè estic segur que això és el que més agrada a l'enemic dels nostres objectius nacionals. Tots tenim alguna mena de responsabilitat en la situació actual. Per això reivindico una moral de treball que ens ha de fer recuperar un espai polític més ampli del que les sigles dels uns o dels altres poden ocupar per elles mateixes.

Si vaig al moll de l'òs del que em va moure a implicar-me fins a les celles en política, sempre arribo al meu nacionalisme, al meu anhel de llibertat nacional. Tan diferent és això del que senten tants companys a d'altres contenidors polítics?

Des de Barcelona o des d'Arnes; des d'un consell comarcal o des d'una diputació; des de la Universitat o des de l'empresa, no seria possible recuperar el to i el tremp necessaris per proposar-nos ocupar les institucions amb una majoria nacional sòlida que ens permetés situar les nostres reivindicacions i projectes al centre absolut de la vida política i social del país?

Si, estic convençut que hi hem de treballar immediatament, amb l'esperit de no defalliment que en Cahner ens va infondre!

Aquests dies veiem a Barcelona fins a quin punt és possible passar algunes línies imaginàries. L'Ajuntament està desplegant una campanya de propaganda com feia temps que no es veia. Vull pensar que ho fa sense adonar-se de fins a quin punt tergiversa la funció de la institució pública. Vull pensar que no s'adona de fins a quin punt malbarata recursos públics i conculca drets bàsics dels ciutadans.

La Plaça Catalunya estarà ocupada durant un parell de mesos per un monstre enorme que conté no-res sobre l'Àrea Metropolitana. Un dels venedors de tramusos de la plaça que ha hagut de tancar per culpa de la baluerna impresentable m'ha fet comptar la gent que entrava a l'exposició en una hora: quinze persones. Sembla que el cost directe de l'exposició és d'uns 500.000.000 de pessetes!

A la Plaça Nova un altre tendal sobre els barris de la ciutat. Més bla-bla. Més no-res per anar fent. I als fanals, i als OPI de tota la ciutat amb el cor trabucat de la campanya Barcelona batega.

La llei diu que la propaganda institucional ha de tenir una clara finalitat informativa. Les raons de no fer cas a la llei són les pròpies de qui viu instal·lat en camps ideològics pròxims al despotisme il·lustrat.

Ahir vaig poder participar en una sessió sobre creació de riquesa i desenvolupament global. Entre els ponents hi havia el conseller delegat del BBVA José Ignacio Goirigoizarri, José Manuel Entrecanales, conseller delegat d'Acciona i l'expresident de Xile Ricardo Lagos.

Em va impressionar la força d'alguna de els ponències i la llibertat d'esperit i solidesa intel·lectual d'aquests dirigents empresarials. Van parlar de política econòmica, de la necessitat d'arriscar per fugir dels paradigmes actuals, d'energies renovables, de redistribució de riquesa i de la necessitat de combinar ortodòxia econòmica i polítiques redistributives. Caram!

Ricardo Lagos va fer la lliçó magistral. Va dir: "el reto de todo político que quiera dirigir un país, o una ciudad, es componer una idea que convoque a todos".

En tornar a Barcelona vaig posar la ràdio del cotxe i vaig sentir un president de cambra de comerç que demanava a un possible president d'un de moment impossible país que es dediqués a la gestió; "volem un govern gestor i prou; que d'idees i de plans i de projectes ja n'estem tips".

Veig la cara de l'un i de l'altre, cofois d'haver-se dit el que es van dir, i em marejo. Cal fer-los fora, cal fer una batalla contra tot això. Cal lluitar per un país lliure, que es pensi com a idea que convoqui tothom i que deixi aquestes mediocritats allà on toca. Som-hi, va!

Tot just fa una estona hem tornat de fer una paella a Mataró amb la Laura, la Sònia, l'Òscar i els nens. Després d'aquests dies de pressió, d'una intensitat fora del que és corrent, va bé descomprimir una estona.

Heu anat a Mataró darrerament? Mataró és una gran ciutat. Catalunya necessita moltes Mataró per tirar endavant, per continuar sent competitiva, per lluitar contra les zones de confort en les que totes les societats poden anar caient.

Ara caldrà que Catalunya estigui a l'alçada de Mataró i, francament, els temps em fan patir. Malgrat tot estic esperançat i ple de confiança en el país i en el futur. De debò. I suposo que la paella no hi té massa a veure!

Avui el Parlament de Catalunya ha estat la seu institucional triada per presentar un nou partit polític, format pels representants del PSC, ERC i ICV. No és cap exageració: per la manera com ha anat tot plegat, la dinàmica és la mateixa que la que va institucionalitzar Berlusconi amb la creació del Polo a Itàlia. És l'escenografia, és la necessitat del pacte, és el nivell de renúncia als principis respectius. Tot els ha dit a constituir, de fet, aquest nou partit.

Ara del que es tracta és de que es presentin junts la pròxima vegada, per tal de no prendre el pèl a ningú. Que per això hi ha tanta gent indignada, i no només gent de CiU, sinó també del PSC i d'ERC.

Fer Montilla president és, des d'aquest punt de vista, secundari. Tan secundari com el mateix Montilla en el panorama polític català. Perquè un President és alguna cosa més que un maniobrador. D'un President se n'espera l'encarnació d'alguna cosa. Però d'això ja en parlaré més endavant.

A tots els qui pensaven que la direcció d'ERC mai no prendria una decisió com la que ha pres sense valorar profundament les conseqüències que se'n deriven, els pregunto: i ara, què?

A tots els qui no veien Montilla president el Govern de Catalunya, perquè en cap país del món més o menys normal cap candidat amb un fracàs electoral com el seu, els pregunto: i ara, què?

A tots els qui ahir pesaven que el país no va bé, que el que cal és avançar cap a la llibertat nacional, i que veuen com la solució que se'ns proposa és PSOE al capdavant de la Generalitat, els demano: i ara, què?

I als qui crèien que la virulència política reporta beneficis a cabaços els pregunto: i ara, què?

Doncs ara el que toca és treballar, treballar i treballar per generar una majoria nacional i de progrés, una majoria sobiranista, oberta, generosa, en la que la majoria de catalans i de catalanes ens hi reconeguem. CDC és això i ha de seguir essent això.

Vaig tancar la campanya electoral a Arnes, a la Terra Alta, a hir a les dotze de la nit. El casal era ple de gom a gom i feia un anot d'aquelles que no s'obliden. Arnes és un poble preciós d'una comarca preciosa i encara poc coneguda, la Terra Alta; una comarca que fa de ròtula dels Països Catalans.

Arnes té la sort d'haver pogut triar un dels millors alcaldes del país: en Xavier Pallarès. Demà en Xavier serà escollit diputat al Parlament de Catalunya per CiU.

Els catalans tenim la gran sort de que el país estigui format per Barcelona i per Arnes, en peu d'igualtat. I la gran sort de comptar amb polítics de la talla de Xavier Pallarès.

He estat un parell de dies a València. Com cada anys, els Premis Octubre truquen a la porta de casa i és un bon moment per agafar el cotxe i perdre'ns país avall. Han estat dos dies prou intensos, des de la mateixa nit de divendres. Vaig conèixer Miquel Gil a una hora golfa, com toca, i vam parlar una estona de música catalana davant de la porta de l'edifici Octubre, que havia de ser innaugurat el matí següent.

L´'Edifici Octubre té ànima, és la casa de tots nosaltres, és i ha de ser un multiplicador de catalanitat valenciana a la nostra capital del Sud; és València, és modernitat, és la joia de la normalitat. A qui em llegeixi, pocs o molts, us demano que l'aneu a veure, que en feu ús, que us hi comprometeu!

A la tarda, ben assessorats per l'Enric Morera i la Tona Català (per cert, una parella que sembla feta per a la conversa agradable i intel·ligent), vam anar a una partida de pilota valenciana, al Trinquet Pelayo. Us asseguro que poques vegades he xalat tant com dissabte a la tarda. L'ambient, l'esport, la valencianitat, la plasticitat de la pilota es va quedar amb nosaltres. Ara veig perquè ens l'han amagada: massa valenciana i per tant massa catalana; massa del país, aliena als ocupants. A partir d'ara em dedicaré a donar-la a conèixer on vagi.

De tornada a Barcelona, la Laura i jo ens vam aturar a Marina d'Or. Aneu-hi si podeu. També ho heu de fer. El país també és Marina d'Or. Allà hi teim un bon mirall del que tamé hem esdevingut.

Ahir al vespre míting final de CiU a Badalona amb més de 14.000 persones i un gran ambient. El millor de la nit, més enllà de la gent i del color de l'acte, va ser el discurs d'en Mas adreçat a tots els catalans. No tinc ganes de parlar de les eleccions. Ara només us vull dir el que diu el jutge del Trinquet a l'hora de començar la partida: "Cavallers, ara va de bo!"

He estat al ple d'aquest matí. Volia veure quines explicacions es donaven per la suspensió de la cimera de l'habitatge que s'havia de fer a Barcelona.

La discussió de fons era la de l'autoritat de l'alcalde, la del plegament davant de la violència o del plegament als interessos del PSC. La imatge de Barcelona n'ha sortit molt perjudicada i algú havia de donar explicacions polítiques.

No s'ha fet. Totes les respostes del tripartit municipal, ERC, IC i PSC-PSOE han servit per mirar de desqualificar els grups de l'oposició: "que si sempre veniu amb el mateix", "que si sou uns lladres i uns cínics (paraules de la senyora Mayol... Déu n'hi do!)", que si bla, bla, bla. No res: s'aixeca la sessió.

Hi ha qui té el mal costum de parlar sempre d'una mena de trona institucional i intel·lectual. Els esquerranosos de saló que han dominat la ciutat tants anys segueixen com sempre. Però Barcelona se n'està cansant. Ara que es parla tant de la suposada prepotència d'Artur Mas, seria hora de parlar de la prepotència predemocràtica de qui es rifa de les institucions i les posa al servei d'objectius espuris. Això si que és prepotència, despotisme i arrogància, senyors del Govern Municipal!

Tot just he llegit per segon cop l'entrevista que el Dr. Sala i Martín fa al candidat Montilla a La Vanguardia, i no m'ho crec. Com diu un bon amic meu, és al·l·lucinant, amb tres l geminades.

Com és possible que aquest home hagi arribat a ser candidat a la presidència del país? Com pot confondre's tant? Com hi ha hagut gent al voltant seu tan poc lleial que no ha estat capaç de dir-li la veritat?

En Montilla no té un problema de formació, ni d'orígen, ni de res que s'hi assembli. Senzillament és un home a qui Cornellà li queda gran. Cornellà, Sant Andreu, Arnes, Mura i Tarragona. Que trist!