La colla del Foix
Diuen que en Lluís Foix deixa de ser el director de La Vanguardia Digital. Si és així avui seria un bon dia per a reconèixer tota la feina que ha fet.
La conec de primera mà perquè fa una pila d'anys ell em va demanar que els ajudara a tirar endavant el projecte digital del diari. Vam fer junts el disseny de com havia d'anar tot plegat, acompanyats entre altres pel Txema Alegre, un periodista simplement modèlic i una persona encara millor.
Amb en Foix vam organitzar una sonada sessió encara al vell edifici de Pelai on van assistir des del comte de Godó fins al darrer càrrec executiu de la casa, tant en l'àmbit periodístic com en el de gestió. Va ser, vist des d'ara, un pèl surrealista però he de reconèixer que parlar d'internet aquell 1995 resultava difícil d'entendre. I precisament això és el que té més mèrit del Lluís. Ell és un periodista que no necessita embrancar-se en noves aventures, ni ho necessitava llavors. El seu treball professional al llarg de dècades ha estat més que suficient. I tanmateix s'hi va posar amb tota la devoció i tota la il·lusió a Internet. Va fer molt d'esforç per a entendre el que significava aquell canvi i, de fet, ha estat el professional diguem-ne de la vella guàrdia, que de forma més decidida i sense restriccions ha abraçat la xarxa.
Amb el pas dels anys l'he vist gaudir fent blocs, apassionar-se amb qualsevol eina nova, hem discutit una vegada i una altra sobre les implicacions que té per a la nostra professió tot això. I durant anys també l'he escoltat queixar-se sorneguèrament de que no el consideràvem un "de la colla".
Això de la colla va ser un invent, no sé de qui, que agrupava de forma més que informal periodistes internautes de la primera època, com el Lluís Reales, de la mateixa Vanguardia, la Cristina Ribas aleshores a la COM, l'Hermana i tots aquells. Ell sempre afirmava que els altres no el veiem com un d'ells, que el veiem massa gran o massa important i que sentia que no li deixàvem entrar a "la colla".
És evident que aleshores no el veiem com un de nosaltres; era difícil que fos així tenint en compte el seu enorme currículum, segurament la diferència d'edat i sobretot les nostres deficiències. Però vist des d'avui és clar que Lluís Foix era, i és i serà, un dels notables de "la colla".
La conec de primera mà perquè fa una pila d'anys ell em va demanar que els ajudara a tirar endavant el projecte digital del diari. Vam fer junts el disseny de com havia d'anar tot plegat, acompanyats entre altres pel Txema Alegre, un periodista simplement modèlic i una persona encara millor.
Amb en Foix vam organitzar una sonada sessió encara al vell edifici de Pelai on van assistir des del comte de Godó fins al darrer càrrec executiu de la casa, tant en l'àmbit periodístic com en el de gestió. Va ser, vist des d'ara, un pèl surrealista però he de reconèixer que parlar d'internet aquell 1995 resultava difícil d'entendre. I precisament això és el que té més mèrit del Lluís. Ell és un periodista que no necessita embrancar-se en noves aventures, ni ho necessitava llavors. El seu treball professional al llarg de dècades ha estat més que suficient. I tanmateix s'hi va posar amb tota la devoció i tota la il·lusió a Internet. Va fer molt d'esforç per a entendre el que significava aquell canvi i, de fet, ha estat el professional diguem-ne de la vella guàrdia, que de forma més decidida i sense restriccions ha abraçat la xarxa.
Amb el pas dels anys l'he vist gaudir fent blocs, apassionar-se amb qualsevol eina nova, hem discutit una vegada i una altra sobre les implicacions que té per a la nostra professió tot això. I durant anys també l'he escoltat queixar-se sorneguèrament de que no el consideràvem un "de la colla".
Això de la colla va ser un invent, no sé de qui, que agrupava de forma més que informal periodistes internautes de la primera època, com el Lluís Reales, de la mateixa Vanguardia, la Cristina Ribas aleshores a la COM, l'Hermana i tots aquells. Ell sempre afirmava que els altres no el veiem com un d'ells, que el veiem massa gran o massa important i que sentia que no li deixàvem entrar a "la colla".
És evident que aleshores no el veiem com un de nosaltres; era difícil que fos així tenint en compte el seu enorme currículum, segurament la diferència d'edat i sobretot les nostres deficiències. Però vist des d'avui és clar que Lluís Foix era, i és i serà, un dels notables de "la colla".
