Hi ha un vell principi que diu que si no pots canviar la realitat, canvia-li el nom. Aquests dies, sentint i tornant a sentir la pesada cantarella sobre la prioritat de les polítiques socials per davant de les “qüestions identitàries”, penso que els dirigents del nou tripartit s’han après bé aquest principi. El discurs d’investidura d’en Montilla ha reblat el clau en aquest sentit: “Catalunya no ha de recordar obsessivament la seva marcada personalitat nacional” o “Amb les polítiques socials es fa patriotisme i no pas amb mil proclames identitàries”. Montilla dixit. Però ho podria dir en Piqué i no passaria res. I ho repeteix fins avorrir-nos en Carod i tampoc no passa res. I això és l’escandalós: que no passi res davant de tantes fal·làcies repetides fins a l’avorriment per tal d’encobrir les decisions reals que hi ha al darrere.

En lògica s’anomena fal·làcia aquell argument que arriba a conclusions de manera precipitada (sense la suficient justificació), o també --i sobretot-- aquells raonaments que, o bé ens indueixen a una conclusió que s’amaga (per l’interès de l’emissor), o bé amaguen les premises (que no són correctes) per justificar una conclusió donada d’antuvi. Doncs bé: el discurs del nou tripartit és tot ell una fal·làcia per justificar un punt de partida: la dimissió nacional dels principals actors de la política catalana. Marx, tan injustament silenciat, en diria una mistificació. Perquè, per argumentar el que argumenten, primer ens haurien d’explicar com és que la sobirania popular no és un bé social de primer ordre? Com és que el control sobre els propis recursos no és una qüestió social? La projecció al món de la cultura catalana en la seva llengua pròpia, no és tampoc d’interès social? La cohesió d’una societat multilingüe, entorn del català com a llengua vehicular, tampoc no és un objectiu social del país?

No, estimats progressistes. Aquesta no cola. Entre altres coses, perquè fa anys i panys que la progressia il·lustrada d’aquest país intenta fer-la colar (la de la diferència o contradicció entre els objectius socials i els nacionals), i ja n’estem farts. N’estem farts perquè aquest discurs no és massa cosa més que auto-odi destil·lat per ments il·lustres. En tot cas, allò nou i preocupant de la situació és que, ara, Esquerra, la suposada esquerra nacional, vulgui dedicar-se també a alimentar el tòpic tot engreixant la fera de l’auto-odi. Aquest govern tenia una premisa, i Esquerra se l’ha empassat: la dimissió nacional de la política catalana en els propers anys, és a dir: deixar per a d’altres èpoques, potser per a properes generacions, la construcció de la sobirania de la societat catalana. ERC sabrà perquè ho fa. Seria desitjable que es dediqués a explicar-ho més que no pas a embolcallar-se amb els postulats ideològics dels cosmopolites catalans per a qui el món s’acaba a Espanya.

Des que se sap que ERC ocuparà en aquesta nova legislatura el Departament de Cultura són moltes les veus que estan apareixent posicionant-se sobre quina ha de ser l'orientació política d'aquest departament. Ahir mateix en Pere Meroño, des del seu bloc, defensava que Cultura tenia una assignatura pendent: "Reconèixer i ajudar l'expressió cultural en llengua castellana de casa nostra"... Amb la voluntat d'incidir en un debat que ens sembla prou important pel futur d'aquest país reproduim un article recent d'en Julià de Jòdar aparegut al diari El Punt.

Encara no han aixecat l´envelat que ja la ballem. No hi ha govern, i ja sentim les primeres descàrregues de fuselleria de l´anomenada “indústria cultural” contra el previsible relleu de Ferran Mascarell a la conselleria de Cultura. I no són pas franctiradors, que hi disparen, sinó, entre altres, el conseller-delegat d´una multinacional, “la mare espiritual de totes les agents literàries del país” (segons la comissaria de Frankfurt 2007), o un dels homes forts de les pàgines culturals del diari de referència dels barcelonins. N´hi ha qui tira a matar directament contra ERC; n´hi ha qui ho fa per elevació, bo i contraposant enganyosament “política” i “gestió cultural”; n´hi ha, en fi, qui demana que fem “un país gran”, si no la volem veure baixar al carrer a cridar “¡Viva España!”. Perquè després vagin dient que Ciudadanos és un bolet… La cultura feta en català –l´única a tenir present en termes de país, perquè la que s´hi fa en castellà (amb intencions més o menys santes) és el vehicle per convertir-lo en una tabula rasa de la globalització, com a part alíquota del mercat cultural espanyol— és plena d´escarabats morruts que l´estan deixant resseca. Mentrestant, alguns demanen que català i castellà s´entortolliguin en un inacabable petó a la francesa. Sancta simplicitas! Fica-hi la llengua a la boca espanyola i te´n quedaràs sense.

En la primera anàlisi que fèiem fa uns dies del resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya constatàvem que l’espai central de la política catalana (almenys en termes institucionals), aquell espai definit pel bloc CiU-PSC-PSOE-ERC, ha perdut en només tres anys la confiança de 467.858 electors o, en termes relatius, el 18% de les persones que els feien confiança no els n’han fet ara. Explicàvem també l’estranyesa d’un resultat com aquest just en unes eleccions de resultat incert i just en un moment en què, segons la versió oficial, el Principat es troba en el millor moment de la seva història moderna pel què fa a la sobirania mercès a la reforma de l’Estatut. (“Amb aquest Estatut l’Estat espanyol esdevé quasi residual a Catalunya”, Maragall dixit). En la seva immensa majoria aquests electors no canvien la seva confiança cap a d’altres opcions polítiques (els resultats són més que evidents) sinó que van gairebé tots cap a l’abstenció, el vot nul i el vot en blanc. Em sembla que, amb rigor, aquest resultat només pot ser llegit seriosament com l’expressió de la frustració del procés de reforma de l’Estatut, com el desencant de bona part de la població amb les pràctiques polítiques que hi hem observat i el menfotisme amb les perspectives que se´n deriven de tot plegat. Vegem-ho.

Finalment, l'autonomisme ha esdevingut política provinciana, irrellevant i en crisi. Com sortir de la decadència?

En general i especialment en temps d'eleccions i formació de nou govern, la classe política, amb la complicitat dels mitjans de comunicació, despleguen tots els mitjans possibles per a fer-nos creure que la seva existència i activitat són, no només rellevants sinó, fins i tot, de la màxima importància. No reconèixer aquesta pretensió és acusat d'irresponsabilitat democràtica i d'afavorir tendències autoritàries.

Malauradament per a la política i per a la democràcia, la política i els polítics són a casa nostra cada dia més irrellevants.

Podem observar diverses causes en l'origen d'aquesta decadència:

En primer lloc, el fet que cada dia més els llocs de decisió política sobre els grans temes, s'internacionalitzen i s'allunyen del nostre territori.

En segon lloc, en un marc mundial dominat encara pel neoliberalisme, els poders econòmics imposen continuadament els seus interessos als poders polítics i en determinen l'agenda, l'abast i els límits.

En tercer lloc, la nació catalana forma part d'un estat nacional econòmicament poc significatiu i políticament de tercera fila. Les decisions econòmiques i polítiques a prendre, doncs, són d'aplicació de models i no pas sobre la seva definició.

En quart lloc, els nous estatuts d'autonomia als Països Catalans en perpetuen la fragmentació nacional i deixen en mans de l'Estat totes les decisions estratègiques.

En cinquè lloc, Catalunya i Barcelona no deixen de perdre pes econòmic i geopolític envers Espanya i Madrid. Fins i tot en l'àmbit cultural Madrid es consolida com la capital mundial d'una hispanitat creixent i, gràcies a la seva puixant indústria cultural i al seu desenvolupament logístic, com la principal ciutat del Sud d'Europa. Barcelona perd posicions i, sobretot, resta mancada de projectes i recursos que li permetin ser rellevant en temes econòmics i polítics estratègics. En definitiva, Espanya, amb la complicitat dels poders dominants al País Valencià i a les Illes, és més dinàmica que Catalunya. La relació històrica de Catalunya com a motor del progrés i de la modernització d'Espanya tendeix a equilibrar-se, si no a invertir-se. Les elits catalanes, polítiques i econòmiques, de dretes i esquerres, perceben clarament aquest fenomen i opten per consolidar i no per dissoldre l'aliança amb Espanya com a vehicle per tal de mantenir-se com a tals elits a casa nostra.

Tot plegat, afegit al fracàs polític de la proppassada legislatura autonòmica, contribueix a explicar que la recent campanya electoral hagi estat tant mancada de propostes estratègiques i de debats de fons. Ningú ha parlat significativament de sobirania, de Països Catalans, de dret a l'autodeterminació, de la llengua (s'ha parlat més de l'anglès i de la suposada persecució del castellà que del català), de la relació amb Europa, de models de desenvolupament i d'organització del territori, d'economia política, d'un marc nacional de relacions laborals, de política internacional, d'urbanisme, de xarxes de transport, d'energia, de comunicació, d'indústria cultural i de cultura popular, d'espai públic i de desenvolupament de les polítiques públiques. Probablement no podia ser d'una altra manera, ja que sobre aquests temes, centrals en qualsevol debat polític important, no hi ha capacitat d'exercir-hi una influència determinant, o, pitjor encara, els models existents es donen per bons o s'assumeixen com els menys dolents.

Passada ja una llarga precampanya i una insípida (pel que fa a plantejaments polítics) campanya electoral, fetes ja les eleccions de Tots Sants (en què bona part de l’electorat s’ha fet el mort) és hora de començar a fer valoracions polítiques del què ha passat i d’on som.

La primera dada a valorar és, sens dubte, la de l’abstenció: més d’un 43% del cens; la segona abstenció més alta registrada en unes eleccions catalanes des del 1992. Tanmateix, en termes qualitatius, l’abstenció més alta mai registrada si tenim en compte que fa catorze anys la victòria de CiU i la reedició del seu govern era un fet indiscutible (dada certament desmobilitzadora), mentre que les actuals eleccions es presentaven en un context de prou incertesa sobre l’abast i les conseqüències dels resultats. En un context com aquest, es podria esperar una mobilització més gran de la població desitjosa d’un color o un altre al govern. No ha estat així i, d’altra banda, els vots blancs i nuls (gairebé el 3%) han arribat al nivell més alt registrat mai en unes eleccions autonòmiques. Aquestes dades no són banals i, conjuntament amb les de la participació en el referèndum de l’Estatut, expressen probablement una tendència, cert estat d’opinió. Si és veritat allò que diu a l’uníson tota la propaganda oficial, que vivim el moment de més autogovern de tota la història moderna de Catalunya, com és que més gent que mai es queda a casa per decidir qui ha de liderar aquest autogovern? Potser és que hi ha massa gent prou ximple com per no compartir la percepció que n´hauríem de tenir oficialment? Les dades no quadren amb les versions oficials. En un país on la percepció social dominant fos, realmente, que, mercès a la dinàmica política, s’ha arribat a la millor de les situacions respecte el conjunt de la seva història moderna, les dades d’aquestes eleccions serien inexplicables.

La febre de la construcció que es viu arreu dels Països Catalans no només està dificultant l'accés de bona part de la població a un dret tant bàsic com la vivenda; darrere seu també bona part del país va degradant-se a passos de gegant i l'arrelament de la població al poble o ciutat on viu esdevé més i més difícil de la mà de la desfeta de xarxes socials de relació que comporta. Són ja bastants els actors socials i polítics que comencen a respondre-hi. La CUP de Mataró ha organitzat unes jornades de debat social obertes a tota la ciutadania, amb el lema "Per un Mataró habitable", i que tenen la voluntat de donar a conèixer alternatives al creixement especulatiu que pateix la ciutat. Ens sembla sobradament interessant i us n'oferim informació des d'aquest blog.

Dimarts 14 de novembre a les 19:45h :: Centre Cívic de Rocafonda"Habitatge social, realitat i alternatives"
amb Oriol Bota, economista
un portaveu del CSO La Fibra

Dimecres 15 de novembre a les 19:45h :: Casa de la Palmera [carrer Gravina]"Patrimoni arquitectònic en perill"
amb Gener Salicrú, historiador de l’art

Dijous 16 de novembre a les 19:45h :: Equipament Cívic del carrer València"Espais públics i equipaments"
amb Jordi Canal, de la CUP Mataró

Dissabte 18 de novembre 10:00h :: Les Esmandies [ronda O’Donnell] "Mobilitat sostenible al Maresme"
presentació del manifest de Xarxa Maresme

10:30h :: "Els residus i la incineradora de Mataró: negoci i realitat"
amb Jordi Colomer, tècnic de medi ambient
Mercè Gironès, del CEPA, i un portaveu de CODESEMA

11:30h :: "Model de ciutat a debat"
amb portaveus d’associacions de veïns de Mataró
Agàpit Borràs, arquitecte i urbanista
Pep Riera, pagès

13:30h :: Conclusions de les jornades

14:00h :: Vermut de cloenda

>> el creixement té un límit... i ja l’estem superant >>

Aquests dies, tot escoltant la ràdio, no paro d’enganxar la falca publicitària d’en Montilla, la dels “deu compromisos” i, per desgràcia meva, com un martell que no para de colpir-me acostumo a enganxar el “compromís número dos: fer de Catalunya un país trilingüe amb l’anglès com a tercera llengua”.

El primer dia que ho vaig sentir vaig pensar: caram! Ja se’n sortiran? Com s’ho faran per eliminar el munt de llengües que es parlen als patis de les nostres escoles? Que potser els faran als nens que parlen àrab el què feien als catalanoparlants fa una colla d’anys? Jo, d’entrada, no veig com s’ho vol fer en Montilla per fer desaparèixer el centenar llarg de llengües que hi ha ja avui a Catalunya i convertir-nos al seu trilingüisme. O, potser, del què es tracta és que ara podrem exigir també que ens atenguin en anglès? Ostres! Quin embolic a la universitat! Ara que ja ens havíem acostumat a les classes en castellà per ser respectuosos, cosmopolites i educats... ara només que una persona digui que no entén el castellà els professors faran les classes en anglès!!

Ui! Ui! Ara me n’adono. Jo, en la meva ingenuïtat, havia entès literalment el missatge i es veu que no ho havia entès bé. Que ningú s’espanti si és arabòfon! Del què es tracta, sembla, és de que els nens i nenes d’aquest tros del país parlin i escriguin un perfecte anglès en acabar la seva escolarització obligatòria i que els altres ens posem també, ben aviat, a fer cursets d’anglès a tort i a dret i esdevinguem, així, uns perfectes trilingües. Es veu que els de can Convergència també ho volen això, i, pel què vaig veure al debat del passat divendres, en Carod i en Piqué també hi fan pinya.

Mare de Déu si en són d’astuts! (o es pensen ser-ne!). Com és que el que hauria de ser un objectiu escolar més o menys oportú ens ho volen vendre com a compromís central d’una campanya electoral? Com a mesura modernitzadora del país allà on les hi hagi? És clar! Es tracta d’esquivar el debat lingüístic real que hi ha d’haver a aquest país i tapar-lo amb consignes que, pel seu vernís modernitzador, semblin incontestables. Es tracta d’inventar un nou concepte que encobreixi la progressiva pèrdua de l’ús social del català ara que la realitat social transformada per la immigració i per moviments populars com el Correllengua han desemmascarat definitivament la mascarada del bilingüisme.

Efectivament: quan ja no hi ha arguments (més enllà dels neofatxes) per continuar esquivant les mesures efectives cap a la plena normalització del català, cal fer una fugida endavant més; ara el què toca és ser més moderns i “globals” que ningú tot adoptant l’anglès com a tercera llengua.

Sobre si cal anar a votar o no el dia 1, estic d'acord que des de l'independentisme d'esquerres no n'hem de fer una qüestió de principis, però crec que els arguments a favor d'anar-hi són molt poc sòlids. I em centraré només en una qüestió. Tots els arguments aportats aquí parlen de la necessitat de fer útil la migrada validesa de les posicions polítiques dominants i en el fet que no podem aportar, ara com ara, una posició organitzada alternativa. Precisament per això, crec que cal abstenir-se i eixamplar tant com es pugui la franja que evidencia com n'estem de farts de buidor i màrqueting, sense política i sense projecte. És evident que això no tindrà una lectura seriosa des dels polítics del poder, des dels mitjans del poder, des dels sectors econòmics del poder, a nivell públic, però evidenciarà una realitat creixent.
Si l'esquerra independentista estigués organitzada, encara que no tingués la força o la prioritat d'anar a unes autonòmiques aquest dia 1 de novembre del 2006, podria plantejar, perfectament, una aposta d'inversió de futur demanant el vot per una de les opcions que es presenten, sigui ERC, ICV o CiU, segons els interessos de futur que poguéssim barallar. Seria, encertadament o no, una inversió de futur. En aquest moment, és del tot irrellevant aquesta posició, sobretot si tenim en compte que cap organització de les que s'anomenen de l'Esquerra Independentista té res a dir davant de la campanya, ni per oposició ni per implicació -no és una hipòtesi això, només cal veure què fan-.

Se’ns convoca a eleccions catalanes, i d’aquí uns mesos a eleccions valencianes i balears amb un rerafons que jo considero força més clarificat, encara que alguns s’estimin més veure’l confús. Per a la gent de les quatre províncies, després de l’experiència del “som una nació i tenim el dret de decidir” i del “diguem no” del 18 de febrer i del referèndum estatutari, les coses ja no són igual: ha tret el cap – i alguna cosa més- una presa de consciència col·lectiva que ha produït pànic als minigovernants regionals, pànic a que es reclami i es parli desacomplexadament d’autodeterminació, de barrar el pas a especuladors i pirates del territori i de l’habitatge, de competir esportivament com un país normal, de mostrar directament al món la nostra potencia cultural passada i actual, de que volem treballar al nostre país sota un marc català de relacions laborals i amb unes eines pròpies per assumir l’arribada de treballadors estrangers amb un màxim de garanties per a la cohesió social de tota la comunitat...

Tenen tant de pànic que no es cansen de prohibir això i allò, de suspendre trobades internacionals, de fitxar tots els ciutadans que els sembla que fem una cara antipática... al mateix temps que no paren de treure el talonari i d’intentar una i altra vegada el suborn i l’extorsió abocant-nos com a regal els nostres propis diners prèviament expoliats transformats en “generoses” subvencions, pagues extres, convenis fotogènics, falses exempcions de peatges etc. etc.; com tampoc no paren d’ensarronar el jovent amb macrofestes i macroborratxeres gratuïtes i estupiditzants , perquè el prefereixen amorrat al que sigui i mesell abans que rebel, reivindicatiu i patriota.

Per un independentista el vot sempre és un afer tàctic. Això vol dir que no cal magnificar el vot, tan si es pren l’opció de votar com si es pren l’opció de no votar.

Amb tot, en una situació com l’actual, on el perfil del no vot no té connotacions massa clarament d’abstencionisme militant amb alternativa, no és ni bo ni dolent, però pot ser més símbol de despolitització que no pas d’alternativa.

L’independentisme sempre ha tingut dificultats a destriar estratègia i tàctica. Això pot explicar els errors de tota mena d’ERC i la seves mancances de reacció durant els avatars del tripartit. No m’he estudiat a fons el pacte del Tinell, però, a hores d’ara, no sé què perseguia aquesta política d’aliances. Si hagués perseguit estratègicament graus de sobirania, en Montilla i en Zapatero no haguessin sortit al balcó de la Generalitat el 2003, en Carod no hagués dimitit després del viatge a Perpinyà, o això hagués comportat la dimissió al complet d’ERC deixant amb el cul enlaire el nou govern maragallià restant. Si el pacte del Tinell hagués tingut valor estratègic de sobirania, ERC hagués tingut una actitud més contundent al llarg del procés de l’Estatut i el seu “no” final no hauria estat el ridícul de posar-se al costat del “no” perquè l’han desbancat en el joc d’aliances estatals. El seu “no” a darrera hora va desorientar més d’un i va facilitar el paperot d’”home del sac” que al nostre país fa el PP. Cal tenir present que el PP forma part de la tàctica del PSOE (o de l’estratègia de l’Estat): que és cridar que ve el llop i disfressar-se d’ovella.