MARIA DEL MAR BONET I BIEL MESQUIDA DIUEN I CANTEN OVIDI MONTLLOR I GUILLEM D'EFAK!

Avui, dia 25 de novembre a les 21.30 hores al Teatre de Lloseta (Mallorca, Països Catalans).
Demà, dia 26 de novembre a les 20 hores al l'Auditòrium d'Alcúdia (Mallorca, Països Catalans).

DANI ESPASA al piano i l'acordió.
RAUL COSTAFREDA a la guitarra.
ROGER als llums.
KEY als sons.

VOS ESPERAM!

ENTRETEMPS

C'est ma vie entière que je compte mettre en ces pages avec franchise et une exactitude absolue.
Julien Green


Som un viatger immòbil.

Cada passa és un turment.

Sé que no partiré mai.

Les hores em bressolen.

Hi ha sebel·lins encara.

Enlloc m'espera sempre.

Camín mots sense fi.

Centímetres de buit

M'enrevolten tottemps.

Ecce Ego puc ser ara.

L'art del naufragi, on?

Dreceres cap al no res.

Claus que no obren.

Desnonat estic.

M'estim més no fer-ho.

Així de desolat és.

Caminal de la mar.

Pastures de verbs.

La cuirassa volàtil.

Ell cerca sens fil.

Sense xarxa, sens dir.

Clarianes de foscor.

Nervis tallats de cop.

Ni nostàlgia, ni res.

Ni obeir, ni servir.

Llums de terenyina

cauen molt lentes

sobre la torre dels mots morts, invencibles.

El pròxims recitals seran:
I.- Teatre de Lloseta el proper dissabte, 25 de novembre de 2006 a les 21.30 hores.
II.- Auditòrium d'Alcúdia el proper diumenge, 26 de novembre de 2006, a les 20 hores.
Vos hi esperam!
___________________________________
M'ha agradat el discurs que Paul Auster va fer a Asturias. Es pot trobar a ¡Esto es Brooklyn!
Quin lector més fan aquest Aitor Alonso!
_________________________________
Per un atzar que no existeix a l'atzar he trobat un text que em va enviar Susanna Rafart, sobre Com passes d'ocell a l'aire, el meu darrer poemari. M'ha donat molta d'energia, llegiguera i escriguera: i per això el penj.
La Rafart dixit:

La poesia de Biel Mesquida se situa en un terrer d’una esplèndida vegetació ubèrrima que accelera des de la ruïna el procés vivificador de la llengua. En els seus textos, han desaparegut les pedres, però hi domina la insularitat, el cos central de la idea del llenguatge. Tota la vida a favor de l’amor que traspuen els seus poemes, en realitat, es defineix cap a un únic destí “To Zante”, és a dir, cap al dolor, cap a la mort. Perquè el seu vers és un constant oposar-se a aquesta direcció, tot i que la conté. En aquest sentit, és en l’opòsit on realment brilla la llum. Maragall diu de Dante, i aquesta és una percepció que té tot lector de la Commedia, que volgué fer el poema de més fora d’aquest món que s’hagi mai imaginat pel seu assumpte, i li reeixí el poema de més llum terrena, de més gests humans, més de carn i sang i veus i aromes corporals que mai s’hagi fet. La poesia de Biel Mesquida busca les germinacions de la passió amorosa en el llenguatge. Cercant-les, descobreix la dificultat de la vida, la imposició de la mort. Aquesta raó impregna també els seus relats, en els quals, la malaltia i l’accident s’interposen sempre entre el gaudi i el subjecte. D’alguna manera, en els seus textos, hi ha sempre la pulsió del sacrifici del relat que s’expandeix pels nusos de llenguatge que sumen anys contra la serra de les històries truncades.


Com hem de llegir un text tan inel·ludible com el recull poètic Com passes d’ocell a l’aire? En primer lloc, a partir de la conscient intenció de fragmentació. Mesquida s’adensa en la poètica de les fragmentacions, en els mosaics incomplets de mons literaris tals com els de Pascal Quignard. En efecte, el poeta mallorquí pretén accelerar el nostre camp de partícules cap al detall, cap a la peça amorosa incompleta, el braç nu. Aquesta intenció va absolutament lligada al principi d’insularitat del poeta: saber-se estranger, esperar l’estranger, ser receptacle d’estímuls interromputs, d’excavacions alienes que van interferint en el bosc de la llengua pròpia: assaig / fer dels mots coneixement. Mots que, en Mesquida, sempre són carn, sempre representen aquest saber perdre a voler que tensa les possibilitats de l’oxímoron líric i vital. Perquè en el poeta aquest raïm destil·la idèntics sucs.


El voler de Mesquida és un voler grec. En primer lloc, l’aparença formal d’aquesta plagueta ho dóna a entendre: poemes tallats per una divisió tipogràfica, la línia inclinada, obviant l’espai i els blancs del vers entre línia i línia. La seva aparença marca la voluntat epigramàtica del text, l’epígraf decodificat de l’antigor del llenguatge: treballs d’amor perduts, treballs d’amor trobats. Un calembour que neix de jugar a estimar el cos de la paraula i a buscar el sentit del cos d’amor: mort i epifania.


El llenguatge acaba essent l’alfabet picat en la pedra, a peu de la marina, sota el pi rojal. Té la funció de fer-se enigmàtic, indesxifrable per al present, perquè la seva funció és dur a l’abstracció l’individu: Vull fer la vida lenta / perquè l’amor s’eixampli per tots els sentits / i no deixi lloc a cap mort quotidiana.


Mesquida ens parla des de dins de la vida: els versos d’aquesta obra darrera són un estiu moral, en el sentit que aferrats al món i a la calidesa de l’amor, són gràvids, pesants de dolor pel verb, prenys d’una sofrença que és un oli que s’escampa. L’amor esdevé elegíac finalment:

Pens en la teva boca
Molta d’estona / i em fa feredat la tempesta / que s’aixeca lentament / Pens en la teva boca / el vent dels llavis / empeny la pluja dels besos / i el llamp retronador / de ta llengua / Pens en la teva boca / com la força viva vera / dels mots nats sense mort

Darrere els últims versos hi floreix la llengua verdagueriana també com un estiu moral: en el bes hi ha un desig d’esgotar-se en l’altre, però també un voler de fer viure sense dolor el llenguatge. Es dupliquen els oxímorons, ara de segona lectura: teler / deler que es poden interpretar com construcció / extinció.


La nostra visió dels antics canvia, es regenera, s’estronca. Cada generació obté les seves troballes en noves excavacions, perd riqueses amb les bombes, plora la mort de moltes biblioteques. Per força, l’interès que sentim pel món grec es transforma a finals del segle XX amb els descobriments de túmuls tracis fets a Bulgària. La força d’uns guerrers que Homer cantava sobre cavalls d’or es materialitza més enllà de la llegenda quan contemplem les vitrines plenes de medalles, penjolls, cràteres i joies d’una estilitzada orfebreria. La negror dels Balcans resitua la nostra idea del món antic, tal vegada d’Europa. Som tracis perquè som fills d’Orfeu. Sobre aquests nous tresors intocats les gotes de pluja són literatura diu Biel Mesquida.

I és aleshores que sobre el desig reverbera la nostàlgia del món antic, la consciència que encara estimem i comerciem amb les regles retòriques d’un traslluïment verbal al qual hem accedit sense merèixer-lo. La poesia és regrés.
El poeta és el que anomena: marterracel, deliri d’exactesa. Més tard, ve l’enumeració dels objectes donats a la llum. El poeta designa ferrant cavalls sonors amb ferradures d’ombra. El seu treball d’extincions segures obre inferns d’amor: Les pedres treien ulls com els arbres / i tota cosa esdevenia batec.

Tot porta, de forma indefectible, amb el traç brutament immaculat de l’artista, a la veritat, una veritat wittgensteniana: The play is the thing. Una vegada, un home, en un transbordador que anava d’Egina al Pireu, em digué: The sea is a beautiful thing. El mar és la cosa, també. L’obra és la cosa bella, tal vegada. No hi ha recer per a aquestes fulguracions: un cop escoltades, l’home es transforma. La poesia transforma. La paraula enrareix. La poesia preveu. El món acut a les seves previsions. L’home del transbordador vivia en el poema abans de llegir-lo nosaltres.


Llegidors d’epifanies i epitafis tanquem el museu obert dels versos de Mesquida. Tornem al paisatge, als safareigs de vent que renten onades gregues i veles mallorquines, al solatge on la copa de Biel deixa el gust de les coses que són la vida.
________________________________________
Gràcies Susanna Rafart per llegir i escriure també, tan bé!
_____________________________________El Saló del Llibre s'ha oblidat del plagueters catalans. Cal llegir el post fantàstic d'El Llibreter

Palau i Fabre ha llegit el seu text sobre Lautréamont. Val l'alegria el llibre i el vídeo.
Per molts d'anys mestre Palau!

Quan tengui una estona bona per robar terreny a la mort escriuré sobre dos amics, dos mestres que han partit també de vacances fa un no-res.
Ara només vull posar els seus noms plegats, no s'avenen ni s'encontren, per demostrar que els tenc a prop i ben vius dins la meva còrpora.

BERNARD FRANK & ROBERT ALTMANN
IN MEMORIAM,  DINS EL MEU RECORD BATEGANTS!
ESCOLT TRISTES APPRÊTS, PÂLES FLAMBEAUX DE MESTRE JEAN-PHILIPPE RAMEAU I EM CONSOL LLEGINT AQUESTA MERAVELLOSA, ENGRESCADORA, LLUITADORA I BELLÍSSIMA LLETRA DE COMBAT D'ENRIC CASASSES.
ENRIC IN EXTENSO:

MALALTS DE POESIA...

Aquest dissabte i diumenge 25 i 26 de novembre, a Barcelona, a la plaça formada pel que resta dels carrers Allada i Vermell, gran lectura maratoniana de Liost, Carner, Riba, Papasseit, Foix, Pere IV, Bartra, Espriu, Vinyoli, Brossa, Ferrater i Estellés, a més de Salvà, Arderiu i Leveroni, convocada pel mexicà Orlando Guillén i l’autòcton Enric Casasses...

Davant de l’espai Brossa, a tocar del monument a Rusiñol, a partir de les 10 del matí i fins a l’hora d’anar al llit, muntarem un ciri dedicat al segle d’or de la poesia catalana (el XX), i llegirem com a mínim un llibre sencer de cada un dels dotze primers, i d’algun d’ells, dos llibres (cas de Ferrater i d’Espriu), i de Vinyoli, tres (‘Vent d’aram’, ‘Tot és ara i res’ i ‘Domini màgic’). De Riba, a més del seu segon llibre de ‘Les estances’, en llegirem el plec de ‘Versions de Hölderlin’. N’hi haurà per llogar-hi cadires i també per convidar tothom qui vulgui a dir un poema o dos o els que siguin, perquè no és qüestió que ens quedem sols el mexicà i jo per a llegir més de dues mil pàgines de poesia...

Tot serà bilingüe, perquè es tracta de mostrar i d’oferir al món les traduccions castellanes de primera categoria que Guillén ha fet de tots aquests poetes. No són traduccions, així en genèric i indeterminat. És un senyor llibre de llibres en el qual es troben traduïts sencers llibres com ‘Vacances pagades’, ‘El poema de la rosa als llavis’, ‘La ciutat d’ivori’, ‘Menja’t una cama’, ‘Teoria dels cossos’, ‘El cor quiet’, ‘Final del laberint’, ‘Cròniques de l’ultrason’ i uns quants més...

El llibre en qüestió, Doce poetas catalanes del siglo XX, con tres añadiduras y un apéndice de varia intención, llibre de llibres conjuminat i presentat per Orlando Guillén (que a pesar de tots els mitjans de comunicació és un dels més importants poetes avui a Mèxic), que hi ha estat treballant els darrers 25 o 30 anys, de moment no troba editor, i ja fa més de cinc anys que en busca. No sé què pensar-ne. Que ell a la seva terra hi tingui problemes, perquè allà ja el coneixen i no és de la corda dels cacics locals és una cosa. Però el caciquisme literari mexicà no hauria en principi d’influir sobre el món cultural i editorial de la península ibèrica. Potser els gestors culturals d’avui, tant catalanets com acastellanats, no volen una presentació que per si sola ja demostra que això no és una coseta minoritària i folkloritzada que fa la viu-viu entre el gallec i l’asturià sinó una cultura amb totes les de la llei, al costat de la castellana, la francesa i la italiana, per dir només les veïnes...

El fet és que a la poesia en llengua castellana (el 90 per cent de la qual es fa a Amèrica) li anirà molt bé una alenada potent d’aire nou com la que representarà la publicació d’aquest llibrot, perquè d’una banda coneixerà per fi amb una certa amplitud un seu veí cultural que a ella la coneix força bé i de l’altra descobrirà un univers amb una pluralitat de mons molt diferents del que es pensen per aquí fora que és la línia única de la poesia occidental. La poesia catalana és molt diferent de la francesa, castellana, anglesa, alemanya, italiana o brasilera. En diàleg amb tots, encara que ni francesos ni anglesos ni argentins per regla general en sàpiguen res, els catalans en el segle XX han ofert una poesia de primera línia que pot obrir moltes portes i molts paradisos als germans europeus i americans (els de la nostra cultura, diguem, o sia, occident). Com fruiran i patiran els ianquis el dia que es tradueixi Bauçà! Amb quina avidesa no s’empassarien els alemanys una bona traducció de Maragall o de Vinyoli! Com xalen els mexicans quan senten ‘El gran foc dels garbons’ d’Estellés... Com hauran de revalorar els francesos moltes idees sobre llur pròpia història quan vegin què representa Foix, com s’exalten els italians amb el futurisme de Papasseit...

Josep Carner, Maria Antònia Salvà, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli... són mons que la cultura occidental d’avui no se’ls espera. I sembla talment que Europa no els vulgui conèixer: seria massa fort, per ells, immadurs que són, adonar-se que han estat segles sense veure el tresor que tenen al costat mateix de casa. Prefereixen continuar-lo ignorant. Haurà hagut de venir un americà, un poeta de la nissaga de Darío, per ensenyar-los-ho. Darío va ser amic de Joan Alcover i de Santiago Rusiñol, i havia llegit Llull i Verdaguer, poc o molt. És gairebé l’únic, entre els poetes de gran voltatge. És clar que si Europa, en el darrer parell de segles, no ha sabut pràcticament res de la cultura catalana (tret d’alguns pintors com Miró o Dalí) és perquè Espanya li ha fet sempre de pantalla i, fent veure que no se n’adonava, l’ha estada tapant tot posant-s’hi de cul i amb una pistola carregada a l’altra butxaca, puix no cap altra és la nostra història dels últims segles i dels darrers decennis...

Però nosaltres, a diferència d’altres pobles i tribus, no volem exterminar cap llengua ni cap cultura. Aquest dissabte, el que volem, és que ens publiquin unes traduccions magnífiques dels nostres poetes a un castellà de regust mexicà i fonda respiració poètica, perquè no són traduccions fetes per sortir del pas per aspirants al Nobel que no s’hi veuen de feina i ho fan a cuita corrents i sense fixar-s’hi, ni són traduccions de barcelonins que no saben escriure ni en castellà ni en català: són l’obra de vida d’un autèntic foraster cultural que s’ha abocat a la nostra poesia i ha vist visions: quina poesia!, ha exclamat entusiasmat. M’hi quedo, ha dit. I encara hi és. Ara està acabant de traduir el comte Arnau de Maragall...

Més informació a l’associació cultural d’intercanvi català-mexicà ‘Flores de Uxmal’, a www.floresdeuxmal.com o a l’adreça floresdeuxmal@yahoo.com.mx
Enric Casasses enric.casasses@mesvilaweb.cat

LA FOSCA BLAVA

Seguit seguit et trobaves, Macià Febrer —de malnom Macià piscines— enmig d’unes situacions que no sabies per on agafar-les, com ahir mateix quan n’Aina Morey, la teva al·lota d’aquesta temporada, mentre barrinàveu ben a gust s’aturà cop en sec i et demanà que li fessis un parell de fotos amb el mòbil just en el moment d’escórre’s. Sort que tu no et tallaves quasi per res.

 Mentida. Una bona correguda pegares, aquella vegada que just atacar un pinyol amb una madrilenya, en uns apartaments damunt cala Egos —ara rebatejada amb el nom de cala Romántica—, va començar a sortir foc i fum d’una finestra i partires de quatres amb els calçons baixos i el cos de la interfecta damunt l’esquena, perquè aquella pardala només ensumar l’incendi s’havia acubat entre els teus braços. La teva al·lota d’aquesta temporada era perruquera i, fins després de fer aquell caramull d’equilibris que et deixaren engafetat per poder disparar quatre fotos amb el flaix que no es posava en marxa, no et va explicar amb tots els pèls i senyals que es volia presentar a un càsting de fotos de mòbil que feia un director de cine jove mallorquí, Toni Salern, per trobar la protagonista de la seva pel·lícula Jardins de Tardor.


Uns bons jardins m’esperen i un caramull d’abeuradors, pensares, Macià piscines, mentre miràveu els retrats que havien quedat moguts i sense focus de tal manera que la cabellera ros platí de n’Aina pareixia la verrimada sorda que no havies pogut escopir. No sé si li agradaran, emperò trob que en aquesta faig una cara de passada millor que na Victoria Abril, va amollar tota convençuda n’Aina amb el cul a l’aire mentre se n’anava cap a la dutxa.


T’emprenyaven aquests dies tan curts. L’horabaixa s’havia esvaït el temps de la boixada. El sol ja s’acostava al capcurucull del puig Forcat i encara havies d’anar a cals Santoza Marinetti per buidar la piscina. Mentre et posaves els eslips i els calçons en dos llongos notares que tenies mal d’ous i et cagares en tot. Puta pel·lícula!, digueres fluixet i n’Aina et preguntà què mormolaves. Res, me’n vaig que encara he de fer dos rotllos de feina. I entre les protestes de n’Aina i les seves preguntes de quan tornaries per sopar, prengueres portal i partires. Tenies la yamaha devora el bar Los Gavilanes que en aquestes hores ja estava ple de bot a bot d’una mescladissa de jovençans del poble de Fàrfara que s’havien aferrat a les màquines i d’uns guiris retardats que s’engataven amb la regularitat d’un rellotge suís. Els flippers et flipaven i ara mateix si no fos que volies arribar amb claror entraries i en faries un.


El renou del tub d’escapament era com un trampolí cap a les aigües color piscina de les piscines. Deixares enrera aquells gratacels de jugueta que creixien damunt les dues cales —Egos i Sarfi que ara era Puerto Ballarta— i la zona humida dels Salobres. Els teus clients —russos, madrilenys i alemanys— eren de la urbanització privada de Los Cayos, que s’havia construït a la marina de Son Buit devora la platja de la Font. Per tu un dels llocs més guapos del món: arena blanca, pins damunt les ones, aigües verdes i netíssimes.


 I La Mansarda era un xalet que pareixia fet de cotxeries amb totes les parets de vidre que pegaven damunt els roquissars: el color de la piscina i el del mar es tocaven. Obrires amb el número secret la barrera i feres a tota les cinc voltes pel pinaret que amagava la mansió del carrer. Ho havies decidit: entraries a la casa, aniries al saló que pega damunt la piscina i et faries la palla més bèstia del món. No saps com va ser, emperò, just en el moment en què perdies de vista l’horitzó tapat de fosca blava, una dona sortia a poc a poc de la piscina i per aquelles escalinates d’aigua es dirigia, nua i bellíssima, lenta, cap a tu.

T'EMPENYEN EN TOTES DIRECCIONS


Com un que, pensant caminar en la nit d'hivern, ha preparat sa llàntia...

Empèdocles



Fulgors repentins, músiques plujoses, ombres d'alens, geometries abismals, dreceres infaustes, siluetes monstruoses,
clarors opaques, sentiments nuus, tota una cambra d'ecos forma la meva atmosfera aquests horabaixes curts i copejadors de Son Asgard quan segut al gabinet, enrevoltat de llibres que no toc, em pas les hores dins un oratge carregat d'un tràfec de potencialitats.

Trec ulls?

Voldria escriure una apologia de les fronteres, de les desunions, dels desficis.

Bioquímica, Sarajevo, Mutacions, Texas, Port Bou, Passeig del Born, Cassini, Tactes, Oblits, Nàpols, Configuracions del Cosmopolita, Clarianes, Pollença, Atenes, París, Jardins de Luxembourg, Histèria, Berlín, etc.

Ell oferia sensacions. Nomia R.

Va bé una ajuda, de vegades.

Tot treu ulls!

Hi ha moltes d'atzavares vora la paret perquè no hi boti ningú.

Només em consolen les irradiacions de les orquídies boscanes i del romaní en flor.

He trobat un altre bitllet teu, Aràlia, que m'ha descarabutat del tot.

«Ma bouche sur ta queue»

Em posaré un parell de pornos sense animals. Emperò hi ha de tot: anal, bucal, genital, etc.

ONCE AGAIN WITH FEELING!

Novembre 2006: 20 anys d'Editorial Bromera

Edicions Bromera fa vint anys i per això vull felicitar totes les persones que les han fet possible i que les fan possible i, especialment, a Josep Gregori i J. C. Girbés que té un blog seductor titulat Tirant al cap. Estimats treballadors bromerencs de tots els sexes de l'esperit, convertiu en "normal" l'edició en català al País Valencià. I això és prodigiós per a la literatura catalana tan escorxada i esquarterada! Com a brindis esplèndid transcric l'article d'Enric Sòria publicat el nou de novembre en la secció "Cartes de prop" del suplement Quadern d'El País.

«Divendres passat, l’editorial Bromera celebrava els seus 20 anys d’existència amb un acte discret (però emotiu, que se sol dir) al Paranimf de la Universitat de València, mentre la major part del seu equip treballava de valent organitzant les diverses activitats que envolten els premis literaris d’Alzira, que tindran lloc el 10 de novembre.

Els qui coneixem de fa temps l’editor de Bromera, Josep Gregori, no ens hem estranyat gens de la discreció amb què ha celebrat l’aniversari, perquè Gregori prefereix l’eficàcia al gegantisme. Ell es dedica a publicar llibres i a vendre’ls, tants com pot, i no pretén representar cap altra cosa que el que és, detall que s’agraeix en un país on abunden tants filòlegs amateurs, columnistes inquisidors i polítics encoberts. Potser per això, els premis d’Alzira no són els més ben embolicats d’aquest país, però l’editorial que els convoca sí que és, de lluny, la més potent, i solvent. Ja fa temps que Bromera és l’editorial en valencià que publica més llibres, amb tiratges més alts, amb més varietat de col·leccions i amb millor distribució. Amb ben comptades excepcions, els seus títols són els únics que arriben amb normalitat a les llibreries de Barcelona, on se suposa que els editors valencians tenen també un mercat. Al cap de 20 anys, cal reconéixer que Josep Gregori ha aconseguit crear una gran editorial a Alzira; no solament la va consolidar en els primers 10 anys —quan encara es podia—, sinó que ha sabut mantindre- la durant una dècada molt astringent —per dir-ho així— per al llibre en valencià. Per això, la major part dels escriptors valencians tenen algun llibre editat en Bromera, i molts d’ells és ací on s’han pogut donar a conéixer. Sense Bromera, el panorama de la literatura valenciana seria molt diferent del que és. Vull dir que encara seria més estret.

Tot això no era gens evident fa vint anys. El recent desastre de Gregal dissuadia a molts d’emprendre noves aventures editorials, i tampoc era habitual que algú intentara muntar una empresa d’aquesta classe fora de València. Llavors se suposava que només les capitals, amb la seua xarxa de llibreries, els mitjans de comunicació, etc., podien servir de caixa de ressonància adequada per a aquesta mena de negocis. Per això, quan en 1986 vam saber que un jove alzirenc d’aspecte neorural havia fundat una editorial a Alzira, els periodistes de l’època no li vam prestar una atenció desmesurada.

Al cap d’un any ja véiem que ens havíem equivocat. Bromera no solament editava llibres a bon ritme, sinó que també aportava idees noves. En una col·lecció juvenil, “A la Lluna de València”, havien començat a aparéixer traduccions de clàssics com Swift, Stevenson, Poe oWilde. Abans, ben rarament una editorial d’aquest país s’havia atrevit a publicar un llibre traduït al valencià, per l’augment dels costos que això significava o per falta de voluntat, amb l’argument peregrí que, per a traduir, ja estaven les editorials catalanes. Com a bons patriotes subsidiaris, nosaltres ens havíem de conformar amb el color local. Per contra, dins del seu àmbit, molt orientat al públic escolar, Bromera havia apostat des del principi per ser una editorial normal. També va ser la primera editorial valenciana a crear una revista de promoció lectora, L’Illa, o a dedicar una col·lecció sencera a les qüestions sociolingüístiques, o una altra als temes científics, o a recuperar els textos de Joan Fuster en assequible format de butxaca. Traduir, parar especial atenció al mercat escolar, promoure la lectura i alhora fer-se publicitat, cobrir buits massa detonants, reeditar clàssics vigents: no eren idees insòlites, ni tan sols massa originals. Però va ser Bromera qui les va posar en pràctica. Per això, no va tardar a pujar com el seu nom suggeria.

L’estiu de 1988, vaig entrevistar Josep Gregori per a la revista El Temps. En aquell moment, només en sabia que havia escrit una novel·la curiosa i malfadada i que, abans de ser editor, havia treballat en una impremta. Vaig comprovar que Gregori tenia les idees clares i tota l’editorial al cap; el que Bromera era i el que havia de ser. Després vaig conéixer el que en podríem dir el seu gabinet de consulta, una colla entusiasta de gent de la Ribera: Víctor Oroval, Josep Antoni Fluixà, Jeremies Barberà, Vicent Borràs, Josep Ballester, Salvador Bataller, etc. Tots eren llavors jóvens i amb talent —el talent el conserven—, i els seus caràcters, hàbits i interessos eren tan variats com es puga imaginar. A les sensates ordres de Gregori, formaven un equip de primera. Bromera no solament estava situada a Alzira, sinó que extreia la seua vitalitat de l’empenta cultural i humana de la comarca. Se’n servia i alhora la potenciava. També en això, Bromera ha sigut un exemple. Quan s’instaura el trellat, aquest país dóna molt més de si del que la gent es pensa.

En Bromera, el trellat, com el risc econòmic, corre a càrrec de Josep Gregori. Un bon editor és sempre un personatge rar, perquè ha de tindre alguna cosa d’amfibi. S’ha d’estimar els llibres, però sobretot ha de ser un empresari hàbil, si vol fer algun servei a la literatura i a ell mateix. Per als escriptors, que solem ser uns negociants pèssims,la de la cultura i el mercat és una mescla molt desconcertant, i els nostres tractes amb els qui millor la representen —els bons editors— són essencialment insegurs. Amb tot, un aprén a distingir prompte el bon editor del que no ho és. Per això, crec que no m’erraré gens si dic que Josep Gregori va ser el primer bon editor que he conegut, i un dels millors de tots. En un país i en una llengua com els nostres, segurament un bon editor ha ser i ha de fer alguna cosa semblant al que, amb discreció i amb eficàcia, és i fa Josep Gregori. Fa 20 anys que ho demostra, i és una gran sort.»

PER MOLTS D'ANYS I BONS!

TOT SON ASGARD ERA TRANSPARÈNCIA

À notre époque il n'y a même plus de place pour un cri de révolte. Qui l'entendrait hormis quelques uns? Il n'est presque plus possible de parler aux hommes. Tout est révolu. Il faut se resoudre au silence mais non abandonner. Il faut continuer à suivre en nous le mouvement qui nous porte en avant. Il faut que la lumière vacillante qui nous éclaire demeure allumée. La merveille d'être ne peut nous être enlevée et nous devons continuer à en jouir jusqu'au dernier souffle.

Jacques Masui
Aquells dies estirats de la tardor que tu adoraves. El món estava ben fet. Tot tenia el color que tocava. Les coses i el seus noms coincidien sense cap duplicitat. Pareixia que podies retallar els punts de vista. Cada imatge de paisatge era un quadre, un documental, una combinació de formes i colors —els colors de la forma— amb un nom propi: el terròs de les roques de la serra era color de mel com en un quadre de Rusiñol, Jardí i puig, que s'ha venut per més de cinc-cents mil euros a una subhasta de Sotheby's, la línia de l'horitzó en tres escansions de cada vers («Entre el cel i l'aigua / la línia de l'horitzó / res pus») em llançava al Godard de Le Mépris des de la casa capriana de Curzio Malaparte, els contrallums de les figueres i els fassers mostraven la mestria de l'aquarel·lista xinès Mu-Zan, l'arena no era de Joaquim Mir sinó dels pigments d'un paleta tirititer dels paisatges entravessat d'ermità lúbric, cada esguard era una meditació del temps i i el seu pas sobre les coses, sobre les llums, sobre els desitjos o les nostàlgies, tant se val!

Escoltar les músiques de la bellesa, el tremolor propi, per entre nuus d'agua i profunditats desconegudes.

No creus qua som un cos d'imatges, de memòries i d'oblits, d'insistències a cada palpitació de les hores.

Cauen al fons de nosaltres les imatges i la podridura.

No sents com es desnua el nuu d'aigua i sal?

Com bastir?

Els caquiers vermells contrasol ponent són aquí: pacífics, immòbils, fixos, pintats, eixamplant la claror.

ORFEBRERIA, AIXÒ.

Cada progrés es paga amb una regressió.
M.
SOMNI. Escorxaven el porc. La claror ambre d'orient creixia entre rugits, bels, xiscles, constel·lacions de dolor, etc.
No volies conèixer el nom del mort, de l'assassinat.
Ho cridaven tots els mitjans de comunicació.
Tu besaves a la boca aquella al·lota del parc Montsouris que no havies vist mai.
Rodolàveu per sobre l'herbei.
Ella nomia Berta.
Ell nomia J.
Tot era negre com dins una pintura de Goya.
Et despertaves en els jardins de Versailles amb música de Schumann.
Felins, els felins avançaven sense ni un sospir. Et feien por. Creies que t'entrarien pel forat del cul, com les rates.
Cop en sec una sortida, un passatge, una encletxa.
Pegaves un alè darrer, feies el caragolí i et mories, etc.

UNA PASSIÓ NUTRITIVA

Posa-li al mort en la tomba les paraules
que va dir per viure.
Que reposi el seu cap entre elles,
fes que senti
les llengües de l'enyor,
les alicates.

Paul Celan


J. C. Ll., em diu que cada obituari és un robatori a la mort.
M'agrada la idea perquè sempre m'he vist obligat a fer necrològiques d'amics i d'aimats en els moments en què l'emoció, el dolor i el dol no em deixavenb trobar ni les paraules.

E. Norton és a Madrid per presentar el film L'il·lusionista protagonitzat per ell. Aràlia no ho deu saber dins el convent de Kyoto on medita amb T. M. No em dóna ningú cap notícia d'aquesta feta. Crec que ni Venetia sap l'adreça del convent. El convent secret podria ser un bon títol per un thriller. Llàstima de la moda medievalista & sons.

Tenc ganes de telefonar a Maria Carla que va ser la meva confident quan Aràlia i Daphne tenien la seva història d'amor travessada pel record fresc de Norton. Crec que és a París on ha de fer una desfilada a la BNF on hi ha una gran exposició sobre Antonin Artaud. És una nòmada internacional que no sap estar mai aturada.

Norton m'ha fet pensar en Praga i el barroc vora aquell riu ple de ponts i d'històries de deportació. Els dibuixos dels nins del cementiri jueu em varen provacar molts de malsons. Aquella claror de coure, aquelles veus pertot. Norton m'ha duit a la Viena més fosca, més fonda, més estripada. Des de l'Imperial Hotel també sofrires en aquella cambra sobre les teulades vieneses on et rebolcares dins la solitud i l'abandó.
No ho vols recordar, no ho vols reviure,
No servien de res els llibres (textos de Freud sobre l'home de les rates, textos del dietari de Sissí enfollida fent voltes per Europa, poemes de Cernuda tan malencònics, tan punyents. tan fràgils i la música de Mozart com un banda sonora enervant i embolicadora), no servien de res els cafès per on em perdia, no em servia de res aquell art d'arreu que m'oprimia.

Tot això per Norton? O per la claror baixa, plena d'esqueixos, d'aquesta tardor que em deixa la carn enrampada i els ulls amb una tendència al llagrimeig, com si tengués conjuntivitis crònica.