Ahir vaig anar al Club de Lectura de Taradell per passar l'estona fent el cafè i enraonant (=enfilant raons que deia Francesc Pujols) sobre el Salvatge dels Pirineus d'en Pep Coll.

Puntuació i rellevància de nou! La imaginativa arquitectura pausada i constant de l'escriptor socialment solitari que es rodeja de lectors per escatir-ne les lectures de móns plurals i complexes, treballats a sucs de neurona, a cops de ploma…

Quina agradable sorpresa saber-se llegit per un autor dels de debò! I és que, enxarxant la xarxa, l'autor esdevé lector i el lector esdevé autor. I és que, si més no una vegada, Pep Coll va entrar al Cau per les portes obertes dels cercadors i va rebre l'impacte d'una vitalista petjada d'un ésser vagarívol i vulgar enrampat de les seves manies. Un impacte llunyà, que retorna de viva veu en un dinàmic club de lectura a la Biblioteca de Taradell.

Agraït d'esdevenir lector/autor per un autor/lector, com ho vaig estar també quan Celdoni Fonoll va completar uns versos a llaor del reig bord, no tinc per més que enxarxar més la xarxa amb una nova coincidència, fruit de la microliteratura continguda en els horòscops dels diàries - una afició del tot recomanable, si teniu a bé no creure-hi gaire, és clar - on llegia que "les idees que has defensat poden haver format pautes de conducta en els altres que et donaran idea de la influència que exerceixes."

Eps! No em prengueu per carallot, eh! Però és ben curiós que el meu activisme internàutic i la defensa del mitjà global com a eina d'expressió quotidiana em permeti arribar d'alguna manera a persones tant admirades per la seva feina com són en Pep i en Celdoni (si em permeteu anomenar-vos pel nom, és clar!).

¿Seran els éssers fantàstics i llegendaris de les tradicions més nostrades els que, amagats dins la xarxa de xarxes, juguen a relacionar autors que esdevenen lectors i lectors que esdevenen autors?

Qui sap? Jo tant sols sento la cristal·lina riallada de les conspiradores d'abans i de l'engorronida presència dels savis pallaresos d'abans.

Per sí de cas, i ja que parlem de màgia humanitzada, et proposo una endevinalla: Obrint les portes del "Vull llegir la resta de l'article", trobaràs un muntatge amb les imatges captades per l'inestimable ull digitalitzat d'un cepat homenet de vuit anys. Ets capaç de reconèixer l'espai on es van capturar les imatges?

"La tendència en la societat industrial moderna és que l'individu, tant als Estats Units com a la Unió Soviètica, és transformat en massa [...] L'home massa és un àtom solitari, uniformat al costat de milions d'altres àtoms que conformen juntament la multitud solitària.”

Dwight MacDonald (1962) Against the American Grain. Random House: New York

1r acte: Bàrbars vingueren que de casa ens tragueren
Comencem el trajecte pel capítol 7 de El sublim i el vulgar, magistral obra d'en Jordi Busquets premiada per la nostra Generalitat catalana fa ja uns quants anys. Allà, l'il·lustrat terrassenc, mostra els fonaments teòrics dels defensors de l'adveniment de la societat de masses amb una càrrega de referències bibliogràfiques realment vulgar (de vulgus = poble baix = massa, gernació. No ens equivoquéssim pas!).

L'adveniment de la societat de masses, produït quan la democràcia liberal es feu extensiva i integrà les classes populars, descriu el moment en què s'eixampla el cercle restringit de la bona societat - de la societat, simplement- al comú dels ésser humans. Aquest eixamplament del cercle fa possible, ja amb les revolucions burgeses dels segles XVIII i XIX, l'accés d'una part molt important dels individus als centres que, fins aleshores, eren àmbit restringit i exclusiu dels membres d'aquesta autoanomenada bona societat.

A La rebelión de las masas, Ortega i Gasset descriu la irrupció de la massa i la conquesta d'aquests espais privilegiats suara esmentats. Des d'una perspectiva elitista, l'amenaça contra la civilització moderna – la barbàrie- no prové de l'exterior; es troba dins de la mateixa societat i amenaça d'adquirir un nou protagonisme. “Al final del viatge, Ortega ens espera amb una fórmula que ho resumeix tot: “La rebel·lió de les masses és allò que Rathenau anomenava la invasió vertical dels bàrbars” (José Martín-Baquero (1987) De los medios a las mediaciones (comunicación, cultura i hegemonía. Mèxic:Gustavo Gili).

Mens sana
Dijous a la tarda férem la preparació per la Marxa taradallenca tot carregant una part del gavadal de teca que, des del Centre, oferirem als participants en la clàssica osonenca. Per fer boca, vam omplir dues furgonetes de productes energètics i variats. El local ja era ben ple d'estris quan descarregàvem i desàvem cada fòtil al seu control.

Divendres al vespre vaig apartar-me una mica de la classe per gaudir de les xerrades que, amb bon criteri, s'han organitzat a la biblioteca de Taradell. Aquest divendres anava de metges de poble dels segles XVII i XVIII, els temps en què la medecina començava a prendre aires científics i els metges, com els farmacèutics, eren uns homes polifacètics i, segons com es miri, una mica sociòlegs. No només estudiaven el cos de les persones, sinó que també n'estudiaven l'habitat i, en alguns casos, entraven en política per a gestionar-los i, si els era possible, millorar-los.

Dissabte al matí, a les hores menudes, vam apropar-nos amb el pare a la casa on, la generació del meu besavi, n'era masovera. El Mas Boladeras és una masia que conserva l'estructura tradicional amb algun afegitó força modern. És voltada de prats verds i boscos frondosos i té unes vistes espectaculars sobre la plana moianesa i els contraforts de Sant Llorenç del Munt. L'Unclu Sidru encara hi anava a caçar conills i perdius quan la família ja s'havia traslladat a la Plana de Vic. Un altre tros d'arrels capturada en fotografia i memòria.

in corpore sano
A quarts de sis del matí em sona el despertador. És dia de Rupit. Ja era hora! Endormiscat miro si tinc el missatge dels companys de viatge. Han sortit de Mataró a un quart menys cinc. A les sis ens trobem a la sortida i...

El jove amb esportives grans es mira la corba del seu pit jove i ferm. Entre els seients del tren, fixa l’atenció a la sensual forma de la seva poderosa cuixa d’estudiant universitària. Ella és jove i està avorrida. Amb el cabell recollit, tamborineja la seva cama amb els dits. Mira els paisatges de la seva plana, d’aquesta olla que cuina les millors mosses del món. Braç prim i nu. Pulsió animal per un cos jove i inexpert. Bogeria primitiva pel cos d’una veïna de trajecte. Som a Centelles. Sortim de la Plana. Sortim de la pau en perill d’extinció. Terror i lluita renovellada dels ausetans per un món que els fuig de les mans com la sorra que es vol servar a puny clos.

"- I a rentar roba? - va dir la Tortuga d'Imitació.
- Això sí que no! - va dir l'Alícia indignada.
- Ah, doncs aleshores, la teva escola no era pas tant selecta - va dir molt alleujada la Tortuga d'Imitació."
Lewis Carrol (1865) Alícia al País de les Maravelles

Després dels quatre articles sobre les darreres eleccions al Parlament, em permeto la lleugeresa de llençar una hipòtesi, més o menys fonamentada, arran del desencís polític que, elecció rere elecció, mostren les dades de participació.

La hipòtesi és la següent:

En els Estats democràtics occidentals existeix una deriva vers el que, amb un cert punt d'ironia crítica, anomeno “aristocràcia participativa”.

Argumentem-m'ho (amb puntuació)

Sempre que he sentit aquest vers, el cap em porta a un Don Pantuflo a la dutxa mentre Zipi i Zape en fan alguna de les seves. Des de divendres, però, ja tindré un altre imatge per portar al cervell i és que, l'autor de la sarsuela que el conté, és un literat i polític taradallenc del segle XIX, en Francesc Camprodon i Lafont. La vàlua de l'arbre dels Camprodon de Taradell més rellevant des dels temps del fundador de la nissaga, en Montserrat Camprodon, l'assassí d'en Toca-sons.

Fou una magistral sessió del cicle d'història local dirigit per Mn. Antoni Pladevall el que em va permetre conèixer una mica més de la història de Taradell. Un clcle d'història local que, en la seva segona edició, va iniciar fa una setmana el bo d'en Ramon parlant-nos, com no?, de futbolistes i país. Aquest divendres no parlàvem de futbolistes taradallencs il·lustres, sinó d'un escriptor i polític arrelat a la vila i reconegut arreu de la Península.

El reconeixement d'en Camprodon, deixava pas, dissabte, a un orgull personal. El quadre directiu de la UOC celebrava l'acte de graduació del seu alumnat del 2006. El Mestratge en Societat de la Informació i el Coneixement i el Diploma d'Estudis Avançats rebuts en aquest acte, m'acrediten com un dels aplicats graus de la Promoció Mira.

Que farem, que direm
Que farem, que direm
Que farem, que direm
Que farem, que direm

Com minairons en un didal obert per una mà inexperta, la colla de l'Avi Txondu volta, crida i marxa exultant per la plaça d'en Valentí Almirall. I és que, aquest cap de setmana, la virtualitat castellera té una cita en la dimensió paral·lela d'aquest indret de Sant Martí, de Sant Martí de Provençals.

Una iaia, lleugera i ossuda, embolcallada en la grisor del sutge de les velles fàbriques del Manchester català, s'apropa a la gatzarosa colla. És...

”Resulta imprescindible modificar tot allò que en la nostra cultura fa de la violència un paradigma de la identitat”

Corsi i Peyrú (2003) Violencias sociales
(aquesta traducció i les que hi ha en el document són meves)

Jorge Corsi i Gabriela María Peyrú són els coordinadors d'un llibret que, en poc més de 250 pàgines, ofereix un bon grapat de coneixements i eines per tractar de definir les raons que fan que les interaccions entre les persones cada cop siguin més violentes i que àmplies capes de la població, n'ignorin l'existència i justifiquin actes violents de tota mida, forma i color.

Els coordinadors de l'obra ens diuen ja de sortida que “Havent treballat molts anys en aquest camp, vam voler escriure un llibre que sigui de fàcil lectura, exposant en ell allò entenem per violència social, quines són les seves causes, els seus efectes i els seus principals contestes, per a poder comprendre per què:

- la violència social assumeix determinades característiques i no unes altres;

- les solucions fins ara proposades i dutes a terme, no només pels governs sinó també por diversos actors socials no donen els resultats esperats.”

I que ho fan amb l'objectiu de “realitzar una aportació a la concepció d'aquest problema que es fa més palpable dia a dia”.

És molt d'hora quan surto de Taradell i em decideixo a baixar pausadament passant per Barcelona. Entro, doncs, a Cornellà pel barri de Sant Ildefons i em colpeja un suburbi de grans blocs de finestres menudes, roba estesa i patis entre els edificis que em recorden el tros de món on corria de menut, allà a les vores del Besós. Immigrant al meu país, vaig aprendre a respectar els veïns obrers de parla castellana, sobretot a aquells que, veient els meus silencis, s'esforçaven per arrossegar la ele que inicia el meu nom i encetar conversa en un més que digne català. De menut, ja somreia agraït quan feien aquest primer esforç d'integració al país d'acollida. D'altres mai s'han acostumat a respectar als seus veïns. Tota una llàstima!