He acabat de llegir el llibre de Joan Ridao, "Així es va fer l'Estatut". És un text imprescindible pels que vulguin una anàlisi política profunda, juntament amb les bases tècnico-jurídiques del que va ser l'elaboració de l'Estatut del Parlament, de l'Estatut del 30 de setembre. Tot plegat fet per la persona que, sens dubte, va tenir un paper més important en els aspectes jurídics de l'Estatut del Parlament, i un dels rols més importants també des del punt de vista polític.

Que ningú hi busqui xafarderies o anècdotes sobre el procés. Joan Ridao no fa ni una concessió en aquest sentit, crec que encertadament, tot el contrari que Sánchez Llibre, el llibre del qual ja vaig comentar en el seu dia. Com deia, en el llibre de Joan Ridao hi trobem anàlisi política argumentada i fonamentada, i que jo personalment comparteixo en un percentage molt elevat.

El llibre té dues parts clarament diferenciades però complementàries. A la primera, "La Catalunya del passat o la Catalunya per inventar", es fa una anàlisi del context en el que es va fer l'Estatut, a partir del canvi de cicle polític que suposen les eleccions del 2003 i el Pacte del Tinell. A la segona part, "De l'Estatut del Parlament a l'Estatut de la Moncloa", s'entra directament en el procés d'elaboració de l'Estatut del Parlament, en el seu significat polític i com a instrument per a avançar realment en el autogovern i en un nou model de finançament que Catalunya vol i necessita. També s'endinsa en la traïció a Catalunya que va suposar el pacte Mas-Zapatero, i que va acabar amb el retallat Estatut de la Moncloa, que actualment ja s'ha vist que no serveix, tal com comentàvem fa poc.

Com dèia, comparteixo pràcticament tot l'anàlisi política que fa Joan Ridao en el llibre. Tanmateix, sempre he tingut el dubte -que ja mai podré aclarir- de si, des d'Esquerra, no haviem d'haver fet alguna cosa més desprès de la manifestació del 18 de febrer sobre el dret a decidir. Estic d'acord amb Joan Ridao que "la manifestació donà força i suport social a la posició d'Esquerra: no al pacte Mas-Zapatero, sí a la defensa parlamentària fins al final de l'Estatut aprovat pel Parlament, compatible amb la continuïtat del govern catalanista i d'esquerres". Com també que "sense la plantada d'Esquerra i sense la gran mobilització social del 18-F, les coses haurien pogut ser pitjors. La posició d'Esquerra de defensa fins al final de l'Estatut aprovat pel Parlament no solament era coherent des del punt de vista dels principis, sinó que era una actitud útil".

Hi estic d'acord, però em pregunto -a pilota passada que sempre és molt fàcil i sabent que mai podré tenir la resposta- que hauria passat si, a més de fer tot això que, com Joan Ridao, crec que Esquerra va fer bé, també:

• primer, haguéssim reconegut que les coses ja anaven definitivament de mal borràs i que, per tant, haviem de deixar enrera la ingenuïtat i la bona fe excessiva,
• segon, per si calia, háguessim recollit i esperonat, juntament amb totes les entitats que convocaven la manifestació, la riuada sobiranista del 18-F per a superar el pacte Mas-Zapatero o/i per a aconseguir una gran mobilització posteriorment contra l'Estatut de la Moncloa.

Com hauria acabat definitivament l'Estatut a Madrid??. Quin hauria estat en aquest cas el resultat del referèndum??. Són preguntes fàcils de fer ara, però són molt difícils de respondre en el moment concret en el que passen les coses i s'han de prendre les decisions. Per sort o per desgràcia la història no va enrera i, per tant, ja no ho podrem saber mai.

Ja hem fet diversos posts sobre la gran enredada, per part del govern del PSOE, pel que fa al seu greu incompliment de les inversions en infraestructures a Catalunya en els pressupostos del 2007, ja que només arribaran al 14% del PIB (enlloc del preceptiu 18,85%) de la inversió total regionalitzada. El PSOE defensa els seus interessos, els de l'Estat espanyol, i continúa meynstenint a Catalunya. Això ja està clar. La seva credibilitat a Catalunya està sota zero. Per cert, on són, davant d'aquesta situació, el Conseller Castells i els seus companys del PSC??: doncs, al costat del PSOE, corresponsables amb el PSOE de la situació.

Ara bé, ara hem ratificat el que ja sabiem: que Artur Mas i CiU amb el seu pacte del 21 de gener a la Moncloa van donar el vist-i-plau a aquesta situació. Pitjor encara, el Sr Mas i el Sr. Duran i Lleida estaven disposats a acceptar, com van fer en roda de premsa el 22 de gener, una quantitat d'inversions encara inferior a la que ara ofereix el Sr Solbes. Concretament, "entre 2.500 i 3000 milions de euros suplementaris per a Catalunya" en els propers 7 anys, és a dir 428 milions anuals per sota dels 495 milions que ara ofereix el Sr Solbes. Quina credibilitat tenen ara Artur Mas i CiU per a reclamar més quan el 21 de gener es van vendre Catalunya per un plat de llènties i...., probablement alguna cosa més que encara no han explicat???. La seva credibilitat està també sota zero.

Mentrestant, ahir la Cambra Oficial de Contractistes d'Obres de Catalunya (CCOC) ens feia saber que fins al setembre les inversions de l'estat a Catalunya havien disminuït en un 18,6%, cosa que, al seu criteri, compromet molt seriosament el compliment de la inversió prevista en el "nou" Estatut de Catalunya.

Aquests dies les entitats municipalistes del país celebren el seu 25é anniversari. Abans d'ahir l'Associació Catalana de Municipis (ACM) va fer un acte institucional a Vic, d'on era alcalde el seu primer president, i el proper dilluns fa un concert de l'Escolania de Montserrat al Palau de la Música. Ahir va ser el torn de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC) que va organitzar un acte institucional seguit d'un concert de Joan Manuel Serrat al nou Auditori de Girona, d'on també era alcalde el seu primer president, l'ara Conseller Joaquim Nadal.

No vaig ser convidat a l'acte de Vic (si que ho he estat al concert del Palau) però ahir vaig assistir al de la FMC on, a més, vaig tenir el plaer i l'honor de tenir-hi un paper actiu com a vicepresident de l'entitat i, també, com a representant dels electes d'Esquerra.

D'entre les moltes intervencions de l'acte d'ahir, m'agradaria destacar la dels antics presidents de la FMC, Joaquim Nadal i Manel Mas, plenes d'emoció i d'idees. La d'en Manel Mas, que l'ha penjada al seu bloc, va ser crítica però esperonadora i la comparteixo en gran part. Amb en Manel podem coïncidir  en molts temes pel que fa al municipalisme, tot i que en temes de política catalana no coïncidim massa sovint.

Crec que també va ser molt significatiu, especialment tenint en compte que una part molt important dels assistents eren alcaldes/alcaldesses, regidors/regidores, tècnics o familiars de l'òrbita socialista, el llarg i intens aplaudiment amb que va ser rebut el President Maragall en pujar a l'escenari abans de fer la seva intervenció a l'acte.

Com dèia, vaig tenir l'oportunitat de dirigir-me als presents com a representant dels electes d'Esquerra i, per tant, de forma breu (en dos minuts) vaig poder parlar de com veiem el present i el futur del municipalisme català:

• Volem un municipalisme nacional, naturalment, des del nostre punt de vista, "nacional català". I dedicarem els nostres esforços a fer-lo crèixer, enfortir-lo i donar-li més presència pública.
• Volem un municipalisme cada dia més fort i cada cop més unit. Continuarem treballant per a la unitat del municipalisme català.
• Volem un municipalisme que desenvolupi els valors republicans, els valors de la democràcia radical a l'àmbit local. Es a dir, la cohesió, la convivència i el benestar; el civisme i la participació ciutadana; la identitat i la integració social i nacional; la sostenibilitat i l'equilibri en la gestió del territori; l'economia productiva i una administració àgil i eficient.

ERC és l’esquerra catalana independent, com ja hem comentat diverses vegades (1 i 2). Però ERC és també l’esquerra catalana responsable, tant al govern com a l’oposició, i això també ho hem comentat abans.

Alguns han volgut vendre que ERC al govern era sinònim de soroll i d’inestabilitat. Però, això no és cert, ni als molts ajuntaments on ERC governa ni tampoc al govern de la Generalitat. Esquerra ha governat i ha governat bé, com dèiem nosaltres mateixos o comentava Salvador Cardús fa poques setmanes. Des de que ERC va ser expulsada del govern, el bipartit ha fet molt soroll, ha creat molta inestabilitat i ha tingut un comportament notablement sectari. Mentre ERC va ser al govern, ara ja està clar que l’origen de les frivolitats i problemes eren bàsicament el President Maragall i el seu entorn i, per tant, la màxima responsabilitat la té el PSC. Es parla de l’entrevista de Carod amb ETA però, es pot discutir la seva raó de fons quan ara Zapatero i el govern del PSOE estan fent exactament el mateix i molta gent, que va ser crítica amb Carod, ara els hi riu les gràcies??. D’altra banda, la tasca de l’oposició ha estat enormement agressiva, destructiva i sectària, com mai fins ara des de el retorn de la democràcia. Un model d’oposició típic del PP, al que s’ha apuntat, amb la fe dels conversos, també CiU. És un model d’oposició típic de la dreta quan perd el poder, com s’ha pogut comprovar a l’àmbit espanyol o també al de molts municipis.

Tanmateix, ERC és l’esquerra catalana responsable. Perquè ERC vol canviar les situacions d’injustícia social, de limitació dels drets personals , socials i nacionals. I per això ERC és la garantía i la seguretat de la millora permanent; de que cal continuar avançant. Qui no progressa de forma contínua acaba perdent el tren. L’estabilitat més gran s’aconsegueix mitjançant la millora contínua i tranquil la, sempre cap a cotes més altes de llibertat i de justícia. ERC és la garantía del progrés i de l’innovació, a través d’un govern eficaç i eficient, i amb sensibilitat social i nacional de forma simultània.

Esquerra ha estat la primera i la principal impulsora de la reforma de l’Estatut i de l’autogovern. Una gran part dels avenços que inclou aquest “nou” Estatut retallat van ser impulsats per Esquerra al Parlament.

Esquerra va ser coherent al denunciar la retallada del projecte del 30 de setembre de 2005 i les greus limitacions del “nou” Estatut aprovat, que avui ja s’han fet paleses en temes molt importants com les inversions en infraestructures, el aeroport, els trens de rodalies, la immigració, etc.. Per això, va demanar el vot negatiu al “nou” Estatut, tot assumint uns importants costos polítics. Una postura que en el seu moment va ser poc compresa per determinats votants d’ERC, però que avui, un cop es van demostrant les seves molt importants limitacions, entenen un nombre cada cop més gran de persones.

Tanmateix, al contrari del que diu José Blanco i altres, Esquerra serà la principal garantía del desplegament del “nou” Estatut, així com de la resistència davant de les noves retallades que poden venir del Tribunal Constitucional, del Congrés dels Diputats o del propi govern de Madrid en el moment de concretar el seu desenvolupament. Això ja ho ha fet Esquerra, per exemple amb la llei de política lingüística que, malgrat no votar-la a favor, va ser la primera a aplicar-la de forma efectiva.

D’altra banda, el desplegament del “nou” Estatut suposa desenvolupar o reformar un centenar llarg de lleis i mesures legals tant a Madrid com a Catalunya. Esquerra, doncs, buscarà, tal com ha apuntat Carod-Rovira, guanyar “espais de sobirania” respecte a l’Estat espanyol, per tal d’aconseguir competències (immigració, infraestructures, relacions internacionals, etc.) i un model de finançament just i suficient, en la línia del que es va aconseguir el 30 de setembre de 2005 amb l’Estatut del Parlament.

Òmnium Cultural ha manifestat –amb el suport de 10 Premis d’Honor de les Lletres Catalanes- que, independentment que les editorials privades portin a Frankfurt els autors/res que estimin convenient, la Generalitat de Catalunya, mitjançant l’Institut Ramon Llull, ha de portar-hi les manifestacions culturals que s’autodefineixen, es perceben i es reconeixen com a catalanes.

En un document ponderat, titulat “Sobre la presència catalana a la fira de Frankfurt”, Òmnium es proposa aclarir que s’entén per cultura catalana i, en conseqüència, quina ha de ser la presència catalana que el Govern de Catalunya ha de promocionar-hi. La conclusió és clara: “aquelles manifestacions culturals presents a Catalunya, ... , que ja no es reconeixen a si mateixes com a catalanes, no es poden presentar com a exponents de la cultura catalana”.

Per tant, independentment que, amb tot el seu dret, les editorials promocionaran els productes culturals i els autors/res independentment de la llengua que utilitzin, la cosa és diferent quan es tracta de decidir quins productes i quins autors/res ha de presentar-hi la Generalitat de Catalunya, el govern català. Estic totalment d’acord amb el document d’Òmnium quan diu que “l’espai ofert a l’Institut Ramon Llull, ... , hauria de presentar allò que s’autodefineix i que és percebut com a part de la cultura catalana”. Almenys per tres raons:

• La literatura catalana és la que es fa en llengua catalana, ja que l’adscripció a una literatura depèn de la llengua que s’usa i no del lloc de naixement de l’autor.

• Conseqüentment, la promoció que facin les institucions públiques catalanes, també a Frankfurt, s’ha de centrar en la producció literària en llengua catalana.

• Per tant, Frankfurt és una gran oportunitat per a la projecció dels autors/res que han volgut fer una aportació a la literatura catalana.

Ja hem parlat molt, potser massa, d'aquest tema, tanmateix m'agradaria fer encara, i per acabar(??) de moment, Alguna Pregunta Més (APM):

• A què es destinen els més de 9.000 milions de € que l'estat preveu com a transferències de capital en els pressupostos de 2007??. A quines Comunitats Autònomes van a parar tenint en compte que a Catalunya només en rebem 283 milions??.
• Tenint en compte que les inversions regionalitzables només s'han incrementat un 8,3% i que les no regionalitzables ho han fet en un 33,7%, a quines Comunitats Autònomes i en quina proporció afavoriran aquestes inversions no regionalitzables??. Per tant, tenint en compte el fort increment de les inversions no regionalitzables, bona part de l'augment de les inversions de l'estat no està subjecte als compromisos de l'Estatut: el Sr. Solbes ha fet una bona feina per a l'estat.
• Els 169 milions de € que es dedicaran a rescat de peatges es descompten de possibles inversions a Catalunya, signifiquen menys inversions a Catalunya, en contra del que preveu l'Estatut i del que s'havia fet en el pressupost de 2006, en que el fons de rescat de peatges es comptabilitzava a part de les inversions en infraestructures.

Desprès de tots els malabarismes amb les xifres, la inversió total a Catalunya només representa un 14% de la inversió total regionalitzable, fins i tot un 0,6% menys que en el pressupost de 2006. Així doncs, es menor que l'any passat i no dóna compliment al "nou" Estatut.

Una vegada més el ninotaire Toni Batllori resumeix avui esplèndidament la cerimònia de la confusió en que el PSOE i el PSC han volgut convertir la qüestió de les inversions en infraestructures a Catalunya. Les que figura que estan incloses en el pressupost de l'Estat per a 2007 i les que no hi són, com ara aquest conveni d'inversions ferroviàries entre el Ministerio de Fomento i el Govern de la Generalitat, en el que sembla que es confonen inversions ja realitzades, altres que estan en procés de realització o ja programades i algunes de noves; i en les que es barrejen inversions en rodalies amb les del TAV (Tren d'Alta Velocitat).

Així, el Conseller Castells diu que no ha tingut temps d'estudiar les xifres sobre la inversió regionalitzada, que era la utilitzada fins ara per a calcular quin percentatge del PIB representava la inversió de l'estat en infraestructures a Catalunya, però al mateix temps afirma amb contundència que "la inversió en infraestructures prevista pels pressupostos compleix escrupolosament el que diu l'Estatut"; a quina xifra es refereix, però, a la que dóna el Ministre Solbes o a la que dóna ell mateix, tenint en compte que no coincideixen??. El Ministre Solbes no s'està de punyetes: ens diu que l'Estatut es respecta al milímetre i que aquest en cap moment no parla d'inversió total regionalitzable. De fet té raó i els responsables en són el Sr Mas i CiU que ho varen pactar, així com el PSC i ICV que ho varen acceptar de forma entusiasta. Ara bé, el Sr Solbes no diu que ha canviat el criteri de càlcul que s'havia utilitzat fins ara: la inversió total regionalitzable. Però, ell defensa els interessos del Govern de Madrid i de l'estat espanyol.

Del que es tracta és de tenir titulars als diaris en els que surtin xifres quan més grans millors, així com que hi hauran descomptes en alguns peatges. Per cert, aquests últims s'inclouen dintre de la xifra total d'inversions estatals promesa, quan fins ara tenien un fons especial de rescat a més de les inversions previstes i, a més, al "nou" estatut es preveïa que el rescat de peatges es faria si no es complien els compromisos d'inversions. Amb el rescat de peatges també hi sortim perdent, tant respecte a la situació actual com en relació al que preveu el "nou" Estatut.

Com dèiem ahir el punt fonamental, però, és que respecte a la inversió total regionalitzada, les inversions que es faran a Catalunya només representen el 14% del PIB espanyol, un 0,6% menys que el 2006, quan hauria de ser el 18,8%. D'això la "psoevergència" política i mediàtica no en parla.

Com diu avui en Saül Gordillo en el seu article de El Punt, "Més peix al cove", (que també es pot trobar al seu bloc): "La història es repeteix i l'espectacle d'aquests dies -els socialistes són més llestos i introdueixen un caramelet anomenat "supressió de peatges"- demostren que el "nou" Estatut no evita l'estratègia pujolista de peix al cove". I va molt més enllà en una conclusió que comparteixo plenament: "El ball de xifres i el resultat decebedor de la inversió estatal inclosa en els pressupostos de 2007 per a Catalunya ..... deixen en evidència la reforma estatutària que va entrar en vigor l'agost passat, així com els partits que hi van donar suport enèrgic i incondicional".

El PSOE ens ofereix 496 milions de € més en el pressupost de 2007 per a inversions en infraestructures per a arribar al 18,8% del PIB espanyol tal com preveu el “nou” Estatut. Tanmateix, això no és cert. Si agafem la xifra que sempre ha considerat l’estat, es a dir la inversió regionalitzable, resulta que Catalunya només rebrà el 14% del conjunt de l’estat, encara sis dècimes menys que el 2006. Ja n’hi ha prou !!. No pot ser que ens vulguin fer “beure a galet” i que, a més, encara haguem d’estar agraïts. “Cornuts i, a més, a pagar el beure!!”.

Catalunya pateix un dèficit històric en infraestructures que, a partir de l’article d’Ester Sánchez a Nota d’Economia, es pot estimar entre 7.300 i 8.700 milions de € en els darrers 14 anys. D’altra banda, la Cambra de Contractistes de Catalunya assenyalava fa unes setmanes que el ritme de licitació i execució d’obra pública a Catalunya és molt lent i que, per tant, el 2006 es faria molt difícil de complir el compromís d’inversió que es preveu al “nou” Estatut.

Ara el Govern de l’estat ens diu que Catalunya rebrà, l’any 2007, 496 milions més d’inversions en infraestructures i que amb això ja s’arribarà al 18,8% del PIB espanyol tal com preveu el “nou” Estatut. Cal que siguem conscients que, si això es així, i aplicant un increment anual com el de l’IPC, en els propers 7 anys (tal com preveu l’Estatut) la inversió de l’estat en infraestructures a Catalunya pujaria, com a molt, a 3.500-4.000 milions de €, es a dir, només la meitat del dèficit històric acumulat en els darrers 14 anys. Segons el Conseller Castells, la inversió de l’Estat a Catalunya seria d’uns 750 milions de € més el 2007, o sigui uns 5.250 milions de € en els propers 7 anys; molt lluny, doncs, del dèficit històric acumulat en els darrers 14 anys. En el millor dels casos recuperaríem la meitat del que ja havíem d’haver rebut en els darrers 14 anys!!. Estaríem molt lluny de recuperar el dèficit històric d’aquest període!!.

Tanmateix, la Cambra de Comerç de Barcelona ja ha dit que la xifra que hauríem de rebre el 2007 és de quasi 1.000 milions de €. El Ministre Solbes contesta que les diferències venen donades per un “problema tècnic o metodològic de càlcul”. Com hem vist, sembla que la diferència fonamental està en el que es considera com a inversió en infraestructures. Una cosa semblant ens deia també fa dies el Conseller Castells: “hay que negociar sobre que bases se calcula: siempre .... hay aspectos que son interpretables”. Això si, curiosament Catalunya sempre hi surt perdent. Mai no es consideren aquells criteris “tècnics” o “metodològics” que podrien afavorir a Catalunya. Perquè des de Madrid ens prenen contínuament el pèl; i hi ha alguns catalans que se’l deixen prendre.

Però no ens enganyem. Això no és un problema “tècnic”, “metodològic” o de “càlcul”. És una opció política que fa el govern del PSOE. I ara no ens hauríem d’escandalitzar perquè això ja estava cantat des de que es va fer el pacte Mas-Zapatero. Recordem que, a més dels problemes “tècnics” esmentats, al “nou” Estatut es diu que la inversió de l’estat a Catalunya serà proporcional al pes de Catalunya en el PIB estatal, però un cop s’hagi exclòs el Fons de Compensació Interterritorial (FCI) de la inversió estatal total. Per tant, si el FCI augmenta, la inversió total a repartir entre les Comunitats disminueix i, conseqüentment, la inversió que rebrà Catalunya també disminueix i, per tant, serà inferior al pes de l’economia catalana en el PIB espanyol. I, alts dirigents del govern de l’estat i del PSOE, ja ens havien avisat que la seva intenció era augmentar substancialment el FCI (i de moment no hi ha dades sobre el tema). Ara no si val, que els que van negociar (CiU) o acceptar (PSC, ICV) aquesta disposició del “nou” Estatut es facin els ofesos i facin veure que no en sabien res.

Però, la Cambra de Comerç de Barcelona ha afinat els càlculs i ha demostrat que la inversió que ens pertocaria a Catalunya el 2007 per a arribar al 18,85 del PIB espanyol, que és el que ens toca segons el “nou” Estatut, és de quasi 1.000 milions de €. La xifra de 496 milions de € que ens proposa el Ministeri només surt si no es consideren en el càlcul totes les inversions regionalitzables com s’havia fet fins ara o/i si hi ha un increment molt gran del FCI (i recordem que de les inversions del FCI Catalunya no en rep ni un sol euro).

Les infraestructures tenen una importància crucial per al benestar i la qualitat de vida de les persones, així com per a la competitivitat i productivitat de les nostres empreses i la nostra economia. Això és especialment cert pels trens de rodalies que, a Catalunya, utilitzen més de 400.000 persones cada dia i més de 125 milions de persones cada any (menys de la meitat dels que mouen els trens de rodalies a Madrid). D’aquí la importància que la Generalitat de Catalunya en tingui la titularitat i, en conseqüència, en col·laboració amb els ens locals i el sector privat, en puguem buscar, per nosaltres mateixos, la millor forma de gestió.

Si ens fixem en les grans xifres, en els darrers 14 anys la inversió de l’estat a Catalunya en ferrocarrils ha estat prou important (19% del total, en un % igual a la mitjana en pes del PIB regional i un 23% superior en € per habitant), tal com ens explica l’article d’Ester Sánchez a Nota d’Economia. Unes xifres que també han estat importants a Aragó, Madrid, Andalusia, Castellà i Lleó i Castellà-La Manxa; és a dir, a les comunitats autònomes on s’han fet, aquests darrers anys, grans inversions relacionades amb el Tren d’Alta Velocitat (TAV).

La situació, però ha estat molt diferent en les inversions en els trens de rodalies de la regió metropolitana de Barcelona. Actualment, es pot dir que portem un retard en inversions de molts anys, que es tradueix en unes infraestructures obsoletes; unes línies saturades que a més es comparteixen amb les de mercaderies, els trens regionals i els de llarg recorregut; unes tarifes relativament elevades; i un servei deficient.

Segons l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, les queixes més freqüents dels usuaris dels trens de rodalies a la regió metropolitana de Barcelona són: les aglomeracions massives, els importants retards i el mal estat de les instal·lacions. Es requereix, doncs, una actuació urgent i unes inversions molt importants, que alguns calculen en 6.000 milions de € per a modernitzar i posar al dia la xarxa de rodalies.

Tal com apuntava Albert Sáez “qualsevol usuari de les línies....pot endevinar fàcilment que estan més que amortitzades. L’augment dels serveis que hi circulen i dels usuaris ha estat exponencial en les dues últimes dècades, mentre que les inversions en manteniment i millora de les línies han tingut un creixement pràcticament vegetatiu.     Estem davant d’un nou exercici de solidaritat forçosa dels que vivim i treballem a Catalunya??”.

Per tant, que la titularitat dels trens de rodalies passi a la Generalitat és vital. Per a desprès poder escollir el millor mètode de gestió juntament amb les administracions locals i el sector privat. Tanmateix, com apunta el mateix Albert Sáez, abans de rebre el traspàs des trens de rodalies la Generalitat ha d’exigir de RENFE i ADIF el rescabalament de la inversió que s’hauria d’haver fet, però que no ha estat realitzada, en els darrers vint anys. Al mateix temps, i des d’un punt de vista de la cultura dels serveis públics, els usuaris de rodalies i la societat en general tenim dret a rebre, ja actualment i també en el futur, informació concreta i puntual dels retards o altres anomalies, així com de saber on es gasten els beneficis que s’obtenen de cada línia.