Desembre i gener són uns mesos ben especials per a les cartelleres de cinema. D'una banda, desembre acumula una gran quantitat de dies festius, cosa que va a favor i en contra de la taquilla, ja que tots disposem de més temps per anar al cine, però també hi ha moltes altres activitats, sovint incompatibles: viatges, petites excursions, àpats nadalencs, revetlles... A més, aquests caps de setmana de "santa VISA", que ens els passem comprant, solen ser profitosos per als multicinemes situats en centres comercials, però fatídics per a la resta. Gener és una altra cosa. Comença igual, fins la diada de Reis; però després, els sanglots en l'oferta cinematogràfica els provoca la mateixa indústria: les nominacions i premis (Òscar, Globus, Goya...) ho fan bellugar tot. Títols que semblaven indiscutibles queden en un segon pla, perquè la gent vol veure els que han estat nominats o premiats; pel·lícules amb qui ningú no hi comptava gaire (cas de Crash, l'any passat) es converteixen en referència per a tothom... Tot i així, em sembla que val la pena que fem un cop d'ull a alguns dels films que aviat han d'arribar a les nostres cartelleres.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Ara Philippe Noiret; fa sis anys, Vittorio Gassman i en farà deu, Marcello Mastroianni... De mica en mica, la mort se'n du tota una generació de grans protagonistes del cinema europeu: la que brollà en la refeta de la post-guerra, triomfant en les dècades dels ciquanta, seixanta i, encara, setanta i que, amb la saviesa i personalitat forjades en el seu talent innat i en bregades carreres interpretatives, van acomboiar els grans autors europeus fins a les seves darreres obres.

D'una prolífica carrera com la de Philippe Noiret, remarcar-ne alguns títols pot resultar massa aleatori. Tant per tant, permeteu que faci esment d'aquells en què la presència, generositat i ofici de Noiret més m'ha deixat petja: La grande bouffe (Marco Ferreri, 1973), Amici miei (Mario Monicelli, 1975), Round Midnight (Bertrand Tavernier, 1985), La famiglia (Ettore Scola, 1986), Gli occhiali d'oro (Giuliano Montaldo, 1987), La vie et rien d'autre (Bertrand Tavernier, 1988), Cinema Paradiso (1989), Il postino / El cartero y Pablo Neruda / Le facteur (Michael Radford, 1994). Per desgràcia, l'última cosa que li he vist és la  rònega comèdia de boulevard Les côtelettes (Bertrand Blier, 2003), tan insuportable que la memòria gairebé ja n'ha fet net i, així, em queda fresc el record del bo i millor de Noiret.

Per a molts de vosaltres, suposo que són especialment remarcables els seus treballs a Zazie dans le metro (Louis Malle, 1960), Touche pas à la femme blanche (Marco Ferreri, 1973), L'horloger de Saint Paul (Bertrand Tavernier, 1974), Que la fête commence (Bertrand Tavernier, 1974), Le vieux fusil (Robert Enrico, 1975), Un taxi mauve (Yves Boisset, 1977), Les ripoux (Claude Zidi, 1984)...

Philippe Noiret (01.10.1930 - 23.11.2006)

Descansi en pau

Ja comença el ball anual de nominacions i premis de cinema i, d'altra banda, quan pràcticament s'acaba el cicle anual de festivals, ja tenim a tocar els primers de 2007. Una certa agenda sempre va bé per a orientar-se i per això he buscat les dates més significatives (Oscar, Globus, Goya, Sundance, Berlín, etc.) i, com l'any passat, n'he fet un llistat. A més, hi he afegit l'enllaç amb el web corresponent, cas que l'organització en disposi.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

L'estrena de Dies d'agost, la nova pel·lícula de Marc Recha´, serà el dia 5 de desembre de 2006 i no pas el dia 1 com s'havia anunciat prèviament. Caldrà doncs que ho tinguem en compte: els que no marxem de pont, per a regalar-nos els sentits amb aquesta pel·lícula que ens farà aprofitar bé aquells dies de lleure i els que marxin, per arrodonir una bona arrencada de mes, tot programant-se una visita al cinema, de seguida que tornin del viatge o excursió.

...una pel·lícula d'estil tan impersonal com de resultats més que notables (..) un film d'extrema correcció i absoluta eficàcia. En aquests termes Judith (ESPAIISIDOR) parla de L'Il·lusionista, en un article que titula "Màgica trama policíaca". Certament, explica el que s'ha perdut en el transvasament del conte primmigeni d'Steven Millhauser a la pel·lícula, li fa alguns retrets i en comenta matisadament el treball dels actors.

L'article de Judith, el podem llegir clicant aquí: L'il·lusionista / Judith /Espaiisidor

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

La punyent seqüència de Ficció, que transcorre  en el bar i en la qual es fa immaterialitzable l'ostensible l'atracció entre Àlex (Eduard Fernández) i Mònica (Montse German), la remarquen especialment Àngel Quintana, en la seva crítica titulada Corrents d'amor (EL PUNT, 17.11.2006); Toni Vall, a qui Ficció el va deixar aterrit i feliç (BENZINA, núm. 9, novembre de 2006), i Xavier Roca, que destaca especialment el pols i inspiració amb què estan resoltes  escenes com aquesta, la de la nit al refugi i la de l'emotiu desenllaç (AVUI, 15.11.2006).

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Ahir, 20 de novembre de 2006, va morir Robert Altman, als 81 anys d'edat.

Ens deixa, en herència:

M*A*S*H (1970)... McCabe & Mrs. Miller (1971)... El llarg adéu (1973)... Lladres com nosaltres (1974)... Nashville (1975)... Buffalo Bill and the indians (1976)... Popeye (1980)... Streamers (1983)... Vincent and Theo (1990)... The Player (1992)... Short Cuts (1993)... Prêt-à-porter (1994)... Kansas City (1995)... Cookie's Fortune (1999)... Gosford Park (2001)... A Prairie Home Companion (2006).

Descansi en pau

Com un blues, com una sentida cançó amarada de malenconia, Ficció, de Cesc Gay, acompanya el miratge de supervivència sentimental d'uns personatges quarantins, aixoplugats físicament i emocionalment a la Cerdanya, on són de passada cap al futur inevitablement decandit, esvaïdes les il·lusons juvenils i aferrats als plaers manyacs de la senzilla vida muntanyenca.

Pel·lícula d'una gran dignitat, Ficció ens regala unes boníssimes interpretacions dels seus actors i el treball de posada en escena a càrrec de Cesc Gay, més o menys reeixit, però ben digne d'esment.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

...El lloc era excel·lent per a deixar-se viure, per a mirar les coses del mar i de la terra. Tot convidava a la bona jeia, a no tenir mai pressa. El sol escalfava i el vent, sobre la pell, era una carícia (..) La persona que arriba a poder dir "He passat una dia meravellós... m'he ensopit deliciosament..." és una persona sàvia, de molt consell i d'excel·lent companyia (Josep Pla, "Bodegó amb peixos", dins de Cinc històries del mar, Edicions Destino, 1979)

En l'atmosfera carregada d'efluvis i de sonoritats meridionals, la terra calcigada, adormit el llangardaix, el pas de l'aleta del vent sobre la pell, la lleugeresa de la ràfega és d'una subtilitat fascinadora. Un queda tan sorprès de la carícia que costa poc d'asseure's en una pedra i fumar una cigarreta. El cel, d'una buidor completa, és d'un blau evaporat, un gas de blau roent Al lluny (..) la llum bolcada sobre l'aigua fent una taca explosiva i, a l'horitzó, la il·lusió emboirada de la calma. El vent de la mar passa pels arbres, en gira la fulla, que alterna el verd fosc... (Josep Pla, Cadaqués, Editorial Juventud, 1947)

Els paisatges rústecs que envolten l'Ebre; les esventades branques dels arbres escadussers; els colors canviants del terra en el seu festeig amb el sol abrusador de la canícula; els blaus de l'aigua del riu; l'aire que hi llisca suau en el tòrrid havent dinat; la plàcida, calmada, llarga becaina d'una desvagada migdiada; el plaer d'una conversa traquil·la o el d'una copa compartida; la pell colrada i la nuesa amb què els personatges "es deixen viure"... És el que ens permet mirar, sentir, Marc Recha a Dies d'agost, amb sensualitat absolutament, pletòricament planiana, a la manera de Josep Pla.

En part, he après a fer cinema llegint Josep Pla. Com m'agradaria poder-li donar les gràcies. Llegint-lo, he vist i he entès que es poden treure moltes coses de l'observació. També m'interessa molt el seu treball sobre la temporalitat i el ritme de les seves frases, ja que també és molt important el ritme interior de la seqüència cinematogràfica. Tornant al paisatge, (Pla) mai no el descriu com una postal, però mai el presenta com un instrument (..) sobretot en té una experiència sensorial. Em sembla que això també li escau al meu cinema... (declaracions de Marc Recha a Imma Merino, publicades a Presència 8-14 de setembre de 2006)

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Amb base a quin "criteri professional", els periodistes de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) deixen d'informar els telespectadors i als oients que les novetats cinematogràfiques o dvdgràfiques també tenen versió en català, quan les tenen? Per què la "professional" d'ICAT FM que ens informà de la sortida al mercat del DVD de Crash no ens digué res precisament sobre les versions idiomàtiques en què havia estat editat i que, per tant, ens assabentéssim que "aquest DVD" sí, aquest té doblatge al català (com en d'altres casos, per exemple, serà la VOSC)? Respòn a algun criteri professional no informar d'un aspecte com aquest a l'audiència catalana, en un mitjà de comunicació que té la llengua catalana i la seva consolidació com a element fonamental? Per quin criteri professional el Telenotícies Vespre de TV3 anuncià l'estrena de La increïble però certa història de la Caputxeta Vermella, en passà imatges de la versió castellana i ni tan sols esmentà que s'estrenava també doblada al català?

Llarga és la llista de negligències informatives respecte la llengua catalana al cinema, als diversos mitjans de la CCRTV i si he fet referència a aquest parell és perquè els tinc perfectament datats, però tant de bo fossin casos aïllats (ben al contrari, com aquests, tants com en vulgueu, com ja sabeu ben bé).

En parlo ara, perquè ahir vaig llegir a l'AVUI l'article Públics, no dels polítics, que signava Anna Farrero, presidenta del Comitè Professional de TVC, i que podeu trobar, clicant aquí: avui.cat (Hemeroteca > 2006 > novembre > 16 > Diàleg). Reclama la independència dels mitjans de comunicació públics i, com ja assenyala el títol de l'article, denuncia el delit dels polítics per controlar-los. I diu: A què aspiren els professionals de TV3? Doncs a exercir la seva professió amb rigor, assumint els encerts i desencerts, però sense la influència dels criteris partidistes que sempre tenim al voltant. De rigor a l'hora d'informar l'espectador català de la presència de la seva llengua al cinema, em sembla que ha quedat demostrat àmpliament que aquests professionals no en tenen gens. I jo, que podria estar d'acord amb la reivindicació professional, em veig obligat a remarcar que els mitjans de comunicació públics no haurien de ser dels polítics, però tampoc d'ells, dels professionals. Però qui es pensen que son? És que un periodista, per exemple, pot obviar que està treballant en un mitjà de comunicació creat per llei, amb uns objectius establerts legalment i per una molt ampla majoria de representants del poble català, que és qui ho paga?

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")