Els fets de la setmana passada han posat damunt la taula, amb més claredat que mai, una situació que Esquerra està patint des de fa un cert temps. Ens referim a la doble tensió que pateix el partit. Aquesta doble tensió era previsible i el partit s’havia preparat per entomar-la, però és tan intensa que, alguns dies, supera les nostres previsions més pessimistes.
La primera tensió que patim ens arriba a causa d’un fet conegut per tothom: amb Esquerra tot s’hi val i tothom s’hi atreveix. A casa nostra, les pressions contra el partit arriben per tot arreu i des de tots els àmbits. Ser independentista i d’esquerres a Catalunya és, sembla, un pecat mortal. I per això cada cosa que diem i cada cosa que fem és convertida en excusa per tots aquells a qui molesta la presència d’Esquerra a les institucions. Ja ho dèiem l’altre dia: ens ataquen si estem callats al Govern perquè, diuen, abandonem la coherència, però també ens ataquen quan diem allò que forma part intrínseca de la nostra cultura i ideari polítics.
La segona gran font de pressió ens arriba des de Madrid. La situació d’impasse en què es troba el nostre Estatut és dramàtica. Tot i haver estat votat pel Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles, i haver estat ratificat pel poble català, l’Estatut es troba en mans d’un poder judicial sotmès de manera vergonyosa a la batalla partidista espanyola. Ningú no sap què pot passar i ningú no sap quan podrem saber quin és el resultat de tot plegat. I, com dèiem abans, sembla que tothom miri cap a Esquerra per saber què s’haurà de fer si el Tribunal Constitucional tomba l’Estatut o, encara pitjor, el deixa paralitzat a través d’una interpretació molt restrictiva.
És aquesta doble tensió la que provoca situacions conflictives com la que hem experimentat aquests darrers dies. En som plenament conscients, però, que els nostres adversaris no es freguin les mans: també sabem com hem d’actuar i que ningú no dubti que Esquerra sabrà fer-ho. Al llarg de la nostra llarga història ens hem trobat en situacions molt més compromeses i sempre ens n’hem sortit.
|