Els adrianencs i adrianenques ja no ens hauria de sorprendre res del que fa el nostre Ajuntament. Ara fa uns tres anys, quan es va aprovar el catàleg de béns culturals de Sant Adrià, vaig quedar-me amb les ganes de fer un article que es titulés “El catàleg no és una necrològica”. I no era un títol gratuït, ja que vàries de les finques objecte d’estudi i analisi, al finalitzar la feina i en el moment que el Ple municipal procedia a la seva aprovació, ja havien desaparegut sota la força de les màquines de diverses constructores (Can Baurier, la caseta del carrer Pi i Gibert, el sindicat…).
Aquest any s’ha rehabilitat el refugi antiaeri de la guerra civil. La seva obertura al públic, perseguia preservar una part important de la memòria històrica de Sant Adrià. Just a sobre de l’esmentat refugi, però, hi ha una font de l’any 1954, construïda per marcar precisament, l’entrada del soterrat i oblidat refugi durant tants anys. Aquesta font també ha estat objecte de rehabilitació (i em permetreu que faci una rialla irònica). Quina vergonya! Pedra natural pintada de blanc; un bust de coure patinat amb pintura plàstica negra; per no parlar del blau piscina del que actualment gaudeix l’interior de l’estany sec.
Aquest any, l’acte institucional de l’onze de setembre es va celebrar a la placeta Macià, a sobre del refugi, el qual ja esta tancat al públic per problemes elèctric. Llàstima que en la “rehabilitació” de la font, s’hagin oblidat de reposar la placa commemorativa que ja fa anys va desaparèixer del bust, en la qual recordava (a les noves generacions i a les no tan noves) que el bust corresponia al president de la Generalitat que l’any 1931 va proclamar la República Catalana dins la federació de repúbliques ibèriques.