Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança
Confegim aquesta editorial el dimecres, justament la data que, dia per dia, fa 300 anys que les tropes borbòniques van derrotar les austriacistes en la famosa batalla d’Almansa. I no podem evitar prendre aquest fet com a eix bàsic de la nostra reflexió setmanal. Perquè, segons la dita, “no hi hagués hagut un 11 de setembre sense un 25 d’abril”. I és que la batalla d’Almansa va ser el principi de la fi: la pèrdua d’interès de la Gran Aliança envers la guerra i, conseqüentment, com un castell de cartes, van anar caient els territoris que feien costat al rei Carles. La batalla d’Almansa, que no va durar ni tres hores i va mobilitzar 50.000 soldats dels quals en perderen la vida uns 7.000, va ser el punt d’inflexió. El resultat és prou conegut: el Regne de València va perdre totes les seves prerrogatives, el dret a utilitzar la seva llengua i fins i tot el dret privat. Xàtiva, que dies després es resistia a la conquesta, va ser cremada i literalment esborrada del mapa, canviant-li el nom per Colonia Nueva de San Felipe. No va ser fins al cap d’un segle (1811) que les Corts de Cadis li van retornar la denominació original. Tantes van ser les malvestats borbòniques que ja en el segle XX el responsable del museu de l’Almodí de Xàtiva, un vila-reialenc de cognom Sarthou, va decidir penjar cap per avall un retrat de Felip V que encara s’hi està així. El principi de la fi? Sí, perquè les seguiren les ciutats de València i més tard Alacant i Dénia. Barcelona no cauria fins l’11 de setembre de 1714, però Lleida ho féu el novembre del mateix 1707, després d’una repressió brutal i violentíssima.

Almansa, una vila castellana que mai no ha estat valenciana, curiosament és qui celebra amb més entusiasme aquest 300è aniversari d’una derrota realment decisiva no solament per als Països Catalans sinó fins i tot per a Europa. (De fet, alguns historiadors, consideren el conjunt de la guerra entre austriacistes i borbònics com l’autèntica Primera Guerra Mundial, ja que va tenir brots militars també a altres punts del continent com Baviera, Hongria i el dominis catalans a Itàlia.) I ho farà aquest cap de setmana amb recreacions de la batalla en les quals hi participaran grups històrics de reconstrucció com ara els anglesos Lord Orkney’s Foot, els francesos Royal Ecossais, els holandesos Dutch Blue Guards i la federació valenciana de l’Associació Napoleònica. I ahir mateix el grup Al Tall (autors del disc “Quan el mal ve d’Almansa”) va actuar en un memorable concert al recinte firal de la vila manxega on segur que va cantar el “Cant dels Maulets” (Vine Pilareta que et pegue un saxó / els peixos en l’aigua i els amos al clot / i si no l’empara el Nostre Senyor / tallarem la cua a Felip de Borbó. / Si l’oratge es gira en mal dels maulets / vindran altres dies que bufe bon vent. / Quan més curt ens lliguen més perill tindran. / Passeu-me la bóta i seguiu tocant.)

Una efemèride que aquí passarà sense pena ni glòria. A aquest país que ja és “Polònia”, tan se’ns en dóna que TV3 no es pugui veure al sud, per un reial decret del Sr. Francisco Camps [de golf]. De fet el que ha estat la gran notícia d’aquest 25 d’abril és que Johann Cruyff feia 60 anys. I que la setmana passada, un altre Felip de Borbó es passejava amb total impunitat per les nostres comarques. (No s’ensenya a les escoles / com van esclafar un país / perquè d’aquella sembrada / continuarà collint fruits.) I és que, ja se sap, quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança... Potser a hores d’ara, ja tots som botiflers?