Després d’una setmana amb temperatures del tot estiuenques és el moment de parlar d’un article que per a la immensa majoria ha esdevingut imprescindible, i més en aquesta època de l’any: el desodorant. Tot i que en altres èpoques l’olor corporal era considerada estimulant de la vida amorosa i sexual, actualment hom recorre a tota mena de cosmètics per evitar humitejar el sotamàniga de les camises i per suplantar aquesta peculiar olor per altres de més agradables. Igual que el sabó, els productes desodorants han esdevingut de primera necessitat.

CONCEPTES CLAU

La suor és una secreció sovint molesta però molt important per a l’organisme ja que permet mantenir la temperatura corporal estable. A l’Estat espanyol vuit de cada deu persones utilitza desodorants. Cada dia el cos elimina un litre de suor.

La suor és un líquid compost per aigua (98-99%), sals minerals i toxines que, fins i tot, pot incloure substàncies aromàtiques (és fàcil comprovar-ho després d’haver menjat alls o sardines...). Aquest líquid el produeixen les glàndules sudorípares situades sota de la pell.

De fet, els humans tenim dos tipus de glàndules sudorípares: les ecrines i les apocrines. Les primeres són les responsables de produir la suor i es calcula que en tenim entre dos i cinc milions repartides per tot el cos, malgrat que la distribució exacta i la quantitat varien segons l’individu. Per altra banda, les glàndules apocrines estan relacionades amb la sudoració produïda per causes emocionals (ansietat, estrès, etc.) i es troben localitzades a les aixelles, glàndules mamàries i perineu.



Amb una mitjana de 700 glàndules per centímetre quadrat, els palmells de les mans, les plantes dels peus i les aixelles són on hi ha més concentració de glàndules productores de suor. No és estrany que aquests tres punts siguin per on suem més... Per contra, hi ha zones del cos lliures de qualsevol tipus de glàndules sudorípares: els voltants de les ungles, el conducte auditiu extern (és a dir, el forat de l’orella fins al timpà) o els llavis, en són alguns exemples.

Termòstat de primera

La funció de la suor és regular la temperatura corporal. Mitjançant aquest fenomen fisiològic el cos elimina impureses i manté una temperatura corporal estable que ronda els 36˚C. Quan la suor s’evapora de la pell es redueix l’excés de calor del cos. Per tant, suem més o menys en funció de la temperatura ambient. Normalment, i en condicions de repòs, suem una mica més d’un litre al dia, una quantitat que augmenta fins un litre per hora si realitzem algun exercici. Els esportistes d’elit poden arribar a transpirar entre quatre i cinc litres en seixanta minuts. Aquestes quantitats no són estables del tot, ja que els nens i ens ancians suen menys que els adults perquè les fibres del sistema nerviós simpàtic –que és l’encarregat de regular funcions tan bàsiques com la respiració o la transpiració- estan menys madures en el cas dels nens i massa desgastades en el cas dels ancians.

A banda de funcionar de termoregulador, a través de la suor s’eliminen també toxines nocives per al cos.

Però si realment es tracta d’un líquid tan benèvol, per què fa mala olor? La resposta és simple. La suor fa pudor quan entra en contacte amb els bacteris que recobreixen la nostra pell. Són els bacteris de la superfície de la pell que fan descompondre i fermentar les matèries orgàniques de la suor generant àcids volàtils que, quan s’evaporen, produeixen aquesta olor tan característica.

Acabar amb les males olors

Plenament immersos en una voràgine d’exaltació als cossos extremadament nets i perfumats, la indústria farmacèutica i cosmètica viu des de fa dos segles bolcada en l’obtenció de desodorants i antitranspirants que eliminin o emmascarin la humitat i la mala olor que provoca la suor. Ja no n’hi ha prou amb desodorants que simplement facin aquesta doble funció, sinó que cada vegada apareixen nous articles amb prestacions afegides (hidratació total, partícules regeneratives, olors de tota mena...).

Bàsicament hi ha dos sistemes per controlar la suor: els antitranspirants i els desodorants. Els primers són uns cosmètics que redueixen la producció de suor controlant el flux de suor i dissimulant l’olor corporal, mentre que els segons eviten mitjançant agents la degradació de la suor per la flora bacteriana i a través de perfums dissimulen la mala olor. La diferència, per tant, recau en el fet que un evita la secreció de suor i l’altre únicament en dissimula l’olor.

Des que van aparèixer circula arreu el rumor que els antitranspirants bloquegen la sudoració, fan que les toxines quedin retingudes dins les glàndules i acabin desembocant en tumors cancerígens. Altrament, des que van aparèixer les indústries fabricants de transpirants no deixen de desmentir aquest rumor presentant estudis que posen de manifest la no nocivitat dels seus productes.

A l’Estat espanyol es venen més desodorants que antitranspirants. De fet, tret dels Estats Units i el Regne Unit, on sí que són molt populars, la demanda d’antitranspirants està molt per sota de la de desodorants.

Tant uns com els altres es presenten de diferents maneres per tal que cadascú pugui escollir el seu preferit o tenir-ne més d’un per destinar-los a les diferents zones conflictives. Així doncs, els productes creats per combatre la suor i les seves conseqüències es presenten en cinc fórmules diferents: el vaporitzador, que abans d’aplicar-se s’ha de remenar i situar-lo a més de 25 cm de la pell neta (els vaporitzadors actuals ja no contenen CFC nociu per a la capa d’ozó i estan especialment indicats per a fluxos abundants de suor i amb mala olor); la crema, que es ven en pots amb dosificador o bé amb tubs que permeten estendre la pasta (és el sistema més concentrat i combat la suor durant més temps); el roll-on, líquid gelatinós que s’estén amb l’ajuda d’una bola que gira sobre si mateixa (ideal per als qui suen amb normalitat); l’stick, barra compacta adequada per a sudoracions moderades; i, finalment, el desodorant en pols, que fa sensació de sequedat i es presenta en aerosol, amb pols suspesa en un gas o en crema lleugera (per a suors molt abundants).

Per suar menys

Sembla un tòpic, però no ho és. Beure d’un litre i mig a dos d’aigua i tenir una dieta equilibrada és important per a l’organisme i també ho és per regular la sudoració. De fet, la majoria dels desodorants tenen fruites en la seva composició, a més de talc i altres productes químics.

Una mala digestió o un procés de digestió pesat i lent fa que s’acumulin massa àcids al cos i això, evidentment, es reflecteix en la transpiració. Si es menja adequadament i es mantenen uns hàbits higiènics adequats, la suor no té perquè ser necessàriament pudorosa. A més, es pot recórrer a aliments que afavoreixen la bona olor i, a més, beneficien la textura de la pell.

Hi ha aliments especialment indicats per a aquests efectes que acabem de descriure. La fruita, per exemple, és el desodorant natural per excel·lència. Ajuda a eliminar toxines del cos i té una aroma agradable. Entre les moltes fruites que existeixen són molt recomanables per a la bona transpiració la pinya, la guaiaba, la poma, el mango i la papaia. Les verdures com l’enciam, l’api, la carxofa o els espinacs tenen continguts alts de clorofil·la que donen lluminositat a la pell, a més, són de les verdures més diürètiques i depuratives que hi ha.

Per contra, hi ha aliments que desequilibren el procés de sudoració. Aquest és el cas dels aliments amb sofre (col, bròquil, coliflor, all, ceba...), les begudes amb cafeïna o l’abús en el consum de proteïnes animals, sobretot de carn de porc i tots els seus derivats.

A la natura hi ha elements que poden actuar igual que els desodorants. Aquest és el cas de l’enciam. Es pot aconseguir un bon desodorant triturant unes quantes fulles d’enciam. Amb el líquid obtingut es mulla un cotó fluix i s’aplica un instant sota les aixelles.

En algunes regions de l’Àsia els homes es freguen les aixelles amb “tawas”, uns cristalls polvoritzats amb alum que són molt similars als ingredients actius dels antitranspirants moderns. A altres zones asiàtiques es mullen les aixelles amb suc de llima, mentre que a Rússia utilitzen el vinagre de poma com a remei natural.

Quan esdevé un problema

Connotacions higièniques a banda, suar és una funció bàsica de l’organisme, una necessitat fisiològica. Els animals homeoterms, entre ells els humans, mantenim la nostra temperatura constant dins d’uns límits gràcies al metabolisme i a l’existència de mecanismes termoreguladors. En aquest mecanisme hi participen el sistema nerviós, l’aparell cardiovascular i l’endocrí i, tal i com acabem de veure, la sudoració hi juga un paper fonamental.


En condicions normals, les persones deixem anar
com a mínim un litre de suor al dia.

Però quan se sua excessivament hi pot haver un problema. La hiperhidrosi, la producció excessiva de suor, és l’alteració més freqüent del procés de transpiració. Hi ha dos tipus d’hiperhidrosi, la que es dóna per causes puntuals i específiques (embaràs, menopausa, obesitat, ansietat, consum d’alcohol, etc.) i la localitzada, també anomenada emocional, que es desencadena per estímuls estressants i emocionals. Afecta els palmells de les mans, les plantes dels peus, les aixelles i la regió craneofacial. No es coneix què la provoca i la pateixen una de cada deu mil persones.

La gent que pateix hiperhidrosi a les plantes dels peus pateix, a banda de la mala olor, llagues, maceració de la pell, infeccions, fongs, desgast de mitjons i calçat...; els qui ho pateixen a les aixelles acostumen a tenir irritacions, mala olor constant i desgast de la roba; la cranoefacial es caracteritza per una sudoració excessiva de front i cara i esdevé un autèntic problema per als que utilitzen maquillatge i cosmètics; finalment, la hiperhidrosi palmar és un autèntic problema social per al qui la pateix, sobretot si es tracta de gent que, per motius laborals, es veu obligada a saludar constantment.

El tractament d’aquestes afeccions no és fàcil, en els casos més lleus es recorre a productes de farmàcia o de drogueria que s’apliquen localment, mentre que els casos més severs es tracten quirúrgicament.

Preocupats per l’olor corporal

Expliquen que Napoleó va escriure a la seva estimada Josefina una epístola on deia: “Seré aquí d’aquí tres dies, si us plau, no et rentis...” . Extrapolar aquesta frase als temps que corren és ciència-ficció. Ara hom defuig l’olor corporal i busca olors estimulants de la vida amorosa als pots de perfum sortits dels laboratoris. Fa més de dos-cents anys que va aparèixer el primer desodorant. Malgrat tot, molt abans d’aquesta data els homes de l’imperi romà feien servir les seves fórmules per no fer pudor de suats. Després de rentar-se es posaven una mena de coixinets amb substàncies aromàtiques sota les aixelles i les hi mantenien una bona estona per impregnar tota la zona. Van haver de passar segles fins que, a finals del segle XIX la marca Odorno va llençar al mercat el primer desodorant, que es venia únicament en farmàcies. La publicitat que feien servir mostrava una jove atractiva que marxava ràpidament després de comprovar que el seu estimat no feia servir Odorno. D’aquest primer anunci fins a les popularíssimes campanyes de l’efecte Axe han passat dos segles i el sector ha viscut una autèntica revolució. Han sorgit una amplia gama de varietat de desodorants: per a les aixelles, per als peus, per a la higiene íntima, per al mal alè, etc.