LA FURA

Toio Ribas

Eleccions amb coratge

Les eleccions franceses ens han posat el cuc electoral a l’estómac. Fins diumenge, les properes eleccions municipals a casa nostra ens semblaven encara llunyanes tot i que des de fa meses i mesos que els partits hi atalaien: noms, propostes, llistes, i campanya, molta campanya amb gran desplegament d’elements de la propaganda política. A Sitges, a tall d’exemple, fa temps que el candidat d’ICV la campa en cartells penjats als fanals. Ara, però, en sentir les cròniques i els comentaris de França hom ha aixecat les orelles.

De fet entrem en els dies finals de la precampanya i la festa de Sant Jordi va estar plena d’ítems –¿pot traduir-se per ets i uts?– electorals i els qui van anar a Barcelona van poder-ho comprovar la mar de bé només fixant-se en les globus amb les sigles dels partits que es repartien per la rambla de Catalunya... I a partir d’ara, qualsevol gest de qualsevol líder o cap de brot de qualsevol partit té significat i contingut electoral. Sense anar massa lluny, té aquest encuny la micro polèmica sobre si el president de la Generalitat havia de fer o no una declaració institucional per Sant Jordi.

A França hi havia el punt de morbositat per veure qui passaria a la segona volta ja que fa set anys el candidat socialista va ésser-ne desplaçat pel de l’ultra dreta i això va obligar que a la segona volta moltes persones d’esquerra de tota la vida haguessin de votar el líder de la dreta per evitar un president de l’ultra dreta. El resultat diumenge va ser el tradicional des dels anys 60 i ara el president de la república ha de ser escollit entre un gaullista o una socialista. Dreta i esquerra per sintetitzar, que és un exercici cultural molt francès.

Aquí les eleccions, en ser municipals –i autonòmiques en algunes comunitats–, tenen un altre dring i no obliguen a la síntesi. Hi predomina la diversitat de llistes dins un ventall ja clàssic de propostes. I a cada localitat tenen el seu matís propi: en uns la renovació total de la gent, en altres la pura continuïtat, en alguns la moguda dins la llista, en altres la presentació de propostes noves i desconegudes; en alguns llocs hi ha tensió més enllà de la comtessa electoral, en altres hi plana la calma i la tranquil·litat; en alguns llocs s’hi discuteix algun pla urbanístic d’envergadura, en altres es polemitza sobre la via del tren... i arreu es demana transparència i participació i es promet servei i no fer l’orni. Vol dir això que estem instal·lats en una rutina? Crec que no, però...

... hi ha el perill de l’anar fent que li és similar i igual de perillós. En política, els ensurts i els enrenous són dolents però en cap cas evitar-los vol dir caure en el parany de repetir mecànicament conceptes, propostes o accions. I ara a la comarca, agafada a la menuda o a l’engròs –Alt Penedès o Penedès–, li cal fer un salt endavant pensant en el futur que tenim a sobre, que es pot dir AVE o realitat metropolitana, per la qual cosa el tema de la vegueria no és menor ni banal i seria ser forasenyat menysprear-lo o fer-li quatre festes només per quedar bé. La realitat del paisatge i l’ecologisme a fons també són qüestions a no deixar per endavant. I la cultura i la llengua, i tantes altres coses...

Anar fent és perillós perquè, vingui de socialistes o de convergents, de republicans o d’ecosocialistes, d’hispanistes o d’independentistes, vol dir actuar acríticament o amb poca empenta i ara al Penedès li aniria molt bé una reacció de coratge i d’engrescament.