Avui hi ha triple jornada electoral al Regne Unit: es renoven la majoria d'ajuntaments, així com els parlaments escocès i gal·lès. Les eleccions tenen, doncs, una clau estrictament local a Anglaterra i nacional a Escòcia i Gal·les. Amb tot, i tal i com passarà d'aquí a uns dies a Espanya, els comicis municipals i autonòmics són inevitablement llegits en clau de primàries per a les generals. I, des d'aquest punt de vista, les coses no podien pintar pitjor pels laboristes, a qui les enquestes pronostiquen els pitjors resultats en dècades. Les raons d'aquesta desfeta electoral són moltes, però n'hi ha una que destaca per damunt de les altres. Es una raó que té un nom i un cognom: Tony Blair.

Quan, ara fa una dècada, Blair va arribar a Downing St era el líder més jove, popular i carismàtic en la història de tot el segle XX britànic. El país estava cansat d'una administració conservadora que, amb Thatcher al capdavant, havia tret el Regne Unit del furgó de cua de l'economia europea i l'havia convertit en una de les seves locomotores, però pagant un preu molt alt: unes de les pitjors infraestructures públiques del Continent i un Estat del benestar en vies d'extinció. Amb Blair va arribar el canvi. Ell era el primer ministre que, dinàmic i emprenedor, havia de fer possible compaginar el miracle econòmic amb la justícia social.

Blair, de solució a problema

Certament, Blair ha complert la majoria de les seves promeses. L'economia britànica continua sent la més dinàmica del continent, amb uns nivells d'ocupació i una estabilitat laboral impensables a Espanya o França. I, tot i que les infraestructures continuen sent una ombra del que havien estat després de la Segona Guerra Mundial, l'Estat britànic ha invertit una quantitat de diners rècord en els seus transports, les seves escoles i els seus hospitals.

Amb tot, quan va decidir envair l'Iraq Blair es va ficar una pedra a la sabata que no s'ha pogut treure mai. Aquí va canviar la seva fortuna: si abans se'l veia progressista ara se'l veu conservador, si abans dialogant ara autoritari, si abans honest ara tergiversador. Fa dos anys va guanyar les eleccions per tercera vegada però ho va fer per la mínima: el seu govern actual és el que ha rebut menys suport de l'electorat en la història del país. Iraq va fer que Blair fos enormement impopular no només entre els electors sinó fins i tot entre els membres del seu propi partit.

Fins al 2005 els laboristes, que al principi l'adoraven, el van tolerar perquè veien en ell una bona arma electoral. A partir d'aleshores veuen en ell no una solució sinó un problema. A molts llocs del país no el volen veure en els mítings electorals: aquell que abans atreia als votants només amb un somriure, ara els espanta abans d'obrir la boca. Les últimes enquestes atorguen als laboristes un 30% dels vots. Els renovats conservadors, amb David Cameron al capdvant, obtindrien un rècord 37%. Els liberal demòcrates, el 21%. Pel que fa a les generals, el 54% dels britànics diuen que cal un canvi de govern; només un 21% vol que continuïn els laboristes. Pel 78% Blair ha de marxar abans de l'estiu.

Escòcia independent?

La fortuna dels laboristes a nivell britànic es decidirà en bona mesura pel que passi a Escòcia, fins ara un territori segur pel govern de Blair. Escòcia celebra avui eleccions al seu Parlament autònom, fins ara dominat pel Labour. Les enquestes pronostiquen que l'independentista Scottish National Party pot guanyar les eleccions escoceses. L'SNP ha promès un referèndum sobre la independència si arriba al poder i aquesta possibilitat, fins ara molt remota, és de sobte factible gràcies a la desfeta laborista. No serà fàcil que el partit nacionalista aconsegueixi convocar el referèndum. Ningú no espera que obtingui el nombre suficient de vots com per governar en solitari i els Liberal Demòcrates, amb els quals hauria de formar coalició, no volen la independència. Tampoc la volen la majoria dels escocesos. Però que un partit independentista tingui possibilitats de formar govern a Escòcia demostra fins a quin punt els laboristes travessen per una situació molt difícil.

Tan difícil que el propi Blair ha estat fent campanya amb un argument poc usual: "no castigueu al partit Laborista per castigar-me a mi". Tots els partits britànics han fet de la por un argument electoral, intentant convèncer als escocesos que el seu país no té futur com a nació independet. Però, per esgarrapar uns vots que fins ara tenia segurs, Blair ha hagut d'anar més enllà. El primer ministre, que sempre s'ha mostrat molt reticent a dir quan deixarà el govern, ha promès que la setmana vinent posarà data per la seva marxa. Que el candidat que, en el passat, qualsevol partit voldria, hagi de recordar ara que se'n va per tal d'evitar que els seus perdin les eleccions, il·lustra a la perfecció fins a quin punt l'estrella de Blair s'ha apagat. Pels laboristes, perdre a Escòcia en un moment en què el primer ministre britànic està a punt de ser un escocès, Gordon Brown, no fa més que llençar més sal a la ferida.

Govern nacionalista a Gal·les

El mateix passa al sud-oest del país, a Gal·les, un altre dels tradicionals feus laboristes. Com Escòcia, des de la devolució de l'autonomia el país està governat pel Labour, que sempre ha guanyat tots els comicis al territori. Les eleccions britàniques es juguen sempre al centre d'Anglaterra. Gal·les, com Escòcia, són vots assegurats pels laboristes. O, millor dit, ho eren fins avui. Tot i que el govern laborista de Gal·les ha impulsat una sèrie de millores socials evidents, tot fa pensar que es veurà arrossegat per la caiguda de Blair a nivell general. De res no ha servit que el primer ministre gal·lès hagi evitat aparèixer al costat de Blair en la campanya. Les enquestes pronostiquen que els laboristes perdran bona part del seu suport i apunten a la possibilitat d'un govern de coalició entre conservadors i els nacionalistes de Plaid Cymru, com en el cas escocès, els principals beneficiats de la fi de l'hegemonia laborista.