24/04/2007 · Sant Boi de Llobregat
De tots és sabut que des de l'any 1982 se celebra la denominada Fira d'Abril de Catalunya, una fira que ha anat canviant d'ubicació segons la conveniència dels distints ajuntaments per què ha passat (Barberà, Santa Coloma de Gramanet, etcètera) i de la pròpia organització de l'esdeveniment, la “Federación de Asociaciones Culturales Andaluzas de Cataluña” (FECAC).

24/04/2007 · Sant Boi de Llobregat
De tots és sabut que des de l'any 1982 se celebra la denominada Fira d'Abril de Catalunya, una fira que ha anat canviant d'ubicació segons la conveniència dels distints ajuntaments per què ha passat (Barberà, Santa Coloma de Gramanet, etcètera) i de la pròpia organització de l'esdeveniment, la “Federación de Asociaciones Culturales Andaluzas de Cataluña” (FECAC).

En els últims anys es ve celebrant als terrenys del Fòrum en què s'adeqüen 49.000 m2 dedicats al Real de la Fira i altres 15.000 m'a2 a les atraccions per a nois i grans. Els organitzadors (sempre els mateixos i eterns organitzadors) xifren en més de 100.000 els punts de llum al recinte. Un autèntic malbaratament d'espai, mitjans i dispendi econòmic. Es perd el compte dels diners que rep de les administracions públiques any rere any...

Però malgrat que la FECAC afirma tenir prop de 70 associacions afiliades, cada any repeteixen les mateixes entitats amb les mateixes casetes firals, quedant-se la majoria d'elles sense sòl disponible. Els amagatalls d'aquesta situació només els coneix el president de la federació, Francisco García Prieto, i alguns dels seus més acostats lloctinents, una situació que ha ocasionat multitud de desercions a les files d'aquestes entitats per no estar d'acord amb el repartiment, les formes d'actuació i l'obscurantisme econòmic del citat president de la FECAC.

És d'obligat recordatori que a Catalunya existeixen més de 170 entitats amb sabor andalús, la majoria de les quals no estan inscrites en el cens de la federació o en l'elaborat per la Junta d'Andalusia que intenta controlar aquest tipus d'associacions mitjançant unes condicions especials, i un Delegat que compleix amb unes funcions semblants a les dels ambaixadors plenipotenciaris, pel que fa a aquest tipus d'associacionisme. En aquest cas se li denomina Delegat de la Junta d'Andalusia per a Catalunya, València i les Illes Balears, o sigui, per als Països Catalans. L'home s'anomena Paco Hidalgo, i casualment, ha desenvolupat la seva carrera política a Cornellà de Llobregat, feu anterior del nostre President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla.

Des de fa més de 7 anys l'Associació Catalònia Acord, ve denunciant les evidents anomalies i greuges comparatius que concorren en la FECAC i la forma que té d'organitzar aquesta Fira d'Abril. Posteriorment han estat Els Altres Andalusos, sobretot en els anys 2004 i 2005, els que han posat en evidència les martingales i els foscos mètodes del quadre directiu d'aquesta federació, posant al descobert l'engany majúscul que ofereixen als ciutadans de Catalunya quan parlen de més de tres milions de visitants a la fira. L'any 2001 van assistir poc més de 100.000 persones, segons un estudi del propi ajuntament de Barcelona. Tot això àmpliament divulgat documentat i amb llibres editats inclosos. D'altra banda ja és sabut de tots que els comptes de la fira mai estan clares, que es dupliquen factures i es deixa de pagar el gènere adquirit (Fi La Guita) per a després ser condemnats pels jutjats a pagar-ho amb interessos. Amiguisme, dedocracia, despotisme, favoritisme... qualsevol d'aquests adjectius quadra amb la junta directiva de FECAC i sobretot amb el seu president.

No obstant això, no hi ha res nou sota el sol. Les institucions catalanes i els seus dirigents continuen tirant la culpa del monstre a l'antic govern de CIU, mentre continuen acostant “la brasa” de la subvenció pública a la sardina de García Prieto, sense mirar en quantitats. Si bé és cert que s'han alçat veus contràries en alguns departaments de la Generalitat (Benestar i Família i Cultura, per exemple) ja veurem després del dia 6 de maig, quan acabi la festa, els resultats que hauran donat les dites queixes.

Tot això no fa més que corroborar que part del què ara manen a Catalunya i Espanya han estat els que, al llarg dels anys, han potenciat a la FECAC i altres federacions afins perquè convergeixin en una mateixa direcció; la multiculturalitat mal entesa, apocada i involucionista, amb el desig afegit de voler convertir-la en el nou lerrouxisme del segle XXI.

Des de 1980 alguns sectors del més pur estil espanyolista de la política catalana han potenciat aquest tipus d'entitats obsoletes al si de la nostra societat, amb el clar fi que els dirigents d'aquestes soscavessin els fonaments del govern catalanista sorgit de les urnes. L'amenaça silenciada per tots era la presentació d'una candidatura “andalucista” (en el primer parlament català van ser triats 2 membres del PSA.) El preu de no portar-la a cap ha estat i són les subvencions multimilionàries per emmudir intents segregacionistes. Però aquest corrent ideològic ja està desfasada, ja no hi ha lloc a Catalunya per als espavilats i xantatgistes. Per aquest motiu s'intenta tapar el desfasament FECAC amb polítiques socials emmascarades amb la multiculturalitat, el multilingüisme i la més àmplia de les diversitats possibles. Polítiques molt semblants, per cert, a les que es van voler aplicar fa uns anys des del nacionalisme català, basc i gallec a l'Estat Espanyol, amb la famosa Declaració de Barcelona. L'acció conjunta de les tres nacionalitats històriques no va prosperar, ni prosperarà, per qüestions evidents, entre aquestes que Espanya no podia renunciar a ser Una, Grande y Libre, en benefici de les citades comunitats, i molt menys reconèixer oficialment una suposada multiculturalitat nacional espanyola. Una altra cosa és dir-ho de paraula.

Però, amics, aquí es tracta de trencar amb l'hegemonia nacional catalana, de diluir la seva cultura, la seva llengua i la seva idiosincràsia de la manera més progressista possible... i es recupera la fórmula –Declaració de Barcelona- aplicant-la a totes aquelles persones que viuen i treballen a Catalunya. Realment magistral la maniobra si no fos perquè ja no estem en els anys 60 i tenim tota una llarga experiència a propòsit de la gran immigració que va patir Catalunya en aquests moments.

Prova palpable i evident del que s'ha dit és la creixent demanda i creació de federacions de tota mena: llatines, magrebis, de l'Est, senegaleses, etcètera,. Seguint amb la teoria del nou lerrouxisme, és de suposar que a totes aquestes noves federacions, associacions i entitats, se'ls aplicarà el mateix mètode que a la FECAC, és a dir; subvencions acords, espais suficients, coberts ecològics, vigilància, aparcaments i mitjans de comunicació gratuïts... El contrari seria una greu discriminació d'aquests nous ciutadans catalans, a la que caldria unir la que pateixen actualment altres federacions i entitats autòctones que no són tractades amb la mateixa vara que la FECAC, “la nena maca dels Països Catalans.”

29/03/2007 · Portbou

Sense ànim de crear desconfiança ni pessimisme, no hi ha dubte que Catalunya torna a estar angoixada. Les incerteses -polítiques i judicials amb efectes antisocials clars- sobre un estatut ja molt aigualit, així com els rebrots d’un jacobinisme uniformista a l’entorn de l’educació, amb la finalitat d’anar minoritzant la nostra llengua, són causes suficients per motivar un enuig col·lectiu.

29/03/2007 · Portbou

Sense ànim de crear desconfiança ni pessimisme, no hi ha dubte que Catalunya torna a estar angoixada. Les incerteses -polítiques i judicials amb efectes antisocials clars- sobre un estatut ja molt aigualit, així com els rebrots d’un jacobinisme uniformista a l’entorn de l’educació, amb la finalitat d’anar minoritzant la nostra llengua, són causes suficients per motivar un enuig col·lectiu.

Davant d’aquests esdeveniments, sota el denominador comú de la regressió, només és possible una resposta tranquil·la, intel·ligent i digna: el patriotisme social. Cal recordar que ja, des de finals del XIX, el catalanisme sempre ens ha proveït d’una dimensió social inequívoca, d’una capacitat transformadora molt significativa; amb tot, els catalans massa vegades hem caigut en el parany dels nacionalistes espanyols en relació amb aquell assumpte, tan trampós, segons el qual se’ns intenta vendre quelcom que és complementari com a antagònic. Per altra banda, la cohesió social també passa per reforçar la llengua nacional com a llengua comuna. Això és el que certa gent no ha entès quan es parla que s’ha de despolititzar l’idioma. Efectivament, en nom del patriotisme social, el català no pot ser només quelcom de l’àmbit dels catalanistes sinó que ha de ser un element de fusió del 100 % dels estadants de Catalunya. Una altra aportació capital del patriotisme social és que ens permet superar l’essencialisme: ens esperona a modelar una identitat catalana evolutiva i canviant, allunyada de qualsevol fonamentalisme eixorc.

29/03/2007 · Barcelona
El front comú que les catalanes i els catalans hem d’endegar per dotar-nos d’un estat propi no provindrà de la classe política. Això és com pretendre que la lluita i la consecució dels drets socials del primer terç del segle XX l’haguessin exercit en exclusiva els partits polítics.

29/03/2007 · Barcelona
El front comú que les catalanes i els catalans hem d’endegar per dotar-nos d’un estat propi no provindrà de la classe política. Això és com pretendre que la lluita i la consecució dels drets socials del primer terç del segle XX l’haguessin exercit en exclusiva els partits polítics.
El clam provindrà de la societat civil, de la ciutadania de Catalunya i serà com una onada que tot ho amararà. Sóc optimista perquè tristament (valgui la incongruència) en els propers mesos i anys s’evidenciarà tot allò que l’Estat espanyol ha anat forjant des de la instauració del règim “democràtic”. Però per a què aquest moviment acabi amb garanties d'èxit calen uns requisits mínims: - internacionalització del fet nacional català (que inclogui contactes a alt nivell amb estats disposats a recolzar la nostra independència) - treballar per un poder estatal català: en tots els àmbits (econòmic, social, cultural, també polític, científic... capaç d’enfrontar-se, quan sigui el moment amb la decisió de tirar endavant el fet nacional. - dotar Catalunya d’un pensament filosòfic, democràtic i espiritual propi (potser aquesta és la batalla més difícil) i que és de difícil explicació en poques línies - resistència civil davant les agressions estatals... Sí, reconec el meu optimisme davant la situació actual però... ens queda alguna cosa més? I és més: l’any 1938 no estaven en un moment més “difícil”? O el 1714?

20/03/2007 · Igualada
Sembla ser que "Tribuna Catalana" té raó: ens estan espanyolitzant la Televisió de Catalunya. Escric això en el moment de l'emissió de l'abans mítica "Àgora". Ja portem uns quants programes tractant temes espanyols. Però, que no tenen ja una gran quantitat de cadenes espanyoles???

20/03/2007 · Igualada
Sembla ser que "Tribuna Catalana" té raó: ens estan espanyolitzant la Televisió de Catalunya. Escric això en el moment de l'emissió de l'abans mítica "Àgora". Ja portem uns quants programes tractant temes espanyols. Però, que no tenen ja una gran quantitat de cadenes espanyoles???
A més, està triomfant la política de regionalització comunicacional. Des de Madrid volen que les televisions autonòmiques siguin això: autonòmiques. I no poden permetre de cap de les maneres un projecte comunicatiu que es basi en la realitat dels Països Catalans. No res, una desgràcia!!!

14/03/2007 · Manacor
S'ha engegat la campanya electoral a la UIb. Tot i les dues candidatures que es podrien dir "progressistes", molta gent dóna per fet que guanyarà la línia continuïsta del Catedràtic Sergio Alonso. I jo no em puc creure que, també a la UIB, la gent sigui, o tan fatxa o tan ingènua.

14/03/2007 · Manacor
S'ha engegat la campanya electoral a la UIb. Tot i les dues candidatures que es podrien dir "progressistes", molta gent dóna per fet que guanyarà la línia continuïsta del Catedràtic Sergio Alonso. I jo no em puc creure que, també a la UIB, la gent sigui, o tan fatxa o tan ingènua.
Alonso, membre de l'Opus Dei, vinculat a FAES (fins i tot hi té un llibre publicat) i declarat espanyolista acèrrim, ha fet un exercici de cosmètica incorporant en el seu equip gent que, a més de emmascarar-lo a ell i als seus, li dóna coartada i li garanteix el vot de molts dels col·lectius considerats més progressistes de la comunitat acadèmica. Així, s'ha volgut assegurar el vot nacionalista, amb la incorporació del militant històric del PSM, Sebastià Serra, que ha venut ben barat tot el seu passat (i present, perquè figura, per exemple a les llistes de Crida per Mallorca, una plataforma que reivindica la independència dels Països Catalans). També s'ha fet seu el col·lectiu feminista tot fent delegada d'Igualtat d'Oportunitats una dona que s'ha volgut penjar al llarg de molts d'anys l'etiqueta de progressista, de femenista rebel, de lluitadora per les llibertats de la dona...Aquesta senyora, que ha mostrat el llautó de la seva devoció per la cadireta fent equip amb algú que, per ultradretà i opusdeïsta, representa la figura que sembla figurava que combatia. N'hi ha tants i tantes, com diu el meu amic Pere Antoni Pons, que duen "una tintada de fals progressisme daurat que només s'empassen aquells que, de progressistes, només en tenen la boca i l'etiqueta", que una es planteja sèriament de renegar del seu feminisme i dels ideals progressistes i en pro de la nostra llengua i del nostre país i enviar-ho tot allà on no hi plou, perquè tot semblen ser màscares i façanes que just miren pel profit propi. I n'Alonso que segueix amb la seva mentida, consentida per quasi tothom, predicant un "hacer y dejar hacer" -que sembla un eslògan anarquista- i la continuïtat en la línia de transparència del seu antecessor, el també dretà blavero i espanyolista, Sr. Blasco. Les que coneixen, més d'aprop que d'enfora, el que ha passat i deixat de passar a la UIb aquests darrers anys, ens en feim creus de la seva "transparència". Per citar un exemple, pot ser el darrer que ha tengut certa trascendència, fa uns poc mesos l'oficina del SEPC fou envaïda i desallotjada pel president i secretària del Consell d'Estudiants, en contra de qualsevol normativa i dels drets més elementals d'un estat democràtic. Què feu llavors l'equip rectoral, el de la transparència que vol "continuar" el sr. Alonso: doncs, literalment, encobrir el fets i evitar que els propis membres del SEPC (alguns dels quals ja han partit a perdre el temps a altres indrets) denunciàssin els fets, no ja als jutjats, sinó simplement als mitjans de comunicació, que també han callat en clara connivència. Amb una mescla de tàctiques atemoridores i "compensacions" (per no dir ensibornament), han aconseguit que el col·lectiu d'estudiants callàs. que també sorprès tanta covardia en una colla jove i suposadament reivindicativa. Tot plegat em desperta la nàusea. Ja no sé on m'he de girar, he perdut el nord ideològic, perquè si la gent suposadament progressista, lluitadora pels països catalans, es ven per quatre monedes rovellades, potser és millor que guanyi Rajoy, i Matas, i que l'Opus Dei es faci càrrec de l'educació dels meus fills, i que tornem a cantar totes i tots allò del Cara al Sol, i que retorni el Servicio Social i la formación del Espíritu Nacional, i que oblidem aquest "dialecte" infaust i de províncies que ens ensenyà la mare, i que les dones tornem a la cuina i a fer ganxet, i facem el possible per tenir el nostre homenet content quan arribi a casa, cansat de tanta merda.

14/03/2007 ·
Sóc un valencià que viu quasi 23 anys lluny de Valencia. Sóc music, estimo tota la musica de la renaixença, m’encanta Lluís Llach, Raimon, Raimon... etc; sóc un defensor de la unitat de la llengua, de vegades se’m diu que sóc catalanista i jo conteste si ser valencià, valencià i defensar la nostra cultura és esser catalanista benvingut siga; lluite molt per la nostra cultura.

14/03/2007 ·
Sóc un valencià que viu quasi 23 anys lluny de Valencia. Sóc music, estimo tota la musica de la renaixença, m’encanta Lluís Llach, Raimon, Raimon... etc; sóc un defensor de la unitat de la llengua, de vegades se’m diu que sóc catalanista i jo conteste si ser valencià, valencià i defensar la nostra cultura és esser catalanista benvingut siga; lluite molt per la nostra cultura.
He estat a EUA, Mèxic, Canadà i on he anat he dut o portat la meua llengua amb anglesos, alemanys, etc. No sé si m’explico bé, però vull dir que em sento molt satisfet de com sóc.

06/03/2007 · Terrassa
Darrerament, no paro de sentir per activa i per passiva que a la política catalana no existeix l’eix ideològic esquerra-dreta, sinó que únicament existeix l’eix identitari Catalunya-Espanya. I començo a estar-ne una mica fart, a més de pensar que hi ha interessos darrere d’aquest intent de centrar el debat en aquesta dicotomia.

06/03/2007 · Terrassa
Darrerament, no paro de sentir per activa i per passiva que a la política catalana no existeix l’eix ideològic esquerra-dreta, sinó que únicament existeix l’eix identitari Catalunya-Espanya. I començo a estar-ne una mica fart, a més de pensar que hi ha interessos darrere d’aquest intent de centrar el debat en aquesta dicotomia.

Un cosa és que les polítiques d’esquerres i les de dretes sovint costi diferenciar-les i, encara més, és molt complicat arribar a afirmar que unes són millors que les altres en qualsevol cas. Però, és que el debat no va per aquí, sinó que s’afirma que els catalans no entrem a considerar si som d‘esquerres o de dretes, sinó que l’únic que ens porta a decantar-nos políticament és el nostre posicionament nacional. Res més lluny de la realitat. Una cosa és que gent com jo, independentistes convençuts, puguem prioritzar l’eix identitari per sobre de l’ideològic, però en cap cas crec que això es pugui generalitzar. I tendir a generalitzar aquest fet és un error garrafal, ja que voldria dir que ens oblidem d’una gran majoria de gent que encara creu en les esquerres i les dretes, tot i que pugui ser difícil diferenciar-les en moltes ocasions. Puc intuir què s’amaga darrere aquesta intencionalitat de centrar el debat polític nacionalista en la inexistència de les dretes i les esquerres, però obviar que existeix una part important de la població que decideix principalment la seva opció política en base a aquest eix ideològic pot ser contraproduent, fins al punt de ser un autoengany voluntari per ensabonar uns pocs que es troben enmig d’una nuvolosa identitària catastrofista.

Tot plegat és qüestió de prioritats, i no tots tenim les mateixes. Seria bo no oblidar-ho. Com també és bo no oblidar que aquestes prioritats poden canviar d’ordre, és qüestió de dedicar-hi esforços perquè això sigui així. Si un és d’esquerres per davant de tot i no li dones alternatives dins les esquerres, està clar que l’ordre de prioritats no li canviarà, ara bé, si dins de les seves esquerres pot triar, com a mínim la possibilitat de canviar l’ordre de les seves prioritats ja hi és. Ja només falta convence’l que una esquerra és millor que l’altra.

21/02/2007 ·
Sóc fill d'immigrants castellans i he estat tota la meva vida vivint a Catalunya, exceptuant els ultims anys, que visc a Àvila amb la meva parella, que és castellana. Jo només vull dir que en el centre hi ha de tot, però la catalanofòbia que es viu i és latent en la majoria de la societat no és per culpa seva, sinó per culpa d'un partit que vostès coneixen molt bé, que és el PP.

21/02/2007 ·
Sóc fill d'immigrants castellans i he estat tota la meva vida vivint a Catalunya, exceptuant els ultims anys, que visc a Àvila amb la meva parella, que és castellana. Jo només vull dir que en el centre hi ha de tot, però la catalanofòbia que es viu i és latent en la majoria de la societat no és per culpa seva, sinó per culpa d'un partit que vostès coneixen molt bé, que és el PP.
Aquests només saben posar en contra de tot el que no sigui espanyol o espanyolista. És més, he trobat gent que no vol cava, i això que Rajoy va brindar amb els productors de cava quan va passar tot aquell rebombori. Però la realitat és una altra, i és la següent: gent, la majoria que venen de l'ultra dreta, que no condemna el cop d'estat del general Franco i que creu que tot el que no sigui la unió pàtria des d'una prespectiva immobilista i intolerant està fora de la llei, i sé molt bé perquè ho dic. És més, el sistema educatiu que hi ha avui en dia no ensenya que aquest país és un país multicultural, on hi ha unes cultures molt ancestrals com la catalana, la basca i la gallega, que són comunitats històriques. Els del PP s'enfoten de tot això i ho veuen com un perill de desmembració. Jo no ho veig així, crec en un estat federat.

13/02/2007 · St. Pere de Vilamajor
Ja fa temps que el PP va iniciar una “creuada” contra Catalunya, contra els catalans i tot el que tingui a veure amb nosaltres. Rabiosos per haver perdut les darreres eleccions democràtiques, no han tingut prou en calar-hi foc a les ja fràgils relacions entre espanyols i catalans, desprès de l’estúpid boicot als productes catalans, ara volen lliurar la batalla final contra el nostre Estatut, recusant un magistrat del Tribunal Constitucional abans de debatre el recurs presentat per el PP, per obtenir la majoria i poder-lo aturar.

13/02/2007 · St. Pere de Vilamajor
Ja fa temps que el PP va iniciar una “creuada” contra Catalunya, contra els catalans i tot el que tingui a veure amb nosaltres. Rabiosos per haver perdut les darreres eleccions democràtiques, no han tingut prou en calar-hi foc a les ja fràgils relacions entre espanyols i catalans, desprès de l’estúpid boicot als productes catalans, ara volen lliurar la batalla final contra el nostre Estatut, recusant un magistrat del Tribunal Constitucional abans de debatre el recurs presentat per el PP, per obtenir la majoria i poder-lo aturar.
L’Estatut de Catalunya, encara i no ser el millor per molts de nosaltres, és el nostre Estatut, les nostres lleis i la nostra forma de concebre la vida política i social catalanes, i per tant, és el nostre dret defensar-lo. A més, mentre les ments malaltisses dels dirigents del PP tergiversen mil i un jocs bruts contra nosaltres i les nostres institucions, aprofitant-se de la hipocràtica democràcia espanyola, també es dediquen a ensinistrar els seus cadells de caps rapats i "yupis" pentinats al més pur estil “Mario Conde”, per sembrar Catalunya de la seva particular “kale borroca”, amb pintades feixistes i xenòfobes, i organitzant atacs contra els nostres símbols, com la recent destrossa del masteler i el robatori de la senyera de la ciutat de Badalona. Catalunya ha de recuperar i defensar la seva Dignitat Nacional per sobreviure com a poble. Cal que estiguem units contra un únic enemic: l’anticatalanisme patològic.

30/01/2007 · St. Pere de Vilamajor
És molt fàcil veure la palla en ull aliè i fer-te el cec per no veure la biga en el teu propi. Tant, com indignant que la mediàtica judicatura espanyola s’erigeixi com a defensora de les víctimes de les dictadures estrangeres, i tinguem uns governants fent l’estruç quan parlem dels quasi 4 anys de guerra civil i els més de 40 de dictadura ecle-feixista. La llei de memòria històrica que el govern “socialista” pretén tirar endavant, lluny d’esmenar les conseqüències de la repressió franquista, promou instaurar una falsa “concòrdia” entre les comunitats i ciutadans del convuls regne d’Espanya, per segellar amb terra les atrocitats que es van fer.

30/01/2007 · St. Pere de Vilamajor
És molt fàcil veure la palla en ull aliè i fer-te el cec per no veure la biga en el teu propi. Tant, com indignant que la mediàtica judicatura espanyola s’erigeixi com a defensora de les víctimes de les dictadures estrangeres, i tinguem uns governants fent l’estruç quan parlem dels quasi 4 anys de guerra civil i els més de 40 de dictadura ecle-feixista. La llei de memòria històrica que el govern “socialista” pretén tirar endavant, lluny d’esmenar les conseqüències de la repressió franquista, promou instaurar una falsa “concòrdia” entre les comunitats i ciutadans del convuls regne d’Espanya, per segellar amb terra les atrocitats que es van fer.
Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no pretenem cap caça de bruixes, sinó que es reconeguin els errors, que es revisin els judicis sumaríssims, que es restauri l’honor a totes aquelles institucions i persones que van ser torturades i assassinades pel sol fet de pensar diferent a ells, que el món sàpiga el que va passar realment, i no només la part de la història escrita pels vencedors. A prendre com a exemple, desprès dels 60 anys de la finalització de la 2a guerra mundial, el govern alemany com a institució ha demanat perdó, i diverses empreses alemanyes que es van aprofitar dels presoners dels camps d’extermini nazi fent-los servir d’esclaus, no tant sols han reconegut els seus errors, sinó que a més en certs casos, han indemnitzat les víctimes. Aquest tipus d’iniciatives SÍ que tanquen les ferides, i eviten encendre focs entre les comunitats i ciutadans alemanys i la resta d’Europa. Aquí ens vanagloriem d’una falsa i irritant cultura democràtica i social. El regne d’Espanya va estar instaurat per la dictadura, gran part de l’església catòlica ha estat partícip i culpable de la repressió moral i social al nostre país, molts dels que avui ocupen alts càrrecs en grans empreses, institucions o diuen formar part de partits democràtics, ahir lluïen símbols feixistes i enaltien la dictadura a cara descoberta. I aquí no passa res. Per molt que ens pesi, Espanya segueix en una “guerra civil” encoberta, i mentre no es curin les ferides com cal i tothom assumeixi els seus errors, els discursos incendiaris d’alguns polítics o iniciatives ignorants i racistes de l’Espanya profunda, seguiran fent forat en la línia de flotació de la democràcia espanyola. I compte, perquè quan es dóna l’esquena a la història, tendeix a repetir-se.

12/01/2007 · Reus
Com a catalana he deixat de creure en la política i els polítics, en la democràcia. Espanya és un país que ens annexiona sense pietat, sense respectar la diferència, indiferent a la nostra raó de ser i existir. Em sento impotent i indefensa. No puc cridar, encara que ho faria, per què tothom sentís la meva esgarrifança davant el que considero un tracte ignominiós vers el meu país. Em sento enganyada, maltractada, ferida en el meu orgull com a catalana.

12/01/2007 · Reus
Com a catalana he deixat de creure en la política i els polítics, en la democràcia. Espanya és un país que ens annexiona sense pietat, sense respectar la diferència, indiferent a la nostra raó de ser i existir. Em sento impotent i indefensa. No puc cridar, encara que ho faria, per què tothom sentís la meva esgarrifança davant el que considero un tracte ignominiós vers el meu país. Em sento enganyada, maltractada, ferida en el meu orgull com a catalana.
I què fan ells, els polítics catalans, sinó perseguir el poder i blindar-se el futur... desitgen ser ministres al Govern Central, obeir les ordres de Madrid, per damunt de tot, quedar bé amb els que asfixien l' economia i la cultura catalanes. Quan poc els importa el país i la seva gent, els seus ciutadans... les seves necessitats reals... Què esperem per iniciar la lluita per la nostra INDEPENDÈNCIA? Ells confien en la nostra docilitat i tenen l' esperança i la creença que mai aixecarem la veu per exigir res. Aprenguem dels País Vasc. Ells si ho saben fer bé. Des el 1979 tenen agència tributària pròpia i no són insolidaris... Tanta injustícia resulta insuportable.

08/01/2007 · Berga
Davant del fenomen de l’immigració, el govern andorrà ha acordat prendre mesures per preservar i protegir la llengua catalana, la seva llengua, la nostra llengua. Ho faran sense cap tipus de càstig ni represàlia, sinó amb estímuls i incentius. A Catalunya ho farem diferent. Ha estat el mateix senyor Carod-Rovira, vicepresident de la colònia, qui ha dit que cal despolititzar la llengua.

08/01/2007 · Berga
Davant del fenomen de l’immigració, el govern andorrà ha acordat prendre mesures per preservar i protegir la llengua catalana, la seva llengua, la nostra llengua. Ho faran sense cap tipus de càstig ni represàlia, sinó amb estímuls i incentius. A Catalunya ho farem diferent. Ha estat el mateix senyor Carod-Rovira, vicepresident de la colònia, qui ha dit que cal despolititzar la llengua.
Doncs mireu: a Andorra seran els mateixos polítics, els qui faran que es compleixi el reglament que han consensuat i aprovat. Aquí l’acció política la guardarem per encaixar una hora més d’ensenyament en castellà, la llengua que es cruspeix el català.
Els senyors d’ERC volen parlar en català a les Corts i al Parlament Europeu mentre aquí, a casa nostra, es passen per l’entrecuix la llei del català. O no és així? Quants comerços han estat sancionats per no tenir el rètol en català? Quants restaurants han estat sancionats per tenir la carta només en castellà? I quin rector d’universitat ha estat amonestat per haver obligat que es donin les classes en castellà pel fet de que hi ha una minoria d’alumnes d’aquesta parla? Senyors d’ERC, recordeu-vos que esteu al govern, i que és el govern de Catalunya!
Quin desastre i quina vergonya. Què preteneu? Desnacionalitzar Catalunya per alternar el poder entre dretes i esquerres íntegrament d’obediència espanyola? Doncs endavant, ERC, endavant!

21/12/2006 · Barcelona
He visitat, juntament amb la meva companya, la capital del País València. L’estada ha estat curta però, tot i així, ens ha servit per donar-nos compte de quina és la situació del valencià, la denominació que rep la llengua catalana en aquestes contrades.

21/12/2006 · Barcelona
He visitat, juntament amb la meva companya, la capital del País València. L’estada ha estat curta però, tot i així, ens ha servit per donar-nos compte de quina és la situació del valencià, la denominació que rep la llengua catalana en aquestes contrades.

A nivell de llengua escrita, vam poder constatar que l’àmplia majoria de rètols de les botigues i els comerços estaven en castellà. I quan dic àmplia majoria, vull dir amplíssima, car només recordem un que posava “Moda en pell” com a honrosa excepció davant l’hegemonia de la llengua castellana. Per la seva banda, l’administració, en relació a l’ús escrit de la nostra llengua, no fa variar la tònica general ja que l’empra en comptagotes. La llengua al mapa de la ciutat que ens van proporcionar a l’oficina de turisme de l’Estació del Nord, els senyals que vam trobar a la via pública advertint d’obres i les inscripcions dels vehicles de la neteja de la ciutat estaven en castellà, amb l’excepció de quan fan referència als noms “Generalitat Valenciana” o “Ajuntament de València”.

Respecte a l’ús oral, ni a la recepció de l’hotel on ens vam allotjar, ni a l’oficina de turisme, ni a les taquilles i punts d’informació de l’Oceanogràfic que vam visitar ens van respondre en la nostra llengua. Tracte i amabilitat exquisida, però en llengua castellana. Aquest fet, vam poder constatar, que era extrapolable a cambrers, taxistes i conductors d’autobús amb la diferència que en la majoria de casos repetien en castellà el que tu els hi havies dit en català. Cal esmentar, que en alguna ocasió, ens van respondre en la nostra llengua però també, en contraposició, en d’altres, ens van instar a usar la llengua espanyola amb frases de l’estil “En castellano, que no soy de Valencia”.

Pel que fa al comportament dels valencianoparlants, vam observar, en les poques converses que vàrem copsar en bars i restaurants, que totes aquelles persones que entre elles parlaven en valencià, ràpidament, passaven al castellà si, o bé no coneixien a la persona o sabien que no parlava en valencià. Una actitud acomplexada i plena d’autoodi que provoca que siguin victimes i botxins, alhora, i que acompanyada de la inacció, deixadesa i semenfotisme de l’administració envers la llengua que, únicament potencia el secessionisme del valencià respecte del català, genera un còctel que farà desaparèixer, per sempre més, el valencià de València.

Dit això, estic d’acord en què es tracta d’una visió obtinguda en poc temps i al centre de la ciutat, però, gosaria dir, malauradament, que gens esbiaixada de la realitat. Si no s’adopten mesures podria esdevenir, sense cap mena de dubte, un fidel reflex de la situació de la llengua a la capital de Catalunya. Mesures que, òbviament, no només depenen del foment que l’administració cal que dugui a terme, sinó també de la gran part de catalanoparlants que hauria d’abandonar l’actitud mesella i acomplexada de renunciar a la llengua pròpia quan l’interlocutor al qual s’adreça no és catalanoparlant. Si veritablement volem que el català no retrocedeixi més, s’incrementi el seu ús social i es converteixi en la nostra llengua nacional, cal que els catalans l’emprem sempre i per a tot. Ara que ve Nadal, em sembla força escaient demanar als catalans que s’estimin més el català ja que és la pedra angular, el nervi central de la raó d’ésser de la nostra col•lectivitat.

28/11/2006 · Olot
La reedició del govern tripartat ha generat i seguirà generant controvèrsia. És normal que això passi; l'experiència així ens ho indica.

28/11/2006 · Olot
La reedició del govern tripartat ha generat i seguirà generant controvèrsia. És normal que això passi; l'experiència així ens ho indica.
I confesso que en el meu jo més profund, també pateixo dels mateixos símptomes. Ara bé, de la mateixa manera que mai vam renunciar a reeditar els diferents governs de CiU, malgrat que anaven pactant, ara amb el PSOE, ara amb el PP, ara és l'hora que confiem en tres partits que han apostat decididament per fer més polítiques socials. Del que no hi ha cap dubte és que els temes nacionals quedaran aparcats, si no desbancats totalment. I aquí hi té part de culpa Esquerra, que no ha sabut imposar-se; però també Iniciativa, i tots aquells que defensen el dret a l'autodeterminació dels pobles. En aquest sentit, accepto les paraules del presidenciable Montilla, que deia als seus que aquesta era l'última oportunitat que els queda i que no en tindran cap altre. Que ho aprofitin bé, perquè, sinó, d'aquest tres o quatre anys demanarem a crits un govern nacionalista. I aquest cop serà sense Esquerra.

13/11/2006 · Portbou
Al final hi haurà un govern catalanista i d’esquerres renovat: una Entesa Nacional de Progrés. L’anomenat Pacte Nacional (CiU/ ERC) no ha estat possible perquè era una opció poc madura.

13/11/2006 · Portbou
Al final hi haurà un govern catalanista i d’esquerres renovat: una Entesa Nacional de Progrés. L’anomenat Pacte Nacional (CiU/ ERC) no ha estat possible perquè era una opció poc madura.
En aquest país encara patim una anormalitat important : la inexistència d’un espai de centre-dreta amb un clar horitzó independentista. No hi ha dubte que amb els resultats que es van donar l’1-N, l’agrupament de les esquerres ( PSC-ERC-ICV/EUA ) és la fórmula menys dolenta per formar govern A hores d’ara a Catalunya cal, de totes totes, reforçar la cohesió social per tal de fer front als reptes del present i del futur: la immigració, un estat del benestar feble, el transport públic, la plena normalització del català ... Per altra banda, l’alta abstenció i l’aparició del furóncol neolerrouxista ens obliguen a tots a ser més responsables; a treballar, políticament, a favor d’un projecte de renovació i modernització del país. Cal tenir molt present que, tant des de la dreta regionalista catalana ( política i social ) com des de Madrid, es volia un govern feble i sucursalitzat : la tan esmentada sociovergència . L’Entesa Catalana pel Progrés no és la perfecció, però almenys, és un executiu parit a casa nostra. Ha arribat l’hora de posar-se a treballar, cadascú en el seu àmbit, per tal de millorar – socialment, nacionalment i ecològicament - aquest país complicat, petit i delicat que es diu Catalunya. Entre tots ho hem de fer tot.

08/11/2006 · Taradell
Ara que sentim lamentacions múltiples davant de l’índex d’abstenció en aquestes eleccions, fem una crida als partits perquè facin una forta aposta per afavorir la participació en els propers comicis.

08/11/2006 · Taradell
Ara que sentim lamentacions múltiples davant de l’índex d’abstenció en aquestes eleccions, fem una crida als partits perquè facin una forta aposta per afavorir la participació en els propers comicis.
Volem denunciar el fet que, com a Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), la xarxa d’entitats juvenils del país, vam veure com el 23 d’octubre el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) prohibia la campanya “GUANYA TU” per fomentar la participació de la gent jove en les eleccions, tal com el CNJC ha fet altres cops. El CAC va realitzar una lectura restrictiva de la llei 22/2005 en tractar la campanya com a publicitat institucional. El Consell Nacional de la Joventut no és administració pública sinó una entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia i amb plena capacitat per complir els seus fins. Per tant, la campanya no es pot considerar com a publicitat institucional sinó com a projecte, acordat per el moviment associatiu juvenil, de promoció de la participació juvenil. L’any 1979 es va crear el CNJC com a xarxa d’entitats juvenils amb la voluntat de ser l’altaveu de la gent jove en la societat. Per potenciar la tasca i garantir la independència i pluralitat del CNJC, l’any 1985 la plataforma va ser regulada i reconeguda per la llei 14/1985 del Parlament com a interlocutor entre la Generalitat i les organitzacions juvenils en tot allò que afecta la gent jove, i cal dir que, amb la prohibició de la campanya a ràdio i televisió, el CAC obstaculitza les finalitats essencials del CNJC: el foment de la participació juvenil i la incidència política. La campanya no suggeria ni directa ni indirectament, cap opció de vot –és més, totes les joventuts polítiques formen part del CNJC i hi estan d’acord– ni destacava la gestió o els objectius assolits pels poders públics (art. 109.2 de la llei 22/2005, de Comunicació Audiovisual de Catalunya). L’espot es pot veure a www.guanyatu.cat o a www.youtube.com. Esperem que en les pròximes eleccions també el puguem veure a la televisió.

25/10/2006 · Cabrera
Companys, ens han tornat a vèncer, Catalunya s’ha acabat Guanyi CiU, guanyi PSC, Catalunya perd.

25/10/2006 · Cabrera
Companys, ens han tornat a vèncer, Catalunya s’ha acabat Guanyi CiU, guanyi PSC, Catalunya perd.
L’enderroc del tripartit per totes les forces polítiques del país i de l’estranger han lapidat un dels canvis més importants i necessaris que ha tingut mai Catalunya. A més, de crear una situació en la que qualsevol majoria parlamentaria serà la fi de Catalunya com a nació. Un cop aprovat l’Estatut a Madrid, ja va deixar de tenir importància. Això es tot el que treure’m del nacionalisme espanyol. I aquí crec que ERC (i sobre tot les seves bases) es va equivocar. El que era important de debò era governar Catalunya i materialitzar els canvis que necessitava aquest país i treballar, no per un altre Estatut sinó per la sobirania plena. Amb la decapitació de Maragall, al PSC a guanyat la tendència espanyolista més pròxima al PSOE i tots sabem com pensen. Els exemples els tenim ven a prop, València i Aragó. I per l’altre costat està CiU, desitjosa de tornar a manar a la seva finca privada. Un partit de dretes (ara neocon) que pactarà amb qui sigui per conservar el poder i buscant les ajudes a Madrid (sigui Zapatero o Aznar) quan tingui problemes a casa seva. Com a fet sempre la dreta catalana. Amb una cor que treu profit dels negocis que genera el poder. I amb l’ajut econòmic dels poders fàctics de Catalunya. Que ha governat sense idees, amb el anar fent que ja estem be. I el més preocupant de tot es que s’anomeni “Nacionalista”, una etiqueta que en altre temps va ser veritat, però ara? Qui es pot creure que Duran i Lleida sigui nacionalista quan està en contra de les seleccions catalanes i la seva aspiració es ser ministre a Madrid. I Artur Mas, que fa quatre dies es deia Arturo. Un partit que només treu el seu nacionalisme, quasi sobiranisme quan hi han eleccions. I després pacta amb el PP de l’Aznar en l’etapa més anticatalana de l’historia de la democràcia. Com poden enganyar tant al personal amb el seu “Nacionalisme” quan en realitat es un partit de dretes i prou. La seva majoria ens portarà un altre cop a l’escola privada i cristiana amb les donacions corresponents al Opus Dei. A l’almoina en lloc de una política social. I, agafeu-vos, tot això amb la vigilància del comissari polític David Madí i el senyor Prenafeta cap de la FOC vincula a la FAES d’Aznar. Mals temps per Catalunya, un altre cop a les catacumbes. Ens han tornat a vèncer

19/10/2006 · Terrassa
Les dues grans societats d’aquest món, Orient i Occident, sembla que estiguin buscant la més mínima excusa, per llançar-se els trastos al cap.

19/10/2006 · Terrassa
Les dues grans societats d’aquest món, Orient i Occident, sembla que estiguin buscant la més mínima excusa, per llançar-se els trastos al cap.

El Fet religiós, esdevé sovint una mala excusa, rere la qual s’amaga una vessant racista i xenòfoba d’aquells que la prediquen per aquí i per allà. La Religió, tant per una banda com per l’altra, és emprada com a arma per lluitar contra l’adversari, quan hauria de servir justament per al contrari. Hom es pot preguntar, perquè si totes les religions estan basades en l’amor, hi ha tantes baralles en nom d’elles. Potser seria hora, que uns i altres, miréssim mes enllà del nostre propi nas. Més enllà de les nostres creences, de les nostres idees. Més enllà, hi ha persones que ens envolten. I això en el que compta realment: Les persones. Persones, que en el seu lloc de naixement, no podien viure de manera digna i n’han hagut de marxar. Persones que han trobat en Catalunya, una nació oberta i acollidora on viure dignament, i créixer dins d’una societat basada en la tolerància i el respecte. Des de la Joventut Nacionalista de Catalunya, treballem, dia rere dia, per les persones. Si em permeten, m’atreviré a utilitzar una frase de l’himne del FcBarcelona, que diu “Tant se val d’on venim” per a descriure, quin és el nostre posicionament, i el meu propi, sobre la immigració. L ’important, no és d’ on venen o cap a on van. L’ important és on són. Són en una Societat, que respectà i vol ser respectada. Una Societat que accepta i vol ser acceptada. Són dins d’una societat, que els ofereix uns drets, però que també els exigeix uns deures. Una societat, que té una llengua, una cultura, i una manera de fer pròpies, i que,  lluny d’imposar-les als nouvinguts, el que volem és que formin part de la seva vida i que les sentin com a seves. Una Societat, que no només vol viure, sinó que vol viure i conviure.

Antoni Vilageliu. Membre de la Joventut Nacionalista de Catalunya.

11/10/2006 · Barcelona
Darrerament, les accions i projectes a favor de la llengua i la cultura catalanes dutes a terme per la societat civil del país s’estan incrementant, no només en quantitat sinó també en qualitat.

11/10/2006 · Barcelona
Darrerament, les accions i projectes a favor de la llengua i la cultura catalanes dutes a terme per la societat civil del país s’estan incrementant, no només en quantitat sinó també en qualitat.
Evidencien, sense cap mena de dubte, el bon moment que travesssen les entitats i institucions que configuren la societat civil compromesa amb la llengua, la cultura i la reconstrucció nacional de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans. Veure com l’Eliseu Climent és capaç, malgrat totes les traves –violència inclosa–, de crear un macrocentre cultural (L’Octubre Centre de Cultura Contemporània) al bell mig de València o la Institució Cultural de la Franja de Ponent escarrassar-se fins a l’extenuació per tal que el català figuri a l’Estatut d’Aragó en són dos molt bons exemples. Sense oblidar-me d’altres iniciatives també importants com el Correllengua de la CAL o el voluntariat lingüístic promogut per l’Òmnium que permeten pal•liar les mancances de l’administració pública. Però tot això no arribaria a tots els racons del país si no fos per diaris com Tribuna Catalana. Un mitjà de comunicació pensat per al segle XXI que des d’una òptica nacional catalana està consolidant el seu espai i, a més a més, en aquesta nova etapa permetrà als lectors que puguem dir la nostra en aquesta nova secció. Societat civil, endavant!