Durant la tramitació parlamentària, a Catalunya i a Madrid, molt sovint es va utilitzar el PP com a excusa i argument per part d'aquells que volien escapçar o limitar un Estatut que fos ambiciós i valent. Utilitzant l'espectre del PP i els seus mitjans afins, s'apel·lava a la contenció i responsabilitat dels catalans. Se'ns deia que calia no posar traves a ZP. Aquest argument, per desgràcia, va fer forat entre molts dirigents polítics catalans, que no van dubtar a laminar un Estatut encara embrionari adduint que la pressió dels populars era molt forta i que s'havia d'ajudar ZP. Nosaltres, la gent d'Esquerra, no vam caure en aquest parany tan evident i vam continuar defensant un Estatut de màxims, aquí i a Madrid. I tots sabem com va acabar aquesta història: Esquerra es va quedar sola defensant l'Estatut del 30 de setembre i la dignitat nacional, mentre el regionalisme català tornava a pactar amb el govern de Madrid a canvi d'una foto digital.

Des de l'aprovació de l'Estatut han passat uns quants mesos, i algunes coses han canviat. El desplegament d'aquell Estatut ja està en marxa, però igualment ens trobem que la cooperació imprescindible de l'Estat va a un ritme lentíssim. Sembla que tots són traves i que tot s'allarga, i curiosament hi ha qui diu, una altra vegada, que no es pot avançar més ràpid perquè el PP no ho permet, i menys en període electoral.

Davant aquest argument, ha arribat l'hora de parlar clar. És l'hora de dir que aquest argument, que ja era prou dèbil llavors, ara no s'aguanta per enlloc. A hores d'ara, és evident que el PP ja no té Catalunya en el seu punt de mira. Té altres objectius, com ara els escàndols financers que envolten els parquets de valors, la possible il·legalització de les llistes municipals de l’esquerra abertzale o l'ofensiva infinita per demostrar la gran mentida de l'11-M. És per això que la guerra fratricida entre el PSOE i el PP ja no passa per Catalunya.

Més encara, és en aquesta conjuntura que el govern espanyol podria fer passes de gegant en el desplegament estatutari. L'oposició mira cap a una altra banda i el desplegament de l'Estatut és llei. Però, com sempre, la política de Madrid és el pal a la roda i la política del raspall. És per això que ja podem dir, sense por d'equivocar-nos, que el PSOE d'avui és encara el PSOE d'abans: centralista i reticent a qualsevol evolució federalista. L'excusa ja no és només el PP, ara també ho és el PSOE.